Bitllet de tornada

La màgia dels Misty Fjords. Ketchikan (Alaska)

2012-01-21T17:53:00.005+01:00

Vaig recordar que era a Alaska tan bon punt vaig obrir els ulls. L’habitació només tenia una finestra que donava a un cel obert petit i brut i vaig optar per engegar el televisor que penjava d’una paret. De seguida va escopir males notícies i vaig optar per tornar-lo a tancar. No em va fer cap gràcia saber que a pocs quilòmetres d’on era un ós negre havia atacat dos adolescents que ara eren a l’hospital recuperant-se de les ferides.
Ketchikan havia nascut l’any 1900 quan la indústria pesquera hi va descobrir unes aigües riques en salmons, però ara la pesca es complementava amb els diners dels turistes que arribaven de bon matí en grans i luxosos creuers. La ciutat deserta que havíem descobert al vespre ens sorprenia al matí amb gent que anava amunt i avall i entrava i sortia de les nombroses botigues que havien aparegut al voltant del moll. El cel, gris i ennuvolat, semblava fer una treva de pluja i vam decidir que era el millor moment per anar en hidroavió fins als Misty Fjords, una de les atraccions que la naturalesa salvatge d’Alaska prometia a tot aquell que s’hi volia acostar. Vam contractar el vol (http://www.alaskaseaplanetours.com/) per un quart de dotze i vam aprofitar el parell d’hores que ens sobraven per descobrir la ciutat més enllà dels carrers atapeïts de botigues i de turistes adinerats.
Els Misty Fjords van ser designats com a Monument Nacional a finals de l’any 1978 pel president Carter i ocupen gairebé tres milions d’acres dins del Tongass National Forest. L’estatus de Monument Nacional protegeix aquestes terres salvatges des del punt de vista ecològic, cultural, geològic, històric, prehistòric i científic. Les terres que fa disset mil anys eren cobertes de gel ara mostraven espectaculars salts d’aigua que queien sobre els fiords des de penya-segats de gairebé mil metres d’alçada. Ens feia por el mal temps, però segons el noi que ens va recollir al centre i ens va acostar fins el moll dels hidroavions, era un bon dia per visitar els fiords, una zona gairebé sempre coberta per la boira que els donava nom. Vam compartir l’avioneta amb dues parelles de mitjana edat que estaven tan emocionats com nosaltres d’enfilar-se dalt d’un hidroavió de color groc i vermell que em va semblar de dibuixos animats. Em pensava que em faria por volar en un aparell tan inestable, però tan bon punt el pilot, en Ryan, va enfilar-se amb un salt i va fer la maniobra d’enlairament, vaig sentir que aquell seria un viatge fantàstic.
Els cascos que em tapaven les orelles i el so del motor van deixar lloc de seguida a la magnificència d’un paisatge que em sobrepassava. Vam sobrevolar el mar tranquil, espès i d’un to verd fosc i les petites illes que, carregades d’arbres altíssims, navegaven a la deriva. Malgrat que passava un aire de mil dimonis per les juntes de la porta que tenia a la meva dreta, vaig encastar el front al vidre i em vaig deixar endur per la màgia d’un indret on la boira jugava a esfilagarsar-se pels vessants de les muntanyes. El pilot parlava poc i ens deixava gaudir del viatge, però ens va fer adonar de l’anomenada New Eddystone Rock, una illa amb un pilar de basalt que s’aguantava desafiant el vent des que havia sorgit després d’una erupció volcànica.
Vaig sentir que havíem entrat en una dimensió desconeguda quan vam anar-nos apropant a les parets del fiord i quasi tocàvem els salts d’aigua que es precipitaven amb força cap al mar. I sobretot quan vaig notar com els flotadors de l’avió tocaven l’aigua i amaràvem al costat d’una plataforma de fusta que ens va permetre baixar i endinsar-nos en la boira. La superfície era prou molla per relliscar i anar a parar a l’aigua, però vaig superar el desequilibri i vaig intentar amagar els cabells sota la caputxa malgrat que en Ryan em deia somrient que, a Alaska, una cabellera vermella com la meva es podia pagar gairebé a mil dòlars. No estava segura si aquella aigua fina i persistent era pluja o humitat que queia amb constància sobre nosaltres, però tot plegat acabava de donar més misteri a un indret de novel·la.
El nostre pilot es va interessar per la llengua que parlàvem i després d’aclarir-li que era català i que ens digués que no n’havia sentit a parlar mai i que en cercaria informació per internet, vaig aprofitar per demanar-li com era la vida a Alaska. Ens va explicar que l’hivern era molt dur, que ell només podia treballar de maig a setembre i que, com que la seva dona era mestra i treballava durant els altres mesos, ell s’encarregava de la casa i dels nens. La majoria, però, marxaven a estats amb uns climes més benignes o patien greus problemes d’alcoholisme. De fet, va dir, “hi ha gent que es passa l’hivern bevent”, i va afegir que “no beuen com un hàbit social, com pot passar amb el vi o la cervesa a Europa, sinó que beuen tots sols des que es lleven fins que se’n van a dormir.” Mentre escoltàvem en Ryan, que continuava mostrant interès per explicar com era la vida en una zona amb un clima extrem, una foca va començar a treure el cap de l’aigua. Va anar voltant l’avió i s’enfonsava de tant en tant per intentar pescar algun peix. Semblava que jugués a fet i amagar i que esperés que li diguéssim alguna cosa, igual que fan els nens quan volen cridar l’atenció. Vam veure també com una filera ordenada d’ànecs marrons vorejava la plataforma on havíem amarat. No feien cap mena de soroll i intentaven passar desapercebuts sota la pluja. En Ryan va aclarir-nos que no eren uns ànecs qualssevol, sinó que era una espècie en perill d’extinció i aquell era un dels pocs llocs del món on es podien veure.
M’hagués agradat fer el camí de tornada com a copilot, però se’m va avançar el senyor de New Mexico i vaig haver de tornar a encastar el front al vidre de la finestreta. Vaig gaudir del viatge tant o més que a l’anada. Els boscos em van semblar encara més espessos i d’un verd més profund, les congestes de neu i els llacs hi posaven notes de color i el soroll monòton de l’avió hi afegia una banda sonora que encara em donava més sensació de llibertat. Quan vam amarar a port vaig tenir la sospita que arribava d’un món imaginari on les avionetes eren com les dels textos de Saint-Exupéry, aquelles que ens portaven a descobrir “el veritable rostre de la terra”.

Camí de la misteriosa Alaska (de Prince Rupert a Ketchikan)

2012-01-15T18:51:00.007+01:00

Havia arribat el moment de deixar el Canadà i començar l’aventura d’Alaska endinsant-nos en aquell Passatge Interior o Inside Passage, que coneixia de les lectures que m’havien acompanyat els darrers mesos. El pas, estret i de navegació difícil, comença a l’estat de Washington i acaba a Skagway, passant també per la Columbia Britànica canadenca. Nosaltres, però, estàvem decidides a fer una ruta en els ferris que cobrien els vuit-cents quilòmetres del sud-est d’Alaska i que havien portat cap a nord als grans exploradors i als cercadors d’or de finals del segle XIX.
Havíem arribat en tren a Prince Rupert, a la costa nord de la British Columbia, i ho teníem tot a punt per embarcar en un ferri que ens havia de portar a Ketchikan aquella mateixa tarda. A la ciutat hi plou dos-cents vint dies l’any i hagués estat massa casualitat que no ho fes el dia que hi érem nosaltres. El matí, doncs, es va llevar emplujat i boirós, amb una visibilitat molt baixa i una pluja fina, gairebé invisible, però que anava calant als cossos dels pocs valents que voltàvem pels carrers molls de la ciutat. L’única nota de color la posaven les reproduccions de tòtems que recordaven les cultures índies de la zona i un cervatell amb cara de murri que es menjava les flors del jardinet d’una de les cases de fusta que hi havia prop del port.
Vam baixar fins a primera línia de mar, però la boira només deixava entreveure les ombres de les illes que marcaven la geografia de l’indret. Era diumenge i la majoria de barques eren a port. La pluja ens acompanyava mentre voltàvem per Cow Bay, un carrer que retia homenatge a les vaques suïsses amb bancs, papereres i cartells pintats amb taques blanques i negres; i va continuar acompanyant-nos quan ens vam endinsar al bosc que resseguia una riera que ens va portar lluny del centre. Un ruixat molt més fort ens va tornar arran de mar i va ser aleshores quan vam entrar en un centre comercial i vam descobrir que els habitants de Prince Rupert també hi havien cercat refugi.
Per dinar, una sopa espessa (chowder) de patata i blat de moro i una hamburguesa amb patates fregides ens va retornar de tanta mullena. Ja només calia recollir maletes i anar fins a la terminal de ferri per embarcar-nos cap a la misteriosa Alaska. No érem gaires els qui pujàvem al vaixell a peu i tampoc massa els qui ho feien en cotxe. De tota manera, vam haver de passar pel control d’immigració nord-americà que es va voler assegurar que a Espanya tenia feina i que la meva motxilla no indicava que era una rodamón incòmoda per als Estats Units. La boira continuava cobrint el paisatge, però havia parat de ploure. i vam poder sortir a coberta per veure maniobrar el Matanuska, que era així com s’anomenava la nau que ens havia de deixar a dos quarts de nou del vespre a Ketchikan. Pocs minuts després de salpar ens van avisar que ja podíem posar el rellotge a hora americana i em vaig adonar que ja eren deu les hores que ens separaven de Catalunya. El temps i l’espai es començaven a desdibuixar en el paisatge.
Ens vam instal·lar en una sala amb prou finestres per veure aquell Inside Passage que ens portava cap al nord. El mar era gris i es movia poc, era d’un gris fosc que semblava espès. Els núvols, de diferents tons també de gris, eren baixos i semblava que formessin un sostre que ens havia de caure al damunt. Al fons, unes illes d’un gris més clar que el mar, però més fosc que el cel. Només a l’horitzó uns quants núvols blancs i acotonats treien el cap entre un foradet blau que ens enviava una mica de llum. El vaixell es movia molt a poc a poc, quasi semblava que no avançàvem en aquella aigua de metall. El silenci s’havia assegut a coberta, i només es va trencar quan un senyor amb barret emplomallat va començar a explicar a uns desconeguts les aventures de les seves caceres i la topada i la lluita amb un ós grizzly, la pell del qual ara li decorava la sala d’estar.
Un parell d’illots flotaven a la deriva carregats d’arbres alts i prims d’un color verd intens. El vaixell continuava avançant i jo em sentia transportada cap a un indret misteriós i salvatge, potser massa influenciada per les novel·les de Jack London que s’havien quedat a les lleixes de la prestatgeria de casa. Aviat vaig veure terra al costat i al davant de la nau, però encara amagada sota una capa de núvols que dibuixava una línia recta que la tallava de ple. Abans de la línia de terra, però, una ratlla de llum intensa trencava el gris de l’escena i, a mesura que avançàvem, la línia s’anava fent més ampla i l’aigua es convertia en una gran superfície platejada. Al cap d’una estona, el platejat va donar pas a un color més semblant al del plom.
No sabia quanta estona havia passat des que havíem sortit de port i la veritat és que havia perdut la noció del temps quan van anunciar que llençaven l’àncora al port de Ketchikan. Eren dos quarts de nou del vespre i encara hi havia claror malgrat que el cel continuava regalant-nos la mateixa pluja fina però intensa que ens havíem endut de Prince Rupert. Des del mar, el poble feia goig tan enganxat al vessant de la muntanya i vaig pensar que m’agradaria.
L’hotel Gilmore era al carrer principal, i lluïa la seva façana antiga just davant del mar. S’havia construït l’any 1927 i formava part del Registre Nacional de Llocs Històrics. Les escales amples i emmoquetades i la recepció amb un llarg taulell de fusta li donaven un aire com de pel·lícula de l’Oest. Només faltaven les ballarines de cancan i el xèrif bevent-se un bourbon al bar que ocupava els baixos de l’edifici i que connectava amb el hall principal. Una volta pels carrers propers al mar va confirmar-me la sospita que havíem entrat en una novel·la d’aventures amb totes les de la llei. La previsió meteorològica, a més, afirmava que continuaria plovent en aquell sud-est d’Alaska gairebé oblidat en els mapes del món.

Santuari de Cabrera (Osona). Últim dia de l'any

2012-01-05T16:19:00.004+01:00

Últim dia de l’any. Decidim fer una caminadeta fins al Santuari de Cabrera. Agafem el corriol que surt del camí on hem deixat el cotxe, a Sant Julià de Cabrera. Travessem un parell de prats i ens endinsem al bosc. El camí puja entre roures i boixos. El terra és ple de fulles seques que ens fan d’estora. El desnivell és constant, però anem pujant sense problemes. Aviat comencem a veure als nostres peus tota la comarca d’Osona. El dia s’ha llevat una mica ennuvolat, però tenim més vista de la que ens pensàvem. Tot té un to blavós. És com si mil tonalitats de blau competissin per marcar ens contorns de les muntanyes, els pobles, les valls i s’amaguessin a l’horitzó on la llum del sol brilla amb més intensitat.
Arribem al peu de les escales que menen al santuari i comencem a pujar. M’he marejat al cotxe i encara sento un desequilibri intern que, junt amb l’esforç de la pujada, fan que m’hagi d’aturar de tant en tant. Comencem a veure com el Pedraforca treu el cap amb una mica de barret de núvols gris fosc i les crestes nevades d’alguns cims del Pirineu. El Canigó s’ha amagat rere una nuvolada, però en canvi podem veure el blau del mar i les roques del Cap de Creus.
Ja al peu del Santuari, a 1.311m., contemplem els 360 graus de paisatge que ens regala aquest matí de desembre. Montserrat es deixa veure il·luminada per un raig de sol que fa la muntanya encara una mica més sagrada. El paisatge s’estén als nostres peus. Aquí dalt fa una mica més de fred i entrem una estona al Santuari per retornar-nos amb un cafè amb llet.
Després, decidim baixar per un altre camí, l’anomenat Camí d’en Carles, tot i que no tenim ni idea de qui és aquest Carles ni de per què li diuen així. Sospito que el sender té també un altre nom més tradicional. Passem per un pas estret i aeri entre les roques i ens endinsem de nou al bosc. El primer tros, fins que passem de llarg la Font de l’Osca, és planer, però sabem que hem de baixar i que hem de perdre desnivell en pocs metres. De cop, el camí s’endinsa per una fageda i comença a baixar costa avall. Baixem entre pedres i fulles seques que ens fan témer una relliscada, però amb poca estona ens trobem als mateixos prats d’on havíem sortit. Deixem passar un ramat d’ovelles i cabres que transformen l’indret en una mena de postal de Nadal, sembla que ens haguem ficat dins un pessebre tan propi d’aquestes festes.

Tercer aniversari

2012-01-03T16:56:00.005+01:00

Avui fa tres anys que vaig penjar una primera entrada en aquest bloc amb la idea de recollir totes aquelles impressions de viatges que havia anat anotant en quaderns que s’acumulaven als calaixos de casa. De mica en mica, el bitllet de tornada ha anat creixent en entrades, seguidors, visites i països i avui m’ha vingut de gust fer-ne una mica de balanç tenint en compte les dades estadístiques que ens proporciona blogger:
Hem escrit 140 entrades, de les quals 50 l’any 2009, 32 el 2010 i 58 aquest 2011. De moment, comptem amb 44 seguidors fidels, a qui vull donar les gràcies per confiar en el bloc i, des de maig de 2009, hem tingut 10.114 visualitzacions de pàgina. Els deu escrit més vistos han estat els següents:

Atenes (Grècia). Ara fa tres anys... [562 visualitzacions de pàgina]

Barcelona: Laberint d'Horta [355 visualitzacions]

Captivada pel Flatiron Building. Nova York XI [232 visualitzacions]

Arnes (Terra Alta) [186 visualitzacions]

Roques Encantades (La Garrotxa) [128 visualitzacions]

Berlín: Mitte, el Reichstag [121 visualitzacions]

L'Alguer (Sardenya) [99 visualitzacions]

Caminada a Sant Martí Xic (Osona) [86 visualitzacions]

Teide. El volcà adormit (Illes Canàries) [69 visualitzacions]

Illes Lofoten I (Noruega). Més enllà del cercle polar [56 visualitzacions]

Som conscients que són xifres modestes, però n'estem prou contents i esperem continuar viatjant durant el 2012, sempre amb un bitllet de tornada i un bloc de notes a la motxilla per anar engreixant aquest bloc.

Vancouver punt i final (Canadà)

2011-12-31T17:38:00.002+01:00

L’aeroport de Whitehorse era petit i no hi havia gaire gent esperant l’únic avió que volava aquell dia cap a Vancouver. El vol va transcorre entre el fred de l’aire condicionat, que anava molt fort i em va convertir en un glaçó, i la festa dels veïns del seient del costat, que només feien que demanar whisky i cada vegada anaven més beguts i animats. A l’hora prevista baixàvem de l’avió i trucàvem en Philip, l’amo del bed&breakfast que havíem contractar per internet i que ens havia de venir a recollir.
Va resultar ser un home que xerrava pels descosits, disparava paraules a tres-cents quilòmetres per hora i que estava molt content perquè quan s’havia llevat a les quatre de la matinada havia descobert que feia sol i que no plovia. Feia dos mesos que Vancouver vivia sota un cel gris i amb pluja diària i allò l’havia omplert d’eufòria i sentia el sol com un regal. La casa era una mica tronada, però l’habitació estava prou bé. A més, ens va explicar com anar al centre i ens va descriure amb detall tots els restaurants de la zona, que van resultar ser molts. Vam decidir-nos per un xinès que quedava just a l’altra banda del carrer. Eren més de les tres de la tarda i ja teníem ganes de seure a menjar. En Philip ens havia recomanat anar al centre amb autobús, però no ens quedava efectiu i no sabíem com podíem fer-ho per comprar el bitllet. Mentre parlàvem d’això al mig del carrer, un senyor es va aturar i ens va dir que era conductor d’autobús i que segurament ens deixarien pujar si dèiem que volíem comprar un Day Pass a Aberdeen Station. Les instruccions van funcionar a la perfecció i a les màquines de l’estació vam poder comprar el passi d’un dia.
Vam baixar de l’Sky Train al centre i la Vancouver que hi vam trobar era molt diferent de la de vint dies abans. Feia calor i al cel no hi havia ni un núvol i els colors de la ciutat havien canviat. Ara ja no predominava el gris i hi havia molta més gent pel carrer. M’havia agradat molt l’Stanley Park i com la gent aprofitava per passejar-hi en bici, en patins o a peu, però els carrers del centre eren buits i fins i tot vaig descobrir les muntanyes que hi havia a l’altra banda de la badia. Era molt curiós adonar-se de com pot canviar la impressió que ens emportem d’un lloc en funció del moment en què hi arribem i de la força que té en tot això la climatologia. Ara la gent omplia els carrers, somreia i entrava i sortia de les botigues dels restaurants amb la mateixa eufòria amb què ens havia rebut en Philip. Vam deixar el centre per tornar a la riba del mar i descobrir que era molt més blau que gairebé un mes enrere. Havien aparegut terrasses arran de mar i els grans creuers lluïen amarrats a port. A més, nosaltres mateixes voltàvem sense la necessitat de visitar els punts turístics assenyalats a la guia. Ja no calia buscar això i allò, sinó deixar-nos portar per la tarda i el bon temps que ens oferia la ciutat.
L’endemà el despertador va sonar a un quart de cinc del matí i a les cinc ja érem al menjador esperant que en Philip ens portés a l’aeroport. Tot era fosc i no se sentia ni una ànima. Vam acabar trucant-lo i va respondre amb veu d’adormit. La seva dona no l’havia cridat –o això és el que ens va dir- i ara no tenia temps de fer-nos l’esmorzar. Vam acabar marxant amb un got de te calent a les mans i en un cotxe que semblava conduït per un home boig. L’avió, però, no havia marxat i vam ser a temps d’embarcar cap a Toronto on havíem de fer una escala abans de continuar el viatge cap a Barcelona.

Hipnotitzada per les aigües del Yukon. (Canadà)

2011-12-09T12:25:00.004+01:00

Feia deu dies que havíem deixat el Canadà per endinsar-nos en el món llunyà i gairebé misteriós del sud-est d’Alaska, quan vam travessar la frontera altra vegada. Acabàvem de baixar d’un tren a Fraser, poc després de passar pel White Pass, el mític port de muntanya on tants havien deixat la vida en la seva carrera per perseguir l’or i arribar al mític riu Yukon i navegar fins a Dawson City i el riu Klondike. L’any 1898 s’havia començat a construir la via per on havia de passar un tren que facilitaria el camí a tots els cercadors d’or, però que ara portava grups de turistes d’arreu del món.
La majoria de gent que havia arribat fins a Fraser amb nosaltres anaven amb tours organitzats i els esperaven en autobusos per tornar-los altra vegada a Skagway i als seus confortables creuers. Érem només vuit els que esperàvem un autobús de línia que ens havia de deixar a Whitehorse, la capital d’una de les tres regions canadenques anomenades territoris, el Yukon. Els territoris, a diferència de les províncies, no reben els poders directament de l’Acta de la Constitució de 1867, sinó del govern federal, de manera que tenen menys competències i drets. L’Estació de Fraser, encara a la Columbia Britànica, era un petit edifici de fusta de color vermell i un altre edifici amb la duana. Al davant, un llac d’alta muntanya regalava aigua muntanyes avall. Feia molt fred, hi havia boira i començava a ploure. Ens vam esperar uns trenta minuts parlant una estona amb una parella que venia de Suïssa, un altre país ben muntanyós. Havien fet un recorregut per Alaska semblant al que havíem fet nosaltres i ara tornaven també cap al Canadà.
Vam passar el control de passaports ja enfilats a l’autobús i vam fer via en direcció a Carcross. La conductora, una senyora amb una melena blanca i un barret emplomallat, semblava que hagués vingut directament del festival de Woodstock de l’any 1969. El paisatge que podíem contemplar des de la finestreta era espectacular: grans muntanyes, un riu i alguns llacs com el Bennett i el Nares ens feien de decorat en una tarda que s’anava aclarint després del ruixadet que ens havia fet a Fraser. Tornàvem a descobrir la immensitat del país després d’haver sortit de les boires, la grisor, la pluja i el misteri d’Alaska. Vam parar a Carcross un quart d’hora, el temps just per anar al lavabo i caminar per les vies d’un tren que havia servit la població des de 1910 fins a 1982 i que des de 2007 tornava a portar gent, la majoria turistes, a la petita població.
El camí va continuar amb sol i un escenari de postal fins que vam arribar a Whitehorse a les sis de la tarda aproximadament. Vam descobrir la ciutat mentre buscàvem l’alberg, que no era res més que una caseta força desendreçada en un carrer tranquil d’un barri residencial. Whitehorse no em va semblar gens especial fins que vaig veure el riu. Les amples avingudes no tenien cap mena de personalitat i no hi havia gaire gent pel carrer. A l’oficina d’informació vam agafar un tríptic que explicava una ruta per la riba del Yukon. Eren cinc quilòmetres per fer un cercle que ens portaria a descobrir el magnífic riu que ja treia el cap davant nostre.
El Yukon em va impressionar. Era davant d’un riu gran i aparentment tranquil, però que baixava amb força i em connectava amb les històries del passat que havia llegit quan encara era a molts quilòmetres de distància d’aquella aigua neta que m’hipnotitzava. Feia vent i el cel era profundament blau. Només uns núvols blancs i acotonats hi posaven les bambolines. El camí era planer i ens anàvem creuant amb gent que caminava, que corria, que patinava o fins i tot que es passejava en caiacs de colors pel riu. Una tarda tan esplèndida ens va decidir a allargar una mica la ruta fent la volta a una petita illa que hi havia enmig del riu i que semblava pintada de color fúcsia de tantes flors que havíem d’apartar mentre intentàvem seguir el sender marcat. Es tractava precisament de Fireweeds (Epilobium angustifolium), la flor que representa el territori Yukon. El seu nom prové del fet que creixi fàcilment després d’un incendi forestal i és una planta molt utilitzada per fer-ne mel, te i d’altres productes naturals.
Vam deixar l’illa tenyida de rosa per continuar la nostra ruta hipnòtica pel costat del riu. L’aigua baixava amb serenitat i les crestes nevades de les muntanyes de la zona enviaven un aire fred i pur que em va fer abrigar. Deurien ser les nou del vespre quan vam arribar davant de l’SS Klondike, un dels antics vaixells de vapor que a principis del segle XX encara baixava pel riu.
Ens vam endinsar pels amples carrers de la ciutat, però aviat ens vam adonar que tot era tancat. Teníem gana i no trobàvem enlloc per fer un mos. El dia feia moltes hores que havia començat per a nosaltres i ja començàvem a estar cansades. La solució va ser comprar una pizza per emportar i menjar-nos-la assegudes en un banc arrecerat del vent que bufava amb força i que gelava la sang. Només voltaven pels carrers uns quants rodamóns escalfats per l’alcohol que amagaven dins de bosses de paper marró. A l’alberg, vam parlar amb una companya d’habitació, alemanya, que volia quedar-se a viure a la ciutat però que no tenia papers i que es va discutir una bona estona amb un noi quebequès. El caràcter germànic no li permetia entendre que es trobava en un país bilingüe i que havia d’aprendre francès si volia trobar feina en llocs d’atenció al públic. Va acabar dient-li al noi que potser el millor seria que el Quebec s’independitzés perquè així no faria més la murga a la resta dels canadencs amb la seva obsessió amb l’idioma. El bilingüisme que regnava al Canadà i que m’havia semblat un exemple per a tothom tampoc era entès des del punt de vista imperialista de la vella Europa. Quina llàstima.
El cel, malgrat que eren quasi les dotze de la nit, tenia encara un color blau fosc tan intens que gairebé brillava. M’havia acostumat als dies llargs dels estius dels territoris del nord i m’agradava observar com els colors encara es percebien en una hora tan foscant com aquesta. No hi havia núvols i es veia clarament la silueta retallada els arbres de la muntanya que hi havia just davant de la caseta on ens havíem recollit del vent i del fred. Aviat volaríem a Vancouver i això marcaria el final de l’aventura canadenca.

Tren a l'Oest. De Prince George a Prince Rupert (Canadà)

2011-12-03T19:04:00.003+01:00

A tres quarts de sis del matí va sonar el despertador en una habitació d’un motel calcat als que hi ha a totes les ciutats dels Estats Units i del Canadà. Érem a Prince George i a les vuit sortia el tren que ens havia de portar a la costa del Pacífic, concretament a la població de Prince Rupert, on el nostre viatge continuaria cap al sud-est d’Alaska. Vam anar amb temps a l’estació i encara no hi havia gaire gent, però de mica en mica es va anar omplint de cares noves i cares conegudes. Hi havia alguns dels viatgers que havien pujat a Jasper el dia abans i havien fet el trajecte amb nosaltres.
El dia tornava a ser assolellat i vaig aprofitar els primers quilòmetres per dormir una estoneta més, però aviat em vaig despertar per no perdre’m un paisatge que prometia tornar a ser espectacular. Les vies del tren seguien la ruta del riu Nechako fins a Fort Fraser i el llac que porta també el nom de l’explorador Simon Fraser, que l’any 1806 va construir en aquestes terres un dels primers centres de comerç. De fet, Simon Fraser, nascut l’any 1776, va treballar per la North West Company, una empresa comercial fundada a Mont-real i que es dedicava al comerç de pell. A més, va ser l’encarregat de cartografiar gran part d’aquestes terres de la Columbia Britànica per on ara passava el nostre tren.
No vam trigar gaire a parlar amb els companys de viatge. De mica en mica, el vagó es va anar convertint en una comunitat de gent diferent que compartia un espai, un paisatge i moltes hores. Una parella d’anglesos de mitjana edat van explicar que havien anat a Jasper perquè era allà on la dona havia treballat com a mestra feia vint-i-cinc anys i havia tingut ganes de tornar-hi. Uns altres senyors, una mica més grans, aprofitaven el regal que els havien fet els fills. Tenien una granja a la província canadenca de Sascachewan, però tenien tan poc temps que només podien passar una nit a Prince Rupert abans d’agafar el tren de tornada. Després, més de vuit hores en cotxe els portarien altra vegada a casa. Es veien molt bona gent i de seguida van donar conversa a un nen d’uns dotze anys que viatjava sol. Anava a casa d’uns tiets per assistir a un concert de música que feien al poble. Estava molt il·lusionat i explicava a tothom el que farien amb el seu cosí durant aquells tres o quatre dies que passaria allà.
El paisatge continuava desfilant per la finestreta. Havíem deixat les grans muntanyes Rocalloses i tot era molt més planer. Passàvem per alguns llacs, per llocs que es veien realment remots i per d’altres que ja semblaven molt més habitats. Eren centres de pesca importants a la regió i algunes cases, construïdes a la riba de llacs immensos, tenien un hidroavió aparcat al garatge. Vam dinar mentre escoltàvem com un senyor de Vancouver, una mica pesat, explicava unes increïbles aventures de pesca amb el seu germà. El maquinista, a qui havien rellevat feia una estona, es va afegir a la conversa, i la senyora de Sascachewan va repartir un pastís de xocolata casolà per tots els qui érem allà. Volia saber coses d’Espanya, però no tenia clar quin era l’oceà que banyava les seves costes i ni tan sols li sonava la mar Mediterrània. Estava amoïnada per si anava a la moda, perquè havia de viatjar moltes hores des de la granja fins a trobar un centre comercial on pogués comprar-se roba.
Al voltant de les tres de la tarda ens van deixar baixar una estona a estirar les cames a l’estació d’Smithers. Fundada per la companyia del ferrocarril l’any 1913, la població s’havia convertit en un centre forestal, agrícola i miner important de la regió. Un indi vell i borratxo es passejava per entre els viatgers que havíem baixat del tren i intentava cridar l’atenció sense acabar-ho d’aconseguir. Altra vegada dalt del comboi, vam continuar fins a Hudson Bay Mountain, de 2.560 metres d’altitud, i que mostrava en un dels seus vessants el Kathlyn Glacier. Vam passar també uns quants ponts altíssims sobre un riu d’aigües marronoses, el Bulkley, i vam travessar tres túnels. Va ser aleshores quan es va despertar una noia que viatjava al seient del darrere del nostre i que s’havia passat el dia cargolada dormint amb els ulls amagats rere una gorra de llana. Ens va dir que havia viatjat a Barcelona i que recordava la Sagrada Família i les Rambles. Anava a Prince Rupert per embarcar en un vaixell que la portaria cap al sud. Vam parar també per deixar baixar el nen, just a prop de les Seven Sisters, un conjunt de cims que ell mateix havia explicat que eren espectaculars. El seu tiet, que l’esperava a l’estació, va haver de mostrar la documentació que acreditava que podia recollir el menor i aviat el seu cosí li va fer lloc a la camioneta. Va fer-nos adéu amb la mà fins que es va tornar tan petit que vam deixar de reconèixer-lo.
L’Skeena River es va presentar ample i cabalós i el paisatge es va tornar a omplir de muntanyes amb les crestes nevades i de rius que havien perdut el seu color marró per tornar a l’aigua grisa pròpia d’aquells on va a parar el desglaç. La via s’allargava a la riba d’un riu que els natius Tsimishian anomenaven “Aigua dels núvols” i els Gitksan “Riu de les boires”. Cada vegada era més ample i fins i tot mostrava alguns illots. Hi havia gent acampada molt a prop de l’aigua i barques amb pescadors que aprofitaven les darreres hores de la tarda. El tren feia sonar el xiulet i tots saludaven amb els braços i les mans enlaire. Era com si haguéssim fet un salt en el temps i fóssim a l’època dels pioners, d’aquells que arribaven amb els primers trens, quan era un mitjà de transport que encara sorprenia a tothom.
Ens anàvem acostant a Prince Rupert i per la megafonia van avisar que anàvem amb una mitja hora de retard. Havíem deixat passar alguns trens de mercaderies i ara el maquinista havia d’intentar recuperar el temps. De fet, no feia gaire que ens havíem aturat per deixar passar un comboi que transportava cereals i carbó i del qual vam comptar cent setanta-vagons, una xifra que em semblaria exagerada si no l’hagués comptat jo mateixa. Feia moltes hores que havíem pujat al tren i començava a estar cansada. El cel s’anava tapant i la visibilitat disminuïa a mesura que el riu s’eixamplava i deixava entrar l’aigua que venia de mar. El color gris del riu es barrejava amb un blau plom que procedia del Pacífic. Vam passar pel costat d’un dels primers pobles que van tenir una fàbrica de conserves i que ara es podia visitar com a museu i pocs quilòmetres més enllà unes enormes grues treballaven per carregar un enorme vaixell que havia de salpar amb contenidors carregats de cereals i carbó que algun tren havia descarregat.
A dos quarts de nou del vespre i sota una fina pluja que ho cobria tot de gris, vam arribar a Prince Rupert i ens vam acomiadar dels companys de tren mentre corríem a buscar un taxi que ens acostés al centre de la població.

Tren a l'Oest. De Jasper a Prince George (Canadà)

2011-11-21T18:15:00.007+01:00

Després d’un matí caminant pel bosc amb l’ensurt de tenir algun ós ben a la vora, vam arribar a l’estació de Jasper per agafar el tren cap a Prince Rupert. Ens disposàvem a passar dos dies en un tren que recorre 1.160 quilòmetres entre les muntanyes Rocalloses i la costa del Pacífic. La Grand Trunk Pacific Railway va donar per acabada la línia l’any 1914 i ara el tren fa la ruta tres cops per setmana.
Havíem encarregat els bitllets per internet i l’únic que havíem de fer era anar-los a recollir a la finestreta. A l’estació ja hi havia força gent i vam haver d’esperar-nos cinc minuts fins que un senyor, molt amable, ens va donar els bitllets i ens va dir que estàvem a punt de fer un dels top ten del món de les rutes en tren segons la revista National Geographic. Ens va dir que el que veuríem aquell dia seria fantàstic, però que l’endemà encara seria millor. Vam facturar les maletes tal com es fa als avions i ens van dir que encara trigaria una hora a sortir el tren. Vam anar a fer una volta pel centre de Jasper i vam tornar una estona abans per no anar massa justes de temps. Una pantalla de televisió no parava de mostrar imatges dels carrers d’Oslo on hi havia hagut una explosió. Tot semblava molt confús i els titulars que apareixien no acabaven d’aclarir què havia passat. Malauradament, tres o quatre dies més tard, vam saber que l’atemptat havia anat acompanyat d’un tiroteig a l’altra punta del país i que hi havien mort més de vuitanta joves.
A tres quarts d’una en punt, el tren es va posar en marxa i va començar un viatge entre llacs, muntanyes i paisatges espectaculars. L’assistent del vagó ens va donar de seguida la benvinguda i ens va dir que el maquinista avisaria si veia algun ós o un ant al costat de la via. Ens va avisar també quan vam passar pel Yellowhead Pass a 1.131 metres sobre el nivell del mar i que marca la frontera entre la província d’Alberta i la de British Columbia. Calia, doncs, moure les busques del rellotge una hora enrere. És aquí on les aigües dels rius se separen unes cap a l’Est i d’altres cap a l’Oest. Des del lloc on érem, el riu Miette marxava cap a la costa atlàntica, mentre que nosaltres seguíem cap al llac Yellowhead i el riu Fraser que acabaria desembocant a les aigües del Pacífic.
Aviat vam tenir gana i vam treure el dinar que ens havíem comprat el dia abans al supermercat. Va ser més o menys aleshores quan vam passar pel Mount Robson, de 3.954 metres d’altitud, la muntanya més alta de les Rocalloses canadenques. Els indis l’anomenaven Yuh-hai-has-kun, la “Muntanya de la carretera en espiral”, i l’any 1913 els alpinistes Conrad Kain, W.W. Foster i A.H. McCarthy van ser els primers d’arribar al cim. En Roland, l’assistent del tren, ens va dir que estàvem de sort de poder-la veure gairebé tota destapada de núvols. De tant en tant, ens aixecàvem a fer fotos, i no érem les úniques, els nostres companys de vagó feien el mateix i alguns ja començaven a explicar-se la vida mentre el tren feia quilòmetres sense parar.

Sempre m’ha agradat viatjar en tren i fer un viatge tan llarg com el que estàvem fent, en una línia que havia nascut per connectar llocs tan allunyats els uns dels altres, llocs on no s’arribava d’altra forma que no fos seguint la ruta que marcaven les vies, em transportava a una altra època. Em semblava que feia un viatge en l’espai, però també en el temps, en els anys en què alguns pioners havien passat per aquells mateixos llocs en el seu camí cap a l’oest. Aixecar el cap del llibre que estava llegint per mirar una estona el paisatge o escoltar la conversa dels veïns de comboi i pensar que es tractava de deixar-me portar era un d’aquells petits plaers que a vegades et regala la vida.
De cop i volta, però, i enmig del no res ens vam aturar. Ens van dir que en teníem per una estona perquè havíem de deixar passar un tren de mercaderies. Ens van convidar a baixar del tren i estirar les cames si ho volíem. Ens vam trobar, doncs, al mig d’un camp de cereals. No ens podíem moure gaire si no volíem aixafar la collita, però almenys podíem prendre una estona l’aire. El tren va engegar al cap d’uns vint minuts més o menys. Poc després, vam fer una altra parada, ara a McBride, una població de poc més de sis-centes persones amb estació des de l’any 1919. El paisatge em va semblar preciós, però també vaig pensar que havia de ser duríssim viure en un lloc tan remot com aquell. Per remot, però, Penny, un petit poble d’onze habitants des que feia un mes la cartera havia tingut una filla. Vam parar per recollir el correu, perquè segons ens va explicar en Roland, el tren era l’únic mitjà de transport que arribava fins allà tres cops a la setmana. Em va semblar mentida que encara hi pogués haver llocs com aquell quan les tecnologies de la comunicació havien avançat tant en els darrers anys.
Feia sol, però hi havia núvols foscos que dibuixaven formes al cel i es reflectien als llacs Hansard, Aleza i Eaglet que vam veure passar rabents des de la finestra. El reflex dels vidres convertia les fotos en una mena de miratges on es barrejaven les nostres cares amb el paisatge. Hi havia una llum de tarda molt especial que convertia el bosc en una mena d’indret màgic que travessàvem intentant recuperar el temps perdut en les parades. De fet, a un quart de vuit i tal com estava previst arribàvem a Prince George. Vam recollir les maletes i vam anar a peu fins a l’hotel per uns carrers amples i solitaris. Només vam veure un gran centre comercial i un parell de benzineres. Un cop instal·lades vam arribar-nos al supermercat per comprar provisions per al viatge de l’endemà. Encara ens quedava tot un dia de tren fins a poder veure altra vegada les aigües de l’oceà Pacífic.

Una història d'óssos (o no) al Parc Nacional de Jasper (Canadà)

2011-11-12T16:44:00.006+01:00

Als voltants de migdia havíem d’agafar el tren en direcció a Prince Rupert, a la costa del Pacífic, i per això vam decidir llevar-nos d’hora i aprofitar per conèixer l’entorn de Jasper. El dia abans, a l’oficina d’informació, ens havien donat un mapa amb algunes rutes per fer a l’entorn del poble i ens vam decidir per la que portava a Old Fort Point.
A les vuit del matí ja travessàvem les vies del tren i agafàvem un camí que seguia paral·lel a la carretera. No vam trigar gaire, però, a veure que ens havíem d’endinsar en el bosc seguint un corriol entre els arbres. Vam passar pel costat d’un petit llac envoltat d’avets fins que vam arribar a la riba del riu Athabasca. L’aigua baixava amb força i vam pensar que segurament era l’hora en què els óssos baixaven a caçar-se un parell de salmons per esmorzar. Vam travessar el riu per un pont i de seguida vam agafar un camí a mà dreta, marcat amb el número u, que ens havia de portar cap a l’antic fort.
El camí s’endinsava cap al bosc. Era un bosc molt espès, d’arbres altíssims que no deixaven passar gens la claror. A les vores del camí hi havia molta molsa, flonja, verda i humida. Un bolet de conte i flors de tots colors decoraven el paisatge. Vaig trobar fins i tot un parell de rovellons, o això em van semblar quan els vaig collir i em van tenyir les mans de taronja. No ens havíem trobat ningú. De fet, estava segura que per aquell bosc no hi havia ningú més que nosaltres i vaig començar a pensar que ens podia sortir un ós. Érem a terra de grizlies i óssos negres i em vaig adonar que no havíem pres cap de les precaucions que recomanaven les guies i els punts d’informació que hi havia repartits a totes les Rocalloses. No portàvem esprai antiós ni tampoc un picarol per fer notar la nostra presència. L’únic que podíem fer era parlar una mica més alt del normal i creuar els dits per no sorprendre cap dels perillosos animals que poblaven aquells boscos.
El camí continuava bosc endins i el paisatge es feia cada vegada més fosc. A terra hi havia encara bassals de les pluges del dia abans i aviat vam veure ben marcades unes petjades d’ós. Pel que vam deduir no era un de sol, sinó que almenys eren tres i el que ens va tranquil·litzar una mica era que semblava que anaven en direcció contrària a la nostra. Sigui com sigui, vaig començar a tenir por. Vam sentir també una mena d’esbufec que no era de cap de nosaltres dues i hi havia força excrements que podien ser d’ós. Fer marxa enrere no semblava bona idea, però el camí, cada vegada una mica més estret, s’amagava entre la frondositat dels arbres verd fosc. No podia fer ni fotos, estava massa espantada. Havia llegit que els óssos acostumaven a marcar el seu territori esgarrinxant o mossegant alguns arbres i em vaig fixar que n’hi havia molts que presentaven marques ben visibles. En canvi, era incapaç de recordar què havia de fer si em topava directament amb un d’aquests enormes i perillosos animals. Em sonava que havia d’intentar parlar-hi perquè s’adonés que no representava cap perill. La broma que havia fet abans de marxar de casa de si parlaria a l’ós en anglès o en català ara no em feia cap gràcia i començava a estar realment angoixada. No s'hi valien aquells acudits sobre Yoguie i Bubú i les seves peripècies pel parc de Yellowstone.
Quan semblava que ja no podíem penetrar més en el bosc si el sender ens havia de portar a l’antic fort, vam trobar-nos davant d’una forta pujada i el bosc es va aclarir. Hi havia més matolls, arbustos i flors i podia veure el cel. Era conscient que encara em podia sortir un ós, però em vaig començar a sentir més segura. Les plantes que hi havia a les vores del camí eren les mateixes que em podia trobar al Pirineu català i fins i tot em vaig aturar a menjar unes quantes maduixetes que creixien just al costat d’on acabava de posar els peus. Potser aquest sentir-me a prop d’una vegetació coneguda em va donar seguretat. A més, aviat vam ser al que vaig imaginar que era l’Old Fort Point, un parell de parets enrunades al capdamunt d’un turó amb unes vistes esplèndides sobre la vall. Es veien des d’allà totes les muntanyes de l’entorn de Jasper, el poble i el llac Beauvert, d’un verd maragda fantàstic, espès i brillant alhora.
Vam començar la baixada deixant enrere un prat pintat de verd, groc, blanc i rosa. No sé ben bé per què però les flors em tranquil·litzaven. El rosa dels indian paintbrushes eren un antídot contra la por que havia passat durant una bona estona. Aquella sensació de perill va anar desapareixent al mateix temps que el sol anava traient una mica el cap. Tanmateix, alguna cosa em deia que havíem estat molt a prop d’un ós. Segurament nosaltres no l’havíem vist, però ell sí que ens havia vist a nosaltres. Per sort, havia preferit un esmorzar de salmó.

20 anys sense Montserrat Roig

2011-11-10T18:55:00.004+01:00

El segon post que vaig penjar en aquest blog al gener de 2009 parlava del meu viatge a Sant Petersburg i de la importància que havia tingut per a mi anar-hi amb L'agulla daurada de Montserrat Roig a la butxaca. Avui, vint anys després de la seva mort, torno a obrir aquell llibre:

"El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l'agulla de l'Almirallat. Ossip Mendelstam va escriure que les cases que hi ha vora de l'estació són grises com els gats. Em trobava al carrer més líric del món, segons l'Alexandre Blok, i no me'n sabia avenir. La primera impressió que vaig tenir fou de tristesa, d'una tristesa activa. Puixkin, quan venia de Moscou per estudiar al liceu de Tsarskoie-selo, va topar-se amb un Sant Petersburg més uniforme, glacial, administratiu i impersonal que no la pacífica i provinciana Moscou. Jo només veia gent apressada i, al fons d'un cel rúfol, l'agulla daurada de l'Almirallat."

Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja II (Canadà)

2011-11-06T11:48:00.002+01:00

Vam deixar les aigües braves de Mistaya Canyon i vam continuar el nostre recorregut per Icefields Parkway enmig d’una altra cortina de pluja. De tant en tant, ens creuàvem amb ciclistes carregats i xops fins al moll dels ossos, però donava la sensació que les inclemències del temps ja estaven previstes en el seu full de ruta i que continuarien pedalant fos com fos. De fet, tampoc no tenien altra opció, si no es volien quedar penjats enmig del no res.
Érem just a Saskatchewan River Crossing, allà on el riu Saskatchewan es creua amb els rius Howse i Mistaya, l’únic punt de la carretera on podíem posar benzina i comprar alguna cosa per dinar. Un te ben calent ens va reconfortar una mica mentre pels finestrals de la cafeteria vèiem com la boira corria enganxada a les pedres de les Rocalloses. El noi de la benzinera no es creia que vinguéssim de tan lluny i ens va elevar a la categoria de grans exploradores. Parlava tan de pressa que gairebé no agafava ni aire i era dificilíssim entendre aquella pluja de paraules que em llançava al damunt. El viatge va continuar pendent de trobar els cartells que anunciessin la cascada de Bridail Vail, però la veritat és que no eren gaire visibles i gairebé ens la vam passar de llarg. Vam ser, però, a temps de parar i de fer un parell de fotos des d’un mirador a peu de carretera. L’aigua saltava 370 metres des de la muntanya cap a la vall que acabàvem de deixar enrere. Un raig de sol va tornar el color al paisatge que ens envoltava i encara estava una mica assolellat quan vam arribar al Columbia Icefield Center. Ens hi vam refugiar abans de fer la visita a la glacera i vam menjar-nos-hi l’entrepà. A fora feia molt fred i el sol s’escapava de pressa empès per núvols de tempesta.
Només havíem de creuar la carretera per enfilar-nos fins a la glacera més visitada de l’Amèrica del Nord, l’Athabasca Glacier, un dels sis braços principals dels camps de gel de Columbia. En els darrers cent vint-i-cinc anys, el gel s’ha fet enrere més d’un quilòmetre i mig i calculen que retrocedeix una mitjana de dos o tres metres cada any. Des del peu, però, es veia una enorme llenca de gel que cobria tot el vessant de la muntanya. Igual que la glacera que havia vist a Nova Zelanda, el gel es veia brut i cobert de terra i només algun forat deixava endevinar un blau intens que sortia de l’interior i que semblava que brillava perquè tothom el pogués envejar. El sol jugava a fet i amagar amb els núvols i feia molt fred i molt vent. Vaig recordar que a l’Argentina de les glaceres en deien ventisqueros. Érem tots plegats com formiguetes que s’acostaven a la gran massa de gel i que corrien sense saber on aixoplugar-se d’un ruixat intens que havia començat a caure quan el cel s’havia tornat tot negre de cop i volta. Anava ben abrigada, però les gotes que em picaven a la cara eren gelades i semblava que em clavessin agulles. Vam baixar de pressa cap al cotxe i quan hi vam ser el sol, juganer, ja treia el cap entre els núvols.
Vam deixar enrere la glacera i vam seguir la ruta, aturant-nos en alguns dels miradors que anàvem trobant. El paisatge era tan bonic que, de fet, qualsevol lloc era bo per baixar una estona a estirar les cames. Vam parar per sentir el soroll de l’aigua de les Tangle Falls, però la pluja ens en va tornar a allunyar. Els boscos es mostraven profunds i les tonalitats de verd es multiplicaven. Els rius es passejaven amb els seus vestits blau-turquesa impossibles de descriure. El mirador que donava a l’Stutfield Glacier i a la cara nord del Mount Kitchener em va deixar sense respiració, perquè em va semblar que aquella bellesa, aquells indrets verges i allunyats de la civilització no s’acabaven mai.
Ens quedava un dels punts més turístics del recorregut, les Athabasca Falls. L’aigua baixava amb una força terrible girant sobre si mateixa per fer-se lloc entre les roques que li tapaven el camí. Vam fer un petit recorregut marcat i vam baixar avall per unes escales que passaven enmig d’unes roques arrodonides i gairebé negres de tan fosques com eren. Vam arribar a contemplar com el blanc del riu brau es tornava verd turquesa just quan arribava al final del congost i es convertia en una mena de bassa de color maragda. A les seves ribes, uns nens s’havien entretingut a fer construccions amb les pedres i tot plegat semblava una petita ciutat troglodita al peu d’un llac tranquil. Un cop a dalt vam poder veure com un cervatell, aliè al brogit de l’aigua i a l’anar i venir dels turistes, menjava herba tranquil·lament arrecerat sota uns avets gruixuts i alts.
A quarts de sis de la tarda i sense pluja, arribàvem a Jasper, una petita població al cor del Jasper National Park i de la vall del riu Athabasca. Vam deixar el cotxe a la seu d’Avis, vam anar fins a un supermercat a comprar provisions pel viatge en tren de l’endemà i vam encara poder fer una volteta pels carrers amples, tranquils i segurs abans d’anar a sopar en un Family Restaurant de prop de l’hotel. No crec que hagués tastat mai un filet de salmó tan bo com aquell, pescat segurament feia ben poques hores en un dels rius de la regió. Encara em sembla que en recordo el sabor.

Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja I (Canadà)

2011-11-01T16:47:00.006+01:00

El dia es va llevar tapat però per molta ràbia que ens fes la nostra ruta seguia segons el previst. Vam començar el camí cap al Jasper National Park, el més septentrional i gran de les muntanyes Rocalloses amb els seus 10.878 metres quadrats de naturalesa salvatge i declarat parc nacional des de 1907. Per anar-hi, calia agafar la carretera 93 traçada entre Lake Louise i Jasper, coneguda amb el nom d’Icefields Parkway i que recorre 230 quilòmetres amb unes vistes espectaculars de les glaceres i els camps de gel que es perpetuen a les muntanyes que l’escorten.
Poc abans d’arribar a Lake Louise ja plovia. Vam passar per un punt de control on ens van cobrar uns divuit dòlars per permetre’ns l’entrada al parc nacional i ens van donar un mapa de la zona. Plovia a bots i a barrals i es feia difícil veure un paisatge que endevinàvem espectacular. De tota manera, vam parar en un mirador per poder veure el Crowfoot Glacier, una glacera amb un nom que prové del fet que les tres franges de gel que hi havia a principis del segle XX recordaven una pota de corb. Tanmateix sembla ser que als anys trenta un dels dits es va fondre i ja no ha tornat a aparèixer mai més. El paisatge continuava amagat rere la pluja i la boira que baixava de les muntanyes, però encara vam poder intuir la blavor de l’aigua del Bow Lake quan ens vam tornar a aturar uns minuts a peu de carretera.
Per sort, just quan arribàvem a Peyto Lake va amainar una mica i vam poder acostar-nos al llac, un dels punts més espectaculars del nostre recorregut. Vam caminar uns deu minuts des del pàrquing fins a dos miradors de fusta que s’aixequen molt per sobre de l’aigua de color indescriptible, un verd-blau profund que em va semblar impossible de pintar. Vaig pensar en el Pedraforca i el seu mirador penjat sobre la Vall de Gresolet. El paisatge era molt diferent, però alguna cosa m’hi havia transportat, potser la força de la pedra d’aquells cims feréstecs. Es va tornar a posar a caure gotes, però vam decidir fer igualment el caminet que portava fins a veure de més a prop el cim del Bow i el bosc de la zona. Els avets s’agrupaven de cinc en cinc per protegir-se de les inclemències del temps i els bolets i les flors silvestres tenyien de color la molsa fosca i humida. Els colors s’intensificaven amb la mullena i em va fascinar el fúcsia d’unes flors anomenades Indian Paintbrush. La llegenda explica que un jove guerrer indi no aconseguia pintar els colors de la naturalesa i el Gran Esperit li va donar uns pinzells carregats amb tots els colors i així va poder pintar la seva obra. De les restes dels pinzells abandonats pels camps, en van néixer aquelles flors que ara m’enamoraven prop del Peyto Lake.
Tornava a ploure molt fort quan vam pujar al cotxe, però després de fer uns quants quilòmetres més vam aturar-nos a Mistaya Canyon en un moment en què just plovisquejava una mica. El riu baixava per un congost estret i pedregós i s’amagava de les mirades dels pocs turistes que érem allà per tornar a sortir fort i vigorós uns metres més enllà. El soroll era eixordador. Les roques semblaven esculpides per l’aigua brava i havien agafat unes formes arrodonides i fosques que contrastaven amb el blanc de l’escuma que intentava fer-se pas. Pocs metres més amunt, el riu baixava tranquil i serè, aliè al torbament que l’esperava i que el convertiria en un cabal desbocat i salvatge.

Plou i fa sol a Tunnel Mountain Road. Banff National Park (Canadà)

2011-10-29T16:40:00.005+02:00

Deixàvem enrere els magnífics llacs de Moraine i Lake Louise, però teníem ganes d’aprofitar encara una mica més el dia que havia començat a Johnston Canyon i els Ink Pots. Així, doncs, quan vam ser a l’apartament de Banff, concretament a Tunnel Road Drive, vam veure que hi havia una caminadeta que començava just davant d’on érem nosaltres.
Vam seguir un sender paral·lel a la carretera, però aviat ens vam anar trobant miradors cap a la vall. El paisatge era, com tot el que havíem vist aquell dia, immens i verge, com si mai ningú no hi hagués posat els peus. La vista se me n’anava cap als cims nevats, els boscos i un riu que seguia amb tranquil·litat un curs ample i cabalós, amb uns meandres revoltats que decoraven la vall amb dibuixos d’aigua verda. I aquest espai, ampli, no semblava tenir por d’allargar-se fins arribar a d’altres valls llunyanes. Tot estava connectat i alhora era buit i sense res que indiqués que la civilització hi hagués plantat la bandera un dia llunyà.
El Tunnel Road que donava nom a la carretera no apareixia i és que es veu que finalment el projecte de la Canadian Pacific Railway de 1882 no es va arribar a fer i el projecte de foradar aquelles muntanyes va quedar-se només en paper. L’únic rastre que queda ara d’aquella idea és el nom de la carretera que portava de Banff als hotels que allotjaven els turistes del Parc Nacional. Vam arribar al mirador dels Hoodoos, unes formacions rocoses amb aparences estranyes per culpa de l’erosió del vent i de l’aigua. Semblaven gegants de forma gairebé espiral, prims i adormits contemplant el riu de la llet, el Milk River, i les seves giragonses estranyes.
Al fons, feia estona que es veia una cortina d’aigua, i em temia que s’aniria acostant. Quan havíem caminat escassos metres del camí de tornada, se’ns va posar a ploure. Tercera ruixada del dia. El sol, però, no va trigar ni cinc minuts a tornar a treure el nas. Encara vam caminar una estona amb sol i pluja i bruixes pentinant-se, però aviat va amainar del tot.
Havia estat un dia llarg i amb molt d’exercici i per això vam pensar que valia la pena aprofitar la piscina climatitzada que teníem a l’aparthotel i que oferia unes esplèndides vistes d’un paisatge que començava a prendre tonalitats rosades a mesura que el sol s’anava amagant rere les muntanyes.

Buscant la tardor a La Grevolosa (Osona)

2011-10-23T19:03:00.006+02:00

Avui al matí he anat fins a la fageda de la Grevolosa per veure si la tardor ja havia començat a fer acte de presència en un bosc tan magnífic com aquest. Hem agafat l’eix Vic-Olot i hem sortit a Sant Andreu de la Vola. Allà hem agafat la carretera que porta fins a Coll de Bracons i hem deixat el cotxe aproximadament al quilòmetre 23. D’allà mateix en surt un camí que porta cap a la fageda i cap a l’ermita de Sant Nazari.
No hi ha gaire estona de camí i aviat ens hem començat a endinsar dins la fageda. El sol es filtrava entre els arbres i les fulles dibuixaven ombres al terra. Aquest any encara no ha fet prou fred i les fulles encara eren totes als arbres. Començava a haver-hi alguna pinzellada de groc, però el verd era encara el que dominava les capçades d’uns arbres monumentals que semblen enfilar-se fins a l’infinit per buscar la llum que els és negada a la fondalada on es troba un dels boscos de faigs més importants del país. La fageda de la Grevolosa forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de les Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm Bellmunt i hi estan catalogats faigs de més de trenta-cinc metres d’alçada, tres dels quals formen part del catàleg d’arbres monumentals de Catalunya.
Uns nens jugaven enfilats en un dels arbres més espectaculars i, per la cridòria i les rialles, he pensat que se sentien part del bosc i segur que, per un instant, voldrien viure per sempre dalt dels arbres, igual que ho va fer aquell baró rampant del llibre de Calvino:

"[Cossimo] Va comprendre que, com que les plantes eren tan espesses, podia, passant d’una branca a l’altra, traslladar-se quilòmetres i quilòmetres sense haver da baixar mai. De vegades, un tros de terra erma l’obligava a llargs tombs, però aviat va esdevenir un expert en itineraris i mesurava les distàncies no segons el nostre càlcul, sinó amb el traç, sempre en la ment, que havia de seguir per les branques. I allí on no podia arribar a la branca, amb un salt, va aprendre d’usar la sagacitat; però això ho explicaré més endavant; ara, encara som a l’alba en què, en despertar-se, es va trobar dalt d’un roure, entre el xerroteig dels estornells, calat de rosada freda, enrampat, els ossos cruixits, formigó a les cames i als braços, i feliç va començar a explorar el món."

Nosaltres, però, hem decidit tornar enrere uns centenars de metres i agafar un altre corriol que baixa fins a l’ermita de Sant Nazari.
M'ha sorprès veure-la tan restaurada, perquè l’última vegada que hi vaig estar, ja fa uns quants anys, era una casa que, mig enrunada, desafiava el pas del temps. Els roures de grans capçades, però, guarden encara la casa i l’ermita i semblen protegir-la de tot aquell qui s’hi vulgui apropar amb males intencions.

La sortida d'aquest matí, doncs, no ha servit per trobar la tardor, però he pogut olorar el bosc una estona i sentir-me sota milers de fulles que es gronxaven amb l'aire. Tot plegat, un petit plaer de diumenge.

Moraine Lake i Lake Louise o Tots els colors de l'aigua (Canadà)

2011-10-22T18:10:00.003+02:00

Vam seguir la carretera de Bow Valley fins a Castle Junction, on vam agafar la Trans-Canada Highway per anar cap a Lake Louise sense necessitat de desfer el camí. Els núvols s’havien escampat de cop i el sol feia brillar la mullena enganxada als arbres i a l’herba verda. Quan vam ser a Lake Louise vam pensar que el millor era que anéssim a veure el llac i així no hi haguéssim de tornar l’endemà, però hi havia tanta gent que no quedava ni un aparcament lliure dels centenars que n’hi havia. Vam decidir, doncs, anar primer a Moraine Lake i després decidir si tornàvem.
Vam agafar la carretera estreta que portava al llac. Vam recórrer els quinze quilòmetres sense poder deixar de meravellar-nos per un paisatge que s’acabava de rentar la cara. També hi havia molta gent i pocs aparcaments i vam haver de deixar el cotxe en un voral ocupat sobretot per grans autocaravanes. El llac, situat a la vall anomenada dels deu pics (Valley of the Ten Peaks), es nodreix de l’aigua de les glaceres i per això rep el nom de Moraine, que és el conjunt de materials transportats i dipositats per una glacera. De seguida em va fascinar el color de l’aigua. No n’havia vist mai cap com aquell, era una mena de blau turquesa que semblava gairebé artificial de tan perfecte, però suposo que la perfecció es trobava en el fet que fos precisament natural. Sembla ser que tot plegat és degut a la refracció de la llum amb la pols de roca que prové de la glacera i que es va dipositant contínuament al fons del llac.
Era tard i no havíem dinat, per això vam entrar a la petita cafeteria a comprar-nos una mica de dinar. No hi havia lloc a dins per menjar-nos-el i vam seure en unes taules que hi havia a fora. Feia fred, però el decorat valia la pena de veure i de viure. Ens vam aixecar amb la idea de caminar una estona i vam començar a seguir un corriol que vorejava el llac entre els arbres. Des de tot arreu veia l’aigua amb aquell color que em fascinava i que cada vegada em semblava més intens. Els cims que s’alçaven al voltant del llac mostraven grans congestes de neus perpètues. Eren cims pelats, grans blocs de roca amb formes estranyes que primer els núvols i després la boira van anar tapant. Van anar quedant amagats rere un mantell que els va fer desaparèixer com per art d’encantament. Just quan arribàvem al final del camí es va posar a ploure. Érem allà on hi havia el riu que baixava dels vessants d’aquells immensos gegants de roca per abastir d’aigua el llac d’aigües turquesa.
Plovia cada vegada amb més intensitat i nosaltres fèiem el camí de tornada amb lleugeresa, però sense córrer. No em semblava que haguéssim caminat tant. Les gotes dibuixaven formes a l’aigua, que també s’anava cobrint d’una boira blanca i espessa. El camí s’anava fent llarg, com si algú l’estirés expressament. Vaig arribar a la cafeteria ben xopa, però per sort l’impermeable havia complert la seva funció i la mullena no l’havia traspassat. Mentre corria per anar a buscar el cotxe i marxar cap a Lake Louise tot va començar a recuperar els seus colors, les muntanyes, el llac, i fins i tot les persones que corrien amunt i avall, la majoria sense paraigua com jo. El sol tornava a treure el cap i la boira s’havia esvaït tan de pressa com abans s’havia ajagut. Era com si el paisatge somrigués, sorneguer, després d’haver fer una petita broma que ens havia deixat ben molls.
Vaig conduir els quinze quilòmetres que ens separaven de Lake Louise pensant que no podia ser que no poguéssim veure el famós llac de postal. Aquesta vegada vam aparcar sense problemes i ens vam acostar a la vora de l’aigua, també verda però amb un color no tan intens com el del Moraine. La gent s’acumulava al mirador més proper al pàrquing, com si els fes por abandonar massa estona el cotxe que els transportava d’un lloc a l’altre. El Fairmont Chateau, un hotel immens construït a la riba del llac a finals del segle XIX per la Canadian Pacific Railway, em va semblar exagerat de mida, però a mesura que recorríem els dos quilòmetres de sender al voltant del llac, es va anar fent petit i fins i tot em va arribar a semblar proporcionat perquè la immensitat de la naturalesa el va reduir a una petita taqueta a l’horitzó. El paisatge, a més, es va anar fent més bonic com més ens allunyàvem del brogit, i fins i tot aquella aigua que no m’havia semblat tan especial com la del Moraine, va anar canviant de color quan els raigs de sol jugaven a cuit i amagar amb els núvols que tornaven a créixer i va jugar amb una desena de tons de verd com sorgits d’una paleta d’un pintor. Els cims de l’entorn i els boscos de pins i avets s’havien posat les millors gales després de la pluja i els dos quilòmetres de tornada no se’m van fer gens llargs.

Banff National Park: Johnston Canyon i els Ink Pots (Canadà)

2011-10-12T18:55:00.005+02:00

Em vaig llevar a Banff amb ganes d’explorar la zona a peu i per això ja em vaig posar pantalons curts i em vaig calçar les sabates de trekking. Després d’esmorzar vam agafar el cotxe i vam conduir en direcció a Lake Louis fins a desviar-nos a la carretera de Bow Valley. El dia s’havia llevat sense pluja, però el sol jugava a cuit amagar amb els núvols i tenia una mica de por que una tempesta no ens acabés forçant a abandonar la ruta que havíem escollit fer al matí.
La Bow Valley Parkway és una carretera estreta, ben pavimentada, que passa per entre espessos boscos de Lodgepole pine (Pinus contorta), avets i altres coníferes. La llum del matí els convertia gairebé en boscos màgics i s’hi van acabar de convertir quan ens vam aturar, com ho havien fet els altres cotxes que ens anaven davant, i vam poder observar entre les branques tres enormes elks (uapitís) que es passejaven pel bosc amb la tranquil·litat del que se sap a la llar. Les banyes, molt ramificades, es confonien amb el paisatge que els envoltava. N’hi havia un que em va cridar l’atenció. Estava ajagut a terra entre els troncs caiguts, foscos d’humitat, i l’herba que es reivindicava verda i sana. Tenia el cap ben dret i mirava els set o vuit turistes que havíem baixat dels cotxes i l’apuntàvem amb l’objectiu de la càmera. Em va semblar que ens mirava de reüll amb sorna.
Els rètols lluminosos que ens trobàvem per la carretera ens avisaven dels animals salvatges que ens hi podíem trobar. Uns ulls de llop dibuixats ens miraven amb cara de pocs amics, però el que va travessar amb tota la tranquil·litat del món per davant nostre va ser un petit cervatell, talment un bambi buscant la mare desesperadament. El vaig veure fràgil, espantadís i perdut en un territori que era el seu però que no acabava de conèixer del tot. Quan portàvem conduïts uns vint-i-cinc quilòmetres des de Banff vam arribar a l’aparcament on havíem de deixar el cotxe si volíem caminar pel Johnston Canyon. Els canadencs havien pensat en tot i hi havia prou lloc per aparcar al costat d’una caseta amb lavabos nets i polits com els que estàvem trobant a tot el país. Eren les nou quan ens vam posar a caminar.
El sender estava molt ben senyalitzat i aviat vam començar a passar per damunt d’unes passarel·les que s’enfilaven paral·leles al riu a una alçada considerable. Seguíem el congost acompanyades del soroll de l’aigua que baixava amb força i prenia un color gris verdós. No pujàvem soles, però no hi havia prou gent perquè ens féssim nosa. Un parell d’esquirols, acostumats a compartir el seu hàbitat amb les persones, van fer les delícies de tots amb els seus saltirons per les roques i les seves postures davant de les càmeres, que semblaven estudiades. Després d’haver caminat un parell de quilòmetres vam arribar a les Lower Falls, uns salts d’aigua que desafiaven la força de les roques i dels arbres que creixien als vessants de la muntanya. Vam decidir continuar cap a les Upper Falls, ara ja acompanyades de molta menys gent.
Més o menys un quilòmetre més amunt, un espectacular salt d’aigua des de trenta metres ens va indicar que havíem arribat. Em vaig acostar per veure bé la caiguda de l’aigua i un raig de sol va formar un magnífic arc de Sant Martí de colors ben vius. Els esquitxos formaven una mena de cortina multicolor i convidaven a la contemplació, però vam decidir que valia la pena continuar el camí caps als Ink Pots i la Vall de Johnston. Vam deixar enrere, doncs, les passarel·les i la gent, i vam endinsar-nos en un sender que enfilava bosc amunt. Els arbres em semblaven altíssims i la molsa esponjosa creixia per tot arreu. A les vores del camí, floretes blanques i rosers salvatges ho tenyien tot de color. Les gotes de rosada brillaven quan el sol decidia filtrar-se entre les branques. Un indicador ens havia advertit que hi havia quatre quilòmetres més fins a la vall, però de moment continuàvem pujant amagades entre els arbres d’un bosc on vivien animals tan salvatges com els óssos grizzly. No portàvem cap esprai anti-ós ni picarols per fer-nos sentir ni tan sols recordava què havia de fer si ens creuàvem amb un animal d’aquestes característiques. Per sort, els óssos no ens van fer cap visita i només vam veure una mena de mostela que va travessar a gran velocitat davant nostre amb un ratolí a la boca.
Vam deixar de pujar i el camí ens va conduir cap a Johnston Valley, una immensa vall de somni, amb rius i pics altíssims coronats per neus perpètues. El Mount Ishbel em contemplava des de la seva majestuositat i em vaig adonar que acabava de veure la imatge que justificava el viatge. Era una mena de paradís natural, un locus amoenus a l’engròs i sense pastors cantant a l’amor. No hi havia ningú i només se sentia la remor de l’aigua. Érem davant dels famosos Ink Pots, cinc o sis basses d’aigua que brolla directament de la terra i que tot l’any estan a la mateixa temperatura. Impressiona el seu color verd intens que pren coloracions de blau quan t’hi apropes. De fet, vaig estar una estona mirant les bombolletes que naixien de la terra i que eren semblants a les que fa el cava quan el servim a la copa. El sol, però, va començar a amagar-se rere uns núvols amenaçadors i una pluja fina ens va obligar a agafar el camí de tornada. La pujada se’m va fer llarga tot i que sota els arbres no notava les gotes que continuaven caient. Ens vam creuar amb un parell de grups que ens van demanar si anaven bé per anar als Ink Pots i si hi havíem arribat. Vaig estar contenta de poder-los dir que sí i que valia la pena que hi arribessin.
Un cop vam ser al capdamunt de camí, la baixada va ser molt més suau i aviat vam retrobar-nos amb els turistes que fotografiaven les Upper i les Lower Falls. La pluja persistia i començàvem a notar la mullena. L’aigua queia amb més força i això ens va obligar a accelerar el pas fins arribar al pàrquing on teníem el cotxe. Encara teníem temps d’anar a Moraine Lake, un dels famosos llacs de la zona.

Camí de Banff (Canadà)

2011-10-08T17:06:00.006+02:00

Vam llevar-nos amb la idea d’esquivar els famosos pancakes de la Blair i abandonar la casa amb els seus trastos, els ratpenats de pelfa empolsinats, el vell Samsó i els mosquits. Però abans vam acostar-nos al llac per veure’l de bon matí i acomiadar-nos-en abans de seguir carretera enllà cap als parcs naturals de les muntanyes Rocalloses. El dia abans no havíem sopat i ara fèiem quilòmetres sense haver tastat res, per això quan vam ser a Salmon Arms vam aturar-nos en una cafeteria per poder-nos avituallar. Era un lloc agradable, que feia de fleca i on entraven i sortien veïns que anaven a proveir-se de pa, sandvitxos i cafè calent. A l’obrador, mentrestant, el forner vestit de blanc omplia i buidava els forns elèctrics. El sandvitx calent d’ou, bacon i formatge em va reconciliar amb el país i amb el món i em vaig sentir a punt per continuar el viatge.
El paisatge guanyava amb espectacularitat i vam pensar que seria una bona idea fer una parada al Mount Revelstoke National Park, però el port de muntanya que ens hi havia de portar estava tancat per la neu i vam haver de fer marxa enrere per tornar a la Trans-Canada Highway. La carretera seguia el curs del riu Illecillewaet i a estones vèiem també les vies que uneixen la British Columbia amb la resta del Canadà des de 1885. El cel estava força tapat, però les muntanyes anaven traient el cap entre uns núvols que amenaçaven tempesta. Cartells a banda i banda de la carretera avisaven als conductors del perill de trobar-se amb fauna salvatge si paraven el cotxe en algun voral, però el que no trobàvem era cap indicador dels quilòmetres que faltaven per arribar al proper poble. Acostumada a un país com el nostre on des d’un campanar es veu el campanar veí (Llach dixit), em sentia una mica perduda en la immensitat de la naturalesa. Els cedres, vells i seriosos, decoraven els vessants de la muntanya i es miraven amb preocupació els camions carregats de troncs que passaven rabents en direcció oest.
La civilització se’m va fer present de cop quan vaig llegir el cartell que enunciava que havíem canviat de franja horària. Enmig del no-res se’ns avisava que avancéssim una hora el rellotge si volíem continuar enganxats al món modern. Ja feia una estona que érem al Glacier National Park quan vam travessar el famós Rogers Pass a través dels cinc llargs túnels que serveixen de protecció de les allaus que havien conduït a la Mort Blanca (White Death) a dos-cents cinquanta treballadors de la Canadian Pacific Railway. A 1.382 metres sobre el nivell de mar, el pas ens va esperar amb pluja i boira, però finalment vam arribar a Golden quan ja feia estona que ens roncaven els budells. Hi havia molts cotxes aturats a la benzinera i no era estrany si tenim en compte que feia molts quilòmetres que no n’havíem vist cap. Abans d’omplir el dipòsit, però, vam fer un entrepà al Tim Hortons, un establiment d’una de les cadenes canadenques de fast food més famoses del país.
Golden és una població de quatre-mil cinc-cents habitants, està situada a prop de sis parcs nacionals i és coneguda sobretot pels amants del ràfting. Just al centre hi van construir fa menys de deu anys un pont de fusta cobert que creua el riu Kicking Horse poc abans que s’uneixi amb les aigües braves del Columbia River. Vaig mirar cap a les muntanyes nevades que hi havia al fons. Deixaven veure la roca que els donava nom entremig d’una espessa cortina de pluja. No em vaig acomiadar del riu perquè ens va continuar acompanyant molta estona. Ens mostrava la seva força mentre creuàvem el Yoho National Park i arribàvem a Field. Ens hauria fet gràcia parar, però plovia a bots i a barrals i era impossible baixar del cotxe i contemplar un paisatge que se’ns menjava. Em sentia petita i treia la càmera per la finestra del cotxe per congelar una instantània de roques, neu, aigua i vent que em deia que allò era la Naturalesa amb majúscules, que aquella carretera per on passava es podia esborrar en qualsevol moment.
Poc abans d’arribar a Banff va amainar una mica i vam poder parar en un mirador que em va deixar sense alè. A la carretera uns panells lluminosos indicaven el perill que un ós creués la via, i vaig forçar la vista tant com vaig poder per si aconseguia veure’n algun, però cada roca o matoll de color fosc se’m convertia en una fera salvatge de la qual no aconseguia veure mai la cara. Distreta mirant per la finestreta del cotxe vaig arribar a Banff, el cor d’un dels parcs nacionals més famosos del Canadà. Hotels, cases i botigues de souvenirs van aparèixer com bolets enmig del paisatge muntanyós i, després de comprovar que havíem reservat un apartament que superava amb escreix l’alberg del dia abans, vam dirigir-nos cap a l’oficina de turisme. Mentre esperàvem que ens atenguessin en un país on podies parlar qualsevol de les dues llengües oficials sense que et fessin escarafalls, es va desencadenar una tempesta terrible. Cada vegada que algú obria la porta, la tornava a tancar de cop, espantat per una pluja que queia de forma horitzontal acompanyada d’un vent que bufava fort i agitava els altíssims arbres plantats al carrer. Després que uns nens prometessin ser uns bons exploradors els dies que fossin al parc, i de demanar consell per les caminades que podíem fer nosaltres l’endemà, vam sortir al carrer mitja hora abans que els núvols comencessin a obrir-se i a deixar veure encara la claror d’un cel que es reivindicava net i polit.

La màgia de Shuswap Lake (Canadà)

2011-10-01T17:49:00.005+02:00

El viatge des de Vancouver fins a Shuswap Lake, on havíem de fer nit per continuar fins a Banff, era llarg i per això a mitja tarda vam parar a Merrit, un dels pocs pobles que vam trobar en una ruta que travessava muntanyes i valls i que ens acostava una mica més a les mítiques muntanyes Rocalloses. Abans d’arribar a la població hi havia molts cartells anunciant el seu famós festival de música country i els seus rodeos, però més aviat semblava que haguéssim reculat uns quants anys enrere i la modernitat de Vancouver s’hagués quedat just a la sortida de la ciutat.
Merrit era un conjunt de cases baixes sense massa interès, carrers amples i cap plaça com la que ens esperem trobar catalans quan arribem a una ciutat. Els carrers eren deserts i només vam veure una mica de moviment al voltant d’un centre comercial. Vaig aturar el cotxe i vam descobrir una petita cafeteria al costat del gran hipermercat. Era un lloc agradable i hi havia dues o tres taules plenes. Vaig prendre’m una strawberry lemonade i vam reprendre el camí de tornada a la canadian highway en direcció Est.
Ens menjàvem els quilòmetres sense parar i el paisatge començava a sobrepassar-me. Tot era immens: muntanyes, arbres i un riuàs que ens anava seguint a gran velocitat. Vam arribar a Kamloops, una ciutat de més de vuitanta mil habitants situada a la confluència dels rius Thompson Nord i Sud. De fet, “lloc on els rius es troben” és el que significa Kamloops en la llengua dels antics pobladors Secwepemc (Shuswap pels anglesos). Sabia que no trobaríem el centre de la ciutat tal com l’enteníem nosaltres i vaig aparcar prop del Riverside Park. L’any 1885 la Canadian Pacific Railway va arribar a la població i la va connectar amb el món. Ara, nosaltres havíem de travessar les vies per un pas elevat per poder arribar just a la confluència del dos rius. El parc estava molt ben arreglat, amb zones de jocs infantils, vestidors i lavabos per tots aquells que volien aprofitar la mica de calor que feia per posar-se de peus a l’aigua. Vam caminar una estona pel parc i després vam tornar a agafar el cotxe per seguir la nostra ruta. Encara ens quedaven quilòmetres per arribar al llac Shuswap on hi havia d’haver el nostre alberg.
La carretera número u seguia cap a l’Est sense pèrdua i les indicacions que havia tret del google maps ens deien que havíem de girar a l’esquera a Balmoral road. Ja feia una bona estona que rodejàvem l’immens llac amb forma d’aranya quan vam girar per l’estreta carretera que seguia la riba del llac Shuswap. Hi havia cases d’estiueig fins arran d’aigua i barquetes flotant a l’aigua brillant del llac. El sol enviava els seus rajos amb força i la superfície del llac els retornava convertint tot el paisatge que l’envoltava en una mena d’indret màgic. Semblava que el món s’hagués aturat i només quedéssim nosaltres resseguint una carretera que no ens menava enlloc. No aconseguíem trobar l’alberg i la ruta que havia imprès ens hauria endinsat a l’aigua si no hagués aturat el motor. Dos senyors que passejaven els bastons per un corriol a prop de la carretera ens van dir que no els sonava que allà hi hagués cap alberg i aleshores vam anar entenent que ens havíem equivocat.
Al full de reserva no hi figurava l’adreça exacta, però per sort la vam trobar amagada dins la guia que portàvem al seient del darrere. Havíem de fer marxa enrere una bona estona perquè ens havíem passat de llarg l’Squilax General Store & Hostel. Vam desfer, doncs, el camí fins a Sorrento i abans d’arribar a Chase, quan ja ens pensàvem que no trobaríem l’alberg, vam descobrir el nom en un cartell mig desdibuixat al costat d’una casa que semblava abandonada. La recepció era una botiga tronada i desendreçada, amb mil i un productes amuntegats i amb un gran ratpenat de pelfa ple de pols al damunt del taulell. Vaig pensar que havia fet un salt en el temps, fins i tot la mestressa ens va cobrar el 38 dòlars en un targeter manual com els que feia anys que no veia. La Blair, que així és com es va presentar la senyora que s’encarregava de l’alberg i de la botiga, ens va demanar si l’endemà volíem menjar per esmorzar els seus pancakes, famosos a tota la regió mentre feia fora amb un cop de colze un enorme grat gris i empolsinat que dormia al costat de la caixa registradora. Vam dir que ens ho rumiaríem i vam seguir-la fins a la cuina on ens va fer tota una llarga lliçó sobre el reciclatge tot i que li vam dir que ja coneixíem el que era el compostatge. Quan va saber que el Kia soul que conduíem era de color blau, va ratllar la Yellow room que ens havia assignat i ens va dir que segur que estaríem millor a la Blue.
La ruta per l’alberg de la Blair va continuar amb la presentació d’en Samsó, un gos enorme, però abúlic i mandrós, que va sortir de darrere d’un dels antics i rovellats vagons de tren que servien d’habitació a alguns dels hostes de la casa. El llac Shuswap treia el cap just darrere dels arbres i les males herbes que creixien per tot arreu i que es barrejaven amb els trastos abandonats per tot el que representava que era el jardí. Per no haver d’ajudar-nos a treure la corda que feia de barrera i poder deixar el cotxe al darrere de l’edifici principal, la Blair ens va dir que hi passéssim per sota perquè el nostre ja era un cotxet petit i ens va convidar al foc de camp que farien a la nit si no se’ls menjaven els mosquits.
Aquell llac màgic que havíem vist feia una estona i que només era a mitja hora de camí, ara era fosc i sorgia perillós i amenaçador rere els vidres d’una finestra de l’habitació blava. No tenia cap dubte que en aquella casa s’hi hagués pogut rodar una bona pel·lícula de terror. No havíem tingut en compte, a més, que allà no hi podíem sopar i vam agafar el cotxe altra vegada per anar fins a Chase, el poble que quedava més a prop. Eren les nou de la nit, però tot era fosc i tancat. No voltava ningú pel carrer i vam haver de tornar a l’Squilax General Store & Hostel i menjar-nos un parell de muffins que ens havien sobrat de l’esmorzar. Em vaig estirar a la llitera de dalt i em vaig adormir mentre controlava el moviment dels mosquits que es movien amunt i avall només a dos o tres pams de la meva cara mentre a fora se sentia bufar el vent.

A l'altra banda del Capilano Bridge. Vancouver (Canadà)

2011-09-27T18:53:00.002+02:00

Vam deixar el centre de Vancouver enrere amb un Kia Soul de lloguer amb canvi automàtic. A la tercera cantonada ja trobava a faltar l’embragatge, però vaig haver d’acostumar-me a oblidar-me del peu esquerra i deixar-lo reposar en la seva més absoluta inutilitat. Abans d’abandonar la gran àrea metropolitana de la ciutat per marxar cap a l’est en direcció a les Rocalloses, ens dirigírem a Capilano Bridge, un pont suspès a setanta metres d’altura per damunt del riu que li dóna nom.
Vaig aparcar just davant de l’entrada del parc, però no hi havia manera de poder treure les claus del contacte. Vam acabar anant a demanar a una senyora que passava per allà si ens podia ajudar i va resultar que no tenia el canvi automàtic a la lletra P. Tan fàcil que em sembla a mi posar punt mort i el fre de mà, però a l’altra banda del món preferien els automatismes i m’hi havia d’anar acostumant. L’entrada al parc em va semblar caríssima (36$), però aviat no me’n vaig recordar perquè em vaig trobar balancejant-me al pont de 137 metres de llarg i contemplant el riu que passava per un estret congost enfonsat entre arbres altíssims que gairebé no deixaven passar la llum.
Des que George Grant Mackay, un enginyer civil escocès, va comprar sis mil acres de bosc a banda i banda del riu Capilano i va decidir fer-hi un pont que li permetés anar d’una banda a l’altra, són molts els turistes que cada dia passen per aquí igual que ara ho fèiem nosaltres. Alguns es tapaven els ulls per no sentir el buit i d’altres s’agafaven amb totes les seves forces als cables d’acer que van substituir ja l’any 1903 les antigues cordes del pont. Jo vaig pensar que, malgrat el balanceig, em sentia segura amb unes baranes reixades que gairebé eren tan altes (o tan baixes) com jo. Vaig pensar en el pont penjant de Rupit, tan curt i a poca altura comparat amb aquell, però on algunes vegades havia passat molta més por.
Ens trobàvem dins un bosc preparat per rebre turistes, sobretot famílies de diferents indrets del Canadà que aprofitaven les vacances per descobrir la província de la Colúmbia Britànica. Per això vam trobar molta gent enfilada al circuït preparat que anava d’arbre en arbre i que ens va permetre jugar a fer d’esquirols i observar els grans cedres i els Douglas-fir trees des de més a prop. Un dels avets Douglas, de 63 metres d’altura i de mil tres-cents anys d’edat deixava que el fotografiessin amb la paciència de qui fa anys que veu passar amunt i avall tots aquells qui encara es sorprenen per les meravelles de la naturalesa. Els cartellets penjats als arbres i les passarel·les de fusta mostraven que tot estava molt ben preparat per rebre turistes, però vaig pensar que potser massa. Més que una trobada amb el bosc humit, tenies més la sensació d’entrar en una mena de gran parc temàtic on podia sortir-te en qualsevol moment un estudiant de vacances amagat dins una disfressa de castor.
Després de tornar a travessar el riu, vam fer el circuït inaugurat el mateix 2011 i que prometia vistes espectaculars del canyó del riu Capilano. Vam, doncs, seguir la gent que agafava els camins de ferro i vidre que s’arrapaven al cingle de la muntanya i ens mostraven un espectacular salt d’aigua que queia en un gran gorg d’aigua verda. No obstant el fet que el camí era tan aeri, vaig continuar sentint-me segura en un recorregut que aprofitava per exposar els beneficis de l’aigua per a la humanitat i la necessitat de conservar boscos com aquells.
Una hora i mitja després d’haver entrar al parc en sortia amb una sensació una mica estranya. M’havia agradat, era cert, però aquella no era la naturalesa que esperava trobar al Canadà, per això vaig estar contenta d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres cap a les Rocky Mountains que ens esperaven a la província d’Alberta. Però per arribar-hi encara quedaven moltes hores i primer vam haver de fugir de les obres i del trànsit de l’entorn de Vancouver.
El cel era gris i de tant en tant unes quantes gotes m’obligaven a netejar els vidres. El trànsit es va anar espaiant de mica en mica i la carretera va semblar allargar-se cap a l’infinit. Una ullada de sol ens va deixar dinar en una àrea de pícnic al marge de la Trans-Canada Highway. Les muntanyes eren cada vegada més a prop i a tres quarts de cinc de la tarda ja ens havíem aturat a Merrit i prenia una strawberry lemonade a l’única cafeteria d’un poble conegut sobretot pel seu festival de música country.

Pedalant per l'Stanley Park. Vancouver (Canadà)

2011-09-24T18:12:00.007+02:00

Una mica abans d’arribar a les arcades de ferro del Granville Bridge vam veure que hi havia molta gent a l’illa de Granville. Semblava que tots els habitants de Vancouver i els turistes que voltaven per la ciutat s’haguessin posat d’acord per anar-hi a dinar i a relaxar-se una estona asseguts en els pedrissos que hi havia just al costat del mercat. De seguida vam veure que la manera més ràpida per anar a l’illa era agafar un aquabus, una mena de barqueta que per 5$ et portava i et tornava de Granville. El preu em va semblar excessiu per un recorregut que amb vint o trenta braçades podies assolir nedant, però érem a l’illa i ja hi podíem buscar lloc per dinar.

El mercat és la joia d’aquesta península que tothom s’entesta a anomenar illa, per això hi vam entrar de seguida i ens hi vam deixar perdre una estona. Hi havia parades de carn, de peix, de fruita, de verdura i de flors, i també moltes altres que venien menjar preparat. La gent es disputava els llocs buits de les taules per poder dinar el que els acabaven de posar en una capseta de plàstic de la mida que ells mateixos havien escollit. Abans de seguir aquest ritual gastronòmic, vam acabar de fer tota la volta al recinte i vam parlar una bona estona amb un senyor que venia unes boletes imantades per enganxar fotos i que va sentir curiositat per l’idioma que parlàvem. No havia sentit parlar mai del català i ens va dir que li agradava molt com sonava i que estava molt content d’haver après una cosa nova, que no havia conegut mai ningú de Barcelona i que li feia il·lusió que ens haguéssim aturat a la seva parada per fer-hi un cop d’ull. Després, vam comprar un parell d’amanides de pasta i vam seure en una de les taules que s’acabava de buidar. Vaig aprofitar per canviar-me les sandàlies per unes vambes perquè el dia s’havia anat tapant.
Un altre aquabus ens va tornar a la ciutat i vam caminar en direcció a les platges i a l’Stanley Park. Vam travessar Sunset Beach i English Bay Beach, unes platges plenes de troncs i amb algues que la marea havia abandonat a la matinada quan s’havia recollit. Vaig fer un parell de fotos a l’escultura d’acer del francès Bernar Venet que porta per nom 217.5 Arc x 13', que la ciutat va adquirir després de la biennal d’art 2005-2007. Em va donar la sensació que em cridava i que estava obligada a contemplar el mar a través del mig arc que formaven les tretze bigues d’acer doblegades en una mena d’anell obert a la natura. La gent amb bicicleta i amb patins ocupaven el carril reservat per a ells i vam anar pensant que seria una bona idea llogar-ne un parell per poder fer la volta a tot el parc. Vam passar per davant de l’Inukshuk, una fita típica de la cultura inuit que servia per ajudar a la navegació i que els Territoris del Nord-oest van regalar a la ciutat a finals dels anys vuitanta, i vam seguir endavant fins a Morton Park, una plaça on hi havia, en motiu de la biennal d’art de 2009-2011 una instal·lació de l’artista xinès Yue Minjun titulada A-mazing-laughter. Era sorprenent com cridaven l’atenció les grans figures de bronze repartides en un cercle per la plaça i que representen el mateix artista rient en diferents postures tal com fa en totes les seves obres.
Després de deixar tots aquells homes rient de forma gairebé forçada, vam llogar les bicicletes i vam començar a pedalar per l’Stanley Park, un dels parcs urbans més famosos del món. Els camins estaven molt ben senyalitzats i érem molts els qui aprofitàvem el diumenge malgrat que el temps no acabava d’acompanyar del tot. M’imagino, però, que aquesta era la meva impressió i que per als canadencs aquella temperatura era la pròpia d’un dia d’estiu. Vam deixar enrere la piscina i la zona de jocs infantils de Second Beach i vam resseguir el Lost Lagoon per continuar després cap a Brockton Point mentre contemplàvem les imatges del Coal Harbour amb la verticalitat dels centenars de pals que es confonien amb els edificis de la ciutat. Ens vam aturar als Totem Poles, els nou tòtems portats des de diferents parts del país que volien recordar aquelles First Nations que tant fan veure que estimen els canadencs. Vam continuar fent la volta al parc per Prospect Point, però ens vam haver d’aturar i baixar de les bicis perquè els equips de rescat estaven traient una persona que havia caigut a l’aigua. Vam continuar amb una certa esgarrifança cap a Siwash Rock fins que vam arribar altra vegada a Second Beach. Allà ens va semblar que encara no n’havíem tingut prou i ens vam endinsar pels camins de terra que travessaven el bosc on hi havia el Beaver Lake. Quan no feia ni cinc minuts que tornàvem a pedalar se’ns va posar a ploure, però vam decidir continuar endavant.
Valia la pena arribar-se fins al llac dels castors, un llac cobert gairebé en la seva totalitat per plantes aquàtiques que el convertien en una paleta de verds que només es deixaven trencar pel blanc i el rosa dels nenúfars florits i pel lent passeig marronós d’una família d’ànecs. M’hagués agradat asseure’m una estona en un banc i contemplar aquell espai obert enmig d’un bosc espès d’arbres altíssims. No obstant això, la pluja no s’aturava i començava a sentir-me mullada i cansada. En pocs minuts vaig passar de trobar-me en la tranquil·litat més absoluta a percebre una certa angoixa que em demanava que deixés el bosc i tornés a la ciutat. Els camins, però, es bifurcaven més que mai i s’allargaven per posar-m’ho difícil. Semblava fins i tot que els esquirols que travessaven rabents davant de la bicicleta es paraven per riure’s una estona de mi igual que ho havien fet tots els dobles de Yue Minjun de la plaça Morton. Aviat la vida al bosc es va acabar, i l’olor de benzina i els motors dels cotxes em van recordar que ja era hora de tornar al Vancouver dels blocs de pisos, les botigues, els cafès, els restaurants i els pavellons olímpics i d’anar a descansar una estona lluny de la pluja que seguia caient sobre la ciutat.

Coneixent Vancouver (Canadà)

2011-09-17T18:03:00.007+02:00

Vam aterrar al Canadà amb un somriure després de sentir unes paraules de benvinguda en català des de la megafonia de l’avió. Tot plegat era obra d’un assistent de vol que va voler afegir la nostra llengua al castellà, anglès i francès oficials de la companyia. Ens havia explicat que havia viscut un temps a Alacant, la qual va qualificar des del micròfon com a la millor ciutat del món per darrere de Toronto. Vaig veure les cares de sorpresa dels canadencs i nord-americans, que eren majoria en un vol que havia arribat al Canadà després de nou hores des del seu enlairament a la terminal 1 de l’aeroport del Prat. Però nosaltres no ens quedàvem a Toronto i per això vam haver de voltar una estona fins a poder embarcar en un vol cap a Vancouver que va anar amb un parell d’hores de retard.
Sis hores de diferència separaven Toronto de Barcelona, però a Vancouver havíem de posar les busques del rellotge encara tres hores més enrere. Així, després de cinc hores de vol vam aterrar al Vancouver International Airport. Eren les nou del vespre, tot i que el meu cos sabia que l’enganyava i que eren les sis del matí de l’endemà. Un tren i un taxi ens van portar fins al HI Vanvouver Hostel i me’n vaig anar de dret al llit, sense ni tan sols pensar que no havia sopat i que feia hores que no havia menjat res. Vam compartir habitació amb una noia jove i la seva mare, que semblava una locomotora de tant que roncava. Per sort, uns taps que van sortir d’un racó del necesser em van permetre dormir fins a les quatre de la matinada. M’hagués llevat ja aleshores, però segurament Vancouver encara no estava preparada per rebre turistes en hores tan petites i vaig esperar a llevar-me a quarts de vuit.
La dutxa i l’esmorzar em van fer sentir com nova i vam sortir a punt per descobrir la ciutat que havia estat batejada amb el nom de l’explorador britànic George Vancouver quan va arribar a la zona l’any 1792, un any després que ho fessin els vaixells capitanejats pel mariner espanyol, nascut en el virregnat del Perú, Juan Francisco de la Bodega y Quadra. L’arribada d’altres europeus, com el comerciant de pells i explorador Simon Fraser, va suposar un canvi important en la vida de les poblacions indígenes que ocupaven fins aleshores la regió i que ara són conegudes pels canadencs amb el nom de First Nations. Vam decidir apropar-nos fins al front marítim, però abans vam fer parada a Christ Church Cathedral, a la cantonada de Burrard i Georgia Street i envoltada de grans edificis de formigó i vidre. Em va sorprendre que a l’església més antiga de la ciutat s’hi digués missa per primera vegada l’any 1889, però a Amèrica els comptes es fan de manera molt diferent, si tenim en compte que sempre s’obliden de la història que precedeix l’arribada dels europeus. L’església, tota de fusta a l’interior i amb uns vitralls que deixaven passar la poca claror d’un dia que s’havia llevat ennuvolat, em va semblar que complia perfectament com a reducte de pau. Potser hi ajudaven les cançons del cor que assajava mentre nosaltres ens passejàvem pel temple.
Malgrat la grisor del dia, no feia fred fins que vam acostar-nos a mar. Al Waterfront hi havia uns quants creuers amarrats i els hidroavions s’enlairaven deixant una estela a l’aigua. Les muntanyes de l’altra banda de la badia s’entossudien a no mostrar-nos els seus cims i jo continuava sentint-me estranya a la ciutat. Gairebé sense ni adonar-nos-en vam endinsar-nos a Gastown, la part més antiga de Vancouver. Jack Deighton, més conegut com a “Gassy” per la seva afició a xerrar pels descosits, va inaugurar-hi una taverna l’any 1867 quan va decidir desembarcar i abandonar la seva feina de mariner després d’un parell de fracassos com a cercador d’or. Abans d’arribar a Maple Tree Square, on hi ha l’estàtua de “Gassy” Jask, vam entrar en una botiga de Water Street a comprar un cinturó. El problema va ser que ni les dues dependentes ni les dues compradores podíem fer més forats amb una maquineta que estava pensada per foradar la pell, però que ens ho va posar molt difícil, i vam acabar sortint al carrer i demanant a un noi que passava que ens ajudés. Va tenir una bona feinada i es va tornar de tots colors per aconseguir fer un parell de forats i encara una mica més quan es va voler amagar de vergonya sentint els aplaudiments que li dedicaven quatre dones que semblaven haver embogit.
A la cantonada de Water Street amb Cambie Street ens vam aturar per contemplar un rellotge que fumejava igual que un vaixell de vapor. Es tractava del famós steam clock que va perdre tota la màgia quan vaig saber que datava de 1977. Després de deixar “Gassy” Jack enfilat dalt del seu barril de whisky, vam trobar-nos enmig d’una mena d’encants improvisats que concentraven en pocs metres tota la població alcoholitzada i drogoaddicta de la ciutat. Vam allunyar-nos-en de seguida i vam fer cap a Chinatown. Els cotxes passaven rabents sota una porta plena de dracs i acolorida amb colors kitsch. No ens volíem allunyar del front marítim, per això vam deixar aviat el barri i vam passejar pel camí que resseguia el mar i que acollia a tots els corredors, ciclistes i patinadors que aprofitaven el migdia de diumenge.
L’airet de mar, les barquetes i la tranquil·litat que es respirava a l’ambient se’m van anar fincant a dins. Vancouver em començava a convèncer. M’imaginava esmorzant en una d’aquelles terrasses que miraven al mar i que havien tingut la gosadia de fer arrelar un arbre que desafiava l’altura d’un d’aquells edificis gegants amb grans finestrals. El temps s’havia anat escolant sense que ens n’adonéssim i vam arribar a les envistes de Granville Island al mateix temps que el meu estómac reclamava el dinar.

Llibres que m'acompanyen: Cap a terres salvatges, Jon Krakauer

2011-09-11T16:20:00.002+02:00

Pensant en un possible viatge a Alaska, em vaig comprar fa uns quants mesos el llibre de Jon Krakauer Cap a terres salvatges, amb el subtítol Entre la passió per l’aventura i el somni d’una vida en estat salvatge, publicat l’any 1996.
El llibre reconstrueix els dos últims anys de vida del jove Chris McCandless, que l’abril de 1992 s’endinsà en els boscos d’Alaska per viure una gran aventura en solitari i va ser trobat mort al setembre del mateix any. Dos anys abans, just després de graduar-se a la universitat, havia iniciat un viatge que el va portar a recórrer els Estats Units i que l’havia deslligat de la seva família i de tot el seu passat.
Krakauer parla amb familiars, amics, gent que el va conèixer durant els seus viatges i inclou també el relat d’aventures d’altres joves, com ell mateix, que en algun moment de les seves vides ho han arriscat tot per viure en plena natura. Un llibre interessantíssim i que va ser portat al cinema per Sean Penn. La pel·lícula, que recordo que vaig veure a Basilea, em va agradar molt i el llibre m’ha retornat a tota aquesta història d’ideals, aventura i fracassos que acaben portant a un trist final.
Alaska comença a semblar-me una aventura ja abans d'arribar-hi.

Llibres que m'acompanyen: El río de la luz, Javier Reverte

2011-08-29T18:27:00.004+02:00

Després d’haver llegit els seus llibres de viatges a Grècia i a l’Amazones, no vaig poder resistir la temptació de comprar-me El río de la luz de Javier Reverte, que explica un viatge a Alaska i al Canadà, de seguida que el vaig veure a la llibreria. De fet, crec que vaig sortir d'allà pensant que el pròxim destí podia ser el mateix que el de l'autor madrileny.

És un llibre del 2009 que explica el viatge que l’autor va fer el 2006 per Alaska i el Canadà seguint les petges de Jack London i de tots aquells que es van deixar endur per la febre de l’or a finals del segle XIX. Reverte aconsegueix, com sempre, que t’endinsis en uns paisatges i en una història que resulten fascinants. Cal destacar els dies en què, acompanyat de cinc amics, segueix el curs del riu Yukon amb una canoa i no sense trobar-se amb dificultats. La veritat és que no em veia navegant tants dies enfilada a una canoa, però sí que vaig començar a llegir més coses sobre Alaska i l'oest del Canadà.

El viatge de Reverte, que acaba creuant el Canadà en tren i fent la travessia de l’Atlàntic en un vaixell mercant, resulta una aventura fantàstica i et deixa amb la il·lusió de seguir les passes de l’autor tan aviat com et puguis permetre unes vacances.

Llibres que m'acompanyen: A la carretera, Jack Kerouac

2011-08-16T10:55:00.003+02:00

Continuo amb els clàssics americans amb aquest A la carretera (On the road) de Jack Kerouac, un dels màxims representants de la generació Beat junt amb William Borroughs i Allen Ginsberg.
La novel·la, escrita l’any 1951 i publicada el 1957, explica els viatges a través dels Estats Units que fa Sal Paradise, un alter ego del mateix Kerouac, junt amb altres amics seus, sobretot Dean Moriarty, que no és altre que Neal Cassady, un dels personatges més controvertits de la generació beat i convertit en personatge en més d’un llibre de Kerouac i d’altres escriptors.
Els viatges a gran velocitat per les carreteres americanes, les borratxeres, les nits de jazz i les noies ocupen els quilòmetres dels protagonistes que no saben ben bé què volen a part de conèixer món i gaudir-lo al màxim. Els personatges, com hem dit, amaguen el mateix Kerouac i els seus amics: a part de Neal Cassady, tenen les seves aparicions al llibre William Borroughs, convertit en l’addicte a la morfina Old Bull Lee, i Allen Ginsberg, aquí Carlo Marx.

La novel·la arriba gairebé a marejar amb aquest anar amunt i avall i aquesta carretera que sembla no acabar-se mai, però de la qual no es poden desenganxar els protagonistes, igual que tampoc te'n pots desenganxar com a lector. I tot comença quan Sal Paradise coneix Dean Moriarty: “Vaig conèixer en Dean no gaire després que la meva dona i jo ens haguéssim separat. Jo tot just acabava de sortir d’una malaltia greu de la qual no vull prendre’m la molèstia de parlar ara llevat que tenia alguna cosa a veure amb aquella separació terriblement fastigosa i amb la meva sensació que tot era mort. Amb l’arribada d’en Dean Moriarty va començar la part de la meva vida que es podria considerar la meva vida a la carretera.”

Punt i final a Brooklyn. Nova York XVIII

2011-08-13T11:35:00.005+02:00

Portàvem molts dies a Nova York i l’estada a la ciutat s’estava acabant. No havíem sortit de Manhattan i no volia marxar sense anar a Brooklyn. Sabia que el Brooklyn que trobaria no seria el de Woody Allen o el de Paul Auster (o sí), però volia fer una volta pels seus carrers tantes vegades vistos a la petita pantalla i imaginats en lectures de butxaca a preus econòmics. Vam deixar, doncs, la cridòria i l’olor intensa que desprenia sempre Chinatown i vam anar a buscar el metro a la parada de Bowery. Després de canviar de línia a Fulton, un comboi ens va portar per sota l’aigua de l’East River fins a Clark Street, just sota de l’hotel Saint George.
Érem a Brooklyn, un dels cinc districtes de la ciutat des que un referèndum de 1894 va unir el que fins aleshores havia estat població independent amb Manhattan, el Bronx, Queens i Staten Island (aleshores Richmond), per convertir-se en la gran i moderna Nova York. Vam caminar en direcció a Columbia Heights i ens vam desviar pel carrer Willow per fer una ullada al número 70, la casa on Truman Capote va escriure el seu Breakfast at Tiffany’s, la novel·la que portava dins la bossa amb un punt de llibre encara assenyalant les primeres pàgines. No feia més de deu minuts que passejàvem per Brooklyn i el barri ja m’agradava. Els carrers de cases de maons vermells, arbres plantats a les voreres i bicicletes lligades a les escales respiraven una pau que m'arribava a fer sentir cursi. Vaig imaginar per un moment que el senyor que sortia de darrere d’una cantonada era el mateix Paul Auster, però segurament només era un dels seus personatges.
Columbia Heights Promenade em va deixar amb la boca oberta, els gratacels de Manhattan reposaven quiets i desafiadors a l’altra riba del riu, però s’havien guardat el soroll, els cotxes, la gent apressada, els semàfors i els fums blancs de les sortides d’aire de la Nova York subterrània. Vaig pensar que m’agradaria viure allà, contemplant aquell espectacle de l’arquitectura, però des de la tranquil·litat d’una casa de maons vermells i escales amb barana de ferro vell. A més, com una llarga línia que unia els barris, igual que un cordó umbilical de ferro, hi havia el pont, el famós Brooklyn Bridge que se m’anava apropant a mesura que caminava fascinada per una imatge que ja no veia filtrada per milers de píxels de pantalla plana.
Hi ha imatges que se t’emporten i la de Manhattan contemplada des de la distància se m’havia endut. Vam seure a Brooklyn Park i em vaig menjar un gelat encara hipnotitzada per aquell paisatge urbà. De mica en mica, el parc es va anar omplint de gent que passejava, feia fotos o s’estiraven amb la seva màrfega per seguir les indicacions d’un parell de monitors que els guiaven en els moviments de la nova gimnàstica de moda. La inscripció a la classe de pilates era gratuïta i molts residents del barri ho aprofitaven.
Vam passar per sota el Pont de Brooklyn i ens vam apropar al de Manhattan, un pont també suspès amb cables d’acer, però que mai no ha aconseguit prendre protagonisme al seu vell company. El sol començava a amagar-se rere l’Empire State que contemplàvem a l’altra riba i els novaiorquesos que gaudien d’un vespre al parc començaven a convertir-se en ombres i perfils que acabaven de donar personalitat a la ciutat. De mica en mica, com si fos una mena de conjur de màgia, els llums de Manhattan es començaren a encendre, a poc a poc, mesurant la intensitat. Els ponts es van convertir també en mil punts de llum que resseguien una llarga silueta sobre l’aigua de l’East River. Les barques que passaven deixaven rastres de color que van trigar una estona a difuminar-se. Tot plegat era un magnífic espectacle que ens regalava la gran urbs, era la confirmació del poder creador de l’home, del desafiament dels límits de la verticalitat. No obstant l’eufòria hipnotitzadora del moment, vaig pensar en els dos gegants de llum que s’havien apagat per sempre aquell onze de setembre davant dels ulls incrèduls de tots els qui no ens crèiem que allò fos possible.
Calia només travessar el pont per tornar a la realitat d’unes maletes encara per fer i aquesta vegada no em servia un viatge en metro, sinó fer-ho pas a pas, a poc a poc i caminant els 1.825 metres que ens separaven d’aquells gratacels que es miraven amb recel les casetes de maons vermells que havien resistit la febre constructora de la ciutat. La passarel·la elevada, transitada per gent que no tenia pressa, contrastava amb la velocitat dels cotxes que passaven per la via asfaltada i que em tornaven al soroll de la ciutat, a la llum intensa i encegadora de la Nova York que presumeix de no dormir mai, a la Chinatown ara una mica més silenciosa, però encara amb aquella sentor de vida que havia de tornar a obrir les portes l’endemà al matí per mostrar els colors de les verdures, dels peixos i dels ànecs lacats penjats dels aparadors dels petits establiments familiars. Brooklyn s’havia quedat per sempre a l’altra riba i l’i-pod em desafiava amb un “Leaving New York (never easy)” dels REM (http://www.youtube.com/watch?v=tCvnGxfBfiw&ob=av2e).

Nostàlgia a l'East Village. Nova York XVII

2011-08-10T11:27:00.004+02:00

Nova York semblava no acabar-se mai i a nosaltres ens quedava molt per conèixer malgrat que el temps d’estada a la ciutat se’ns anava escurçant. No havíem anat encara a l’East Village i tenia ganes de passejar-me per un barri tan lligat a la contracultura americana dels anys seixanta i setanta. De tota manera, la història del barri arrencava amb la família de Petrus Stuyvesant, que des de 1651 i durant set generacions va cultivar-ne les terres. Després, a mitjan del segle XIX, una majoria d’immigrants alemanys s’instal·larien al barri, que es va convertir en una Little Germany. La comunitat va mostrar una vitalitat sense precedents, creant associacions polítiques, socials i esportives, fins que la tragèdia va aturar de cop les seves il·lusions. L’any 1904 més de mil persones, la majoria membres de l’Església Evangèlica Luterana de Sant Marc, van morir en l’enfonsament del vapor General Slocum a l’East River.
La fesomia del barri va anar canviant i els polonesos i ucrainians es van instal·lar al barri. Als anys cinquanta del segle XX, però, el barri va atreure escriptors de la generació beat i una dècada després s’hi traslladaren músics, artistes i hippies que van canviar el nom del barri que fins aleshores s’havia anomenat Lower East Side. La guia que m’havia comprat abans de sortir de casa feia tota una volta pel barri recordant tots els llocs relacionats amb els artistes que hi havien fet concerts o havien viscut al barri i vam decidir deixar-nos portar per la nostàlgia d’uns anys que no havíem viscut, però que encara eren referents per la cultura actual.
Vam baixar del metro a Astor Pl. i vam seguir per Saint Marks Place. El carrer era ple d’establiment de tatuatges i de venda de roba com Trash & Vaudeville, una botiga gòtica-punk on Yoko Ono va fer alguns concerts als anys setanta. Vaig fer una estona el xafarder per entre un munt de penjadors que em mostraven una roba, amb peces a preus caríssims, que jo només associava a una festa de disfresses. I encara no em vaig poder estar d’entrar a fer una ullada a Search & Destroy que anunciava roba i sabates vintage, que segurament és només una manera cool de dir que es tracta de roba de segona mà. Gairebé no es passava de tantes coses que oferien a un públic que semblava saber el que buscava i que s’emprovava jaquetes i sabates que no s’haguessin pensat mai que sobreviurien al pas del temps.
Una mica més avall, però encara a Saint Marks Place, hi ha els edificis de vivendes que sortien a la portada de l’àlbum Physical Graffiti de Led Zeppelin. Al davant hi havia una llibreria de segona mà on em vaig perdre per unes prestatgeries atapeïdes de llibres que em convidaven a llegir-los, però que eren més cars del que em podia permetre ja en aquelles altures del viatge. Saint Marks Place desembocava a Tompkins Square Park, una de les places de la ciutat amb prou arbres perquè regalessin una mica de frescor a una tarda realment calorosa. Hi havia molta gent, la majoria vigilant nens que jugaven a la zona infantil, o esperant que els gossos s’atrapessin els uns als altres a la zona que els havia estat destinada. I en un dels costats del parc i darrere d’unes tanques reixades, uns quants adolescents jugaven a bàsquet en un dels llocs que, segons la guia, eren els preferits de l’actor Ethan Hawke quan vivia al barri.
No ens podíem quedar eternament al parc i el vam deixar per continuar per l’Avinguda B i, més o menys a l’alçada del carrer 6, endinsar-nos en un dels jardins comunitaris que els veïns havien salvat de l’especulació immobiliària. El solar, convertit en un espai verd una mica salvatge, demostrava que els ciutadans tenim prou força per prendre la ciutat, encara que sigui a petits bocins, i convertir-la en un lloc prou nostre per baixar-hi les cadires i llegir una estona a la fresca contemplant una Mare de Déu escrostonada que ha deixat en un racó un dels veïns de l’escala. Una senyora gran amb un llibre sobre la falda i un noi jove feien petar la xerrada a l’ombra i no els vam voler interrompre. Vam sortir per tornar a agafar l’Avinguda B i després caminar pel carrer quatre en direcció a l’oest. Encara ens quedava fer una volta per Greenwich Village abans que es pongués el sol.
Una mica més burgès que el seu parent de l’est, Greenwich és un barri que conserva també un cert aire bohemi que va enamorar a escriptors com Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Truman Capote o Dylan Thomas. Ens vam arribar a la Universitat de Nova York i després a Washington Square Park, on vivia la família protagonista de la novel·la homònima de Henry James. El parc estava en obres, però hi havia moltíssima gent prenent la mica d’aire que travessava l’arc de triomf construït l’any 1889 en honor a George Washington, cent anys després de la seva proclamació com a president dels Estats Units.
S’havia fet fosc i començava a ser tard per sopar, però encara vam poder-nos menjar un hot dog i tornar a peu fins a Chinatown on teníem l’apartament. Era una bona caminada, però sempre m’ha agradat caminar de nit a l’estiu, és relaxant i t’ajuda a pair el dia que vas deixant enrere a poc a poc. I, de dies, a Nova York, ja ens en quedaven pocs.

Els secrets d'Ellis Island. Nova York XVI

2011-07-14T08:59:00.004+02:00

Quan més d’una persona, abans de marxar de viatge, et recomana que facis una determinada visita, és ben clar que no te la pots perdre. Els amics et coneixen i això fa que sàpiguen que t’agradarà un lloc on ells van descobrir-hi alguna cosa que no sabien i que a tu també et pot interessar. Això és el que em va passar amb Ellis Island. Dues fonts diferents em van dir que hi havia d’anar, que la visita al museu de la immigració valia molt la pena. Vam deixar, doncs, Chinatown on dormíem per anar cap al Lower Manhattan i vam baixar a la parada de Bowling Green. Vam comprar el tiquet per anar cap a l’illa i ens en vam anar a esmorzar per esperar que els vaixells comencessin a embarcar. No ens esperàvem que mitja hora més tard la cua donés la volta al Clinton Castle.
No teníem cap més remei que afegir-nos a la corrua de gent que esperava a peu dret poder pujar a una embarcació que els deixaria a Liberty Island o a Ellis Island. Mentrestant vaig contemplar les parets del Castle Clinton, un fort que va ser construït per evitar la invasió britànica l’any 1812. Amb els anys aquesta fortificació de forma circular va anar canviant i va esdevenir des d’un teatre d’òpera anomenat Castle Garden fins a un punt de control de la immigració mentre no es va obrir el que anàvem a visitar a Ellis Island. Això era l’any 1892 i quatre anys més tard el castell ja s’havia transformat altra vegada, aquest cop en l’aquari de Nova York. Em costava de creure que fins l’any 1941 el que ara és simplement un centre cultural era ple de peixos i altres animals marins. La cua avançava lentament i el sol ja picava molt fort. Per sort de tant en tant passava una mica d’aire que ens eixorivia una miqueta.
Una hora i mitja a peu dret ens va permetre observar molt bé el nostre voltant i veure com els carretons que venien hot dogs i pretzels, una mena de bastonets de pa embolicats originaris d’alemanya, tenien molta sortida, sobretot entre els turistes. Probablement els novaiorquesos n’escollien d’altres amb menys brutícia als vidres que els feien d’aparador. Finalment vam embarcar i vam buscar-nos un lloc a coberta. Feia un sol esplèndid i el cel era d’un blau intens quan vam parar a Liberty Island, just al peu de l’Estàtua de la Llibertat. Des de tan a prop em va semblar més gran que el dia que la vaig veure des del ferri d’Staten Island, però no li vaig fer fotos. Em vaig rebel·lar contra la bogeria fotogràfica que va esclatar dins el vaixell, però suposo que tot plegat va venir perquè la meva altura no em permetia fer cap foto al monument sense que m’hi sortissin mil caps al davant.
A tres quarts d’una desembarcàvem a Ellis Island, entràvem al museu i agafàvem una audioguia. Abans de convertir-se en el centre d’immigració més important del país l’any 1890, l’illa era coneguda pels seus bancs d’ostres durant el període colonial holandès i britànic. A finals del segle XVIII l’illa va passar a mans de Samuel Ellis, que li va acabar donant nom. L’any 1808, però, el govern federal va comprar l’illa i la va convertir en part del nou port de defensa de la ciutat junt amb el Castle Clinton i d’altres fortificacions. El museu que ara visitàvem explicava la història posterior de l’illa, sobretot la compresa entre 1892 i 1904, uns anys en què la ciutat de Nova York va viure una forta immigració de població procedent d’Europa. Els plafons i les fotos ens ajudaven a fer-nos una idea del que havia estat el centre i l’audioguia contenia alguns testimonis de gent que hi havia passat i que van arribar a emocionar-me. Tot plegat servia per explicar que Amèrica estava formada pels descendents de tota aquella gent, però també els recordava que eren americans i que era aquí on havien trobat una oportunitat que Europa no els oferia encara que al principi s’adonessin que els carrers no eren d’or i que ni tan sols eren asfaltats, sinó que precisament asfaltar-los era la feina per la qual els acabaven contractant.
Em va semblar força impactant la part que exposava els exàmens mèdics que feien als qui volien entrar a la ciutat. Si algú patia tracoma o tuberculosi el feien tornar a embarcar i l’allunyaven de la família que ja havia aconseguit entrar. A més, n’hi havia que havien de passar per una sala d’audiències per demostrar que no eren ni malfactors, ni anarquistes ni polígams. No obstant això, Estats Units necessitava treballadors i grans anuncis animaven a traslladar-se a Califòrnia, la cornucòpia d’Amèrica, on tothom podia viure i fer-se ric en un clima benigne i sense huracans ni tifons.
Se’ns van fer les dues i vam haver de dinar a la cafeteria de la planta baixa. Després encara vam pujar al tercer pis per acabar de fer una ullada, ara ja més ràpida, a una sala que contenia records que havien portat els immigrants dels seus països d’origen i una altra que explicava les obres de restauració del fortí d’Ellis Island per construir-hi el museu. Aproximadament a les quatre de la tarda tornàvem a embarcar davant d’una fabulosa vista de la part baixa de Manhattan. Passant per Liberty Island vaig pensar que m’apropiaria de les paraules de Josep Pla per explicar el que havia descobert a la petita illa d’Ellis: “Penso en els milers i milers d’homes i dones que arribant ací de tots els llocs de la terra trobaren en aquesta figura, que s’alça sobre una petita illa, el símbol de l’esforç per crear-se una nova vida”. Vaig pensar també que els amics em coneixien prou bé per saber que tornaria d’Ellis Island satisfeta d’haver-hi anat i de la història que hi havia après.

Llibres que m'acompanyen: Breakfast at Tiffany's, Truman Capote

2011-07-13T10:24:00.005+02:00

A Nova York em vaig comprar Breakfast at Tiffany’s (1958) de Truman Capote. Havia vist la pel·lícula més d’una vegada, però no havia llegit mai una de les novel·les, o nouvelles, més famoses de l’autor nord-americà.
La història explica un any de la vida de Holly Golightly i el jove narrador, de qui no arribem a saber el nom. Tots dos són veïns en un bloc d’apartaments de l’Upper East Side de Nova York i acaben establint una relació molt especial. La novel·la m’ha agradat molt i he descobert que la pel·lícula de Blake Edwards de 1961 era realment una versió molt lliure del text de Capote. De tota manera, m’ha estat impossible no imaginar-me Holly Golightly amb una altra cara que no fos la d’Audrey Hepburn. Precisament el personatge central de la història, aquesta Holly Golightly que viu viatjant i aconseguint diners dels homes més rics, és segurament un dels personatges més interessants de la història de la literatura.
La protagonista no acaba de trobar el seu lloc en el món i diu que només podrà establir-se en un lloc i posar nom al seu gat el dia que trobi un lloc que la faci sentir com Tiffany’s: “What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and the lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real life place that made me fell like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.”

Sortint de Barnes & Noble a la Cinquena Avinguda, on no m'havia pogut estar de comprar el llibre, sonava al meu i-pod, és clar, Moon River. http://www.youtube.com/watch?v=BOByH_iOn88

De retorn a la ciutat. Nova York XV

2011-07-12T10:40:00.004+02:00

M’havia agradat conèixer Washington, però sempre m’han agradat més les ciutats menys imperials, menys planejades i una mica més caòtiques, més vives, en definitiva. Havia arribat l’hora, doncs, de tornar a Nova York i ja en tenia ganes. Marxàvem amb un autocar de la mateixa companyia que la que ens havia portat a Filadèlfia i això volia dir que l’havíem d’anar a buscar a Chinatown.
La parada del metro no era gaire lluny del soterrani tronat on venien els bitllets i on s’esperaven ja una bona colla de viatgers suant la cansalada. No va trigar gaire a aparèixer una dona xinesa cridant i movent els braços desesperadament per indicar-nos que l’autocar ja era a la cantonada i que no es podia aturar més de cinc minuts. Vam apressar-nos a pujar i ens van prendre de seguida el tiquet que ens acabaven de vendre feia un moment i que justificava que havíem pagat el trajecte. El vehicle anava gairebé ple i el conductor era un xinès amb una parrufa de cabells espectacular que semblava que feia temps que no havia vist una pinta ni unes tisores. Vam engegar molt puntuals i aviat vam deixar enrere la capital.
El viatge havia de durar unes quatre hores i quan eren quarts d’una ens vam aturar en una àrea de servei. El conductor no ens va dir quant de temps duraria la parada i va sortir disparat de l’autocar sense qui ningú no li pogués preguntar. Vam baixar, com feia tothom, i vam anar al lavabo. Ens feia por entretenir-nos gaire perquè no ens acabàvem de fiar que no ens deixessin allà enmig d’un nus viari. De fet, no ens vam equivocar de gaire perquè quan portàvem uns cinc minuts de trajecte ens vam adonar que no hi havia la parella que seia un parell de seients per davant nostre i que viatjava amb una nena petita. Les seves coses eren allà, però ells no havien tornat a pujar. Un noi va anar a comentar-li al conductor, però aquest li va dir que era el seu problema. Pobra gent! S’havien quedat ben penjats enmig de l’autopista i ni tan sols tenien un tiquet que demostrés que viatjaven ells i maletes en un autocar que anava cap a Nova York.
L’entrada a la ciutat estava totalment embussada i el Holland Tunnel em va semblar una gàbia de formigó. Finalment, a les tres de la tarda arribàvem a Allen Street. Pocs metres més enllà de la parada hi havia l’apartament que havíem llogat per passar els pocs dies que ens quedaven per posar punt i final al viatge. Teníem l’habitació en un quart pis i les escales eren molt dretes, però tot era net i acabat de pintar. La cuina i el bany el compartíem amb una altra habitació, però no vam coincidir mai amb ningú.
Els americans havien menjat tots dalt de l’autobús, però nosaltres encara no havíem dinat i els budells ja em començaven a roncar. Vam deixar les maletes en un racó i vam sortir per buscar un lloc per dinar. La veritat és que no vam buscar gaire perquè va esclatar un xàfec que va tornar de cop grisa la ciutat i els seus carrers i vam córrer a refugiar-nos en un restaurant xinès, com no podia ser d’altre a Chinatown, per menjar-nos un bon plat d’arròs tres delícies. Se sentia la pluja picant contra l’asfalt del carrer i això va fer que decidíssim canviar de plans i dedicar la tarda a anar de shopping. Almenys, d’una botiga a l’altra, no ens mullaríem tant.
L’aigua no aconseguia vèncer la xafogor que encara dominava l’ambient i vam agafar el metro enmig de paraigües i gent que s’espolsava les gotes sobre els veïns de seient. Vam baixar al carrer 59 i quan érem a la Cinquena Avinguda el terra ja començava a eixugar-se. Érem al paradís de les compres i em sorprenia badant en els aparadors de les grans firmes de la moda mundial. Gucci, Prada, Rolex, Ferragamo i Louis Vuitton desfilaven a banda i banda de la calçada d’una de les avingudes més famoses del món. Haig de confessar que no em vaig saber estar d’entrar a Tiffany’s a fer el xafarder. Hi havia molta gent i l’escena no s’assemblava gens a aquella protagonitzada per Audrey Hepburn esmorzant davant l’aparador de la joieria que obria la pel·lícula amb la melodia de Moon River. El meu moment mitòman va continuar quan vaig entrar a Barnes & Noble per comprar-me el la novel·la que Capote havia publicat l’any 1958 i que va inspirar la pel·lícula.
Les botigues van començar a tancar i, després d’una visita llampec als magatzems Bloomingsdale’s per comprar una colònia que m’havien encarregat, vam tornar a agafar el metro per anar a sopar a Little Italy. Tenia la idea que era tot un barri italià al bell mig de la ciutat, però em va semblar més que eren dos carrers plens de gent, amb decoracions una mica massa nadalenques i amb restaurants amb noms italians. Potser sí que era un carrer d’una ciutat italiana traslladada a Nova York, però em va donar la impressió que tot plegat era massa turístic, que les tovalles de quadrets i els pòsters d’El Padrino ho convertien en un pastitx una mica massa kitsch. De tota manera, ens vam deixar enredar i vam acabar menjant una pizza massa gran pel meu gust i amb una propina de més de set dòlars inclosa directament a la factura.
Ens havíem deixat els plànols a l’apartament, però ja començàvem a conèixer la ciutat i no ens vam perdre per fer a peu el camí de tornada. Em va agradar descobrir que el Chrysler Building treia el cap darrere una cantonada, era una de les imatges de Nova York que m’emportaria cap a casa.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks III

2011-07-10T11:45:00.003+02:00

Havíem deixat part al National Mall & Memorial Parks per veure i encara podíem aprofitar la tarda. Continuava fent calor i a totes les fonts hi havia gent bevent i refrescant-se. Sortint del Lincoln Memorial, vam agafar el sender que resseguia la riba del riu pel West Potomac Park fins al Tidal Basin, un llac força gran que aportava una certa frescor a l’ambient. Allà mateix hi havia el Franklin Delano Roosevelt Memorial. Lawrence Halprin va dissenyar-lo partint de quatre espais separats per murs i cascades d’aigua acompanyats de quadres escultòrics inspirats en fotografies reals del 32è president dels Estats Units. Acabat el recorregut, al quart espai, ens vam trobar amb una enorme estàtua del president amb el seu gos Fala. Vam poder-hi llegir també diverses inscripcions amb paraules dels seus discursos gravades a les parets. Em va cridar l’atenció la que deia així: “I never forget that I live in a house owned by all the American people and that I have been given their trust”. Vaig pensar que era una frase que havien de recordar tots els polítics, perquè si ocupaven un càrrec era perquè el poble els havia fet prou confiança perquè fessin bé la seva feina i, malauradament, teníem massa exemples que feien el contrari.
Després d’indicar a una família americana com s’anava al Jefferson Memorial, vam seguir un senderol que vorejava el llac i on hi havia plantats els famosos cirerers que cada 27 de març llueixen les seves flors en el National Cherry Blossom Festival commemorant el dia que van arribar a Washington com a regal de l’alcalde de Tòkio Yukio Ozaki l’any 1912 per encoratjar la relació d’amistat entre els Estats Units i el Japó. Després de travessar l’Inlet Bridge i deixar a mà dreta el George Mason Memorial, un dels pares del país que no va signar la Constitució perquè no abolia el comerç d’esclaus. El Jefferson Memorial tenia un espai privilegiat davant del Tidal Basin i d’una magnífica vista de tot el parc. Vam seure una estona a les escales de l’edifici d’estil neoclàssic. L’havia vist al cinema i em semblava impossible ser-hi ara a dins contemplant la descomunal estàtua que convertia Jefferson en una mena de déu grec a l’interior del temple dedicat a ell.
Encara quedaven hores per poder contemplar el Mall il·luminat i vam aprofitar-ho per canviar radicalment de paisatge i arribar-nos en metro a U Street. El barri a l’entorn d’aquest carrer va néixer després de la Guerra Civil per solucionar l’increment de població de la ciutat. Amb els anys va esdevenir un barri amb majoria afroamericana i és sobretot conegut pels disturbis que hi van tenir lloc després de l’assassinat de Martin Luther King l’any 1968 i per haver estat el lloc de naixement d’un dels músics de jazz més importants del món, Duke Ellington.
Quan va començar a caure la tarda vam tornar al centre i vam sopar en un dels pocs restaurants que hi havia oberts en un barri que era sobretot d’oficines i que en aquella hora s’havia convertit en un amuntegament d’edificis fantasmes. Ja de fosc vam sortir i ens vam arribar al Mall per poder fer fotos a tot allò que de nit tenia un aspecte ben diferent del que havia tingut durant el dia. El Monument a Washington i el Lincoln Memorial lluïen d’una altra manera ara que els envoltava la foscor i que el verd de la gespa s’havia tornat negre igual que el cel que els emmarcava. No obstant la manca de sol, però, la calor encara era intensa i em vaig haver de comprar una aigua fresca que em van fer pagar a preu d’or.
Asseguda al vagó de metro que ens tornava a la zona on teníem el motel, vaig adonar-me que el sol m’havia dibuixat les sandàlies als peus, que ara ja estaven cansats i llagats de tantes hores de trepitjar els carrers de la capital.

Sota el sol de Washington. National Cathedral and Georgetown

2011-07-09T10:54:00.004+02:00

El dia es va llevar tan assolellat com l’anterior i a les nou ja feia una calor que estovava l’asfalt dels carrers. Vam esmorzar abans d’agafar el metro per baixar a la parada de Woodley Zoo Park. Ens vam aturar a Cleveland Ave per comprar un Washington Post que ens va confirmar que les temperatures havien arribar a les tres xifres, és a dir, a més de cent graus Fahrenheit, cosa que indicava més de 38 graus en l’escala de Celsius. El diari explicava també que els treballadors de la construcció havien d’aturar-se cada quart d’hora per fer un descans i refrescar-se i que tothom havia de prendre precaucions per no patir un cop de calor. Tot això ho llegia mentre caminava en direcció a la National Cathedral per un barri de cases precioses. Era un lloc tranquil i en alguns jardins un cartell anunciava que allà hi vivia un o una congressista.
Ens anàvem amagant del sol sota les ombres dels arbres que hi havia a les voreres i als jardins fins que vam arribar a la catedral episcopaliana, un edifici enorme, d’estil neogòtic. Era maca, però li faltava la història gravada a les pedres. Comparada amb les catedrals europees, es notava massa que era una imitació, era com una reproducció mancada de l’essència del gòtic de veritat. Em sorprenia que tingués amplis lavabos a l’interior i que tot tingués un aire una mica asèptic. Vam sortir darrere d’un grup de boy scouts que, com el dia abans, voltaven per la capital tenyint de color i d’ambient una mica ranci cada un dels seus carrers. Caminàvem en direcció a Massachusetts Ave pensant que no podia ser que amb aquella calor encara hi hagués gent que sortís a córrer, però el cert era que n’havíem trobat uns quants.
Vam arribar a l’Observatori Naval i a la cada del vicepresident que, evidentment, vam entreveure fent passar una mica el cap per les tanques de màxima seguretat. Pocs minuts després, van començar a desfilar ambaixades de gairebé tots els països del món. Algunes amb edificis espectaculars, d’altres, com la d’Espanya, molt més discretes. El sol continuava caient a plom sobre els nostres caps i les ombres brillaven per la seva absència. Tampoc hi havia cap bar, botiga ni cafeteria per poder-nos amagar una estona. Vam caminar, doncs, fins a Georgetown, un dels barris més famosos de la ciutat. Les cases eren molt maques, però una mica més modestes que les que havíem vist prop de la catedral. De tota manera, abans de passejar-nos pel barri vam anar directament a refrescar-nos i ho vaig fer amb una fantàstica Strawberry lemonade que se’m va posar d’allò més bé.
Ja una mica més recuperades de la calor vam arribar-nos a la universitat. Des de l’any 1789 Georgetown dóna l’oportunitat als seus alumnes de conèixer, experimentar i entendre el món que els envolta. Aquesta universitat jesuïta, una de les més importants del món, ha comptat amb alumnes que després han destacat en la política i els negocis. Era època de vacances, però al campus hi havia un grup d’estudiants jugant a una mena de joc que semblava consistir a atrapar una pilota amb un salabret. D’altres voltaven pel campus acompanyats d’un guia i feien tota la cara de ser els futurs alumnes de primer, una mica espantats i a un mes vista de començar el curs.
Però hi havia tot un barri comercial al voltant de la universitat i vam voltar una estona pels carrers principals abans d’entrar en un restaurant a dinar. Després de força dies voltant pels Estats Units, vam descobrir que sí que sabien que hi havia plats i coberts que no eren de plàstic. Vam témer que el menú ens sortís una mica massa car. Mentre menjava una refrescant amanida d’espinacs amb formatge feta, raïm, panses, pollastre i pipes, vaig tornar a constatar que els americans menjaven molt de pressa. Al temps de nosaltres fer un plat van passar tres torns diferents per la taula del costat. Evidentment, ningú s’entretenia a fer sobretaula ni a contemplar el carrer i la gent que passava i que procurava fer-se passar la calor com podia. Els uns engolien líquids d’uns gots immensos carregats de gel, d’altres es ventaven amb qualsevol cosa i d’altres havien optat per treure’s la samarreta. Fos com fos, era impossible no sentir-se suat en un dia amb temperatures rècord.
Vam caminar en direcció al riu i aviat ens vam trobar amb un complex anomenat Washington Harbour amb vistes al riu Potomac, al Kennedy Center, a l’illa Roosevelt i an Key Bridge. A part de pisos que vaig pensar que devien ser caríssims hi havia restaurants i una passarel·la de fusta per on passejava força gent. Hi havia també iots amarrats i gent que navegava en piragua pel riu o hi feia esquí aquàtic. Em va sorprendre que la gent de les terrasses que bevia alguna beguda alcohòlica l’hagués de portar embolicada en una bossa de paper. Em pensava que només era cosa dels rodamóns de les pel·lícules, però la llei la complia tothom, fins i tot els pijos de les terrasses més cares.
Una passejada acalorada per Rock Creek and Potomac Parkway ens va portar altra vegada al Lincoln Memorial, passant pel Kennedy Center i el Watergate Memorial. No vaig poder estar-me de recordar Robert Redford i Dustin Hoffman a la magnífica All the President’s Men (1976) quan es van posar a la pell de Carl Bernstein i Bob Woodward, els dos reporters del Washington Post que van revelar l’escàndol del Watergate, que va acabar amb la dimissió de l’aleshores president Richard Nixon.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks II

2011-07-07T11:58:00.004+02:00

La calor i el sol feien impossible continuar visitant el parc dels memorials, que era massa gran. Vam tornar cap al Monument a Washington i allà hi havia una concentració de gent que superava amb nombre la dels boy scouts que continuaven passejant els barrets i les camises de colors pel Mall. Es tractava d’una manifestació de xinesos practicants de Falun Gong, una disciplina que combina exercicis i meditació, que va néixer l’any 1992 i que ha crescut d’una manera força espectacular a la Xina. Segons vaig llegir en el tríptic que em va donar una senyora que vestia samarreta groga com la majoria dels seus companys, el govern xinès persegueix i tortura la gent que segueix els ensenyaments del Falun Gong, també anomenat Falun Dafa.
Ens va costar travessar la manifestació, però vam aconseguir-ho i vam caminar en direcció al Capitoli. Els braços, les cames i la cara se m’estaven rostint i vam decidir salvar-nos de la crema definitiva entrant en un dels nombrosos museus de l’Smithsonian. L’Smithsonian és una institució creada l’any 1846 que està formada per dinou museus i galeries i nou centres de recerca. Es va establir gràcies a la donació de James Smithson (1765-1829), un científic anglès que va decidir donar la seva herència perquè es creés a Washington un “establiment per incrementar i difondre el coneixement”. El més curiós del cas és que Smithson no va trepitjar mai terres americanes i s’especula sobre la seva filantropia o els seus ideals democràtics per entendre una donació tan gran que ha permès crear una xarxa de museus gratuïts com aquesta.
Havíem d’escollir un dels museus i vam optar pel de l’Aire i l’Espai. Hi havia molta gent que entrava i sortia de les sales que contenien des de rèpliques dels primers avions dels germans Wright fins a una de l’Apol·lo XIII. També vaig pensar que era molt interessant un espai dedicat als nens –i als qui no ho som tant- per explicar de manera senzilla el funcionament dels avions i com és que poden volar. Com que se’ns va fer tard entre vestits d’astronautes i coets interespacials vam dinar en el food court que havia allà mateix. Allò sí que era el regne del fast food, però ja teníem massa gana per sortir a buscar res més.
Després de dinar, molt més a poc a poc que els nostres veïns de taula americans, vam sortir al forn exterior. De seguida, però, vam entrar al Museu dels Indis Americans, un edifici de quatre plantes que va obrir les portes l’any 2004. Em va interessar sobretot el quart pis, amb explicacions dels diferents pobles indis d’Amèrica, tant del nord com del centre i del sud. La segona part de la quarta planta, en canvi, ja era molt més dispersa i m’hi va sobrar totalment una part dedicada a les armes que es van fer servir per conquerir els territoris indis.
Sortir a la calor de fora va ser un xoc perquè el sol continuava cremant amb molta força. Vam pujar fins al Capitoli buscant les poques ombres que hi havia i no hi vam poder estar gaire estona per por d’agafar una insolació. Quan es va dissenyar la ciutat de Washington es va creure convenient que l’edifici on s’hauria de reunir l’assemblea legislativa fos dalt del turó anomenat Jenkins Hill. Thomas Jefferson, pare de la Constitució, va insistir, a més, perquè s’anomenés Capitoli, un nom llatí que el lligava a un dels set turons de Roma, centre administratiu de la ciutat. Des d’aquí vam poder contemplar el Mall en tota la seva immensitat.
S’anava fent tard i havíem de ser a l’alberg a les sis perquè hi havíem quedat amb l’Steve. No estàvem gens segures que ens hagués resolt el tema de l’habitació, però no volíem fer tard. Vam agafar el carrer 17 per anar a buscar un autobús que ens portés cap a Adams Morgan. Vam baixar una parada abans del que calia i vam haver de caminar una mica. No era lluny, però estàvem amarades de suor i vam entrar a fer un te gelat en una cafeteria per poder recuperar-nos una mica d’aquell dia amb temperatures infernals.
L’Steve va trobar “amazing” que ens haguéssim presentat tenint en compte les condicions meteorològiques del dia, però ens va assegurar que ens portaria al Motel 6, que era a l’altra banda de la ciutat. El nom em va sonar a prostíbul, però vaig pensar que havíem de donar-li un vot de confiança. Ens va fer esperar al carrer i ens va recollir amb un cotxe tronat del que no vam poder ni pujar al davant perquè portava el seient ple de coses, entre les quals no vaig poder estar de mirar amb mala cara uns mitjons bruts. El sostre del llarguíssim cotxe americà lluïa una manta enganxada amb grapes i per la ràdio feien una entrevista a un dels personatges més conservadors que he sentit mai. L’Steve de seguida va explicar-nos que li agradava escoltar el programa perquè podia enriure’s de tot el que deien aquella gent que pensava tan diferent d’ell. Ens va fer saber que era demòcrata i que estava content amb l’elecció d’Obama. La seva visió del món, tanmateix, era molt americana i Europa li semblava només un lloc on tot funcionava d’una forma una mica estranya.
La nostra sorpresa va arribar quan es va parar en una benzinera i ens va dir que tenia “good news i bad news” per nosaltres. Es veu que les bones notícies eren que estàvem amb ell –cosa que a mi no em semblava tan bona- i les males eren que s’havia deixat la cartera. Totes dues ja vèiem la factura de la gasolina que ens tocaria pagar quan ens va dir que ja portava efectiu, però que havíem de fer marxa enrere perquè no podia anar sense documentació. Així, doncs, vam tornar a circular per uns carrers de Washington que ja ens començaven a ser familiars, vam esperar que recollís la cartera i vam dirigir-nos finalment fins al Motel 6. Realment era a l’altra punta de la ciutat, però no va resultar ser cap bordell, sinó un hotel semblant al de Lancaster del qual l’Steve ens va pagar la primera nit. No ens esperàvem aquesta generositat del nostre conductor i vam suposar que estava espantat perquè no el denunciéssim. De ben segur, tenia por que l’endemà es presentessin els de sanitat a tancar-li un antre que s'amagava darrere el nom d’alberg d’estudiants. Després d’un dia de tanta calor, venia molt de gust poder-se dutxar sense brutícia encastada a la banyera.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks I

2011-07-02T17:27:00.006+02:00

Washington DC és la capital dels Estats Units i comprèn l’anomenat Districte de Columbia, una entitat diferent dels cinquanta estats de la unió i que va prendre el nom que durant el segle XVIII els americans donaven encara al país recordant el descobriment de Cristòfor Colom. La ciutat va néixer ja com a capital i es va seguir el disseny de l’arquitecte francès Pierre L’Enfant, que va optar per l’estil barroc, molt de moda en aquells moments. El pla estava pensat amb grans avingudes que havien de desembocar als monuments més importants. Aquestes grans avingudes van rebre el nom dels estats més destacats de l’època. L’avinguda de Pennsilvània, on érem en aquells moments, va tenir l’honor d’unir la Casa Blanca i el futur Capitoli que ja estava programat.
Veure la Casa Blanca en directe tenia la seva gràcia, però em va semblar que era just al davant d’una foto fixa que havia vist centenars de vegades per televisió. No hi havia cap moviment que m’assenyalés que allò era molt més que una façana i que el president Obama potser intentava resoldre uns quants assumptes al Despatx Oval, igual que ho feia Charlie Sheen a la fantàstica i televisiva The West Wing. James Hoban va ser l’arquitecte encarregat de dur a terme la construcció de la que havia de ser la casa presidencial i principal lloc de treball del president. La construcció va començar l’any 1792, però no es va inaugurar oficialment fins l’any 1800 per acollir la família del president John Adams. Després, van venir diverses ampliacions i restauracions.
No vam trigar gaire a allunyar-nos de les reixes de ferro que protegien la Casa Blanca i vam dirigir-nos cap al National Mall and Memorial Parks. Tanmateix ja feia estona que vèiem boy scouts per tot arreu, semblava que sortien de sota les pedres, uns amb camises grogues, d’altres vermelles, d’altres blaves o verdes, però n’hi havia per tot arreu. Ens vam apropar, doncs, al Boy Scout Memorial i vam descobrir que feien una trobada per commemorar els cent anys de l’escoltisme als Estats Units. Grans i petits recorrien Washington sota dels barrets que els protegien de la calor i d’un sol que cremava de valent. Va pujar fins al Washington Monument, l’obelisc que queda just al punt mig entre el Capitoli i el Lincoln Memorial. Em va semblar que no tenia res d’especial llevat de la seva altura i la seva posició estratègica. La construcció del monument que havia d’homenatjar el primer president del país va durar una mica més de trenta anys per les dificultats econòmiques sorgides de la guerra civil i es va acabar l’any 1884, quan va passar a ser l’edifici més alt del món pels seus gairebé 170 metres. Pocs anys després, la Torre Eiffel de París li va prendre aquest títol, que continua encara ara essent molt disputat.
La calor no ens va permetre estar gaire estona sota l’obelisc contemplant les vistes de la ciutat i vam dirigir-nos cap al Memorial de la Segona Guerra Mundial, just davant de l’aigua de la Reflecting Pool, que s’allarga fins al Lincoln Memorial. Vam fer el passeig fins a aquest monument per sota el passeig d’arbres que ens quedava a mà esquerra. Hi havia molta gent amb mapes de la ciutat a les mans i amb pinta de turistes, però la majoria eren nord-americans que visitaven la seva famosa capital. El Lincoln Memorial és un gran edifici blanc, una mena de temple grec amb una enorme estàtua del president Lincoln a l’interior, com si es tractés d’un dels déus del Panteó grec o romà. Era impressionant veure com la ciutat estava pensada i dissenyada per demostrar la grandesa d’un imperi que aleshores estava naixent, però que es va saber imposar i es va fer un lloc prominent en el món. El lloc destaca per la seva majestuositat més que per la seva bellesa i, malgrat que tot plegat em va semblar una mica massa artificial, vaig quedar bocabadada contemplant al fons l’obelisc del monument a Washington agermanat amb el Capitoli que hi havia al final de tot del Mall.
Aquesta vegada no veia una foto fixa com la de la Casa Blanca, però no vaig poder estar de recordar aquelles imatges en blanc i negre d’un Martin Luther King dient que tenia un somni als milers d’afroamericans que reclamaven uns drets civils que l’any 1963 se’ls estaven negant. Segurament el mateix Luther King, si no hagués estat assassinat a Memphis l’any 1968, encara pensaria que quedaven desigualats, però no podien ser tantes si el quaranta-quatrè president del país era l’afroamericà Barack Obama.
L’aigua que portàvem a la motxilla era ja calenta, però abans d’anar-nos a amagar una estona del sol, vam passar encara pels memorials de la Guerra de Corea i de la del Vietnam. Tant en un lloc com en l’altre, situats l’una la dret i l’altre a l’esquerra del Lincoln Memorial, s’hi homenatjava milers de joves nord-americans que havien mort en unes guerres que no tenien res a veure amb ells. Ara, però, encara hi desfilaven uns altres milers de joves i grans amb un esperit patriòtic que a mi se’m feia difícil d’entendre. Em va commoure, en canvi, que encara hi hagués gent que busqués entre els centenars de noms els dels seus amics i familiars i es fessin la foto amb el dit al costat d’aquell nom que havia esdevingut un heroi per tota la família. Per a mi, Vietnam era només una guerra que havia estudiat a les classes d’història i que havia estat protagonista de desenes de pel·lícules, però per a ells era molt més que això. Em vaig adonar que no feia tants anys d’aquelles guerres i que encara hi havia veterans i moltes ferides obertes.

Washington D.C: Una llitera i molta calor

2011-06-18T16:34:00.003+02:00

L’arribada a Washington no va ser exactament com l’havíem previst. Per començar, hauríem d’haver arribat a primera hora de la tarda i ja eren gairebé les vuit del vespre quan vam trepitjar la ciutat. Trobar l’alberg que havíem reservat no ens va costar gaire. Era al barri d’Adams Morgan, que de seguida vam veure que estava molt animat. Hi havia molta gent, la majoria jove, anant amunt i avall i entrant i sortint dels nombrosos bars que hi havia oberts. L’escala era estreta i dreta i el lloc no tenia gaire bona pinta. Sabíem que no anàvem a un hotel de luxe, però tan bon punt vam entrar ja vam veure que allò era molt tronat i no en podíem esperar gran cosa.

Havíem reservat una habitació amb bany al passadís, però va resultar que no en tenien cap i que ens feien anar a dormir a dues habitacions diferents amb vuit o deu persones més a cadascuna. Vam explicar a la noia de recepció que nosaltres havíem fet una reserva per un altre tipus d’habitació i que, a més, hi havíem d’estar tres nits, però no la trèiem d’allà. El seu cap no hi era i ella no hi podia fer res, o almenys això és el que ens deia. Vam dir-li que esperaríem fins que truqués al seu cap i resolgués el problema, però es veu que segons ella no portava cap telèfon a sobre i no el podia localitzar. Era difícil de creure en una ciutat en què tothom anava enganxat al mòbil tot el dia. Vam acabar dient-li que deixàvem les coses allà i que tornaríem més tard perquè ens resolgués el tema de l’habitació.
El dia havia estat molt llarg i els meus peus encara es ressentien de la caminada pel Comtat de Lancaster i a això s’hi sumaven les hores d’espera a York i el viatge en autobús. No tenia ni gana per sopar i vaig acabar menjant-me un gelat de iogurt en una iogurteria. Va resultar car i tampoc va ser res de l’altre món, però suposo que el problema principal era que no estava gens d’humor. Després de fer una volta pel barri i comprovar que seria difícil buscar una alternativa per dormir aquella nit, vam tornar a l’alberg. Tal com em temia, la noia no havia trobat cap solució per a nosaltres i ens vam haver d’esperar perquè arribés el seu cap. Va resultar ser un tal Steve, una mena de hippy encallat als anys setanta, que va donar la culpa de tot als seus empleats. No era gens fàcil discutir en anglès, però ens en vam acabar sortint prou bé. L’Steve ens va dir que ens quedéssim aquella nit als dos únics llits que tenia i que no ens la cobraria pas. L’endemà miraria de trobar-nos un altre lloc. Vaig acabar, doncs, acceptant uns llençols apedaçats i sargits de tots costats i vaig haver d’enfilar-me a una llitera altíssima i sense escala en una habitació que era un desordre total. Encara feia molta calor i, malgrat que la finestra que donava al meu capçal estava oberta, tot feia preveure una nit llarga i calorosa.
Devien ser cap a les deu de la nit, però em va semblar una mica massa d’hora per tancar-me en una habitació tan fantàstica, de manera que vam sortir a fer un volt i vam acabar fent una llimonada en un bar del nostre mateix carrer, el Tryst, un local amb molt d’ambient i bona música. Moltíssima gent estava asseguda amb el portàtil a la falda, cosa que em va sorprendre, perquè em va semblar que això treia tota la gràcia als bars com a lloc de relació social, però bé, potser aquest era el futur immediat que ens esperava també a Catalunya. Vam estar-nos una bona estona assegudes en una finestra que donava al carrer i, quan vaig arribar a l’habitació, ja hi havia gent que dormia. No va ser fàcil enfilar-me dalt d’aquell llit tan alt i vaig pensar que valia més moure’m poc si no volia trencar-me coll i barres. No sé tampoc si era pitjor el soroll del carrer o la calor, però vaig optar per posar-me taps a les orelles i deixar la finestra oberta.
Vaig dormir poc i malament, i a quarts de vuit del matí em vaig llevar per intentar aconseguir un forat a la dutxa. Les condicions higièniques no eren per tirar coets, però no podia sortir a visitar Washington ja suada de bon matí, o sigui que vaig tancar els ulls i cap a dins de la dutxa. Vaig sortir pensant que havíem quedat a les sis de la tarda amb l’Steve perquè ens portés a un altre lloc. Teníem, doncs, encara moltes hores per davant per descobrir la ciutat, però el primer que vam fer va ser entrar en un Starbucks i esmorzar. I allà davant mateix vam agafar l’autobús número 62 que ens va deixar just al davant de la Casa Blanca. Ara sí que potser ja començava de veritat la nostra estada a Washington.

Tren a Bruges (Bèlgica)

2011-06-14T19:20:00.003+02:00

Vam arribar a Bruges gairebé a l’hora de dinar i, després d’instal·lar-nos a l’alberg, vam menjar-nos un plat d’espaguetis massa picants pel nostre gust a un bar que hi havia molt a prop. Amb la boca encara una mica encesa vam iniciar el nostre recorregut per un casc antic fantàstic i pensat només per a vianants.
Bruges és ciutat des del segle XI i va arribar a convertir-se ja a l’edat mitjana en una de les més riques d’Europa gràcies al comerç i a la indústria de la llana. Un canal obert al mar va ser sempre el seu gran aliat, però els sediments l'anaven tapant i això va portar dificultats a l’economia dels seus ciutadans a partir del segle XVI. Precisament ara els seus canals són els que li donen un encant semblant al que pot tenir Amsterdam.
Vam passejar-nos tota la tarda per un casc antic digne d’admirar. Els turistes com nosaltres feien fotos sense parar i els aparadors plens de xocolata eren una temptació massa cara per les nostres ànimes febles i àvides de dolçor. Vam acabar, doncs, entrant en un d’aquells temples del bon gust. L’olor de la xocolata ens va acompanyar tota la tarda mentre admiràvem els edificis medievals i sèiem una estona en una de les places contemplant tots aquells que hi passaven. Vam deixar passar les hores imaginant-nos les històries personals de tots aquells que ens passaven per davant, ja fossin turistes disfressats fent un safari fotogràfic al cor d’Europa o bé ciutadans que anaven o tornaven de la feina. Alguns, potser, havien decidit aprofitar que havia sortit el sol per passejar una estona per una ciutat que, encara que els turistes ens la fèiem nostra per unes hores i ens l’emportàvem guardada dins les nostres càmeres, encara que la UNESCO la considerés Patrimoni de la Humanitat, ells la tenien cada dia i podien passejar-s’hi dalt d’una bicicleta que els portava a tot arreu en pocs minuts.
Les hores a Bruges semblava que s’allargaven. Segurament era la tranquil·litat i l’olor de xocolata que s’hi respirava. L’aigua dels canals circulava lentament i, tot i que feia molt poques hores que hi era, vaig tenir la sensació de portar ja uns quants dies a la ciutat flamenca. No obstant això, la veritat era que l’endemà havia de deixar Bruges enrere i tornar a agafar un tren que em portaria a continuar descobrint una Europa que cada vegada m’agradava més.

Tren a Brussel·les (Bèlgica)

2011-06-13T17:49:00.004+02:00

Fa pocs dies una amiga em va comentar que anava a Bèlgica, concretament a Brussel·les i a Bruges, i això em va fer fer memòria i recordar els dos o tres dies que hi vaig passar quan feia un interrail per Europa. D’aquell viatge ja en fa uns quants anys, però recordo l’arribada amb el tren ràpid Thalis, procedent de París i en el qual ens van posar una multa perquè el nostre bitllet no permetia viatjar en aquells trens, que eren massa luxosos per nosaltres que arrossegàvem una motxilla.
L’arribada a Brussel·les en tren em va semblar com totes les arribades en tren a les estacions de tot el món: vies, andanes, gent apressada amunt i avall, indicacions i megafonia incomprensible. De tota manera, el tren continua essent un dels mitjans de transport que més m’agraden. És com si em recordés que encara es poden fer viatges a l’antiga, acostant-te de mica en mica als llocs, sense l’arribada precipitada que sempre suposa l’avió. Sigui com sigui, el primer que vam fer a la capital belga va ser esmorzar i ho vam fer no gaire lluny de la Grand Place amb uns gofres (del francès gaufre, wafel en neerlandès) que els belgues han importat a tot el món.
Després d’un esmorzar tan plaent com aquell ja vam poder encarar la roina de Brussel·les, que queia gairebé imperceptible, però que anava mullant les nostres robes ja cansades de tant de viatge, i vam girar la cantonada que ens va abocar a una Grand Place que em va semblar esplèndida. L’Ajuntament, les cases gremials i la Casa del Rei brillaven malgrat la grisor del cel i el mateix gris contrastava amb els impermeables de colors que lluïen els compradors i venedors d’un mercat amb fruites i verdures que desafiaven el mal temps. L’Ajuntament, del segle XV, em va semblar majestuós i em va cridar l’atenció el fet que la torre principal no dividís l’edifici en dues parts simètriques. De fet, la llegenda explica que els brussel·lesos, quan es van adonar de l’error de l’arquitecte, van voler que s’enfilés dalt de la torre i des d’allà es llancés al buit. No sé si ho va fer o no, però d’altres teories apunten a la voluntat de dissenyar un edifici asimètric d’acord amb les teories alquímiques tan de moda en aquells moments de la història europea.
No teníem gaires hores per voltar per Brussel·les si volíem arribar a Bruges, on ja teníem lloc reservat per passar-hi la nit, i vam decidir que almenys havíem de veure el famós Manneken Pis, és a dir, l’homenet que pixa. Em va semblar que ens trobàvem l’estàtua gairebé de casualitat, en girar una cantonada. I em va semblar petitíssima. El nen pixaner ha generat desenes de llegendes per justificar la mostra en públic d’un acte tan privat, però a mi em fa pensar en aquell caganer que posem cada any al pessebre. Potser a vegades el poble vol recordar que som tots més semblants del que ens pensem. De tota manera, però, per allò de la impudícia i el pudor, la gent ha acabat ideant més de vuit-cents vestits per tapar un nen de bronze que no para de pixar, i el dia que el vam veure nosaltres anava vestit de jugador de bàsquet, amb cinta al cap per eixugar-li la suor d’un dia d’estiu amb més aviat ben poca calor.
Havíem estat poques hores a Brussel·les i hauríem volgut que fossin més per acabar de descobrir-la, però un altre tren, menys luxós que el que ens hi havia portat, ens esperava per portar-nos a Bruges, la capital del Flandes Occidental.

Descobrint Pennsilvània: camí de Washington DC

2011-06-11T17:08:00.003+02:00

Érem a Mills Bridge, un fantàstic pont de fusta cobert, però s’anava fent tard si no volíem perdre l’autobús per tornar a Lancaster i després poder agafar un cotxe de línia fins a Washington DC. Vam caminar fins a la carretera 30 pensant que no érem gaire lluny d’on havíem d’agafar l’autobús, però en realitat allà no hi havia cap parada i vam haver de caminar pel voral fins on ens havia deixat feia unes hores. Era lluny i feia molta calor. Els camions i els cotxes, a més, passaven veloços pel nostre costat. El sol queia a plom sobre els nostres caps i vam caminar molta estona a un ritme força accelerat tenint en compte que ja portàvem tot el matí caminant i que l’embenat del meu peu començava a afluixar-se. Va costar arribar fins al centre comercial i ens vam creure salvades quan vam veure una parada d’autobús davant d’una hamburgueseria on encara érem a temps d’anar a prendre una beguda fresca. Necessitàvem alguna cosa que ens retornés. Tanmateix, ens vam tornar a angoixar quan vam demanar si el 14 parava allà al davant i ens van dir que no, que havíem d’arribar fins a l’American Music Theatre on ens havia deixat de bon matí.
Vam deixar les begudes a mitges i vam tornar a caminar, més de pressa encara, però de cop vaig veure que l’autobús ens avançava, vaig començar a fer-li senyals i vaig córrer com feia temps que no feia i em vaig enfilar al bus. Ens havia anat d’un pèl. Rajàvem de suor i estàvem ben vermelles, però arribaríem just a temps per fer el nostre enllaç amb Washington. Ens calia encara, però, anar a buscar les maletes a l’hotel i l’única manera de tenir temps era agafar un taxi a l’estació de Lancaster i demanar-li que ens esperés mentre recollíem l’equipatge. Finalment i després d’un matí intens i aprofitat fins l’últim minut, pujàvem a l’autocar que ens havia de portar fins a York, on havíem de fer un transbord. El conductor va resultar el mateix que ens havia portat el dia abans, ens va reconèixer i ens va carregar amablement les motxilles al portaequipatges. Uns tres quarts d’hora després d’haver arrencat arribàvem a York. Em va venir al cap la imatge d’aquella immensa catedral de la York britànica, però el paisatge em semblava molt diferent.
Aquella ciutat, que presumia d’haver estat durant nou mesos capital dels Estats Units i de ser el lloc on es va proclamar el primer dia nacional d’Acció de Gràcies, havia d’acollir-nos només per una hora i vam córrer a buscar un lloc on comprar-nos dinar. Vam comprar una amanida de patates al mercat. La noia que ens va despatxar va estar contenta de saber que veníem de tan lluny i un senyor, que em va semblar que era l’amo de la parada, va voler saber si fèiem un viatge a peu. Vaig donar-li la raó tenint en compte el que havíem caminat des de primera hora del matí. Havíem de tenir mitja hora per dinar, però aviat va descobrir que el nostre autocar anava amb retard i que en teníem per estona. El noi que hi havia a l’estació, que feia pinta de no ser un treballador gaire eficient, ens va dir que no tenia ni idea de quan arribaria i que si volíem ens podia tornar els diners. Què havíem de fer, però, perdudes a York, Pennsilvània, si la intenció era anar a Washington?
L’estació era rònega i bastant bruta i cada vegada hi havia més gent esperant-se. Vaig acabar imaginant-me què hi deurien anar a fer a Washington aquell matrimoni gran, que anava traient i posant coses a una motxilleta i feien passar l’estona com podien; un senyor gran, que viatjava sol; un parell de nois joves, que no semblaven gaire de fiar; i d’altres que entraven i sortien mirant el rellotge i demostrant un nerviosisme que jo intentava dissimular. Finalment, a les cinc de la tarda, van anunciar l’autocar i no va trigar gaire a arrencar. No anava gaire ple, la majoria era gent de classe mitjana tirant a baixa, alguns amb un aspecte una mica estrafolari, però nosaltres l’únic que volíem era arribar al nostre destí com més aviat millor. La primera parada va ser a Baltimore (Maryland) a les set de la tarda. Em va fer gràcia passar per una d’aquelles ciutats que havia sentit anomenar tantes vegades, però que no tenia ni idea de quin aspecte tenia. El que vaig veure, però, va ser només el port i una autopista elevada, com moltes del país, cotxes, indústries i una parada d’autobús gens espectacular.
A tres quarts de vuit de la tarda arribàvem a Washington, la capital dels Estats Units d’Amèrica, fundada el 16 de juliol de 1790. Encara feia calor i estàvem molt cansades, però aviat arribaríem a l’alberg que havíem reservat i podríem descansar. O això és el que pensàvem aleshores.

Descobrint Pennsilvània: Caminant entre amish al Comtat de Lancaster

2011-06-06T19:06:00.006+02:00

El despertador va sonar a dos quarts de set. Havia tornat a dormir molt bé i, després d’una bona dutxa i de curar-me les llagues dels peus i de tornar-me’n a embolicar un amb esparadrap, vam baixar a esmorzar. Evidentment no hi havia tampoc cap plat ni cap got que no fos de plàstic. Em preguntava si no hi havia ningú en tots els Estats Units que rentés mai un plat. En canvi, vaig descobrir una màquina de fer waffles i no em vaig poder estar de provar-la. No estava gens convençuda de sortir-me’n i em pensava que acabaria empastifant tot el menjador, però ho vaig aconseguir. La llàstima és que no hi havia res per untar el producte del meu esforç i vaig haver de menjar-me el waffle a seques. Després d’un esmorzar tan poc mengívol, vam pujar a l’habitació només per anar a buscar les bosses i ens vam trobar amb la porta encallada. Em feia molta mandra baixar altra vegada fins a la recepció i vaig inspirar-me en les sèries de Chuck Norris per obrir la porta a cop de peu. No sabia que me’n podia sortir amb tanta facilitat i vaig arribar a la conclusió que realment els motels americans tenien unes portes poc robustes.
Anàvem una mica tard respecte l’hora que havíem previst i el bus cap a Rockvale no ens esperaria. Teníem una bona caminada fins al centre i, tot i que era molt d’hora, el sol ja picava amb força. Caminàvem molt de pressa desfent un camí que el dia abans ens havia semblat etern i vam ser just a temps a la parada. No érem soles a agafar l’autobús, però no hi havia cap turista, sinó que tot era gent que vam anar descarregant als diferents centres comercials de la rodalia de Lancaster. Segurament eren tots treballadors que a les nou entraven a la feina. Vam baixar a la parada de davant de l’American Music Theatre i de seguida vaig veure un dels famosos ponts de fusta coberts. La llàstima era que fos tan a prop d’una carretera tan transitada com la Road 30. El pont, però, estava ben conservat i, si t’intentaves abstreure dels equipaments comercials i dels camions i cotxes que passaven rabent, podies fer un exercici de retrocés en la història i imaginar-te uns Estats Units encara molt rurals i lluny dels fums contaminants dels vehicles a motor.
Rockvale era, doncs, un immens centre comercial a pocs quilòmetres del nucli de Lancaster. Com que el pont cobert l’havíem trobat de seguida, vam decidir endinsar-nos a peu per les carreteres secundàries que portaven al Lancaster més rural. Aviat va semblar que havíem canviat de paisatge i d’època. Estàvem envoltades de camps de blat de moro i de cases de fusta i granges pintades la majoria de blanc. Vam caminar molt sota un sol de justícia, però era com si el temps s’hagués aturat i el soroll dels cotxes hagués desaparegut tot de cop i volta, perquè només un pagès amish llaurava un camp encara amb la força animal dels seus dos cavalls.
Vam anar baixant per la Bowman road fins que se’ns va acabar i després vam fer un gir a l’esquerra fins a Harman Bridge Road. De seguida ens vam adonar que érem al bell mig de les cases dels amish. El paisatge era preciós, però la veritat és que era dur moure’s per aquelles carreteres a peu i amb aquell sol que queia vertical sobre els nostres caps. Ens creuàvem amb carretes conduïdes per amish tal com ens havia passat el dia abans a Intercourse i una nena va caminar una estona al nostre davant. Anava descalça i amb els vestits tradicionals dels amish.
De fet, les granges de l’anomenat Pennsylvania Dutch Country són de les més productives dels Estats Units i la majoria dels seus pagesos són amish. Els amish són una agrupació religiosa cristiana anabaptista amb uns dos-cents mil habitants al país. Creuen literalment en el Nou Testament i s’aïllen de tot allò que és modern. Viuen d’una forma senzilla i vesteixen encara com al segle XVII o XVIII. A Lancaster hi ha diferents grups d’Amish i Mennonites, tots lligats a diverses interpretacions de la Bíblia. Els més tradicionals, anomenats de l’orde antic, no permeten l’electricitat ni els telèfons a les cases i creuen que els cotxes els facilitarien massa l’accés a un món que no volen conèixer. El curiós és no solament que subsisteixin, sinó que des dels anys seixanta s’hagi gairebé triplicat el nombre de població amish en el Comtat.
La nostra caminada per les carreteres secundàries de Lancaster continuava i vam trobar-nos amb un noi i una noia força joves que caminaven també descalços, com la nena que havíem vist feia una estona, i que portaven tres nens petits que ens van saludar abans que els avancéssim per continuar la nostra ruta. Almenys no érem les úniques persones prou boges per desplaçar-nos amb aquella calor sense més mitjà de transport que els nostres peus. Vam caminar encara fins a Rocks road i després fins a Mill Bridge, un pont de fusta cobert molt semblant als de la pel·lícula Els ponts de Madison County. També havia quedat al costat de la carretera, però aquí gairebé no passaven cotxes, només carros i cavalls. A més, el verd del paisatge, el riu que passava per sota i el color vermell fosc amb què era pintat em van semblar una il·lustració treta d’una altra època. Molt a prop, unes nenes amish tallaven la gespa del jardí i una senyora va sortir a recollir el correu de la bústia que tenien a l’entrada. D’una casa veïna en van sortir dos nens i els seus dos barrets de palla enfilats en una mena de bicicletes sense pedals. Era una imatge gairebé còmica i em va semblar que havia fet un viatge en el temps i que encara m’hi podia quedar una estona més. Calia, però, tornar al centre comercial per agafar l’autobús de tornada.

Descobrint l'Estat de Pennsilvània: Comtat de Lancaster

2011-06-04T13:19:00.004+02:00

Lancaster, capital del comtat que porta el mateix nom i que va ser durant una desena d’anys del segle XVIII capital de l’Estat de Pennsilvània, va néixer amb el nom de Hickory Town, però aviat John Wright la va batejar amb el nom de la ciutat anglesa. Coneguda també com a The Red Rose City, en referència a la Casa de Lancaster, compta ara amb més de cinquanta mil habitants i és el punt de partida per visitar un entorn rural que és la llar dels primers amish que es van assentar als Estats Units i que encara viuen com aleshores. A més, compta encara amb 28 ponts de fusta coberts, molt més que els famosos sis ponts que queden a Madison County (Iowa).
L’autocar procedent de Filadèlfia ens va descarregar just al davant de l’estació de Lancaster a tres quarts d’una del migdia. Feia una calor terrible i vam cometre l’error de caminar en direcció contrària al nostre hotel. Havíem buscat per internet el recorregut que havíem de fer des d’una estació que no era aquella i vam trobar-nos aviat carretejant les motxilles fins al centre de la ciutat. Quan ja havíem caminat uns vint minuts ens vam adonar de l’error i vam haver de desfer el camí. Abans, però, ens vam aturar en una hamburgueseria per dinar i descansar una mica del pes i de la calor. Vam desfer tot el camí fins a l’estació, vam travessar les vies i vam seguir per una carretera força transitada. Vam caminar força estona. Anàvem deixant enrere edificis d’un centre comercial, motels i un Burger King. Ens començàvem a adonar que moure’s sense cotxe pels Estats Units era força complicat. Finalment, però, vam arribar al motel que havíem reservat i que era ben igual als que sortien a totes les pel·lícules americanes, amb dos pisos d’habitacions que donaven a un balcó i amb una piscina al centre del pati.
Quan vam haver descarregat, vam sortir per començar a descobrir el famós Lancaster County. Havíem llegit que una bona manera de fer-ho era llogar una bicicleta per poder recórrer les carreteres secundàries que menaven a les granges amish i als ponts coberts, però la noia de recepció ens va dir que no coneixia cap lloc on lloguessin bicicletes i que tampoc hi havia transport públic. Havíem de buscar, doncs, un pla alternatiu i vam tornar a caminar fins al centre de la ciutat. Vam optar per buscar el Visitors Centre i preguntar com ens ho podíem fer per recórrer durant la tarda el país amish. L’encarregat del punt d’informació, un senyor gran, ens va explicar que hi podíem anar amb autobús, però que ho teníem difícil, perquè només en sortia un cada tarda. Ens va dir que ja no podríem visitar res i que ens esperéssim a l’endemà al matí. També ens va explicar que la seva dona era una fan d’en Rafa Nadal i va presentar-nos una seva companya que estava molt orgullosa de tenir sang basca.
Vam sortir convençudes que no ens podíem deixar vèncer tan fàcilment i que calia agafar l’autobús que encara sortia a la tarda. Per esperar vam entrar a fer un batut ben fresc en una cafeteria del centre i després vam fer cap a la parada. El sol queia de ple damunt dels nostres caps i, a més, l’autobús anava amb retard. De sobte, va aparèixer un noi amish acompanyat de dos nens d’uns deu anys. Semblaven tots sortits d’una pel·lícula antiga, amb els seus barrets de palla, la camisa blava i els tirants que els aguantaven els pantalons. Als peus, però, el més gran portava unes vambes Nike, no sé si massa adients amb les seves creences conservadores. Ens van explicar que venien corrent des de l’estació i que tenien por de perdre l’autobús que, per sort, encara no havia passat.
Ens vam esperar gairebé vint minuts i va anar apareixent més gent a la parada. Alguns eren amish i d’altres no en tenien pas l’aspecte. Aviat un senyor va descobrir que érem turistes i ens va començar a preguntar què fèiem en un lloc com aquell. Deia que no entenia què hi volíem veure. Amb el soroll de l’autobús, que portava les finestres obertes perquè aguantéssim la calor, no sentia gairebé el que em deia i vaig haver de somriure i contestar amb quatre monosíl•labs a un discurs que no semblava tenir final. Finalment, vam baixar a Intercourse, el poble que ens havia assenyalat el senyor del Visitors Centre. El conductor ens va dir que ens recolliria més o menys mitja hora després, que era quan tornava a passar fent el darrer viatge de la jornada. No podíem, doncs, anar gaire lluny, però la veritat és que el poble, gairebé tot tancat i només amb unes quantes botigues que venien productes a turistes, es va convertir en el lloc de pas de totes les carretes amish que voltaven per allà. Un nen vestit com els que havien pujat amb nosaltres al bus, va passar patinant i les carretes, unes cobertes i d’altres destapades, passaven amunt i avall de la carretera principal, compartint espai amb els cotxes i les camionetes.
Algunes de les escenes del famós film Witness, protagonitzat per Harrison Ford, van ser filmades just al mateix lloc on érem nosaltres, a Intercourse, una població fundada l’any 1754 i que va rebre el nom de Cross Keys fins el 1812. Un enorme cartell al davant d’una botiga assegurava que no venien cap producte procedent de la Xina, i la propietària d’una botiga de patchwork, va estar molt contenta de tenir visitants de tan lluny. Tanmateix, la mitja hora se’ns va fer molt curta i aviat vam haver de tornar a pujar a l’autobús per tornar fins a la ciutat de Lancaster. Allà, vam caminar encara pels carrers del centre, vam sopar i se’ns va fer fosc en un jardí ple de mosquits. Una llarga caminada fins al motel va acabar de destrossar-me els peus, que ja s’anaven ressentint de tants dies de caminades i calor. Volíem llevar-nos d’hora l’endemà per fer una altra ruta que ens portés a veure els ponts de fusta.

Descobrint l'Estat de Pennsilvània: parada a King of Prussia

2011-06-02T17:01:00.003+02:00

Abans d’anar a l’estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Lancaster, vam fer una parada al mercat per esmorzar. En una botiga portada per una família amish em vaig comprar una muffin gegant acabada de sortir del forn. L’estació era just al costat i no ens vam haver d’esperar gaire per marxar. Al cap d’una hora de marxa i ja amb un paisatge rural que ens acompanyava des de la sortida de Filadèlfia, vam arribar a King of Prussia, un poble on havíem de fer canvi d’autobús.
El nom del poble era estrany i encara ho era més el fet que no vèiem cases enlloc, només una petita estació en un encreuament de carreteres amb cotxes i camions que passaven a tota velocitat. L’edifici era molt petit i no hi havia cap mena d’armariets per deixar les bosses, o sigui que les vam deixar en un racó i vam dir a la noia que venia els bitllets si ens hi podia fer una ullada. No semblava un lloc on algú tingués ganes de marxar carregat amb un parell de motxilles, perquè ben mirat el problema és que difícilment podria anar gaire lluny si no les carregava en un cotxe i fugia esperitat. De fet, aquesta és la impressió que em vaig emportar aleshores, perquè en una recerca a la viquipèdia he descobert que el poble, de l’estat de Pennsilvània i del Comtat de Montgomery, té censats més de divuit mil habitants. Descobreixo també que això de King of Prussia ve del nom d’una taverna local del segle XVIII que portava el nom de Frederic II de Prússia.
Vam decidir que amb tres quarts d’hora teníem temps de fer una ullada a l’entorn de l’estació i vam travessar la carretera per arribar-nos al centre comercial que vèiem allà mateix. Aparcat en un dels enormes pàrquings ara gairebé buits hi havia un típic autobús escolar de color groc i vam aprofitar per fer-li un parell de fotos. Després, vam entrar en una de les botigues per comprar un rotlle d’esparadrap per poder embenar-me el peu, que em tornava a fer la murga. No teníem gaire temps de fer res més perquè les cases es veien molt lluny i era ben clar que només et podies desplaçar per la població amb un cotxe com els que passaven a tota velocitat per la carretera. De fet, es veu que la US Highway 202, que creua la població, és la que va provocar el canvi d’ubicació de la taverna que havia donat nom al poble i que havia nascut precisament perquè era un bon lloc per aturar-se després d’un dia de camí des de Philadelphia, quan encara tothom es desplaçava a cavall. Nosaltres havíem trigat poc més d’una hora per arribar i ja desitjàvem marxar tan bon punt el nostre autobús fes parada camí de Lancaster.
No sé si Georges Washington, que una vegada va fer parada al poble, tenia tantes ganes de sortir-ne com nosaltres, però l’espera s’anava fent llarga. A l’estació hi vam trobar les nostres maletes intactes, però no hi ha gairebé ningú. Només un soldat i dues o tres persones més van pujar al nostre autocar, que ja començàvem a pensar que havíem perdut perquè havia passat mentre érem fora.
Ens vam anar menjant els quilòmetres amb força rapidesa. Contemplava per la finestreta el paisatge cada vegada més rural de Pennsilvània i aviat vaig veure els cartells que indicaven que entràvem al Comtat de Lancaster. L’aire condicionat contrastava amb la calor de fora i una senyora que seia darrere nostre va començar a cridar al conductor i a dir-li que s’estava congelant, que potser s’havia proposat matar-nos a tots de fred. Ningú semblava fer-li gaire cas, però el cert és que la temperatura era polar. Una hora i mitja de carretera després, vam baixar davant de l’estació de tren de Lancaster. El conductor ens va desitjar una feliç estada i va descarregar les nostres motxilles del portaequipatges. Segurament no es pensava que l’endemà les tornaria a carregar per portar-nos camí de Washington.

El naixement dels Estats Units o Streets of Philadelphia II

2011-05-28T15:58:00.005+02:00

A Filadèlfia continuava fent sol i molta calor i aviat vam ser just davant de l’Independence Hall, el lloc on, proclamant que “tots els homes són creats iguals” i dotats de “drets inalienables”, el Congrés adoptà la Declaració de la Independència el 4 de juliol de 1776. Aquesta declaració, escrita gairebé tota per Thomas Jefferson, declarava que les colònies nord-americanes eren estats sobirans. No va ser fins l’any 1783, però, que la Gran Bretanya va reconèixer-les com a tals. L’antiga Pennsylvania State House, doncs, ara era el símbol per a tots aquells americans que es feien fotos sense parar davant d’un dels llocs més emblemàtics del seu país. A més, n’hi havia molts que feien cua davant del Liberty Bell Center i vam decidir afegir-nos-hi.
Mentre fèiem cua per veure la famosa campana de prop, uns plafons ens anaven informant de la seva història. Els americans que ens envoltaven estaven frisosos per fer-se la foto davant de la campana que l’any 1776 va tocar per avisar els ciutadans de Filadèlfia de la lectura de la Declaració d’Independència. Aleshores, però, la campana ja presentava una esquerda que havia aparegut la primera vegada que havia sonat, uns quants anys abans. L’esquerda, tanmateix, ha acabat simbolitzant, segons vaig llegir en un dels panells, que “la llibertat és sempre imperfecta”. De fet, va aparèixer la primera vegada que la van tocar, quan encara ni tan sols l’havien penjat a la torre de l’ara Independence Hall.
Acompanyades d’un bon nombre d’americans amb gorres amb les barres i les estrelles, vam arribar fins davant de la campana i ens hi vam fer també una foto. Vam deixar a la nostra esquena l’Independence Hall i vam fer una volta per Washington Square, una plaça gran, amb arbres, gespa i flors en els parterres. Una plaça per passejar-hi i escoltar les històries de la ciutat en un dels bancs amb el cartell “Once upon a nation”. Filadèlfia em semblava una ciutat endreçada, lluny d’aquella per on es passejava Bruce Springsteen cantant “Streets of Philadelphia”, una cançó que s’havia convertit en la banda sonora de tota una generació. Vam continuar enfilant carrers fins al Reading Terminal Market, un mercat cobert amb parades de fruita, verdura, carn i peix. De tota manera, i com era habitual que veiéssim a tot el país, els llocs més concorreguts eren els que oferien menjars preparats. També vam poder veure algunes parades portades per grangers amish, que semblaven trets de la pel·lícula Witness (Único testigo), de Peter Weir, que ens havia fet descobrir el poble amish a mitjan anys vuitanta.
Molt a prop del mercat hi vam trobar l’estació d’autobusos i vam comprar-hi un bitllet per marxar l’endemà cap a Lancaster i descobrir una mica més de la Pennsilvània rural i de la gent amish. Encara ens quedava temps per continuar descobrint la ciutat i vam dirigir-nos cap a l’ajuntament que, segons el recepcionista de l’alberg, és el més gran dels Estats Units. Al davant hi vam descobrir també un immens temple maçònic amb l’escaire i el compàs i una plaça dura amb peces gegants d’escacs, dòmino i dames.
Després de fer un batut de vainilla al Dunkin’Donuts, vam caminar per l’avinguda Benjamin Franklin fins arribar al Museu d’Art Modern. I allà, malgrat la calor, no vam poder evitar enfilar corrent les escales imitant l’entrenament que hi havia fet Rocky l’any 1976. El peu encara em feia una mica la guitza, però em vaig sentir acompanyada de tanta gent que pujava i baixava les escales que vaig fer un esforç per córrer fins dalt. Després, vam reposar assegudes contemplant una classe de gimnàstica gratuïta per tothom al peu de les escales. Quan ja havia passat una bona estona, vam veure com el sol s’anava amagant rere els gratacels de la ciutat i començava a fosquejar. Vam tornar cap al centre per buscar un lloc per sopar. Ens vam haver d’espavilar perquè a les deu ja tancaven i gairebé ens escombren els peus. El cambrer que passava l’escombra feia estona que ens escoltava amb cara d’interrogant i finalment es va decidir a demanar-nos en quina llengua parlàvem. No estava segur si era castellà, italià, portuguès o francès. Li vam haver de dir que no era cap de les quatre, però que tampoc anava tan desencaminat. Va estar content de descobrir una nova llengua que ni tan sols havia sentit anomenar mai.

Passejant per la història o Streets of Philadelphia I

2011-05-22T16:52:00.006+02:00

Ens vam llevar pensant que era dia de canvis. Deixàvem Nova York per uns quants dies i ens n’anàvem cap a Filadèlfia i Washington. Abans de deixar El Barrio, però, vam aturar-nos a esmorzar al Harlem Café (http://www.eastharlem-cafe.com/), que anunciava el millor cafè del barri i que va néixer pensant en un lloc de trobada per tots els veïns i per tots aquells passavolants que volien trobar-hi l’essència llatina característica de l’entorn. Després, el metro ens va deixar a Chinatown. A Allen Street la New Century Travel, una companyia d’autocars portada per xinesos, ens havia de portar per dotze dòlars a l’antiga capital. Ens vam adonar, a més, que l’apartament que havíem reservat per la tornada a la ciutat era just al mateix carrer, en ple Chinatown i no al Soho com deia la informació de la pàgina web.
L’autocar va trigar només uns vint minuts a arribar, però vam haver de pujar-hi sense badar gens perquè una senyora xinesa cridava sense parar i amb uns moviments de mans que em van fer témer fins i tot per la meva integritat. Vaig deduir que no tenien ni tan sols permís per aturar-se més de dos minuts i calia ser lleuger si no volien tenir problemes amb les autoritats. L’autocar, doncs, va engegar ràpidament i no ens en vam ni adonar que ja travessàvem el Holland Tunnel i deixàvem lluny Manhattan per trobar-nos enmig de l’entorn industrial de New Jersey. L’aire condicionat anava tan fort que vaig haver de posar-me un jersei. De mica en mica, l’autopista ens va anar allunyant de la indústria pesada i el paisatge va anar convertint en una successió de camps, arbres i cases prefabricades. Vaig posar-me els auriculars i la música em va acompanyar les dues hores que faltaven fins a Filadèlfia.
L’autocar ens va descarregar, com ja ens havíem temut, al barri xinès de la ciutat i vam haver de caminar uns vint minuts per anar fins a l’alberg que teníem reservat. El peu lesionat em començava a molestar i, tot i que al matí me l’havia embenat, vaig patir una mica quan vaig haver d’accelerar el pas perquè es va posar a ploure amb força intensitat. Després de descarregar les motxilles, vam sortir a dinar. No vam anar gaire lluny i a la cantonada amb Market Street vam trobar-hi un local on anunciaven els millors steaks amb formatge de la ciutat. Si algú es pregunta si aquest formatge és el famós Philadelphia, cal que sàpiga que no es tracta exactament d’aquest, perquè la marca de formatge cremós va néixer l’any 1872 a Nova York i va escollir el nom de la ciutat més gran de l’estat de Pennsilvània perquè era famosa per la qualitat del seu menjar. Els cheesesteak, en canvi, es van començar a fer populars a principis dels anys trenta molt a prop d’on ens trobàvem nosaltres. Evidentment, els steaks amb formatge no ens els van servir amb plat i coberts, sinó embolicats en paper i enmig d’un entrepà, com acostumen a fer en aquell país. Vaig optar per l’estil clàssic, amb ceba, i em va semblar prou bo.
Era el moment de començar a explorar una de les ciutats amb més història dels Estats Units. Fundada l’any 1682 va ser la tercera ciutat més poblada de l’Imperi Britànic després de Londres i Dublín, just abans de convertir-se provisionalment en la capital dels Estats Units. William Penn (1644-1718), un dels fundadors de la colònia britànica a l’estat de Pennsilvània i que amb els anys es convertiria en un dels inspiradors de la Constitució dels Estats Units perquè sempre va defensar els principis democràtics, va donar-li el nom de Filadèlfia, que significa “la ciutat de l’amor fraternal”. Estàvem, doncs, a punt de conèixer la ciutat on el 4 de juliol de 1776 el Congrés Continental de les Tretze Colònies va declarar la independència respecte la Gran Bretanya.
Vam començar la nostra ruta turística per la part més antiga de la ciutat a l’església de Christ Church, exemple d’arquitectura colonial i l’edifici més alt d’Amèrica durant cent anys. Es tracta d’una parròquia episcopal fundada l’any 1695 i que va comptar amb les visites regulars del mateix George Washington. Vam passar també pel carrer habitat més antic dels Estats Units, segons ens havia explicat el recepcionista de l’alberg. Es tractava d’un carreró estret i agradable ple de casetes de totxo vermell amb flors a cada portal. Tot ens anava indicant que érem al bell mig de la història d’una ciutat que era el súmmum de l’antiguitat per a tots els americans que volien recordar el moment més gloriós de la seva trajectòria com a país.
Començàvem a trobar-nos alguns turistes anant amunt i avall amb un mapa del casc antic de la ciutat. La majoria eren americans que peregrinaven pels espais més emblemàtics de la Filadèlfia més antiga. I això volia dir també passar per la casa-museu de la Betsy Ross (1752 -1836), la dona que es creu que va cosir la primera bandera americana amb un cercle amb tretze estrelles de cinc puntes acompanyant les barres vermelles i blanques i la va lliurar al mateix George Washington. Abans d’arribar al Centre de visitants vam veure encara molta gent fent fotos a través de les reixes d’un cementiri. Es tractava del Christ Church Burial Ground, el cementiri no militar més famós dels Estats Units, on hi ha enterrats cinc firmants de la Declaració d’Independència, entre els quals el fill més famós de la ciutat, Benjamin Franklin, científic i polític. En aquell moment vaig recordar que la primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser quan, encara a l’escola primària, em van parlar de la invenció del parallamps.
Sense adonar-nos-en havíem anat a parar a l’Independence National Historical Park. Ens quedava encara caminar una mica més per dins de la història de la ciutat que havia acabat engendrant un imperi.

Una mica de romànic (Andorra)

2011-05-13T19:02:00.002+02:00

Com que ens queda força dia per endavant i la pluja fa un parèntesi, ens aturem al poble de Llorts a fer una volteta. El poble és tot de cases de pedra amb els acabats de fusta fosca, la majoria arreglades de fa poc. Per a mi, una mica massa artificials, massa lluny d’aquelles cases de muntanya petites i amb poques finestres, encarades a sud per no rebre els vents del nord més freds. Ara, malgrat que intenten mantenir-se fidels a la construcció del país, els pisos d’apartaments i les cases restaurades s’han convertit en gegants de pedra amb portes de garatge massa grans i preparades per als tot-terrenys que surten de la ciutat només els caps de setmana.
De tota manera, el poble és bonic. L’església de Sant Cerni queda a peu de carretera, però la majoria dels pocs carrers que hi ha són costeruts i s’enfilen cap a la muntanya. Verdaguer hi va ser l’estiu de 1883 i en les seves notes consta que hi va fer missa.
Ens arribem al riu. L’aigua fa sentir el seu soroll quan pica amb força contra les roques, però aviat tornen a caure gotes i tornem al cotxe per continuar la nostra ruta andorrana. La següent parada la fem a La Cortinada, just al costat de l’església romànica del segle XII, amb afegits del segle XVIII. És bonica. Llàstima que està tancada i no podem entrar a dins.
Ens arribem a Pal. Plou molt fort i aprofitem per entrar en un bar a fer el cafè. No hi ha ningú. A fora tot és gris i la tarda convida a no fer res. El cel és llis i gris. Quan veiem que afluixa una mica, sortim a fer una volta. Carrers costeruts, pedra, fusta fosca i mullena per tot arreu. Arribem fins a l’església de Sant Climent, que data del segle XI, principis del XII, amb ampliacions més modernes. El campanar, d’estil llombard, té tres pisos de finestres geminades, però amb la particularitat que el darrer, el de dalt de tot, mostra finestres geminades dobles, úniques en el romànic andorrà.
Hi ha poc llum i el cel continua molt gris. De tota manera, el verd dels arbres que baixen de la muntanya i els fruiters florits que hi ha en alguns horts i jardins del poble, ens regalen una mica de color i ens recorden que la primavera encara no se’ns ha escapat.

Nuvolades a la Vall d'Incles (Andorra)

2011-05-08T17:02:00.003+02:00

Apujo la persiana i veig una ullada de sol. Fantàstic! A veure si avui ens escapem de la pluja i podem anar a caminar una mica. La idea és anar a la Vall d'Incles. Per anar-hi, en comptes de tirar enrere i anar fins a Les Escaldes a buscar la carretera principal, anem fins a Ordino i d'allà cap a Canillo. La carretera és revoltada, però el paisatge és molt bonic. Ens aturem a fer una foto al Pic de Casamanya (2.740 m.), que està nevat fins ben avall. Després de la pluja i ara amb aquest sol, tot brilla i sembla nou, acabat de fer. És com si algú hagués acabat de donar les últimes pinzellades a un magnífic paisatge d'alta muntanya.
Poc abans d'arribar a Canillo ens tornem a aturar per contemplar les vistes. El dia continua essent esplèndid. De tota manera, algunes nuvolades, de moment blanques, comencen a deixar-se veure rere les muntanyes. Deixem Canillo després d'omplir el dipòsit de gasoil i pocs quilòmetres més amunt ens desviem per una carretereta asfaltada però estreta que mena a la Vall d'Incles. M'havien insistit perquè hi anéssim i ara veig que tenien raó, val la pena deixar-se perdre una estona en aquesta vall de postal, una vall molt més oberta que les altres valls d'Andorra; menys angoixant. Pel costat de la carretera, un riu de pessebre s'emporta avall les aigües del desglaç. Es tracta del riu de Fontargent. A la vora hi ha gent passejant i caminant, però em sembla que no ens farem nosa.
Deixem el cotxe allà on s'acaba la carretera i agafem un camí que s'enfila al Port d'Incles i cap a alguns dels estanys que hi ha assenyalats en un mapa a peu de sender. Caminem per terreny moll. Es nota que ahir va ploure. Baixa aigua per tot arreu i el camí és paral·lel a un dels torrents que baixen de la muntanya. Hi ha encara alguna congesta de neu a peu de camí i els cims estan ben enfarinats.
El sol comença a amagar-se i aquells núvols que fa una estona eren blancs, s'han anat enfosquint i amenacen pluja. La boira blanca i subtil va baixant dels pics i sembla que vol fer-se un lloc en el paisatge. A més, la boira no ve sola, perquè just quan contemplo una esplèndida vista de tota la vall, em sona el mòbil i m'escup una mala notícia. La mort sempre és injusta, però la d'algú de divuit anys encara ho és més. La boira, aleshores, s'acaba d'estendre i comencen a caure gotes massa fredes. No arribem als estanys i comencem el descens. L'aire que baixa de muntanya és fred.

Camí dels Estanys de Tristaina (Andorra)

2011-05-03T19:41:00.004+02:00

Havien previst molta pluja pel cap de setmana, però de moment sembla que s’aguanta el dia i decidim anar a comprar uns entrepans i agafar la carretera cap a Ordino per anar fins als Estanys de Tristaina. A l’Anna, una noia de l’oficina de turisme li va dir que trobaríem neu i no hi podríem accedir, però la tossuderia ens porta a comprovar-ho per nosaltres mateixos.
Arribem fins a l’estació d’esquí. No queda gaire neu a les pistes de les cotes més baixes, però encara hi ha esquiadors que aprofiten els darrers dies de la temporada. El nostre objectiu és arribar fins a la gran escultura en forma de roda que hi ha a peu de carretera i que és on hem de deixar el cotxe, però hem de girar cua perquè em trobo gairebé amb el cotxe encarat al que sembla una més de les pistes però que no és res més que la ruta que havíem de seguir.
Decidim desfer un trosset del camí de tornada per deixar el cotxe allà on hem vist un indicador que deia que hi havia el camí vell cap als estanys. Ens posem a caminar seguint les marques del GR i uns punts grocs que sembla que són els que ens han de portar fins el primer estany. El camí puja força dret i baixa aigua de tot arreu. El cel es va tapant, de mica en mica, gairebé d’una forma imperceptible. Sobretot me n’adono quan miro les muntanyes del voltant, cada vegada una mica més lluny, cada vegada una mica més fosques. Sembla que ens estiguin deixant sols en aquest paisatge de muntanya encara mig civilitzada amb uns canons de neu que no sempre s’amaguen tant com voldríem ara que estan aturats i no serveixen de res.
Hi ha senyals que indiquen que per aquí passa una ruta verdagueriana, però les investigacions de Pere Canturri i Montanya i Jordi Pasques i Canut diuen que gairebé és impossible que el poeta pugés als estanys. Era l’any 1883, Verdaguer tornava de fer el cim de la Pica i escrivia en el seu bloc de notes que “Lo poblet de Serrat, no el conec gaire, per haver-lo vist sols passant, i passant de pressa. Està entre les dues branques del Valira occidental, la riera de Rialb i la de Tristaina, que pren lo nom o les aigües de Tristany, “tres estanys”, que se les vessen de l’una a l’altre fins al darrer, que les envia al Valira.” Els autors expliquen que Verdaguer assegura haver fet missa a Llorts el diumenge i que la caminada del dia abans, molt llarga, dura i amb unes condicions meteorològiques no massa adverses, gairebé no li permetia tornar a enfilar muntanya amunt per anar fins als estanys. A més, en el seu bloc de notes, no fa cap altra referència als estanys que la que hem copiat anteriorment. Em temo que nosaltres, com Verdaguer, no acabarem arribant als estanys.
Seiem a dinar asseguts en unes roques. L’aire és fred i m’haig de posar l’impermeable, però em menjo amb molt de gust l’entrepà de truita de patates encara una mica tèbia. Ja reposats, seguim muntanya amunt per superar el desnivell que ens ha de portar just on havíem de començar l’excursió cap als estanys, que ara es van allunyant de nosaltres a mesura que la boira s’ajeu per aquestes vessants. Topem amb un torrent d’aigua que baixa costes avall i que ens obliga a travessar saltironejant per les pedres. Comença a ploure i optem per fer-nos enrere. Els estanys quedaran pendents per una altra excursió, potser en dates més estiuenques.

Una mica de pau a Sant Miquel d'Engolasters (Andorra)

2011-04-30T16:52:00.004+02:00

El dia s’ha llevat amb pluja i hem hagut de canviar de plans. El dia a la muntanya s’ha hagut de convertir en un dia de botigues a Andorra la Vella. La ciutat m’angoixa, tot és gris, moll i la boira baixa de les muntanyes, que no amaguen les edificacions d’apartaments que ocupen tots els seus vessants. Massa construccions per tan poc espai.

Malgrat la grisor i la mullena, però, decidim pujar fins a Engolasters. L’església romànica de Sant Miquel és preciosa. Construïda abans del segle XII és de planta rectangular, amb una nau, un absis semicircular i un campanar alt i prim, de disset metres, desproporcionat en relació a la resta de l’edifici. Al darrer pis del campanar, sembla ser que es conserva un dels pocs testimonis d’escultura romànica que hi ha al país. Es tracta d’uns caps esculpits que es troben al centre dels arcs de les finestres geminades. Els trobo de seguida quan alço el cap per mirar-me el campanar just davant del porxo que protegeix l’entrada principal. És llàstima que no puguem entrar dins. L’església només està oberta per les visites durant els mesos de juliol i agost i sempre que s’hi fa una missa. M’enfilo a una finestra lateral per intentar veure les pintures que hi ha a dins, fetes pel Mestre de Santa Coloma al segle XII, però tot és fosc i no puc veure res més que la llum que prové d’una de les espieres que hi ha a la banda de l’absis.

Cauen algunes gotes, però ja no plou tan fort. La boira deixa veure la nevada que aquest matí a fet a les muntanyes. La mullena ha enfosquit tots els tons de verd, que contrasten amb el color de la pedra neta després de tanta pluja. Des d’aquí, a més, es veu la concentració urbana d’Andorra la Vella i Les Escaldes. Estic contenta d’haver fugit de la vall, de l’angoixa, de l’asfalt, els cotxes i les botigues permanentment obertes. Aquí respiro pau, la pau de les pedres velles, dels arbres que regalen aigua i de la boira que juga amb els cims de les muntanyes.

Lower Manhattan. Nova York XIV

2011-04-21T11:25:00.005+02:00

Portàvem uns quants dies voltant per Nova York i la ciutat se m’havia anat ficant a dins. M’agradava passejar pels carrers i anava descobrint racons, cinematogràfics o no, que la feien fascinant. Des de l’Empire State havíem vist alguna de les imatges de postal que l’havien convertit en una mena d’icona de la modernitat, però encara quedava la famosa Estàtua de la Llibertat i la zona zero per tancar el cercle abans de marxar l’endemà cap a Filadèlfia i Washington.
Vam agafar, doncs, la línia 1 fins a South Ferri i vam baixar just a l’embarcador del ferri que va a Staten Island. Ens havien recomanat el trajecte, que era gratuït, i que et permetia veure unes quantes imatges de Manhattan conegudes, però no per això menys interessants. Hi havia molta gent, però la terminal és gran i l’embarcament va ser molt ràpid. Els turistes vam sortir tots a coberta i ens barallàvem per trobar un lloc que ens permetés fer les millors fotos. Els treballadors que tornaven a casa, en canvi, es van quedar a l’interior llegint, escoltant música o simplement fent una petita becaina. Les vistes eren realment de pel·lícula i l’Estàtua de la Llibertat s’acostava cada vegada més. Després, la vam deixar enrere i es va tornar a fer petita pels objectius dels centenars de càmeres que se la volien endur cap a casa.
A Staten Island vam desembarcar, però vam pujar en el ferri següent, que no va trigar més de deu minuts a fer el camí de tornada cap a Manhattan. Deuria ser impressionant entrar a la ciutat per mar, tal com ho va fer la gent durant molt temps, i això que aleshores Nova York era una ciutat en construcció, encara feta a mitges i lluny d’aquest esplendor que desprèn en l’actualitat. Cap a quarts de cinc vam baixar del ferri taronja i vam fer una volta per Battery Park, que s’estén al llarg de la riba del Hudson. Després vam caminar fins a Bowling Green, la primera zona verda que hi va haver a la ciutat i on els holandesos van comprar Manhattan als indis per menys de 25 dòlars.
Havia arribat l’hora de fer una visita a la part baixa de Manhattan i vam agafar Broad Street. Els edificis són altíssims i el carrer molt estret. Vaig tenir la sensació de ser molt petita i aviat vaig veure el famós edifici de la borsa. Érem just on s’encreuen Broad Street i Wall Street i vam seure una estona a les escales del Federal Hall, sota l’atenta mirada d’un Georges Washington de bronze. De fet, és aquí mateix on hi va haver el primer ajuntament de la ciutat i on Washington va ser investit com a primer president dels Estats Units l’any 1789. Però els americans, a diferència dels europeus, no conserven els llocs emblemàtics de la mateixa manera, sinó que els substitueixen per d’altres de nous que es converteixen en memorials dels antics. Així, l’antic edifici va ser enderrocat l’any 1812 i al seu lloc se n’hi va construir un altre de neoclàssic, homenatge als temples grecs i romans, per preservar la memòria d’aquell que havia estat el primer capitoli i el primer president d’un imperi. Asseguda a les escales, em preguntava si no hauria estat més senzill conservar el de 1700 i oblidar-se de tantes columnes i escales que contrastaven tant amb els moderns gratacels que l’havien deixat encaixonat en una cantonada més famosa per les alces i baixes de la borsa que per la representació de la democràcia del país.
Al fons del carrer, a l’encreuament de Fulton Street amb Broadway, treia el cap la Trinity Church, que tampoc ens mostrava l’edifici original de 1697, sinó que la que havia estat l’església més rica i influent de tot el país durant el segle XVIII havia tingut dues estructures diferents abans de la tercera que ara contemplàvem i que era de 1846. Vam seguir per Broadway fins a Liberty Park i les grues de la zona zero. Sembla mentida que allà hi hagués dos gegants i que, com un malson, tots veiéssim en directe com s’ensorraven aquell 11 de setembre de 2001. Només veia tanques i grues treballant, les mateixes que de tant en tant encara ens mostraven per la televisió, però em va venir una esgarrifança quan vaig recordar les terribles imatges de la gent saltant per les finestres, llançant-se al buit i a una mort de la que de cap manera podien escapar.
Després d’aquells moments de silenci i consternació pel record, vam entrar gairebé sense ni adonar-nos-en als magatzems Century 21, famosos pels grans descomptes en roba de les marques i dissenyadors més prestigiosos de la ciutat. Els penjadors vessaven i les peces patien per fer-se visibles davant l’atenta mirada dels compradors que les remenaven per trobar allò més exclusiu a preus assequibles. Sortint d’aquesta immersió en el món de la moda i el consum, vam continuar per Broadway fins al New York City Hall, l’ajuntament de la ciutat. Pel camí, vam passar davant de la Saint Paul’s Chapel, que estava tancada, i vam fer una ullada al Woolworth Building, un gratacel neogòtic de cinquanta-set pisos construït l’any 1913.
Després de reposar una estona al parc del davant del City Hall, vam trobar forces suficients per fer una volta per Tribeca. Venint de l’aglomeració de gent i gratacels del Lower Manhattan, em va semblar un entorn molt més esponjat. Vam enfilar Houston Street i ens vam arribar als famosos cinemes on se celebra cada any el Tribeca Film Festival, organitzat per Robert De Niro. El barri ha reconvertit molts espais industrials en blocs d’apartaments i, malgrat que la guia ens deia que era un bon lloc per veure-hi famosos passejant, no ens vam topar amb cap celebritat a qui demanar un autògraf.
Començava a ser tard i els peus reclamaven un descans. L’endemà deixàvem Nova York, però sabia que hi tornaria i la idea m’encantava. Era una mena de comiat a mitges. La ciutat encara tenia molt per oferir-me i m’esperaria per acabar-la de descobrir després d’allunyar-me’n uns quants dies.

Els carrers de Chelsea. Nova York XIII

2011-04-16T17:22:00.008+02:00

El matí es va llevar amb quatre núvols i va fer un ruixat que no va refrescar gens l’ambient sinó tot al contrari, la xafogor encara era més sufocant i després de caminar quatre o cinc minuts pel carrer 14 ja tornava a brillar el sol. Havíem decidit anar a fer un volt per barri de Chelsea i passàvem per un carrer de cases de maons vermells amb escales amb barana de ferro i arbres davant de cada portal. El sol eixugava les quatre gotes que havien enfosquit l’asfalt i feia brillar les fulles d’un verd intens que el petit xàfec que acabava de fer havia escampat per tot el carrer.

Caminàvem en direcció a l’oest i just a la novena avinguda ens vam topar de cara amb el Chelsea Market, una antiga fàbrica del barri ara convertida en un dels mercats de productes d’alimentació més famosos de la ciutat. L’edifici és gran i està ubicat entre la novena i l’onzena avinguda, amb un pont travessant la desena. El cartell que ens indicava que érem al mercat era pintat de negre sobre els totxos vermells, amb les lletres blanques. Res a veure, però, amb els mercats catalans. Em va semblar més una mena de centre comercial, ben restaurat i arreglat, però amb molt menjar envasat i sense peixateres cridaneres per enlloc. Un cartell pintat a la paret recordava que aquí s’hi havia fabricat les primeres galetes Oreo. Els detalls estaven cuidats fins i tot en els lavabos i em va semblar un lloc agradable per escapar-se una estona de la calor. Vam comprar-nos un parell de brownies a la famosa Fat Witch Bakery i vam seguir la ruta.

Vam tirar una mica més al nord amb la idea d’anar recorrent els carrers del barri, un barri que va néixer com una zona industrial, amb fàbriques, magatzems i casetes pels obrers que hi treballaven. Ara, en canvi, és un dels barris amb més galeries d’art de la ciutat, amb algunes botigues de moda i conegut també per allotjar bona part de la comunitat gai de la ciutat. Just a la 6a avinguda amb el carrer 20 ens vam topar amb una església reconvertida en un espai comercial, Limelight Marketplace. Va néixer com a església l’any 1845, però a principis dels setanta del segle XX va ser dessacralitzada i l’any 1983 es va convertir en una de les discoteques més famoses de la ciutat. Els escàndols per drogues esclataven sovint i l’any 1996 Michael Alig, fundador del grup promotor de festes Club Kids, va ser condemnat acusat de l’assassinat d’un traficant i posterior mutilació del cos, que va llençar al riu Hudson. L’any 2003, la pel·lícula Party Monster va recrear aquests fets. Ara, però, l’església, que conserva l’estructura i els vitralls, està formada per petites botigues de marques internacionals. Entre la setena i la vuitena avingudes, al carrer 23, concretament al número 222 hi ha el famós Hotel Chelsea, el Chelsea Hotel de la cançó de Leonard Cohen(http://www.youtube.com/watch?v=pGfgMYfdBFc). Es tracta d’un hotel inaugurat l’any 1885 i que ha vist com hi vivien i hi escrivien les seves obres nombrosos escriptors com Mark Twain, Dylan Thomas, Arthur Miller, Thomas Wolfe i una llarga llista. També a la llista hi ha una gran quantitat de cineastes i músics. És també en una habitació de l’hotel on l’any 1978 va morir Nancy Spungen, nòvia de Sid Vicious dels Sex Pistols, que va ser acusat de l’assassinat. Em va fer gràcia entrar al vestíbul i em vaig trobar amb una sala no massa gran, plena de quadres i amb un aire bohemi que va confirmar les meves expectatives. Llàstima que els preus per l’allotjament eren una mica massa cars per la meva butxaca.

Vam acabar el recorregut pel barri fent una volteta pel Flower District, tot i que la gràcia era passejar-s’hi de bon matí, quan les furgonetes descarreguen les flors i les entren a les botigues a punt per ser venudes en les millors condicions. Feia moltíssima calor, portàvem hores caminant pel barri i vam entrar en un local de la 7a avinguda per dinar. La majoria de gent feia cua per emportar-se el dinar dins uns recipients de plàstic, però nosaltres vam seure al pis de dalt, darrere d’un vidre que ens va permetre observar l’anar i venir dels novaiorquesos mentre dinàvem tranquil•lament. Vaig pensar que en aquella ciutat ningú no menjava a casa i que generaven una quantitat immensa de plàstic si a cada àpat llençaven plat, coberts, gots i tovallons. Els peus em feien mal i m’espantava tornar a la calor del carrer, però l’aire condicionat i una Coca-Cola ben fresca m’anaven refent. Ara calia, a més, fer plans per la tarda.

Llibres que m'acompanyen: El gran Gatsby, F. Scott Fitzgerald

2011-04-09T18:34:00.002+02:00

Intento cada estiu llegir almenys un clàssic i aquesta vegada, amb el viatge a Nova York a la cantonada, vaig optar per la magnífica El gran Gatsby de Fitzgerald, una novel·la publicada l’any 1925 i ambientada a la ciutat de Nova York i a Long Island l’estiu de 1922. La novel·la està narrada per Nick Carraway, un comptable de l’Oest que s’ha traslladat a viure a l’Est, i que coneix Jay Gatsby i les seves luxoses festes durant l’estiu. Nick viurà de prop tots els esdeveniments d’un estiu que acabarà en tragèdia al costat de Gatsby, però també de Daisy i Tom Buchanan i de la famosa i guapa golfista Jordan Baker. Fitzgerald no va aconseguir vendre més de vint-i-cinc mil exemplars del llibre quan es va publicar, però anys després de la seva mort, la reedició als anys cinquanta va portar-la a les aules de totes les escoles i universitats com un dels clàssics americans del segle XX. La pel·lícula de l’any 1974 protagonitzada per Robert Redford i Mia Farrow va acabar de donar-la a conèixer a tot el món.

Empire State Building o la ciutat sota els nostres peus. Nova York XII

2011-04-01T20:12:00.006+02:00

Estava cansada i tenia molta set. Havíem caminat molt i encara volíem pujar a l’Empire State Building, el gegant que ens perseguia tot el dia traient el cap per tot arreu on anàvem. Vaig tornar a beure una aigua vitaminada. M’hi començava a enganxar i ja n’havia provat tots els gustos. Després, ja amb els peus una mica més reposats, vam continuar per la Cinquena Avinguda fins a l’altura dels carrers 33 i 34, on hi ha l’edifici més alt de la ciutat després que la caiguda de les Torres Bessones li tornés l’etiqueta que li havien pres l’any 1973. Em pensava que ens tocaria fer molta cua per comprar les entrades, però la cua la vam haver de fer per pujar a l’ascensor. L’espera no se’ns va fer tan llarga, perquè vam parlar amb una parella de Tortosa que també feia cua i que havien estat uns quants dies a Washington, on havíem d’anar nosaltres uns quants dies més tard. Ens van recomanar la visita a la capital i es van deixar aconsellar de no pagar els cinquanta dòlars que els demanaven per assistir a una missa a Harlem. La cua feia ziga-zagues per tot el vestíbul de l’edifici començat a construir l’any 1930, concretament el dia 15 de març, dia de Sant Patrici, patró dels irlandesos. El disseny de William F. Lamb va ser dut a terme per més de tres mil treballadors, la majoria immigrants europeus i per treballadors de l’acer provinents de la reserva de Mohawks de Kahnawake, propera a Montreal. Eren anys de competència pels gratacels, i el Chrysler Building i l’edifici 40 de Wall Street volien ser els més alts de la ciutat, però l’1 de maig de 1931, el president Hoover va encendre les llums de l’Empire State prement un interruptor des de Washington. Durant més de quaranta anys, va ostentar el títol de l’edifici més alt de Nova York. L’ascensor em va semblar petit, però em va sorprendre la seva rapidesa, perquè en dos minuts em vaig trobar al pis 80, just davant d’un antic cartell de King Kong, la pel·lícula rodada l’any 1933, en què el goril·la està enfilat dalt de l’edifici atrapant un avió en ple vol. Havíem d’agafar encara un altre ascensor que ens portés a la terrassa del pis 86 i ara sí que la cua començava a cansar. Tothom començava a acusar un cert nerviosisme que es notava amb la impaciència que transmetíem tots plegats. L’edifici de 6.500 finestres no ens oferia encara prou bones vistes de la ciutat, sobretot als que no som prou alts per arribar a fer una ullada a la immensitat que havia de representar Nova York des d’allà dalt. El primer que vaig notar quan, finalment, vaig accedir a la terrassa va ser el vent, el vent i la gent que es barallava per recolzar-se a les baranes obrint i tancant els obturadors de les càmeres com si els anés la vida. Em vaig adonar que jo també en volia un trosset, també volia atrapar dins la càmera aquell espectacle que era contemplar Manhattan des d’allà dalt. Era impressionant. Em fascinava la concentració urbana que tenia als meus peus. A més, per primera vegada des que havia aterrat a la ciutat, vaig veure realment que Manhattan era una illa, amb l’aigua que es començava a tornar fosca a una banda i altra de la ciutat. Els cotxes semblaven de joguina i els edificis s’havien convertit en peces d’un enorme lego que jugava amb les formes i els colors. I aleshores, de mica en mica, el sol es va començar a pondre i tot va anar agafant un color rosat, més intens en uns barris que en d’altres. Les formes es van començar a desdibuixar i els edificis que ens envoltaven i els ponts que creuen el riu es van anar il·luminant lentament, com si algú jugués a encendre’ls carrer per carrer, planta per planta i pis per pis. El pont de Brooklyn convidava a travessar-lo i el Chrysler Building reivindicava la seva bellesa per damunt dels pocs metres que l’havien deixat fora de la competició l’any 1931. Vaig recordar, també, aquella pel·lícula en què Cary Grant esperava Deborah Kerr, que no va arribar mai per culpa d’un accident. Després, Tom Hanks va citar-s’hi amb Meg Ryant, però allò encara era més ensucrat. Eren quarts de deu quan vam decidir començar a baixar. El vent continuava bufant amb força, però no feia gens de fred. L’antena que corona l’edifici continuava fent llumetes i ens esperava la cua per agafar l’ascensor de tornada. A les deu, demanava un entrepà en una cafeteria al costat de qui em va semblar el jugador del Barça de bàsquet, Gianluca Basile, però potser només era un noi molt alt que se li assemblava.

Captivada pel Flatiron Building. Nova York XI

2011-03-26T16:47:00.011+01:00

Feien obres al metro i la majoria d’estacions de la línia 1 estaven tancades, o sigui que vam caminar avall per Broadway fent xarrups a l’aigua de coco que havíem comprat en un supermercat fins que vam arribar al carrer 96 i vam poder anar fins al 23 fent un canvi de línia a Times Square. Vam enfilar les escales que ens deixaven a la cantonada del 23 amb Broadway i la Cinquena Avinguda i vaig trobar-me de cop davant del Flatiron Building. Em va impressionar. Em sonava d’haver-lo vist a moltes pel·lícules, però veure’l de prop em va captivar. Vaig tenir la sensació que el color de la tarda es transformava en un blanc i negre i que era dins d’un d’aquells films antics on els personatges anaven amunt i avall apressats, amb vestits negres i barrets de palla estil canotier. El sol m’enlluernava però em vaig mirar l’edifici del dret i del revés. Com podia haver-li passat a algú la idea de fer un edifici tan estret? Com devia ser per dins una cambra que s’estrenyia tant, però que tenia una vista privilegiada del carrer Broadway de la Cinquena Avinguda i del Madison Square Park? Vam entrar en un restaurant que hi havia just al davant i vam seure contemplant l’edifici des de la finestra mentre ens menjàvem una amanida en bol de plàstic que ja començava a formar part de la nostra dieta americana. L’edifici Flatiron o Fuller, que és el nom amb què va néixer perquè aquest era el nom del fundador de l’empresa que el va construir, va ser dissenyat per un arquitecte de l’escola de Chicago, Daniel Burnham. L’edifici es va començar a aixecar l’any 1900 i el van donar per enllestit dos anys després. Igual que una columna grega, la seva estructura està dividida horitzontalment en tres parts i l’ús de l’acer va fer que es convertís en aquells moments en un dels edificis més alts de Manhattan amb els seus vint-i-dos pisos. En el seu extrem, la torre triangular mesura només dos metres d’ample. Ara, però, jo en veia una de les façanes laterals, plana com una planxa de ferro, tal com la veien els habitants de la ciutat que li van donar el nom de Flatiron. De fet, l’edifici va ser força controvertit i els ciutadans se’l miraven amb un cert recel. A més, es veu que va provocar un canvi en el corrent del vent i aquest podia acabar sent tan traïdor que fins i tot la policia havia de fer marxar els homes que s’aturaven davant del parc per veure com el vent aixecava les faldilles de totes les dones que hi passaven a prop. El dia que hi érem nosaltres, però, no feia vent, sinó calor i, després de parlar una estona amb el cambrer mexicà que no parava de dir-nos que Nova York era una ciutat massa estressant, però molt bona per fer-hi diners, vam sortir a tornar-nos a mirar l’edifici des de totes les perspectives possibles. Després, vam fer una volta per Madison Square Park, una plaça arbrada on hi havia gent descansant, menjant i també prenent el sol estirats a la gespa. Vaig deixar amb recança el Flatiron per seguir per Broadway fins al carrer 21 i fer una volta pel perímetre de Gramercy Park, un oasi de pau només pels veïns del barri, que són els qui tenen la clau dels jardins per anar-s’hi a passejar. Vam tornar a Broadway pel carrer 20 i vam caminar fins a Union Square, un altre espai ple de gent reposant, llegint, xerrant i prenent el sol. En un costat de la plaça, la vella Factory d’Andy Warhol s’havia convertit en una botiga de la marca Puma, i arraconat entre uns arbustos una escultura de Gandhi contemplava tots aquells que venien i compraven artesania i souvenirs de la ciutat. Es va posar a fer un d’aquells ruixats d’estiu que no serveixen ni per refrescar l’ambient i vam entrar als magatzems Filene’s Basement a fer una ullada a la roba. Vam voltar-hi una estona, vam fer una foto de les vistes des de la quarta planta i vam tornar a sortir sense haver comprat res. Havia parat de ploure. Aleshores, vam deixar Union Square i vam seguir el carrer 16 fins a Stuyvesant Square, una placeta on es respirava calma i tranquil·litat. Vam seguir fins a la Primera Avinguda, però després ens decidírem a tornar enrere cap a la Cinquena i no ens vam estar de tornar a fer una ullada al Flatiron, que continuava impertèrrit enmig del trànsit de cotxes, vianants i turistes que se n’emportaven un trosset amagat dins la càmera. Vam entrar en una botiga de records i vaig triar unes quantes postals en blanc i negre. En vaig escollir una del fotògraf Duane Michals titulada “Joe Dallesandro as a Gargoyle”, amb el famós model dels anys setanta de perfil i contemplant la ciutat talment com si fos una gàrgola d’un dels edificis de Nova York. Al fons, l’Empire State i la Metropolitan Life Insurance Company Tower, amb la torre inspirada en el Campanile de Venècia que en aquells moments teníem tan a prop. Es veu que quan D’Alessandro tenia divuit anys va ser descobert per Andy Warhol, que va quedar fascinat pel seu cos i el va convertir en la icona sexual de la cultura underground de l’època. Això el va portar al cinema europeu i després a participar en algunes produccions nord-americanes de principis dels vuitanta com Cotton Club de Francis Ford Coppola. A més d'aquesta, em vaig emportar una imatge antiga del Flatiron, una d'Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany's, una de John Lennon i una altra amb una imatge d'un molt jove Truman Capote. Vaig anar a pagar-les i el venedor em va sorprendre quan em va dir que havia escollit la millor foto de la botiga, que D’Alessandro era amic seu, que havia estat el millor model de l’època, que ara tenia seixanta-quatre anys i que se n’havia anat a viure a Florida. Em va explicar també que ara no es veien gaire, però que havien estat veïns molts anys, perquè vivia molt a prop d’on érem llavors. Em va regalar un punt de llibre amb una imatge de la ciutat i vaig sortir al carrer amb la satisfacció d'haver descobert un petit secret més de l'illa de Manhattan i els seus habitants.

Missa Gospel a Harlem. Nova York X

2011-03-12T16:24:00.004+01:00

Alguns amics ens havien recomanat assistir a una missa gospel a Harlem i ens havíem reservat el diumenge per fer-ho. Suposo que el jet lag començava a desaparèixer i havia dormit molt bé. El dia es llevava calorós i l’aire condicionat de l’habitació s’havia espatllat, però vaig pensar que ja hi pensaríem una altra hora.
El dia abans havíem anat a veure El fantasma de l’Òpera a Broadway i ens havia tocat esperar el metro durant tres quarts d’hora en una estació on feia una xafogor terrible i on tothom s’anava posant neguitós. La suor regalimava per les cares de tots aquells que no paràvem d’anar amunt i avall de l’andana comprovant si venia el comboi que ens havia de portar cap a casa. Per sort, quan vam arribar a lloc, l’habitació estava fresqueta, tot i que l’aire condicionat havia dit prou i havia deixat de funcionar no sabíem si per sempre més.
Després d’esmorzar al Dunkin’ Donuts i de fer transbord a l’estació del famós estadi dels Yankees perquè ens havíem equivocat de línia, vam arribar al barri de Harlem, l’enclavament afroamericà que tant apareixia al cinema nord-americà. Harlem, de fet, va néixer com a poble l’any 1658, quan s’hi van establir immigrants holandesos que van posar-li el nom d’una famosa ciutat del seu país, Haarlem. Quan els anglesos es van fer amb el control de la zona es va perdre una a i va esdevenir el Harlem que coneixem, que es va acabar annexionant a la ciutat de Nova York l’any 1873. A començament del segle XX, els negres van arribar en massa al barri i s’hi van establir. I va ser durant els anys vint i trenta quan l’anomenada “Harlem Ranaissance”, que va suposar una explosió cultural de la població afroamericana i que va expandir-se sobretot a través de la música jazz.
No volíem anar a cap de les esglésies que recomanava la guia perquè no volíem assistir a una pantomima preparada per a turistes i vam començar a voltar una mica pel barri. No hi havia gaire gent al carrer i els edificis no tenien la resplendor que tenien en els barris del sud de Manhattan. Un gran mural cantava les excel·lències de la policia i les escales d’incendi em recordaven els fugitius i els enamorats de les pel·lícules sobre la ciutat, però just quan travessàvem Frederik Douglas Bulevard, que no era cap altra que la vuitena avinguda, vam començar a veure unes quantes dones molt mudades i embarretades que entraven decidides als baixos d’un bloc de pisos.
El lloc era net i tot pintat de blanc, amb uns bancs de fusta i un entarimat on hi havia un grup de nois i noies que ja cantaven quan vam entrar. En un altell, tres músics feien sonar un piano, una bateria i una guitarra. Unes senyores totes vestides de blanc ens van convidar a entrar i a seure en un dels bancs. Anava tothom molt mudat, les dones amb vestits elegants de colors que destacaven sobre la seva pell negra; les ungles, amb manicures decorades de conjunt amb els vestits i els barrets. Aleshores van començar les lectures de diferents passatges de la Bíblia. Els qui llegien ho feien amb dificultats i tots demanaven que es pregués per un familiar, un amic o per tota la comunitat.
Uns minuts més tard, una noia va prendre la paraula i va donar la benvinguda als visitants. Va demanar que ens aixequéssim i ens presentéssim. La veritat és que em feia força vergonya i no sabia on amagar-me, però vaig veure que passaven el micròfon a un senyor que tenia al davant. Va dir el seu nom i que vivia al carrer 129, dos carrers més enllà d’on érem. I va arribar el meu torn. Vaig dir el meu nom i que venia de Barcelona, la qual cosa va aixecar un murmuri, que crec que era d’admiració, entre els feligresos. Em sentia una mica fora de lloc, però de seguida es van aixecar tots i ens van venir a donar la benvinguda a la seva església. Ens donaven les gràcies per haver-los anat a visitar i alguns ens abraçaven i ens deien que podíem tornar quan volguéssim. Tot plegat mentre el cor de joves començava a cantar i passaven un platet on tothom anava deixant un o dos dòlars.
La missa va continuar amb els cants d’una solista i el sermó que va fer ella mateixa basat en la necessitat d’educar els fills a parlar bé. Repetia constantment la frase “Watch what exit out of your mouth!” i assegurava que la correcció en el parlar era fonamental per fer-se respectar. De tant en tant, algú cridava un “Oh, yeah!!” donant-li la raó i tothom aplaudia. El sermó era molt gràfic, amb històries i exemples del barri i amb un grup de nens i nenes que van sortir a mostrar una cartolina on havien escrit que l’educació en el parlar era fonamental. El to de la noia que parlava cada vegada era més entusiasta i més alt i va acabar mostrant a tots els joves que hi havia asseguts als bancs un tub de pasta de dents i amenaçant-los de rentar-los la boca si no feien un bon ús del llenguatge. Em va agradar sentir-la i veure la resposta que tenien els seus veïns de barri i d’església.
Després dels aplaudiments i els visques que van acompanyar el final del sermó, una altra senyora, que semblava la pastora de l’església, es va aixecar i va demanar que tothom s’agafés de les mans per fer una última pregària. Un parell de cançons més, cantades a cor per tothom i amb grans i petits picant de mans al ritme de la música, van cloure la celebració.
Eren aproximadament les dotze del migdia quan vam sortir de la Greater Zion Hill Baptist Church i vam caminar fins al Morningside Park i la Cathedral of Saint John de Divine per acabar el nostre recorregut pel barri de Harlem.

Voltant per West Manhattan. Nova York IX

2011-03-05T16:44:00.009+01:00

Feia molta calor i Central Park era una mena de refugi on encara passava una mica de brisa entre els arbres, però no ens podíem estar tot el dia allà i vam decidir sortir del parc per l’Oest al carrer 85. Vam baixar fins al 79, on hi ha el Museu d’Història Natural, i no vam entrar buscant la fresca de l’aire condicionat.
El vestíbul era ple de gent i el presidien els dos enormes dinosaures que havia vist tantes vegades a les pel·lícules i sèries de televisió. No era allà on treballava en Ross de Friends?
L’entrada era voluntària, però s’havia de fer la cua per passar per les taquilles. Vam estar-hi uns deu minuts i vam començar per una de les sales que més em resultaven familiars, la dels diorames amb grans animals dissecats. Aquell era una museu sorgit d’un moment amb unes necessitats determinades i uns mitjans molt diferents dels actuals, però la veritat era que continuava essent interessant veure aquelles finestres plenes d’animals salvatges que em miraven amb ulls una mica massa artificials.
El museu va néixer l’any 1869 i des de 1877 és a l’emplaçament actual. Ja aleshores el museu participava en expedicions científiques que van portar col·laboradors seus a apuntar-se a les expedicions al Pol Nord, a la freda Sibèria i al gran desert del Gobi, a més de formar part d’aquelles que van endinsar-se a les espesses selves del Congo. En aquell museu em sentia dins un llibre de Tintín, el reporter creat per Hergé que m’havia fet passar molt bones estones de petita en les seves aventures pel món.
Hi havia molta gent anant amunt i avall pels passadissos del museu i nosaltres anàvem desfilant per les sales ja una mica d’esma perquè els peus començaven a queixar-se de tantes hores de servei. Vam decidir saltar-nos els tercer pis i pujar directament al quart per veure els famosos esquelets de dinosaures. Em va semblar que un Tyrannosaurus rex em mirava amb mala cara i vaig preferir no apropar-m’hi gaire.
Vam sortir del museu empeses pel cansament i la gana i vam topar de nou amb la xafogor del carrer. Eren gairebé les tres i no havíem dinat. Davant del museu hi havia paradetes de venda de hot dogs i hamburgueses, però necessitàvem seure i vam caminar Columbus Avenue avall. Vam passar per davant del Lincoln Centre i vam acabar altra vegada a Columbus Circle. Vam entrar en un local a menjar-nos una altra de les grans amanides que ens oferia la ciutat i que era el que més desitjàvem per refrescar-nos. La llàstima és que els amos del restaurant ens volien refrescar tant que l’aire condicionat estava a una temperatura gèlida, com ja vèiem que era habitual a tot arreu, i vaig acabar marxant del fred que tenia.
El contrast de temperatura amb l’exterior va tornar a ser molt gran i encara ho va ser més quan vam pujar al metro i va resultar que, cosa estranya, l’aire condicionat no funcionava. Vam baixar davant de la Universitat de Columbia i ens hi vam passejar una estona. Vam seure també per reposar i contemplar una estona els edificis de la universitat fundada l’any 1754. Samuel Johnson va fer la seva primera classe en una nova escola just al costat de la Trinity Church, al Lower Manhattan.

La Revolució Americana, que es va tancar amb la Declaració d’Independència dels Estats Units, va comportar una suspensió de les classes durant vuit anys. La influència dels qui hi havien estat vinculats, però, continuava essent molt gran i la universitat va tornar a obrir l’any 1784 amb el nom actual de Columbia. Després de passar per diferents ubicacions i de tenir facultats a diferents llocs de la ciutat, l’any 1897 es va inaugurar el campus de Morningside Heights, just on érem nosaltres, a la Low Plaza, entre dues grans biblioteques, la Low Memorial Library i la Butler Library. Hi havia grups d’estudiants que havien de començar primer al setembre i que visitaven el lloc acompanyats de guies de segon o tercer any i també n’hi havia uns altres que voltaven amb una càmera i micròfons que ens van demanar que féssim alguna pregunta interessant per un reportatge universitari. La pregunta que vaig fer ni la recordo, perquè d’interessant no en tenia res i vaig caure en el tòpic més absolut. De seguida me’n vaig avergonyir, potser intimidada per un lloc amb tant de saber acumulat.
Vam sortir pel carrer 116 i vam travessar Brodway per baixar cap al Riverside Park, just al costat del Hudson. Es tracta d’un parc llarg i estret, amb arbres d’amples copes i camins per fer-hi fúting, però amb l’inconvenient que entre el parc i el riu hi passa la carretera. Els soroll dels cotxes espatllava la tranquil·litat de l’entorn i vam decidir anar a buscar el metro per tornar al centre. Abans, però, vam entrar a un supermercat per comprar-me alcohol per treure’m l’embenat adhesiu que feia tres dies que em comprimia el peu. No em vaig poder estar, a més, de comprar-me una ampolla d’aigua de coco, que ja havia vist en d’altres llocs i que volia provar aprofitant que necessitava hidratar-me per aguantar tanta calor.

Llibres que m'acompanyen: Bilbao-New York-Bilbao, Kirmen Uribe

2011-02-26T11:22:00.005+01:00

Poques setmanes abans de marxar cap a Nova York, vaig veure Bilbao-New York-Bilbao a l’FNAC de Donostia i no em vaig poder estar de comprar-lo i llegir-lo d’una sola tirada.
Kirmen Uribe és un autor que es va donar a conèixer com a poeta l’any 2001 i que va rebre el Premio Nacional de la Crítica i va ser elegit finalista al millor llibre de poesia traduït a l’anglès l’any 2007 als Estats Units. Aquesta novel·la és el seu debut com a narrador i crec que és un autor del que se’n continuarà parlant.
El llibre transcorre durant un vol de Bilbao a Nova York i es basa en pinzellades de la història de tres generacions de la mateixa família, la família del narrador, que no és altre que el mateix Kirmen Uribe. El millor, però, per entendre què és aquesta novel·la és llegir el que trobem en una de les seves pàgines:

“Le expliqué a Fiona el proyecto de la novel·la. La idea había tomado cuerpo, y al final se estructuraría en torno a un vuelo entre Bilbao y Nueva York. El reto consistía en hablar de tres generaciones distintas de una familia, sin volver a la novela del siglo XIX. Expondría el proyecto de escritura de la novela, y fragmentariamente, muy fragmentariamente, historias de esas tres generaciones”.

Això és, doncs, aquesta novel·la o aquest projecte de novel·la. Seria un error que algú pretengués trobar a les seves pàgines una mena de guia de la ciutat, perquè no ho és gens ni mica, però segur que la lectura de Bilbao-New York-Bilbao, que també es pot trobar traduïda al català, serveix per descobrir un autor en llengua basca molt interessant i que es farà un lloc a la llista de les nostres properes lectures.

L'oasi de Central Park II. Nova York VIII

2011-02-21T19:18:00.007+01:00

Vaig començar el dia sense vessar el te de l’esmorzar que vaig acompanyar amb una immensa muffin de xocolata. Suposo que això era bon senyal. Vam agafar la línia 6 a Lexington, però vam fer canvi de línia i vam acabar baixant al carrer 57. Era el tercer dia que érem a la ciutat i el tercer que visitàvem Central Park, però encara no havíem esgotat les possibilitats de l’immens parc que fa de pulmó de la ciutat amb uns arbres que havien crescut molt des que l’any 1954 s’hi havia passejar Josep Pla i els havia descrit com a una mica escanyolits.
Vam caminar fins a Columbus Circle, just al mateix lloc on el dia abans se’ns havia fet fosc, i vam pujar per Central Park West fins al carrer 72. Anava llegint a la guia algunes indicacions sobre els edificis que ens anàvem trobant. La majoria presentaven característiques Art Deco, però jo estava segura que envejaven la imaginació desbordant dels edificis modernistes del passeig de Gràcia barceloní. També em deia, tanmateix, que les vistes que tenien sobre el parc eren esplèndides i que devia ser un privilegi treure el cap per un dels balcons. Ens vam aturar just davant de l’edifici Dakota, un dels més emblemàtics de la ciutat. The Dakota va néixer de la mà de l’arquitecte Henry Janeway Hardenbergh per encàrrec d’Edward Clark, el propietari de l’empresa de màquines de cosir Singer, però es va convertir en objectiu de les càmeres de tots els turistes des que just davant d’una de les portes hi van assassinar John Lennon.
L’edifici va ser construït entre 1880 i 1884 i aviat va ser un dels preferits dels habitants de Manhattan, que en aquells moments trobaven que els blocs d’apartaments a l’estil francès eren la forma més moderna de viure a la ciutat. El Dakota és quadrat i construït al voltant d’un pati central. El pòrtic d’entrada permetia baixar dels carruatges sense patir les inclemències del temps, tenia calefacció central i una petita planta per produir electricitat. Una llarga llista d’habitants il·lustres, la majoria relacionats amb el cinema i la música, havien viscut en algun dels apartaments que ara jo veia des del carrer, i Roman Polanski el va convertir l’any 1967 en un misteriós edifici a la seva terrorífica Rosemary’s Baby, traduïda al castellà com La semilla del diablo.
Jo era petita quan va morir John Lennon, però recordo vagament imatges en blanc i negre de gent portant flors al davant de l’edifici. Potser, però, les recordo de les vegades que les televisions han tornat a passar les imatges cada vegada que els fans del beatle commemoren aquell 8 de desembre de 1980. Lennon i Yoko Ono entraven a l’edifici quan Mark David Chapman li va disparar quatre trets per l’esquena. Després, es va asseure a llegir The catcher in the rye (El vigilant en el camp de sègol), la famosa novel·la de J.D. Salinger de l’any 1951, fins que la policia va arribar i el va detenir. Havia comprat la novel·la aquell mateix matí i hi havia escrit “This is my statement” i signat Holden Caulfield, el nom del protagonista.
Vam deixar que un grup de turistes continuessin escoltant les paraules del seu guia i vam endinsar-nos al parc per Strawberry Fields, un jardí amb forma de llàgrima, construït en memòria de Lennon i finançat per la seva vídua. Havia vist el conegut mosaic amb la paraula “Imagine” al centre moltes vegades per la televisió, però mai no m’havia fixat que s’assemblés tant a aquells que decoren els carrers de Lisboa. I és que es veu que va ser construït per calceteiros portuguesos que el van oferir com a regal a la ciutat de Nova York.
Vam deixar Strawberry Fields perseguides per un nombrós grup de turistes que es barallaven per fer-se fotos assenyalant la paraula “Imagine” damunt del mosaic, i vam dirigir-nos al Delacorte Theatre, un teatre a l’aire lliure que aquells dies oferia funcions gratuïtes del festival anual Shakespeare in the Park. Hi havia molta gent que es notava que portava moltes hores fent cua, segurament des que havien obert les portes de bon matí, o potser ja havien passat la nit davant d’una de les entrades del parc. M’hagués encantat veure Al Pacino fent de Shylock d’El mercader de Venècia, però ho vaig veure una fita impossible i vam enfilar-nos fins al Belvedere Castle, un castell de conte amb una molt bona panoràmica de l’immens Great Lawn, una de les esplanades més impressionants del parc.
La calor era intensa, però vam agafar un sender enmig del bosc, anomenat The Ramble, que ens va portar fins al famós Bow Bridge, construït a mitjan segle XIX i amortitzat en totes les pel·lícules on parelles d’enamorats es passegen per Central Park. L’havia vist a la gran pantalla en blanc i negre a Manhattan, de Woody Allen, i també a The way we were, aquell film ensucrat en què Barbara Streisand i Robert Redford s’enamoraven per (gairebé) tota la vida, i en un munt de sèries de televisió i imatges de la ciutat. Era, doncs, com haver entrat per un moment dins un fotograma sense música, sense Robert Redford i amb molta, massa calor. Travessar el pont, però, em va fer una mena d’il·lusió...
Seguint el llac vam arribar a Bethesda Terrace, també filmada, fotografiada i protagonista del dia a dia de la ciutat amb el seu Angel of the waters al capdamunt de la font que hi ha al centre. Emma Stebbins va dissenyar el conjunt que va ser inaugurat l’any 1873. Era la primera dona a qui s’encarregava un projecte per la ciutat de Nova York i va inspirar-se en l’Evangeli de Sant Joan, capítol 5, que fa una descripció d’un àngel beneint les aigües de Bethesda a la ciutat de Jerusalem. Ara, eren unes notes de jazz que sortien del saxofon d’un músic ambulant les que posaven banda sonora als esquitxos que s’escapaven de la font en aquell migdia calorós de juliol.

Sense senyal

2011-02-18T19:22:00.002+01:00

M'uneixo a la protesta.

De La nit estelada de Van Gogh a la lluminositat de Times Square. Nova York VII

2011-02-06T16:37:00.005+01:00

Érem a l’Avinguda de les Amèriques (o 6a avinguda) i vam agafar el carrer 47 per explorar una mica què era allò del Diamond District del que parlava la guia. Passàvem per una joieria rere l’altra i la gent entrava i sortia d’aquells establiments del luxe que mostraven aparadors molt brillants. Diamants i joies fines de tot tipus es concentren en un carrer i atreuen visitants i compradors de tot el món. Hi ha botigues petites sense gairebé aparador i d’altres que criden a entrar a tots aquells desitjosos de lluir un diamant a la mà. En alguns negocis, jueus de barbes llargues i tirabuixons treuen el cap darrere els mostradors.
Comprar-me un diamant no entrava dins el meus càlculs ni en el pressupost dels meus pròxims anys, o sigui que vam tornar a la Sisena per seguir caminant fins al carrer 52 i visitar el MOMA, el famós Museum of Modern Arts de la ciutat. Era divendres a la tarda i això volia dir visita gratuïta, o sigui que ens vam trobar amb una llarga cua que donava la volta a l’edifici. La cua, però, avançava de pressa i abans de quarts de cinc de la tarda ja érem dins. A la porta, i per demostrar-nos que el món és molt petit, ens vam trobar amb uns coneguts.
Seguint les indicacions de la guia que portàvem a les mans, vam començar pel pis de dalt de tot per poder anar baixant en la nostra capbussada en l’art contemporani. El MOMA va ser fundat l’any 1929 en el Midtown de Manhattan i en la seva col·lecció permanent hi ha obres des de finals del segle XIX fins a les més actuals. Més de cent cinquanta mil pintures, escultures, dibuixos, fotografies i objectes de disseny converteixen el museu en un dels fons artístics més importants del món. I encara s’hi poden afegir vint-i-dues mil pel·lícules i quatre milions de fotogrames, tres-cents mil llibres, i dossiers de més de setanta mil artistes.
Per davant nostre, doncs, van desfilar La nit estelada de Van Gogh, els Nenúfars de Monet, Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Picasso i també els fantàstics i més moderns quadres de Jackson Pollock, de Jasper Johns i d’Andy Warhol entre moltíssims d’altres. Llàstima que hi hagués tanta gent i que alguna vegada hagués d’acabar traient el cap per darrere d’unes quantes espatlles per poder contemplar les obres d’art que s’havien guanyat un raconet a les parets del museu. A més, em tornava a trobar malament i vam decidir sortir una estona al jardí d’escultures per descansar. Des de fora, l’aigua, les cadires i la gent relaxada donava la sensació que hi feia fresca, però res menys cert, perquè la calor continuava essent tan xafogosa com la que havia fet durant tot el dia i una mica de descans al costat d’una estructura de ferro d’Alexander Calder no va ser prou per fer baixar la temperatura d’aquella tarda de juliol.
Vam sortir del MOMA i vam caminar fins al carrer Broadway. Després de refer-nos amb una altra aigua vitaminada, ara amb un altre sabor, vam baixar fins a Times Square. Josep Pla deia d’aquest lloc emblemàtic que en les hores nocturnes es transformava en un espai amb “una lluminositat frenètica, impressionant.” I aquesta va ser exactament la sensació que vaig tenir quan vaig arribar-hi. Hi havia molta gent caminant, uns amb presses, d’altres badant, alguns baixaven dels famosos taxis grocs que convertien un dels carrils del carrer en una franja groga, però sobretot Times Square eren anuncis lluminosos a totes les façanes. Aquella era la gran cantonada de la publicitat mundial, el gran racó que ens cridava a tots al consumisme. Gairebé em va semblar que em marejava de tant mirar amunt i avall i rebre impactes lluminosos de totes bandes.
L’encreuament del carrer Broadway i la Setena Avinguda va néixer amb el nom de Longacre Square quan l’any 1872 la companyia Brewster de construcció de transports s’hi va establir. Al cap d’un any, ja hi havia al seu voltant diversos establiments que construïen o venien vehicles. Parlant del negoci de construcció de vehicles, Mr. Mosier va dir que ja començava a semblar el carrer Long Acre de Londres, i així li va quedar el nom. Aquesta història la podem llegir en un article de 1903 de The New York Times, que seria precisament qui acabaria provocant el canvi de nom pel de Times Square gràcies a la famosa torre on es va instal·lar el diari l’any 1904. Només tres setmanes després, el primer anunci lluminós s’encenia a la cantonada del carrer 46 i Broadway. La famosa festa de Cap d’any, s’hi celebra des de 1907, però aquell vespre feia massa calor perquè jo me’n recordés, o sigui que vaig deixar Times Square sense cap recança. S’havia de veure i ja ho havia fet, però no m’havia agradat gaire. Massa moviment, massa brogit, massa neó per tot arreu.

Vam enfilar Broadway altra vegada, ara fins a Columbus Circle, just a l’entrada de Central Park. Allà, quatre nois bufaven els seus instruments de vent i posaven banda sonora a les històries de la ciutat. S’havia fet gairebé fosc i vam entrar al gratacel de dues torres Time Warner Center i ens vam comprar sopar, com feia molta gent, al Whole Food que vam trobar al primer soterrani. Es tracta d’una mena de supermercat de l’alimentació orgànica i natural, que va néixer l’any 1980 a Austin, Texas i que avui té més de tres-cents establiments a Amèrica i al Regne Unit. La majoria de gent es passejava amb unes safates que anaven omplint de verdures, carns, amanides i pastissets. Tothom triava i remenava i feia després una llarga cua per pagar. Vam carregar nosaltres també les nostres safates i vam instal·lar-nos en un banc de Central Park per sopar. Els nostres veïns de banc, portaven tots també una bosseta de paper de la qual sortien entrepans, amanides i cuixes de pollastre. El segon sopar a Manhattan, doncs, i el segon sopar assegudes en un banc del parc, això sí, molt lluny d’on ens havíem assegut el dia abans.

Llibres que m'acompanyen: Weekend (d'estiu) a Nova York, Josep Pla

2011-01-29T16:30:00.003+01:00

Quan vaig de viatge sempre m’acompanya algun llibre i he decidit que tinguin el seu lloc en aquest blog. Parlant, doncs, de Nova York, no em podia oblidar del magnífic Weekend (d’estiu) que ja havia llegit feia uns quants anys, però que va trobar el seu lloc a la maleta.
Josep Pla va fer estada a Nova York l’any 1954, quan la ciutat era segurament molt diferent de com és ara, però malgrat això en fa un retrat d’allò més actualitzat. Sembla mentida que la majoria de les reflexions de Pla a mitjan segle XX puguin ser tan vigents encara ara.
Pla arriba a la ciutat americana en vaixell i s’emociona davant la visió de l’estàtua de la Llibertat i dels alts edificis de Manhattan, però també reflexiona, profetitzant malauradament el que passarà molts anys després, sobre la vulnerabilitat d’una ciutat fàcilment atacable des de l’aire. Pla s’esgarrifa només de pensar què pot passar si un dia s’enfonsa un d’aquests grans edificis, i l’any 2001 tots vam veure en directe com això mateix passava davant la impotència de tots. Aquí en teniu un fragment:

“Quan hom contempla des d’una altura plausible la concentració humana que viu al voltant de l’estuari del Hudson, la seva densitat espessa, i hom pensa en la possibilitat d’un atac de l’aviació amb bombes atòmiques –o de qualsevol classe- se li posa la pell de gallina. Per poca imaginació que hom tingui, se li apareix mentalment un espectacle terrorífic, apocalíptic. De tota manera, durant el període de prosperitat fabulosa que ha seguit a la segona guerra mundial –prosperitat que es manté d’una manera brillantíssima i només cal veure les cotitzacions de la Borsa de Nova York, que han arribat a xifres rècords, mai no somniades-, durant, deia, aquest període de prosperitat el nombre d’estructures verticals que s’han construït ha estat nombrosíssim. S’ha donat, doncs, aquesta paradoxa: aparentment Nova York, i en general tota l’àrea habitada de l’estuari del Hudson presenta una dramàtica vulnerabilitat. Aquesta sensació terrible de perill ve donada precisament per les construccions verticals. Hom queda literalment esborronat només de pensar que un d’aquests gegants pogués esfondrar-se. I bé: els últims trenta anys registren les més altes xifres d’activitat en aquesta classe de construccions.”

Una lectura imprescindible, doncs, per tots aquells que vulguin descobrir la Nova York dels anys cinquanta i potser també la d’ara.

La ciutat dels gratacels. Chrysler Building. Nova York VI

2011-01-22T17:29:00.007+01:00

L’edifici Chrysler és un dels gratacels que configuren el famós skyline de la ciutat. Durant onze mesos va ser el més alt (319 m.), però aviat el va superar l’Empire State Building amb els seus 381 metres. Walter P. Chrysler va encarregar la construcció a William Van Allen, que va optar per l’estil Art Déco tan de moda en aquella època.
Sempre havia vist el Chrysler Building des de lluny, en fotos i imatges cinematogràfiques que resseguien la ciutat des de l’atura. Veure’l des de peu de carrer era totalment diferent. Em vaig veure obligada a alçar el cap i mirar l’edifici des d’una altra perspectiva. Em sentia com una formigueta al peu d’aquella construcció que havia competit per ser la més alta del món. L’efecte que em causava ser tan a prop de les parets de l’edifici no tenia res a veure amb les imatges que em venien al cap.
L’any 1928, quan es va començar a construir aquesta enorme estructura, hi havia una mena de febre entre els arquitectes per aconseguir l’edifici més alt, i el Chrysler s’enfilava amb una mitjana de quatre plantes per setmana. Però ja gairebé a punt de donar l’edifici per acabat, H. Craig Severance, que construïa el 40 de Wall Street amb una altura similar, va afegir 61 centímetres al seu edifici i va reclamar el títol d’edifici més alt del món. El que no sabia era que Van Allen havia aconseguit en secret un permís per construir una agulla que coronaria el Chrysler i que li prendria el lloc que el seu competidor reclamava.
Abans d’entrar encara vaig necessitar tornar-me’n a allunyar un moment i vaig creuar el carrer. Em calia assegurar-me que aquell era el Chrysler, que no era un gratacel qualsevol. Des de l’altra banda, tot i que encara la perspectiva era massa vertical, es podia veure l’agulla al capdamunt de la construcció i la part superior de la torre, construïda a imitació dels tapaboques del cotxe i les gàrgoles amb forma d’àguila a les cantonades del pis 61, rèpliques de les que portaven els cotxes fabricats per Chrysler l’any 1929.
Així, doncs, amb les àguiles contemplant l’anar i venir de la ciutat des de feia més de vuitanta anys i amb un sol que les feia brillar des de l’altura, vaig entrar al vestíbul també decorat amb l’estil art déco. El marbre de tons vermellosos a les parets i els terres amb una lluminositat més aviat ocre aportaven una certa foscor a l’edifici, que m’imaginava molt més clar. Al sostre vaig contemplar el famós mural de Edward Turnbull titulat “Energy, Result, Workmanship and Transportation”, que mostra homes treballant a les fàbriques, avions i tot allò que representava la tecnologia de principis del segle XX. No podíem voltar per l’edifici d’oficines, però ens vam acostar un moment fins un dels ascensors amb portes de marqueteria fetes amb diferents tipus de fusta que em va semblar que acabava de donar un aire d’una mena d’orientalisme gairebé mecanitzat. Una mica estrany, tot plegat.
Vam tornar a la calor del carrer i vam baixar per Park Avenue fins al carrer 34, però vam decidir deixar la visita a l’Empire State Building per l’endemà i vam entrar en un deli a dinar. El cos em demanava una amanida i vaig poder triar tots els ingredients que hi vaig voler. Una coca cola ben freda va refer-me una mica del cansament i del malestar que em perseguia el primer dia sencer d’estada a la ciutat. Només desitjava trobar-me millor per començar a gaudir d’una vegada per totes dels carrers, dels edificis i de la vida de Manhattan.
No havíem anat encara més enllà de la Cinquena avinguda i vam decidir pujar altra vegada amunt per la Sisena, també coneguda com a Avinguda de les Amèriques, fins al Bryant Park, un petit oasi de tranquil·litat en una ciutat que demanava moviment a tota hora i que jo no aconseguia aturar. Al primer cop d’ull, em va semblar que el parc era més petit del que m’havia imaginat, però em vaig acabar veient un espai verd fantàstic enmig de tants gratacels. La gent menjava a l’ombra dels arbres, llegia, feia la xerrada i fins i tot hi havia un individu amb unes tisores a les mans arreglant-se la barba. En un racó, una cafeteria oferia una prestatgeria plena de llibres per qui volgués deixar-se emportar una estona per la lectura. Una esplanada de gespa i una gran pantalla ja estaven a punt i esperaven la sessió de cinema que farien aquella nit per a tothom qui s’hi volgués apropar.
Volíem continuar pujant per la sisena fins al Museu d’Art Modern perquè aquella tarda l’entrada era gratuïta, però abans vam seure a prendre’ns una aigua vitaminada amb gust de fruites del bosc que jo esperava que fos miraculosa. L’etiqueta de la Glacéau Vitaminewater assegurava que els temps havien canviat i que les vitamines ja no venien en forma de pastilla, sinó en una ampolla. Igual que havíem deixat de gravar-nos la música en un casset prement els botons de play i record al mateix temps i en teníem prou amb un clic, també n’hi havia prou obrint una ampolla d’aigua per prendre’ns les vitamines que ens calien. No sé si va ser la suggestió d’aquest màrqueting tan ben estudiat que em va semblar per una estona que realment havia rebut una empenta de renovada energia.

De llibres i trens al Midtown. Nova York V

2011-01-15T17:18:00.002+01:00

Vam deixar Rockefeller Center i vam continuar caminant cap al sud fins al carrer 42 a la National Library. M’agraden les biblioteques i, malgrat que el meu humor no era gaire bo, vam entrar a fer-hi una volta. Quin greu no poder-me estar una estona asseguda en una de les sales de lectura d’aquell immens edifici silenciós i gaudir d’un bon llibre, però no era un bon dia per gairebé res i, per tant, em vaig conformar a fer una ullada als prestatges d’una biblioteca que anunciava que l’únic criteri d’admissió que exigia als ciutadans és que tinguessin curiositat pel que fos. Fantàstic.
A mitjan segle XIX, Nova York s’estava convertint en una gran ciutat. Superava París en nombre d’habitants i estava a punt d’atrapar Londres. Però si havia de ser una gran ciutat, calia que tingués també una gran biblioteca, com ja tenien les dues principals ciutats del món en aquell moment. L’oportunitat va venir quan el governador demòcrata Samuel J. Tilden (1814-1886) va deixar en testament que el gruix de la seva fortuna servís per establir i mantenir una biblioteca pública a la ciutat de Nova York. Aleshores ja n’hi havia dues, però no tenien el sentit públic que havia de tenir aquesta. La direcció es va encarregar al doctor John Shaw Billings, un dels bibliotecaris més brillants del seu temps, i aviat va començar-se a construir un edifici a partir dels esbossos que ell mateix va ensenyar als arquitectes Carrère and Hastings.
Sentia com Paciència i Fortalesa, els lleons de l’entrada, em miraven resignats aguantant la calor i es deixaven retratar com ho havien fet des de 1911, el dia que es van convertir en un dels molts símbols d’aquesta ciutat. Just on jo ara contemplava l’edifici hi havia hagut un embassament. Això havia fet retardar una mica el començament de les obres i fins l’any 1910 no es van instal•lar els més de cent vint quilòmetres de prestatgeries. El 23 de maig de 1911, els qui van anar a la inauguració ja van poder veure-hi col·locats un milió de llibres, i just a les nou i vuit minuts de l’endemà, el primer usuari va demanar prestat un estudi d’N.I. Grot sobre Friedrich Nietzche i Lev Tolstoi titulat Idees ètiques del nostre temps.
Vaig deixar la biblioteca amb la recança de no haver-ne pogut gaudir i vam seguir el carrer 42 fins a la Gran Central Terminal, amb el seu impressionant vestíbul on s’han retrobat i acomiadat centenars de personatges de pel·lícules i sèries de televisió que els americans han exportat a tot el món. Hi havia molta gent que anava amunt i avall, i ens vam enfilar per unes escales per poder contemplar millor aquell gran repartidor de viatgers atrafegats i carregats que semblaven estar a les ordres d’un gran demiürg. M’agraden molt també les estacions i hagués pogut estar estona contemplant aquell vaivé de gent tan heterogènia que es movia per un més dels molts llocs emblemàtics de l’illa de Manhattan.
La primera línia ferroviària que va arribar a Nova York ho va fer l’any 1831, quan la ciutat era encara un port on les baralles entre bandes, els magatzems, els escorxadors i els ramats de cabres formaven part del paisatge habitual. El tren, però, no arribava al carrer 42, sinó que hi havia una terminal al carrer 23. amb els anys, però, es va anar veient la necessitat d’una gran estació. El magnat de les navilieres Cornelius Vanderbilt va comprar uns terrenys entre els carrers 42 i 48 i les avingudes Lexington i Madison per construir-hi la primera Gran Central. Això, però, també volia dir soterrar més quilòmetres de vies i la feina no era gens senzilla ni econòmica. Al febrer de l’any 1904, les firmes d’arquitectura Warren and Wetmore i Reed and Stem van començar a treballar en un projecte que duraria deu anys.
No havíem anat a l’estació per agafar cap tren ni per rebre cap conegut, però passejar-se pels passadissos plens de gent, de cafès i de botigues, ens allunyava una mica de la calor del carrer. Les voltes que ens acomodaven, a més, tenien un regust casolà. Eren obra de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1908) que s’havia format a Barcelona i que havia patentat als Estats Units el seu Guastavino system, una volta de rajola vista, tradicional de l’arquitectura catalana i que es va fer imprescindible en molts dels edificis de Nova York de finals del segle XIX.
No havia pogut refugiar-me entre llibres, i tampoc les anades i vingudes de l’estació milloraven el meu estat d’esperit, però no em rendeixo tan fàcilment i, abans d’entrar a la Gran Central Terminal, havia copsat la bellesa del Chrysler Building i no me’l volia perdre. Nova York encara tenia molt per oferir.

Coneixent el Midtown. Nova York IV

2011-01-08T11:36:00.005+01:00

El primer dia sencer que era a Nova York em vaig trobar molt malament. Malgrat que el dia anterior m’havia ja començat a sentir fascinada per la ciutat, el primer dia de veritat va anar acompanyat de mal de panxa, mareig i de la sensació que tant me feien els gratacels, els taxis grocs, les botigues de les grans marques, els museus i els parcs. De tota manera, això no va fer que em tanqués a l’habitació, sinó que vaig aguantar els gairebé quaranta graus i vaig sortir a explorar el midtown de Manhattan.
No havia dormit gaire bé i, de fet, a les quatre ja m’hagués llevat si no hagués estat fosc com una gola de llop, però vaig esperar a les vuit i vam sortir al carrer. Feia calor, els carrers estaven tots a lloc i ja hi havia moviment. Les boques d’incendi del carrer 105 deixaven que l’aigua ragés sense control i nosaltres vam buscar un lloc per esmorzar. Vam escollir una pastisseria amb tres o quatre taules i vaig demanar un te i una pasta. Es veia una pastisseria de barri, amb gent que entrava i sortia i s’enduia el te o el cafè dins de gots de paper amb tapa perquè no se’ls acabés vessant el líquid, com em va passar a mi. Es notava que era gent que anava a la feina i que no esmorzaven a casa perquè els àpats, en una ciutat com Nova York, es fan gairebé tots al carrer.
Em sentia una mica més recuperada, però encara no em trobava bé. Vam agafar el metro a Lexington i la línia 6 ens va deixar al carrer 51. No teníem del tot clar per on començar, però sense ni adonar-nos-en vam trobar-nos a la famosa Cinquena avinguda. Hi havia molta gent caminant en un ritme una mica frenètic que contrastava amb la meva lentitud. Les botigues encara eren tancades i vam entrar a Saint Patrick’s Cathedral, entre el carrer 50 i 51, la catedral catòlica d’estil neogòtic més gran del país i seu de l’arquebisbat de Nova York.
Em van semblar tan estranys aquells arcs de mig punt i aquelles torres que s’aixecaven enmig dels gratacels que vaig entrar-hi pensant que semblava un gran decorat de Hollywood. L’any 1853 l’arquitecte James Renwick va ser l’encarregat de dissenyar un temple amb un cost que voltava els vuit-cents cinquanta milions de dòlars. La pedra escollida va ser el mabre blanc. La Guerra de Secessió i la manca de finançament va aturar les obres per un temps, però el 25 de maig de 1879 es va obrir als fidels i va ser consagrada definitivament l’any 1911 per l’Arquebisbe Farley.
Vam decidir deixar la Cinquena i caminar fins a Park Avenue, aquí una avinguda molt diferent de la que ens trobàvem quan la creuàvem al carrer 105. No vam poder evitar la temptació d’entrar al Waldorf-Astoria, un dels hotels de luxe més importants del món. La seva història va néixer de la mà de dos cosins, William Waldorf Astor i John Jacob Astor IV, que van obrir sengles establiments hotelers l’any 1893 i 1897. George Boldt, que ja tenia l’hotel Bellevue a Filadèlfia va aconseguir fer-se amb la gestió dels hotels dels dos cosins i crear el Waldorf-Astoria Hotel, connectant els dos edificis pel Peacock Alley, just en el lloc on ara hi ha l’Empire state Building, al carrer 34 a l’alçada de la Cinquena Avinguda.
L’entrada al Waldorf-Astoria per Park Avenue és elegant i no encaixava gens amb el meu estat d’esperit cansat, acalorat i adolorit, però no hi perdíem res per fer el xafarder al vestíbul d’aquell magnífic edifici de quaranta-set plantes, que era una fita de l’Art Deco construït l’any 1931 per Lloyd Morgan, del despatx d’arquitectura de Schultze i Waver.
Després de pujar les escales, vam trobar-nos al vestíbul principal, una joia de l’Art Deco de l’època, i amb un rellotge central que es va exhibir a Chicago a la Fira Mundial de l’any 1893. El sostre, adornat en or i plata, ens mostrava que érem en un dels llocs més luxosos del món. Però ningú no ens deia res i vam agafar l’ascensor per anar a veure la famosa Grand ballroom de l’hotel. Hi estaven fent un congrés de farmàcia i vam haver de marxar només veient-la d’esquitllentes. De fet, el Waldorf-Astoria es caracteritza històricament per ser un dels primers establiments a convertir-se en un hotel contemporani, que no solament oferia allotjament, sinó que s’incorporava a la vida social de la ciutat, fins i tot permetent que les dones hi anessin soles, cosa que no era gens ben vist a l’època.
Vam deixar el gran hotel, ara propietat de la cadena Hilton, per tornar a la calor enganxosa del carrer. Ens quedava encara passejar-nos per un dels altres edificis emblemàtics d’aquesta part de la ciutat, el Rockefeller Center, entre la Cinquena Avinguda i els carrers 48 i 51. Construït als anys trenta durant la Gran Depressió, va ser el primer complex de la ciutat destinat al comerç, a l’oci i a les oficines. Compta en aquests moments amb diverses places a l’aire lliure i uns dinou edificis.
Com que no era Nadal no hi havia cap arbre gegant ni cap pista de gel i, com que continuava sense trobar-me bé, vaig conformar-me a contemplar una estona l’estàtua del Prometeu de Paul Manship de l’any 1933 que ara no era davant la pista, sinó davant d’un munt de para-sols que protegien els qui hi prenien un refresc a les terrasses. Em sabia greu ser allà, en un dels llocs més emblemàtics, encara que no més bonics, del món i sentir que no m’importava gens perquè em preocupava més poder seure una estona i començar-me a trobar bé d’una vegada. Les coses, però, eren així i vaig passar per sota el drac que hi havia a la botiga Lego per dedicar-me a comptar una estona les petites peces de tots colors agombolada per l’aire condicionat.

L'oasi de Central Park. Nova York III

2011-01-03T16:10:00.004+01:00

Vam entrar a Central Park per l’entrada del Conservatory Garden, que va néixer com un gran hivernacle l’any 1898 amb plantes tropicals a l’interior i decoracions florals victorianes a l’exterior. L’any 1937 es va remodelar l’espai i es va tirar a terra l’hivernacle per construir-hi el jardí que ara es divideix en tres estils: francès, italià i anglès.
Perdre’s entre els parterres de flors i deixar de sentir el soroll dels cotxes per passar a sentir l’aigua dels brolladors semblava impossible. Entrar al parc va ser com entrar en un altre món. Fins i tot em va semblar que hi feia menys calor i que les fulles dels arbres es movien una mica al ritme d’una brisa molt suau. Hi havia gent descansant, jugant, prenent el sol, anant en bicicleta o corrent i fins i tot ens vam creuar amb uns nuvis que s’hi passejaven encara amb uns quants convidats. Ens vam deixar portar pels camins marcats i vam anar a parar a una gran esplanada, el North Meadow. No vaig ser capaç de comptar quants camps de beisbol hi havia, però sí que almenys s’hi feien sis o set partits alhora. Un cartell de color verd anunciava que estava permès jugar a beisbol i a softbol a partir de mig abril i que el nostre futbol (per a ells soccer) i el touch football s’hi podien practicar des de mig setembre fins a mig novembre. A més, els responsables del parc encoratjaven els visitants a llegir, relaxar-se, prendre el sol i somniar desperts. Em va semblar fantàstic que les autoritats encoratgessin el daydreaming en un paratge fabulós com aquell.
Els edificis de Manhattan es veien al fons i no teníem clar si ens havíem d’anar endinsant al parc just quan feia només tres horetes que havíem aterrat a la ciutat. A més, no teníem ni un dòlar i vam pensar que potser havia arribat el moment de buscar un caixer automàtic per aconseguir una mica d’efectiu. Vam deixar amb una certa recança l’oasi que representa Central Park i vam tornar a la Cinquena avinguda. El problema era que allà només hi havia edificis d’apartaments que deuen ser magnífics si jutgem pels rebedors d’entrada, però no hi havia cap activitat comercial. Vam recular, doncs, fins a Madison, on hi havia molt de trànsit i de gent entrant i sortint dels locals comercials. Els taxis grocs tenyien el carrer i, després de treure diners del caixer, vam entrar una estona en una cafeteria per prendre’ns un te ben gelat. De fet, si volíem escapar-nos de la calor, ho vam aconseguir de seguida perquè l’aire condicionat, com passava a tot arreu de la ciutat, estava al màxim i gairebé vaig trobar a faltar un jersei.
Madison és una avinguda que fa baixada cap al sud i ens vam trobar caminant fins al carrer 84 gairebé sense adonar-nos-en. Vam entrar en un deli, un tipus de local que va néixer amb la idea de vendre productes delicatessen, però que ofereix també menjar preparat. Em vaig emportar un entrepà de tonyina per sopar. De fet, no sé ben bé si allò era el sopar, perquè pel meu cos ja era més de mitjanit. Al capdavall del carrer 84 i, sense pensar-nos-ho gens, ens vam trobar davant les escales del Metropolitan, el museu més famós de la ciutat i que tantes vegades havíem vist al cinema. Uns carrers més amunt, també per la Cinquena avinguda, que ja havíem retrobat, vam veure l’estructura del museu Guggenheim, dissenyat per l’arquitecte Frank Lloyd Wright, un edifici que es va inaugurar l’any 1959 quan tant l’arquitecte com el seu mentor ja eren morts. La proximitat de Central Park va ser una de les claus perquè Wright acceptés l’emplaçament del museu. No solament suposava allunyar el museu del soroll intens de la ciutat, sinó que també enllaçava amb la seva voluntat de donar formes orgàniques a la seva arquitectura.
A nosaltres el parc ens va tornar a cridar i no me’n vaig adonar que ja caminava seguint la Rhododendron Mile al voltant del Jacqueline Kennedy Onassis Reservoir, un immens llac que abasteix d’aigua la ciutat. El Reservoir ocupa una superfície de gairebé quaranta-tres hectàrees i va ser construït entre 1858 i 1862 i rebatejat l’any 1994. Hi havia molta gent corrent al nostre costat. Ens avançaven cossos Danone i d’altres que no ho eren tant, però em va donar la sensació que a Nova York tothom trobava un moment per posar-se en forma quan plegava de treballar. Fins i tot vaig pensar que potser havia arribat el moment de decidir-me a sortir a córrer tan bon punt tornés a casa. Tot i així, la meravellosa vista que m’oferien els mil milions de litres d’aigua que s’anaven tornant rosats amb la posta de sol aviat em va recordar que podia deixar l’esport per més endavant.
De mica en mica, el parc es va anar buidant i el rosa va anar abandonant l’aigua del llac. Els contorns dels edificis de l’Upper West Side que es veien a l’altra banda es van anar tornant negres i la gent va començar a desaparèixer pels camins serpentejants que els portaven cap a casa. Nosaltres vam començar també a desfer el camí per tornar cap a El Barrio. El peu que m’havia embenat la fisioterapeuta abans de marxar de casa ja començava a sol·licitar un descans. Eren només les deu, però el meu cos sentia les quatre de la matinada que ja tocaven els campanars catalans.

Passejant per East Harlem (El Barrio). Nova York II

2010-12-30T17:47:00.007+01:00

El Barrio, o East Harlem, s’estén des del carrer 96 fins al 125 i nosaltres érem just al 105 cantonada amb Lexington Avenue, una de les principals avingudes que creuen Manhattan de nord a sud. Allà mateix hi havia un quiosc on vaig poder comprar una targeta de dos dòlars per fer una trucada ràpida a casa i dir que ja ens havíem instal·lat. Va caldre un parell d’intents i una consulta al noi del quiosc per aconseguir línia, però al final me’n vaig sortir i vam poder començar a caminar pel mateix carrer 105 en direcció a Central Park.
Harlem es va urbanitzar als anys vuitanta del segle XIX amb edificis d’apartaments i brownstones, que és un tipus de casa construïda amb un material de to marronós que encara ara dóna color al barri. Els primers que van arribar a l’East Harlem provenien sobretot del sud d’Itàlia i de Sicília i aviat el barri es va conèixer com el Harlem italià. Però després de la Primera Guerra Mundial, entre el carrer 110 i Lexington, van començar a arribar porto-riquenys, la qual cosa va convertir el barri en l’Spanish Harlem, sobretot quan després de la Segona Guerra Mundial els italians van anar marxant cap a d’altres indrets de la ciutat i els porto-riquenys van continuar arribant en massa.
Al carrer 105, a les cinc de la tarda, hi havia moviment. Hi havia gent que anava amunt i avall aguantant la calor i d’altres paraven l’ombra asseguts als portals. Els cotxes eren grossos i alguns una mica atrotinats i aviat ens vam trobar amb un aparcament que ens va cridar l’atenció perquè els cotxes hi eren aparcats uns sobre els altres amb un sistema de plataformes elevades per ocupar menys espai. Acabàvem d’arribar a Park Avenue i em va sorprendre que aquella avinguda el nom de la qual em sonava tant, l’hagués de travessar passant per sota el tren elevat per un pas estret amb una pudor de pixum considerable. De fet, érem just sota el l’anomenat Park Avenue Viaduct que deixa les vies a la superfície des del carrer 102. Aviat descobriria, però, que una mica més al sud l’avinguda era tota una altra cosa.
El Barrio va ser durant els anys seixanta i setanta un dels llocs més conflictius de Nova York, un dels barris en què bandes com els Latin Kings, que darrerament han desembarcat a Barcelona, es van fer amos dels carrers. La pobresa dominava el barri i el tràfic de drogues i altres activitats il·legals hi eren freqüents. Darrerament, però, s’està treballant molt en temes d’educació, salut i benestar que han fet que la fesomia de l’East Harlem hagi canviat. Els murals i els dibuixos reivindicatius de James De La Vega són presents a les parets de molts edificis. De la Vega és un artista que defensa les arrels porto-riquenyes del barri i denuncia el que en anglès s’anomena gentrification, és a dir, un aburgesament del barri provocat pel lloguer o la compra d’habitatges per part de gent de classe mitjana i professionals liberals que està desplaçant els habitants de tota la vida, que ja no poden pagar els preus que els demanen els propietaris.
Després de Park Avenue vam travessar Madison, una altra de les gran avingudes de Manhattan i de mica en mica la fesomia del barri va anar canviant. Els cotxes van passar a ser molt més grossos encara i, sobretot molt més nous, i els edificis van començar a canviar de color. A tot arreu, però, s’amuntegaven grans bosses de plàstic negre, que aviat vam descobrir que amagaven els milers i milers d’envasos que es consumeixen en aquesta ciutat cada dia i que, quan arriba el vespre, passen els camions a recollir.
Havíem travessat només tres illes de cases i ja arribàvem a la famosa cinquena avinguda, una avinguda que ens va obrir de seguida la porta nord-est de Central Park.

Primeres impressions. Nova York I (EUA)

2010-12-27T18:29:00.008+01:00

Durant molts anys vaig pensar que hi havia molts llocs al món per visitar abans que Nova York. La gran ciutat no apareixia en tots els meus somnis de viatges, però darrerament va començar-hi a aparèixer d’una forma freqüent. Nova York ha estat sempre una ciutat de moda, però aquests últims anys em trobava per tot arreu amb imatges, històries, llibres, sèries i pel·lícules que m’anaven portant cap als seus carrers. Crec, de fet, que em vaig contagiar de l’esperit novaiorquès fins i tot abans de comprar el bitllet que m’hi va portar aquest juliol.
Les nou hores de viatge van passar entre lectures, fullejades de la guia i pel·lícules ensucrades i filmades a la ciutat dels gratacels per anar fent boca. Tot i que a les set del matí havia sortit de casa, gràcies al canvi horari a les dues ja desembarcàvem al JFK Airport. La cua per passar el control de passaports era molt llarga, però potser no tant com la de feia dos anys a Atlanta quan vaig fer escala per anar al Perú. Aquesta vegada, a més, no em va caldre respondre tantes preguntes, potser perquè l’agent de duanes ja n’havia fet moltes al senyor que anava al meu davant i que va resultar ser d’Andorra. Viatjava amb un passaport que el policia encara no havia vist mai i es veu que li va fer molta il·lusió descobrir que es tractava d’un petit país entre muntanyes de més de dos mil metres d’altitud i que s’hi parlava una llengua que es deia català i que a ell no li sonava de res. Quan va saber-se ben informat, va estrènyer amb força la mà de l’andorrà i li va desitjar una molt bona estada al seu país.
No vaig estar tanta estona al control i aviat vam sortir amb maletes i tot a punt per seguir les instruccions del google maps que ens havien de conduir fins on havíem llogat una habitació per uns quants dies. Sortir de l’aeroport per anar a buscar l’Air Train va conduir-nos de cop a la calor ofegadora que feia a l’exterior i que es va convertir en fred intens just quan vam pujar a un metro de la línia E a Jamaica Station. La temperatura del comboi era gairebé gèlida comparada amb la que feia a les andanes. Mitja hora després canviàvem altra vegada de tren, aquesta vegada per agafar la línia 6 del carrer 53 fins al 103 on havíem de baixar.
El viatge en metro ens va mostrar una de les cares més interessants de la ciutat, la de la diversitat de gent i de llengües que hi conviuen. Pujar en un tren noruec o en un autobús peruà et converteix immediatament en estranger. El teu físic i la teva llengua criden l’atenció d’un bon nombre de gent que semblen gairebé tallats pel mateix patró. Res d’això, en canvi, passava a Nova York perquè, si no fos per la motxilla que arrossegava, res més indicava que jo no vivia allà, sinó que hi acabava d’arribar feia poc menys d’una hora. Aquest sentir-me part del grup, i d'un grup tan heterogeni, confondre’m entre la gent que anava o tornava de treballar, va fer que de seguida m’adonés que no m’havia equivocat de destí. Tenia ganes de viure, molt més que de veure, encara que fos per pocs dies, la ciutat i, de moment, m’acollia com a un més de la família.
Al carer 103 vam sortir a fora i feia molt de sol i calor, però dues cantonades més avall vam localitzar sense cap problema l’adreça que dúiem anotada en un paper. Havíem reservat una habitació per internet feia ja un parell de mesos a l’East Harlem, també anomenat Spanish Harlem o El Barrio. Molts dels cartells de les botigues eren en castellà i sentíem també parlar castellà pel carrer. Als balcons hi havia moltes banderes porto-riquenyes i les cases tenien unes escales al davant que t’enfilaven ja fins al primer pis. Nosaltres, però, vam trobar la recepció just sota les escales, en una mena d’habitació desordenada on ens va atendre una noia molt amable i simpàtica que parlava en anglès a dos-cents per hora i que ens tractava de honey i de sweety a cada moment. Els papers estaven amuntegats els uns sobre els altres i la feina que va tenir a trobar el telèfon quan va començar a sonar. Em temia que l’habitació seria una cosa per l’estil, però la veritat és que estava força bé. El lavabo era al passadís i la dutxa just baixar les escales. Al sostre hi havia un ventilador que no parava de donar voltes, però que no refrescava gens. Aquell aire calent circulava per tot arreu. Per sort, vaig descobrir un aparell d’aire condicionat que feia molt de soroll, però que refredava una mica l’ambient i el vaig deixar endollat quan vam sortir a donar un volt pel barri per començar a descobrir la ciutat. Una ciutat lluny encara dels gratacels, de l’estàtua de la llibertat, de la badia del Hudson i del pont de Brooklyn que van ser les primers coses que va veure Josep Pla quan hi va arribar l'any 1954 per mar, tal com explica en el seu llibre Weekend (d'estiu) a Nova York, que vaig rellegir tan aviat com vaig tenir el bitllet a les mans. Nosaltres començàvem, doncs, per un lloc tan diferent d'aquells com El Barrio.

Família a l'altra banda del mar. Rosario II (Argentina)

2010-12-06T15:53:00.007+01:00

Feia poc més de dotze hores que era a Rosario i voltàvem per un mercat d’artesania molt concorregut. Vam deixar l’Alejandro que se n’anava a veure el futbol i vam seguir passejant per la riba del Paraná, un riu que quan passa per la ciutat de Rosario fa cinquanta quilòmetres d’ample. A mi em semblava que no podia ser perquè veia l’altra riba, però aviat em van explicar que el que veia no era l’altra banda del riu, sinó unes illes que hi ha enmig. Un vaixell encallat indicava que aquell any el riu baixava amb poc cabal i això no agradava gens als habitants de Rosario pels qui el riu era el seu gran tresor.
Em va impressionar molt aquell gran cabal d’aigua que travessava la ciutat, i ho va fer més encara l’endemà, quan vam agafar el vaixell i vam passejar-nos com turistes endiumenjats que es deixen portar per l’aigua i busquen la tranquil·litat contemplant com l’aigua va fent el seu curs i com el sol es pon i enfosqueix l’aigua al mateix temps que els llums de la ciutat es van encenent de mica en mica.
Això, però, seria l’endemà, perquè aleshores encara vam passejar una estona més per la fira d’artesania i vam anar caminant fins a les escales del Parque España. Vam seure a reposar en un barsito després dels cent graons i vam anar després fins a la plaça de la catedral. Allà, la Lola i el Luis ens van deixar i nosaltres vam tornar cap a casa l’Alejandro.
Ja havia tornat del futbol i estava content perquè el seu equip, el Newell's Old Boys, el club on va debutar Leo Messi, havia guanyat a un dels grans equips del país, el River Plate. Ens va dir també que havia trucat a la companyia d’autobusos i que no havien trobat la bossa de l’Ana. No ens quedava cap més remei, doncs, que anar a comissaria a posar la denúncia.
Em sembla que no havia vist mai un lloc tan atrotinat. Semblava una oficina treta d’una pel·lícula de sèrie B i el policia que ens va atendre no tenia cap ganes de cursar la denúncia. Li va dir a l’Ana que no li podia fer perquè no es podia identificar. Però, com volia que s’identifiqués si precisament anava a denunciar la desaparició dels seus documents identificatius? Realment allò començava a ser surrealista, però ho va ser més encara quan el seu company, amb cara de fàstic, ens va dir que allà hi anaven moltes prostitutes buscant papers i que potser aquest era el nostre cas!
Vam sortir de la comissaria indignades i traient foc pels queixals i no ens va quedar altre remei que tornar-hi amb l’Alejandro, que em va demanar que estigués callada i que no mostrés que el meu accent no era argentí perquè encara ens podien posar més problemes. A ell, però, no li van posar cap trava i ens van fer la denúncia en un minut. Vam marxar contentes perquè havíem aconseguit el que volíem, però amb la ràbia de pensar que per moltes manifestacions i proclames que es fessin a favor de la igualtat de gènere, ser una dona a l’Argentina del segle XXI encara no era fàcil.
Aquella nit teníem trobada familiar amb la Lola, el Luis i també amb la Laura, la seva filla, que va venir amb el marit i els nens. L’Alejandro va demanar per telèfon unes pizzes a la parrilla –segons ell, les millors- i unes quantes ampolles de la cervesa més popular de l’Argentina, la Quilmes. El sopar va anar molt bé i vaig poder parlar força estona amb la Laura, que és psicòloga, i que de seguida va ser molt agradable amb mi. És curiós que, com el seu germà, s’hagi deixat perdre el català. Es veu que de petits el parlaven, però ara no s’hi veuen en cor i només l’entenen. Em va semblar que era una mena de rebel·lia cap a la mare per haver-los parlat tant de Catalunya. És com si ells volguessin reivindicar que són argentins i res més.
La vetllada va acabar essent un èxit i vam anar a dormir força tard. L’endemà, vam passejar una estona per la ciutat, vam dinar a ca la Lola i cap a les tres ja fèiem cua al vaixell, que ens va portar a fer un volt per tota la costanera i que ens va deixar altra vegada a Rosario quan el sol ja només treia el cap molt dèbilment des de darrere dels edificis de la ciutat.
Ja només ens quedava una passejadeta més per la ciutat, una bona xerrada amb l’Alejandro que, per cert, em va regalar el diari del dia perquè recordés la gran victòria del Newell's, i fer la motxilla per estar a punt per agafar l’autobús de dos quarts de sis del matí.

Rosario no és una ciutat turística, no té l’espectacularitat d’Iguazú ni de la Patagònia, ni tampoc el carisma i l’encant de Buenos Aires, però m’havia tornar una altra part de la família que ara podia venir amb mi en forma d’històries per explicar a la iaia quan tornés a ser a l’altra banda del mar. I set anys després, la meva estada a Rosario i els records d'aquells dies m'han tornat a la memòria. He rebut la trista notícia que un càncer, com sempre injust, s'havia emportat l'Alejandro molt aviat. Massa.

Família a l'altra banda del mar. Rosario I (Argentina)

2010-11-28T16:13:00.005+01:00

En memòria de l'Alejandro, que ja no hi és...

La primera vegada que vaig anar a Argentina hi vaig anar per conèixer el país, però sobretot per conèixer la família que havia marxat als anys quaranta i amb qui ens unien un bon grapat de cartes que anaven i venien amb fotos que van anar passant del blanc i negre al color.
L’estada amb la Montserrat, la cosina de la iaia, i l’Ana, la seva filla, ja feia dies que durava i jo ja sabia que en aquell país hi tenia una família que ara sí que seria per sempre. Quedava, però, conèixer la Lola, la germana de la Montserrat i la cosina que més recordava la iaia, potser perquè quan havia marxat, tot i que era una nena, ja era prou gran per haver establert uns llaços més estrets amb la família del pare.
Amb l’Ana ja havíem estat a Iguazú i ara tornàvem a Buenos Aires per anar a buscar un micro que ens portés a Rosario, on vivia la Lola i els seus dos fills, la Laura i l’Alejandro. Precisament va ser aquest el qui ens va recollir a l’estació d’autobusos a les dues de la matinada, cansades del viatge amb un autobús que havia trigat sis hores a fer els quilòmetres que separen Rosario de la capital argentina. Ens va portar a casa seva i ens va preparar un parell d’entrepans perquè feia hores que no havíem menjat res. Em va explicar que s’havia plantejat venir a treballar a Catalunya i que si em semblava que les coses estaven millor que allà. Era l’any 2003 i Argentina encara no s’havia recuperat gairebé gens del famós corralito de finals de 2001 i els argentins arribaven en massa a Catalunya buscant un futur millor, igual que havien fet els avis de l’Alejandro a la inversa feia ja cinquanta anys.
L’endemà al matí vaig anar a conèixer la Lola, que va estar molt contenta de veure’m i que em va dir que m’assemblava amb la iaia. Li portava la foto on sortia ella acompanyada dels meus avis passejant per un carrer de Sabadell. Era a principis dels anys quaranta, poc abans que agafessin el vaixell que se’ls enduria per sempre al continent americà. La foto li va portar molts records i m’explicà que l’avi i la iaia la portaven al cine com a carrabina. Aleshores eren promesos i no els deixaven anar sols. Diu que ella no entenia gairebé res de les pel·lícules que anaven a veure, però que s’ho passava bé corrent entre les butaques i menjant-se alguna llepolia que sempre li acabaven comprant. Em va treure també d’una capsa, un trosset de roba que havia cosit la iaia i que havia guardat sempre com un tresor.
La Lola em va explicar també que feia molts anys que estava vinculada al Centre Català de Rosario, que hi feia classes de conversa a gent que volia venir a Catalunya a treballar. Em va ensenyar tot de retalls de diari i propagandes que recollia i que parlaven del nostre país.
Ens van interrompre l’Ana i l’Alejandro, que tornaven de telefonar a la companyia d’autobusos per saber si havien trobat la bossa que l’Ana s’havia deixat el dia abans al seient del micro amb tota la documentació a dins. L’autocar encara no havia arribat a Catamarca i vam haver de trucar-hi més tard.
Parlant parlant se’ns va fer l’hora de dinar. Recordo que vam menjar un entremès i carn al forn amb patates i moniato. De postres, chajá, un pastís de nata i maduixes cobert de merenga, que era el preferit de l’Alejandro.
La Lola i el Luis volien portar-me a fer una passejada pel riu en el vaixell Ciudad de Rosario, però feien una trobada de dones a favor de la igualtat de gènere i estava tot ple, de manera que vam haver de reservar el viatge per l’endemà. Vam aprofitar, doncs, per conèixer la ciutat i veure el monument a la bandera, un símbol nacional que tots els argentins volen conèixer un dia o altre. Tampoc no vam poder-hi pujar perquè les cues eren llarguíssimes, però l’estada a Rosario encara s’havia d’allargar un parell de dies i potser tindríem temps una altra hora.

Mambo Poa 2, 25 relats de viatges

2010-11-21T17:22:00.004+01:00

El meu relat “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” ha estat seleccionat per aparèixer en el llibre Mambo Poa 2, un conjunt de narracions extrets de la II edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery (http://www.mikelmunduan.net/) , del qual ha resultat guanyador Ander Izagirre amb un fantàstic reportatge titulat “Groenlandia cruje”.

Dels 147 originals rebuts, el jurat n’ha seleccionat 25, escrits en català, basc, gallec, anglès i castellà. Un conjunt d’històries que composen, segons ells mateixos indiquen en el pròleg, “un collage variat d’idiomes i veus que recullen experiències diverses del fet de viatjar” i que homenatgen, d’alguna manera, a qui va ser el seu company i amic: “Totes aplegades en un nou Mamo Poa (Tot bé); un missatge positiu i desimbolt que pronunciat per en Mikel prenia un veritable significat i que reflectia la seva actitud sincerament vitalista.”

Moltes gràcies, doncs, a tots aquells qui han cregut que la meva història es feia mereixedora d’aparèixer en aquest recull.

Berlín: Mitte, el Reichstag

2010-10-17T17:41:00.005+02:00

Fem una hora i deu minuts de cua per entrar al Reichstag, l’edifici del Parlament alemany. S’ha fet llarg, però si volíem pujar a visitar la cúpula no hi havia altre remei que prendre paciència com tots els altres turistes que ens acompanyen. Un cop hem arribat a les escales, hem segut als graons i ja no ha estat tant cansat, però tot plegat és lent i pesat.
Un cop a dins, ens han fet passar pel control d’equipatges i m’han fet ensenyar la colònia que duia a la bossa, no fos cas que el líquid fos explosiu. Aviat, però, hem pogut pujar a l’ascensor i hem arribat a la cúpula dissenyada per Norman Foster l’any 1999 i que va representar la culminació de la restauració de l’edifici dissenyat per Paul Wallot que s’havia inaugurat l’any 1894.
El Reichstag, que mostra amb orgull a la façana la inscripció Dem Deutchen Volke (“Per al Poble alemany”), va veure com l’any 1918 Philipp Scheidemann proclamava la República poques hores després de l’abdicació de l’Emperador Guillem II. L’any 1933, però, l’incendi que es va produir després de la presa del poder d’Adolf Hitler, va simbolitzar clarament el final de la democràcia parlamentària alemanya durant molts anys. De fet, al maig de 1945 la bandera roja de l’exèrcit soviètic va onejar en aquest terrat que ara visitem i va significar el començament d’una nova era per la ciutat de Berlín, que el 1961 va veure com just davant de l’edifici s’hi alçava un mur que dividiria la ciutat en dos i que no cauria fins l’any 1989.
Baixem de l’ascensor que ens ha deixat dalt el terrat de l’edifici i ens donen una audioguia per poder seguir la visita de l’espectacular cúpula de vidre que permet veure l’interior de la sala de plens. D’aquesta manera, diuen, el poble alemany pot estar a l’aguait del que fan els seus governants.
Des d’aquí dalt les vistes panoràmiques de la ciutat són impressionants. Els núvols passen de pressa i sembla que juguin a cuit i amagar amb el sol, que es va deixant veure a estones i que il·lumina ara una part ara una altra de la ciutat, com si ens la volgués donar a conèixer de mica en mica, a poc a poc.
Ens han dit que l’audioguia, que ja portem penjada al coll i ben subjecta a l’orella, s’engegaria sola, però no ho fa fins just el moment en què comencem la rampa de 230 metres que ens ha de portar a la part superior de la cúpula. Anem voltant, doncs, l’embut de miralls que dóna llum a la sala de plens i que juga amb el reflex repetit de tots els qui pugem i baixem per aquesta immensa coberta de vidre.
La guia ens va explicant el que veiem a cada punt del recorregut: el riu, les estacions, el Tiergarten, que des d’aquí es veu immens i verdíssim, la zona dels museus, les teulades de les ambaixades amb la bandera del país que allotja cadascuna i els altres edificis que també formen part d’aquest barri parlamentari creat a partir dels anys noranta. És curiós com el sistema de l’audioguia detecta en cada moment on sóc i m’explica just allò que acaben de descobrir els meus ulls. Fins i tot diria que fa una mica de basarda, sembla que m’hagi colat en una mena de Gran hermano alemany.
Arribem a dalt de tot, on hi ha una obertura que deixa veure el cel blau, només decorat amb un nuvolet blanc gairebé de joguina. Quan plou, l’embut engoleix l’aigua i s’aprofita per l’edifici. I és que l’edifici del Reichstag i els edificis del Bundestag que hi ha al barri estan equipats amb unes tecnologies d’estalvi energètic i de protecció ambiental impressionants. L’embut de miralls no solament envia llum a la sala de plens, sinó també l’escalfor que s’acumula durant l’estiu en forma d’aigua dins un dipòsit situat a tres-cents metres de profunditat.
Tornem l’audioguia i sortim de l’edifici altra vegada per la porta principal, però donem la volta per darrere i anem a seure una estona just a les escales que hi ha davant del revolt que forma el riu Spree. Hi ha molta gent reposant i contemplant els vaixells amb turistes que van amunt i avall pel riu i els qui caminen, corren o van en bicicleta per la riba.
Ens hi estem una bona estona, just al davant de l’edifici que porta per nom el d’una política liberal Marie-Elisabeth Lüders, que allotja una gran biblioteca, l’arxiu i els serveis científics i que popularment rep el nom de la rentadora per una obertura circular que fa pensar en el tambor de la màquina de rentar la roba que tots tenim a casa.
Podríem estar-nos-hi més estona, però és dijous i avui el Pergamum Museum és gratuït a partir de les sis. Anem, doncs, cap a la Museumsinsel, l’illa dels museus.

Berlín: Mitte. Coneixent el centre II

2010-10-09T17:01:00.003+02:00

Continuem la ruta pel centre de la ciutat, ara amb el sol de cara. M’he deixat les ulleres de sol a l’hotel i els ulls se’m van fent petits.
Després de travessar el riu per l’Schlossbrücke arribem on hi ha la Berliner Dom i l’Altes Museum. Passem de llarg i seguim fins a Alexanderplatz. El sol em continua fent la murga, i entro directament al C&A per comprar-me unes ulleres de sol. Per quatre euros que em costen, no val la pena patir més. Ara torno a estar tranquil·la i puc continuar gaudint de Berlín.
Alexanderplatz no té res d’especial, fins i tot diria que no té ni forma de plaça. Només hi ha un petit mercat amb parades. Alguns llocs de menjar ja tenen ple i són només les dotze. Hi ha la via del tren al mig i Fernsehturm, la torre de la televisió, la joia de la RDA. És segurament l’edifici més representatiu de Berlín i es veu des de qualsevol punt de la ciutat. Es tracta d’una estructura de 368 metres que va ser construïda l’any 1969 i que pretenia demostrar la superioritat tecnològica de la República Democràtica Alemanya. Curiosament, en un Berlín oriental on el govern havia fet treure les creus de totes les teulades, quan el sol es reflecteix a la cúpula d’acer inoxidable, apareix una enorme creu que va fer que els berlinesos anomenessin aquest fenomen la Rache des Papstes, o la “venjança del Papa”.
Decidim deixar la plaça i seguir una de les rutes que ens proposa la guia Lonely Planet que porto a la motxilla. Entrem a l’edifici dels jutjats, construïts l’any 1912. Hi ha un repartidor Art Nouveau força impressionant, amb un sostre ple d’estrelles, que sembla més propi d’una catedral. Després passem per un tros de l’antiga muralla de la ciutat, cosa que es pot confondre amb el mur, però que no hi té res a veure. Es tracta d’un fragment de la muralla del segle XIII, construïda per protegir els primers habitants de la ciutat. Continuem fins a una abadia franciscana en ruïnes i ens dirigim després cap al riu.
M’aturo una estona a contemplar els vaixells que van amunt i avall, transportant turistes. Després caminem per la riba. Hi ha gent dinant a les terrasses. La majoria són treballadors encorbatats que deuen haver sortit de les oficines que hi ha per aquí al voltant. Pugem unes escales fins a una avinguda més ampla, però de seguida girem per un carreró que dóna a un barri de carrers estrets i una església. Som al barri de Nikolaiviertel, que segueix una mena de traçat medieval. Em sorprèn saber, però, que va ser fet als anys vuitanta, quan el govern de la RDA va celebrar el 75è aniversari de Berlín.
Anem fins al Forum Marx i Engels. Està tot en obres i les estàtues gegants amb Marx assegut i Engels dret, les hem de veure des de darrere d’unes reixes. Passem pel costat d’un edifici de totxos vermells, l’ajuntament, i arribem a la Plaça de Neptú, amb una font dissenyada per Reinhold Begas l’any 1891, que representa el déu dels mars al costat de quatre noies que simbolitzen els rius Rin, Elba, Oder i Vístula. Tot plegat acompanyat d’escultures d’animals com cocodrils o serps que llencen aigua i que semblen posades expressament perquè els turistes els facin fotos.
Fa estona que veiem alemanys dinant i ara potser sí que ja ens toca a nosaltres buscar algun lloc per aturar-nos a fer un mos. Quan sortim, fa vent, però almenys no plou. Els núvols passen ràpid, sembla que no tinguin temps d’entretenir-se a contemplar la ciutat. Ni tan sols amenacen pluja. Millor, així podem seguir amb una ruta que anem fent i desfent una mica anàrquicament.
Anem cap a Gendarmenmarket. Segons la guia, és la plaça més bonica de la ciutat. Segurament té raó. Primer, perquè és la que més forma de plaça té de les que hem vist fins ara. I segon, perquè en una banda hi ha l’anomenada catedral francesa, a l’altra la gairebé idèntica catedral alemanya i al mig la Konzerthaus, la sala de concerts dissenyada per Schinkel a principis del segle XIX. La catedral francesa va ser construïda l’any 1705 i, tot i que no és catedral, va prendre aquest nom quan se li va afegir la cúpula l’any 1785. Es tracta d’una còpia de l’església mare dels hugonots a Charenton, a França. Abans d’arribar-nos a la Deutscher Dom, pugem les escales de la Konzerthaus i traiem el cap a la magnífica platea de tons vermellosos.
La catedral alemanya, o Deutscher Dom, és de 1708. Entrem i comencem a pujar per les escales que ens van conduint cap a la cúpula, obra de Carl Von Gotard i afegida l’any 1785. Ens emboliquem amb tantes escales que van amunt i avall i acabem sortint després de fer una ullada a l’exposició sobre la democràcia alemanya que hi ha en una de les sales que donen a peu de carrer.
Tornem cap al Reichtag. Hi torna a haver molta cua, però potser no tanta com al matí. Sigui com sigui, decidim que ens esperarem el que faci falta per pujar a la cúpula.