dissabte, 30 juny de 2012

Tarraco Escipionum Opus o la Tarragona romana I



 Els romans van arribar a la Península Ibèrica l’any 219 aC , just a l’època de la Segona Guerra Púnica que els enfrontava altra vegada amb els cartaginesos. Va ser aleshores quan, després d’entrar per Empúries, Gneu Escipió va decidir dirigir-se al sud i va deixar uns soldats en un indret que acabaria essent la principal base militar romana a Hispània i capital de la província de la Hispania Citerior o Tarraconensis. Plini a finals del segle I i parlant de la fundació de la ciutat esmenta precisament que fou obra dels dos germans Escipions (Tarraco Escipionum Opus). Durant molts segles, doncs, Tarragona ha conviscut amb la Tàrraco romana i per això l’any 2000, fent justícia a la seva importància com a un dels centres arqueològics més importants de la Mediterrània, la UNESCO va decidir declarar-la Patrimoni Mundial.
En la nostra estada a la ciutat, i després de gaudir de la Tarragona medieval i de la seva Setmana Santa, havíem de fer un salt en el temps i endinsar-nos en aquella Tàrraco de pedres antigues que encara era ben viva entre els carrers enquitranats de la ciutat. Havia estat en altres ocasions a l’amfiteatre i al circ i per això vaig decidir que havia de començar pel Fòrum de la Colònia, un recinte que va començar a ser excavat l’any 1920 i que aviat va demostrar la importància que havia tingut a l’època romana. Vam entrar-hi comprant una entrada conjunta que ens permetria conèixer la resta de recintes de la ciutat durant la resta del dia (10,55€) i ens vam trobar davant d’unes columnes corínties que algú s’havia esforçat a mantenir dempeus. Era just aquí on hi havia hagut la basílica, lloc de reunió social, administrativa, política i judicial. Feia molt sol i el cel blau emmarcava les antigues ruïnes. Vaig pensar que el bon temps els regalava una mica més de vida. Darrere la Cúria, hi havia la cisterna d’una casa particular i un dipòsit d’aigua amb les corresponents canalitzacions. Unes quantes parets mostraven que allà hi havia hagut algunes botigues romanes o tavernae que venien productes com el vi, l’oli o els fruits secs que provenien del que encara avui anomenem el Camp de Tarragona.
Es respirava pau i tranquil·litat en aquell fòrum que havia perdut el brogit que comporta ser el centre de la vida administrativa, social i religiosa de la ciutat. Només algun gat senyorejava passejant-se entre les bases d’unes columnes que ara havien perdut tota la seva raó de ser. Vam travessar el pont metàl·lic que permetia superar el carrer del Soler, que travessa el fòrum pel mig, i vam poder caminar per un carrer encara empedrat com ho havia estat en època romana. Era allà on hi havia hagut el Temple Capitolí, el més important de Tàrraco, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, però del que en l’actualitat només en resten els fonaments de formigó romà (opus caementicium).
Vam deixar el Fòrum de la Colònia per acostar-nos al mar i, ja fora muralles, visitar l’amfiteatre, construït durant el segle II, en un moment en què la ciutat vivia plenament la seva capitalitat i volia dotar-se del darrer dels grans edificis d’entreteniment. Hi havia força gent quan vam baixar a l’arena i més d’un se sentia gladiador exhibint-se als qui eren a les grades amb una càmera penjada al coll. De tota manera, les munera o lluites de gladiadors no eren els únics espectacles que es podien veure en aquest recinte, sinó que també s’hi feien les venationes o caceres de feres i s’hi ajusticiaven els condemnats a mort. Vam pujar a les grades i vam seure una estona amb el mar a l’esquena mentre continuàvem contemplant les restes de l’església romànica de Santa Maria del Miracle que s’havia construït en el mateix lloc on hi havia una primitiva església paleocristiana dedicada als màrtirs cristians que havien estat cremats vius a l’arena d’aquest mateix Amfiteatre. És com si la història empenyés per anar sortint a la llum i fer-nos saber a tots els qui ara sèiem a les gastades grades que allà hi havia hagut molta vida, moltes històries i també moltes morts. M’hi hagués quedat una bona estona més asseguda, però encara em quedava descobrir parts de Tàrraco que, amb els anys, els arqueòlegs havien anat desempolsant. Des de l’Amfiteatre i just a l’altra banda de l’antiga Via Augusta, veia la torre del Circ, que ens esperava per mostrar-nos també el seu passat gravat a les pedres que revivien acaronades pel sol d’abril.

dissabte, 16 juny de 2012

Setmana Santa a Tarragona (Tarragonès)


Tarragona continuava demanant que l’explorés i el cert és que en tenia ganes. Quedava molt per veure i molts carrers no només per descobrir, sinó també per repetir, però s’havia fet l’hora de dinar i a la Plaça de la Font, que encara manté la forma de circ que li van donar els romans, vam poder seure a fer un vermut en una de les terrasses. La majoria de tarragonins aprofitaven el sol de primavera com nosaltres i del vermut vam passar al dinar. Després vam caminar cap a fora muralles, cap a l’amfiteatre romà que encara no havíem pogut veure perquè se’ns havia posat a ploure. Tan bon punt el vam tenir a prop, però, se’ns va tornar a girar el vent i un núvol negre ens va enviar unes gotes grosses i fredes que ens van fer girar cua i baixar Rambla Vella avall.
  Em sentia com la Pantera Rosa perseguida per un núvol que no em deixava acostar a l’amfiteatre. Per això vam pensar que podíem arribar-nos al Passeig Arqueològic i guardar la visita per una altra estona, però el passeig era tancat i vam conformar-nos amb una volta pel Camp de Mart. Havia parat de ploure altra vegada i tornava a lluir el sol. Cinc minuts després el cel ja era ben blau i els més pessimistes haurien assegurat que feia un dia esplèndid. Temia, però, que tornés la pluja si m’acostava a l’amfiteatre i per això ens vam tornar a endinsar cap al recinte emmurallat. Vam tornar a la Plaça del Pallol i vam agafar el carrer de Cavallers per girar cap al Carrer del Comte, un carrer en què algú s’havia decidit per l’street art aprofitant les balises que impedien que cap cotxe aparqués en un carrer tan estret. Tots els pilons de ferro estaven pintats amb motius molt diversos, des d’un decorat com una marieta a un altre amb cara de pocs amics. A les parets, també hi havia diferents expressions d’art que vam continuar trobant en els carrerons que ens van anar portant cap al carrer Major.
Dues portes tapades i pintades de blau van regalar-me un parell de frases perquè hi anés pensant mentre mirava el pas de la processó que baixava pel carrer Major. Una deia “Cada matí és un regal” i brillava amb força amb aquella llum fantàstica que s’havia instal·lat a la ciutat després de la pluja. L’altra cridava “Som les persones... que ens ho inventem tot”. Em va semblar extraordinari que a Tarragona les parets parlessin. Feia estona, a més, que els timbals de la processó ressonaven per les velles parets escrostonades del barri vell. La famosa Setmana Santa tarragonina baixava carrer avall mentre nosaltres tornàvem a pujar cap a la Catedral. Vam deixar enrere els natzarens amagats rere les seves caputxes i vam pujar per les escales de la Catedral. Era oberta i vam poder-hi entrar. No recordava que la volta gòtica era tan impressionant. Vam entrar després que, amb força paciència, van aconseguir fer sortir, sota l’atenta mirada de la Mare de Déu esculpida al bell mig de la portalada, el pas que representa el Davallament de la Creu del seu malaguanyat fill.
Vam veure com s’allunyava carrer enllà i vam continuar resseguint els carrers medievals de la ciutat. Vam aturar-nos una estona veient com uns confrares renegaven mentre posaven la corona a la Mare de Deu de la Soledat. A la paret, una inscripció llatina recordava el passat romà de la Tarraco més imperial. A la Plaça del Rei, hi havia ja algunes confraries, com la de la Puríssima Sang, amb el pas de la flagel·lació, una confraria que data del segle XVI i que és una de les més antigues de la ciutat. Després, a la Rambla Nova, els armats feien ressonar les seves llances quan les colpejaven contra el terra i anaven fent reverències a les confraries que troben al seu pas. Aleshores vaig sentir com d’entre el públic, sortia una veu que deia que no anàvem gaire bé si aquella era tota la tropa que ens havia de defensar. Vaig somriure mentre continuava caminant cap a la gran estàtua de Roger de Llúria i el Balcó del Mediterrani. Grans vaixells petrolers restaven immòbils damunt l’aigua blava del mar; semblava que els hi haguessin pintat. Contemplar l’escena relaxava i m’hi vaig estar uns quants minuts.
La Setmana Santa es viu intensament a Tarragona i havíem sentit que al vespre hi havia la Processó del Sant Enterrament. No sóc gens aficionada a les processons, però vaig pensar que si era un esdeveniment a la ciutat no me’l podia perdre. Tarragona semblava petita perquè fèiem i desfèiem els mateixos carrers, però això m’agradava. Els graons de les escales de la Catedral no es veien de tanta gent com hi havia asseguda; i a la Plaça del Fòrum les pedres romanes convivien amb un nombrós grup de natzarens, tots vestits de colors diferents, que prenien refrescos i cervesa mentre esperaven l’hora d’encendre els ciris i de posar-se les caputxes que els convertirien en penitents. El so dels tambors ens va portar altra vegada a la Plaça del Rei i allà ja hi vam veure els diferents passos aturats. De mica en mica, el sol va anar baixant i va deixar pas a la foscor. El ressò dels timbals continuava marcant el ritme de la nit i vam veure una estona com desfilaven les imatges de la condemna, la crucifixió de Jesús i el dolor de Maria, fins que ens en vam cansar.
 La nit s’havia omplert de misteri. Una imatge de Crist carregant la Creu es reflectia a la paret de l’Església de Natzaret i el Crist del Bon Amor intentava mantenir-se dempeus malgrat el pendent de la Baixada de la Misericòrdia. Els carrers havien estat envaïts per riuades de gent i per tot arreu trobàvem natzarens i passos que seguien una marxa lenta pels carrers del centre històric. A les dotze de la nit els Armats encara feien espetegar les llances travessant la Rambla Vella. Estava cansada. La lluna, a més, ja havia fet el ple.

diumenge, 10 juny de 2012

Mediterrani pur a Tarragona (Tarragonès)



Havia estat unes quantes vegades a Tarragona, però mai no ho havia fet amb ulls de turista. Recordo haver-hi estat amb els pares, fa molts anys, i també un dia amb una amiga colombiana que tenia més ganes d’anar a Port Aventura que de conèixer la ciutat, i fins i tot hi vaig anar al Concurs de Castells per ajudar a una colla a fer pinya. Ara, però, havia decidit gastar-hi uns quants dies de la Setmana Santa i em semblava que m’hi havia d’endinsar d’una altra manera.
Just acabat d’aparcar el cotxe vora l’estació, se’ns va posar a ploure i ens vam haver d’aixoplugar deu minutets, però aviat va parar i vam decidir començar la visita a la ciutat. Vam pujar per les escales que separen l’estació del Balcó del Mediterrani i, mentre contemplàvem la fantàstica vista, va girar-se una bufada de vent i unes gotes molt grosses van començar a deixar marca al terra de la Rambla Nova. Vam acostar-nos a l’amfiteatre, però no vam baixar-hi perquè com més ens hi acostàvem més plovia i ens va semblar que era millor deixar la visita per un altre moment. Vam pujar, doncs, cap a la Rambla Vella i vam girar a la dreta per ficar-nos cap al barri vell i anar fins a la Catedral. A la Plaça de la Font ja no plovia i va començar a sortir alguna ullada de sol. De seguida em vaig recordar de les escales i de les fonts al peu de la Catedral. I vam pujar, encara que pugui semblar una contradicció, per la baixada de la Misericòrdia fins al carrer Major. El terra moll brillava, però el terra i les cases es veien fosques; només al final, la Catedral restaurada semblava absorbir tota la llum del migdia.
Vaig estar contenta de tornar a ser al peu de les escales i de tornar a veure les dues fonts que des del segle XVIII ofereixen aigua a qui en vulgui, malgrat que sigui la mateixa aigua la que les vagi desgastant. Em vaig fixar també en les voltes del carrer de la Merceria i amb la perruqueria que gairebé fa cantonada, encara amb el distintiu blanc, blau i vermell que abans caracteritzava aquests establiments. Tarragona m’estava ajudant a fer un viatge en el temps i vaig pensar que aquella catedral era magnífica, però que també m’hagués agradat veure-hi l’antic temple del diví August que havia ocupat el mateix lloc. Suposo que Tarragona és un d’aquells indrets on més t’adones que hem anat construint sobre les restes del que hi havien construït els nostres avantpassats. És com si darrere cada pedra de cada mur hi hagués altres pedres i altres murs amb una altra gent que encara forma part de la ciutat que un dia va ser la més important de la Península Ibèrica.
Vam pujar les escales de la Catedral i vaig tornar a mirar el carrer Major i la gent que s’hi movia amunt i avall; alguns encara amb paraigües als dits encara que semblava que definitivament la tempesta s’havia acabat. Baranes de ferro i plantes de temporada decoraven uns balcons gens de disseny i molt autèntics que em van fer pensar en la Catalunya de sempre, en aquella que no es convertia en una mena d’aparador pels turistes. La ciutat se m’anava ficant a dins i n’estava contenta. La façana de la Catedral estava radiant després de la pluja, però no vam poder entrar a dins perquè estava tancada. Vaig pensar que potser una altra estona la trobaríem oberta, i vam continuar la ruta sota la mirada atenta dels apòstols i els profetes protegits per unes fornícules sota les arquivoltes apuntades de la portalada d’entrada.
Al carrer de les Coques hi ha l’Antic Hospital medieval de Santa Tecla, fundat l’any 1171 per donació del noble Hug de Cervelló. Actualment, només es conserva el porxo d’entrada a l’edifici, però em va agradar veure les pedres velles i desgastades pel temps, gairebé foradades per la vida que veuen passar cada dia pel seu davant des de fa tants segles. A l’altra banda del carrer, una filera de tarongers mostraven orgullosos la fruita que els penjava de les branques. No recordava que fos tan agradable passejar per la ciutat, probablement era perquè no m’hi havia passejat mai de veritat i ara era la primera vegada que ho feia. M’adonava de la mediterraneïtat d’una ciutat amb una herència romana fabulosa. M’agradaven els carrerons estrets que treien el cap cridant-me perquè hi passés, m’agradaven també els petits balcons i les persianes de color verd o marró, d’aquelles que s’enrotllen al capdamunt, com les que hi havia abans a tot arreu i els fanals enganxats a les parets velles i escrostonades de les cases del davant de l’entrada del claustre de la Catedral.
Vaig veure com un gat em contemplava des del darrere d’una barana de ferro. Treia el cap entre les plantes que encara regalaven aigua i mirava com passàvem aquells que descobríem la ciutat amb ulls nous, que resseguíem carrers estrets, de llambordins, amb cases estretes i de dos o tres pisos, pintades de colors clars i ja amb signes d’envelliment, roba estesa i testos a les parets. Mediterrani pur. Baixant pel carrer de la Guitarra pensava en què era el que devien amagar els murs que l’estrenyien. Al capdavall del carrer, i just abans d’arribar a la petita plaça de Sant Joan, ocupada per dos tarongers i tres contenidors de colors llampants, hi vam descobrir una font, adossada a l’Hort de l’Arquebisbe, feta de maons vermells i decorada amb rajoles de ceràmica amb sanefes blanques i blaves que es veu que popularment rep el nom de “Font de la Pitxa” perquè, segons diuen les males llengües, era on es rentaven els homes que sortien del prostíbul que hi havia hagut en aquest indret.
La baixada del Roser, que ressegueix l’antiga muralla romana, ens va portar fins al portal del mateix nom, una obertura a la muralla que es va fer en època medieval per donar accés a la ciutat des de l’oest. Vam decidir, però, no sortir de l’antiga Tarraco i tornar-nos a endinsar pels carreró que sortia de la Plaça del Pallol i que ens tornava a portar cap a l’antic centre vital de la ciutat.

diumenge, 3 juny de 2012

Tornada a Tossa de Mar de la mà de Nancy Johnston i el seu Hotel a la costa


 Fa uns quinze dies vaig anar a Tossa de Mar i no vaig poder estar de recordar el llibre que havia llegit a l’hivern i que se centrava en la vida d’aquesta població de la costa. Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) és un llibre de Nancy Johnston publicat per primera vegada en anglès com a Hotel in Spain l’any 1937, la primera part i Hotel in flight l’any 1939, la segona. És una llàstima que hagin hagut de passar setanta anys per tenir-ne una edició en català, però suposo que mai no és tard i val la pena que s’hagi acabat publicant al nostre país.
Nancy Johnstone i el seu marit Archie van comprar un terreny a Tossa i hi van construir un hotel l’any 1934, quan aquest racó de la Costa Brava era un refugi d’artistes i hi començaven a arribar els primers turistes. La primera part del llibre explica sobretot la relació del matrimoni anglès amb la gent del poble i amb els refugiats alemanys que viuen també a Tossa. És una part divertida, que retrata els catalans des del punt de vista d’una jove anglesa dels anys trenta.
La segona part, però, descriu l’aposta del matrimoni per quedar-se al país malgrat l’esclat de la guerra i la transformació de l’hotel en una colònia per a nens refugiats. Les anades i vingudes de Barcelona, els bombardeigs i la por als feixistes fa que els Johnstone acabin fugint amb seixanta nens cap a França. És una part del llibre dura i que m’ha acabat fent vessar unes quantes llàgrimes: els camins plens de gent ferida i morta de gana, les condicions dels camps de concentració i tot el que comporta la derrota està descrit en les darreres pàgines del llibre.
L’editor, Miquel Berga afegeix un Post-scriptum molt interessant en què ens explica quin va ser el futur immediat de la majoria de personatges que passen per la història, real i interessantíssima, de la Nancy Johnstone. Un llibre, doncs, que és una petita joia que s’afegeix a la memòria d’un temps que no ens podem permetre oblidar.
I jo vaig tornar a passejar-me per Tossa intentant descobrir què en quedava d’aquella petita vila que als anys trenta va acollir als Johnston. Feia un dia una mica tapat quan hi vaig arribar i em va costar distingir el lloc on hi havia hagut l’hotel, perquè ara la muntanya era tota edificada i l’edifici ja no era igual que quan l’havien construït. El mar estava enrabiat i llançava escuma cap als pocs que s’atrevien a passejar per la sorra, però de mica en mica va anar sortint el sol i va començar a tenyir de colors les muralles de la vila vella. Hi vam fer cap, i vaig poder tornar a caminar pels carrerons de còdols amb cases de pedra vella i amb alguna finestra gòtica que intentava passar desapercebuda. El verd fosc dels pins competia amb el blau intens que mostrava el mar i que vaig poder veure des del far. I els canons, ara reduïts a armes de joguina, només servien perquè els visitants ens hi féssim fotos que immortalitzessin el dia festiu.
Encara pensava en els Johnston i en com havien hagut de marxar, quan van desaparèixer tots els núvols i el cel es va anar tornant més blau cada vegada, el sol va lluir amb més força i la sorra brillava tot convidant els banyistes a rebolcar-s’hi. Semblava que algú hagués tocat un interruptor i hagués donat vida a aquell racó de la Costa Brava que encara presumia de ser l’únic del litoral català que conservava les muralles medievals emmerletades.
La història de la vila va molt més enllà que la descripció que en pogués fer Nancy Johnston a finals dels anys trenta, però jo aquesta vegada hi havia anat després de llegir el llibre i l’havia redescobert. Potser un altre dia hi tornaré després de veure Pandora i l’holandès errant i hi buscaré la petja que hi va deixar Ava Gardner a principis dels cinquanta. Segurament, però, no calen gaires excuses per deixar-se perdre pels carrers i les placetes de la Vila Vella de Tossa.