dilluns, 30 abril de 2012

Colors i olors de Marsella (França)



27 de desembre de 2011. Entrem a Marsella pel Port Vell i de seguida m’enamoro de la ciutat, o potser no és de la ciutat, potser és del bon temps que es respira darrere els vidres del cotxe. És com si hagués tornat la primavera en ple desembre. La ciutat mostra els seus colors més clars i els velers, arrenglerats i ancorats a punt per a la navegació, l’acosten al mar. Notre Dame de la Garde contempla, des del seu mirador privilegiat, el moviment de cotxes i gent.
El trànsit és caòtic i no estic gens segura d’on és l’hotel, però ens endinsem per carrerons estrets, amb cotxes abonyegats aparcats damunt les voreres. Per un moment, em sento a Sicília. Els carrers estan encallats de gent i cotxes i, tot i que localitzem aviat l’hotel, hem de fer una bona volta perquè ens hem passat de llarg el pàrquing. Triguem molta estona a tornar i em temo que el recepcionista ja comença a sospitar que hem fugit amb les claus. Acabem trobant la porta i seguint les indicacions que ens condueixen a posar el cotxe, amb nosaltres a dins, en un muntacàrregues estret i claustrofòbic que ens deixa en un soterrani d’on hem de sortir per un ascensor que dóna a l’hotel(http://www.premiere-classe-marseille-centre.fr/es/index.aspx). Ja a l’habitació, miro per la finestra. El carrer és molt estret, amb molt pendent, brut i amb cases de pisos amb persianes de colors descolorits. Els cotxes estan tots aparcats amb les rodes damunt les voreres. M’agrada aquesta sensació de ciutat viva i una mica decadent tan pròpia de la mediterrània.
El carrer Saint-Ferréol és un carrer tancat al trànsit i ple de gent que passeja entrant i sortint de botigues de marques internacionals. Ens porta des de l’edifici de la Préfecture fins a la Canebière, una de les avingudes més animades de la ciutat. L’agafem en direcció al mar i donem un volt pel mercat de Nadal. Hi ha moltes paradetes d’artesania, però m’interessa més el que veig a la vorera de l’altra banda. Hi ha el mercat dels santons, les figures de pessebre que provenen d’una tradició del segle XVIII. N’hi ha de totes mides i colors i algunes són realment precioses. Un dels artesans ens assenyala l’Arlésienne, una figura típica de la Provença, una noia jove amb un xal, un vestit de puntes i un barret blanc, si és soltera; si representa que és casada, aleshores porta una cinta de color.
Ens arribem al Vieux Port, que abans hem travessat en cotxe. L’hivern no perdona i ja és fosc, però fa goig de veure tots els vaixells ancorats i il·luminats només per les llums de la ciutat. No fa gaire fred i podem passejar una estona. És aquí on va néixer aquesta ciutat oberta al mar, quan els grecs procedents de Focea a l’Àsia Menor van desembarcar a la cala de Lacidó. La llegenda explica que tot plegat va ser fruit de la història d’amor entre un jove grec, Protis, i la filla del cap lígur, Gyptis. La noia, a qui exigien que escollís pretendent, va oferir al jove estranger una copa d’aigua, símbol del seu amor, que va acabar unint els dos pobles. Sigui com sigui, Massalia va bastir-se emparada per tres turons que la protegien i va esdevenir un dels centres comercials més importants de la zona. No m’estranya gens que els grecs decidissin establir-se en aquest racó i que la ciutat anés creixent entorn d’aquest port que ara anomenen vell.
A la Place Bargemon els “sapins d’eau” inunden l’indret de llum. Es tracta d’uns avets metàl·lics que regalen aigua plantats dins uns gran piscina. Recorden als marsellesos i als visitants que la ciutat acollirà l’any 2012 el Fòrum Mundial de l’Aigua, i aconsegueixen fer visible una plaça amagada en la foscor del vespre. Altres carrers, amb molta més llum, ens tornen a la la Canebière i ens endinsem, sense saber-ho, per uns carrerons que ens menen al mercat de Noailles, una festa del color, les olors i la brutícia. Les parades estan ja desmuntant i hi ha restes de verdura i fruita per tot arreu. Sembla que haguem desembarcat en algun país àrab perquè hi ha homes amb aspecte nord-africà comprant i venent tota mena de trastos al mig del carrer. La majoria, però, s’acumula en una cantonada. A les botigues, que encara són obertes, venen fruites, tes, curris, fruits secs i hi ha restaurants que ofereixen kebabs, carn i pastes tunisianes, però a terra hi ha tota mena d’objectes gastats per l’ús, des d’electrodomèstics fins a sabates desaparellades. Les olors que m’arriben són més pròpies del sud que del nord del Mediterrani. M’agrada veure aquest bullici, no m’hi sento gens incòmode i passejo sentint que he arribat a una ciutat que és ben viva i que no s’amaga rere les parets de les cases. Això no em salva d’haver d’esquivar un gelat que ha sortit d’un congelador i que ha volat cap a la plaça. No sé si algú se’n volia desfer perquè ja era caducat, però m’ha anat ben just com no acabo amb un cucurull de nata enganxat als cabells.
El mercat es va buidant de mica en mica i aviat els carrers quedaran buits. Després de passar per una parada que encara mostra amb orgull caixes plenes d’ostres, tornem al port per buscar un lloc per sopar, però la majoria de restaurants són tancats i entrem en un tunisià que fa molt bona pinta. Me’n vaig a dormir sentint encara l’olor de menta i el regust d’un bon te verd.

diumenge, 29 abril de 2012

Parada a Nimes (França)


27 de desembre de 2011. Arribem a Nimes a l’hora de dinar i aparquem prop de les Arènes, l’amfiteatre romà que des del segle I és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Abans de fer una volta per la ciutat, dinem en una terrassa al Boulevard de la Libération, just davant d’una fira que deuen haver muntat per les festes de Nadal.
Els orígens de la ciutat es remunten al segle VI abans de Crist, quan una tribu celta, els volques arecòmics, s’hi van establir. Anys més tard, van acollir les legions romanes sense oposar cap mena de resistència. Em miro l’amfiteatre, aquest edifici circular de pedres gastades, de pedres velles que ara contrasten amb la modernitat i la coloració de la nòria que hi ha just al costat i que reposa esperant tots aquells que s’hi voldran enfilar una mica més tard, quan acabin de dinar. Els habitants de Nimes presumeixen de tenir l’amfiteatre més ben conservat del món romà, una gran plaça que s’ha anat adaptant a la història a mesura que passava el temps. De les lluites de gladiadors i feres salvatges va convertir-se en una gran fortificació per la població de l’edat mitjana i encara avui acull nombrosos esdeveniments que van des de les curses de braus fins a concerts multitudinaris.
Deixem les Arènes i ens deixem perdre pels carrerons estrets del centre. Es veu una ciutat polida i molt mediterrània, amb gent asseguda a les terrasses fent el cafè i deixant passar les hores. Fa sol i és agradable passejar fins a la plaça de la Maison Carrée, l’altre edifici més important de la ciutat. Recordo el temple romà estudiat a les lliçons d’història de l’art, però sempre l’havia vist imprès en dues dimensions i ara m’agrada de ser aquí i contemplar-lo de tan a prop. Acabada de restaurar, la Maison Carrée mostra una lluminositat que es desprèn d’unes pedres que han quedat gairebé blanques després d’un lífting potser excessivament reparador. Part del fòrum romà de l’època i construïda en honor dels fills de l’emperador August, el temple es conserva en la seva totalitat, malgrat que alguns dels elements que presenta són posteriors a l’època romana. Igual que passa amb l’amfiteatre el fet que s’hagi conservat durant tants segles és que no ha deixat mai de ser útil per a la ciutat, sempre ha estat utilitzat per un o altre fi i això l’ha mantingut dempeus.
Josep Pla, a les seves Cartes d’Itàlia (1955) diu sobre la Maison Carrée: “L'aparició d'aquest temple absolutament intacte, amb totes les columnes dempeus, d'una nitidesa perfecta, d'unes proporcions delicades, fa una gran impressió. És una flor, una mica pàl·lida, que s'aguanta sobre la terra fa més de dos mil anys. Les seves ratlles conserven la frescor del primer tall; els seus clarobscurs, la precisió d'un perfecte dibuix acadèmic; el color de la pedra té el blanc rosat de les pedreres dels voltants; el petit fistó de formes geomètriques que corre sota el frontó és d'una perfecció acabada. Enmig de les cases de la ciutat, aquest temple, que els parisencs imitaren en la seva estimada i pesada Madeleine, és com una llum que aclareix tot el Migdia de França.” No crec que hi hagi manera millor de descriure la sensació que es té quan es contemplen aquestes columnes.
L’any 1993, a més, Norman Foster es va encarregar de construir l’edifici del Carré d’Art, biblioteca i museu d’art contemporani que, tot i lluir una estructura totalment moderna, vol crear una unitat espacial amb l’antic temple romà. Just al peu de la Maison Carrée s’hi ha instal·lat provisionalment una pista de patinatge sobre gel. Hi ha una cua de pares i nens esperant que obrin. A les dues en punt –una hora impensable uns quilòmetres més al sud, a la nostra Catalunya- obren les portes i tot s’omple de color. El cel blau i les pedres romanes contrasten amb el blanc del gel, dels arbres de plàstic que simulen estar ben glaçats i amb les coloraines dels vestits dels patinadors. Decidim deixar la plaça i seguir per l’avinguda del general Perrier fins agafar un carrer estret que ens deixa just davant de la Catedral.
Després d’anys de letargia, la ciutat de Nimes va viure una època d’esplendor a partir de l’any mil, quan la vinya, l’olivera i la cria d’ovelles la converteix en un gran centre comercial. S’hi afegeix la feina feta per adobers, tintorers i comerciants de teles. I és en el segle XI quan es construeix la Catedral de Sant Castor, que va sofrir després nombroses modificacions. La impressió que em fa és que és molt tosca, no té la majestuositat d’altres catedrals medievals, la veig arraconada i trista en una placeta massa plena de gent i taules de bars i cafeteries. Gairebé sembla passar desapercebuda, com si s’avergonyís una mica de representar el seu paper en una ciutat on els edificis romans encara guanyen en monumentalitat. Nimes té encara molt per oferir, fa sol i s’està bé passejant per uns carrers que juguen a fet i amagar dins les antigues muralles de la ciutat, però aquesta només havia de ser una parada en el camí i decidim continuar el nostre viatge cap a Marsella.

dijous, 26 abril de 2012

Llibres que m'acompanyen: Travels in Alaska, John Muir

El primer dia de ser Alaska i després de descobrir que les hores de ferri passaven millor llegint, vaig entrar en una llibreria a comprar-me un parell de llibres que em permetessin passar les estones mortes i descobrir una mica més aquell país on acabava d’arribar. Gairebé el primer llibre que vaig veure a la prestatgeria va ser aquest Travels in Alaska de John Muir.
Nascut a Escòcia l’any 1838, John Muir, va traslladar-se amb la seva família als Estats Units quan encara era un nen. Aviat va desmostrar el seu interès per la ciència i la literatura. A partir de 1868 va començar a viatjar per tots els Estats Units i l’any 1879 es va embarcar cap a Alaska on va descobrir la Glacier Bay. Aquest i també els viatges de 1880 i de 1890 són els que descriu Travels in Alaska, publicat l’any 1915, després de la seva mort l’any 1914.
La visió que té Muir d’Alaska és extraordinària. Parla de la bellesa de la seva naturalesa i de la duresa d’una terra inhòspita. A més, reflexiona sobre les relacions amb els indis, les seves creences i els prejudicis d’uns i altres. Tot plegat el fa un llibre molt interessant. L’edició va acompanyada d’algunes fotos de la versió original de 1915. Hi he trobat a faltar, però, un mapa detallat dels llocs que visita Muir. De tota manera, un llibre a tenir en compte per tots aquells que vulguin visitar el sud-est d’Alaska.

dimarts, 17 abril de 2012

Els gorgs del Torrent de la Cabana a Campdevànol (Ripollès)

El dia s’ha llevat amb sol i em sembla que l’hem encertat decidint anar a caminar una estoneta. Triem una ruta que no hem fet mai, la coneguda amb el nom d’Itinerari de natura pels gorgs del Torrent de la Cabana. Agafem la C-17 fins a Campdevànol. Travessem el poble i agafem la carretera que porta a Gombrèn, la GI-401. Ens desviem just abans del càmping El Pirinenc i agafem el trencant que diu La font del Querol. Deixem el cotxe a l’àrea de lleure que porta el mateix nom i agafem el sender assenyalat.
Ens endinsem al bosc i seguim el camí marcat amb marques verdes i blanques. Arribem al riu, al Torrent de l’Estiula, conegut popularment com el Torrent de la Cabana. Anem sempre seguint el torrent fins que arribem al Gorg de la Cabana. Tot i que de moment la primavera és molt seca, el gorg és ple i baixa un bon salt d’aigua. El sol es reflecteix a l’aigua i juga amb els verds. A prop de la riba es veu el fons del gorg, però just sota del salt no es veu i penso que deu ser prou fons per banyar-s’hi a l’estiu. Tornem al camí i seguim fins al Gorg de la Tosca, el Gorg de la Bauma i el Gorg de l’Olla. Tots deixen sentir la remor de l’aigua una mica abans que ens hi apropem i tots es mostren l’aigua neta i una coloració que juga amb tonalitats verdoses. Seguim fins al Gorg del forat i arribem al Gorg del Colomer, amb el salt d’aigua més gran que hem vist fins ara. L’aigua salta amb força i esquitxa les parets de roca.
Ha arribat el moment de fer el camí de tornada. Deixem les marques blanques i verdes i seguim només les grogues, que ens portaran a l’àrea de la Font del Querol per un altre sender que guanya amb altura. Arribem fins als 982 metres sobre el nivell del mar, cosa que vol dir que hem fet una mica més de dos-cents metres de desnivell. El camí serpenteja per entre el bosc, cada vegada més net. Arribem a tenir força bona vista de la Serra de Montgrony i la Serra Cavallera. Avui fa un cel molt net i podem veure les crestes nevades de les muntanyes.
El camí és cada vegada més ample i arribem a Mas Baussacs després de trobar-nos un parell de rucs pasturant al costat del camí. Seguim per un camí amb una estora de floretes blanques i blaves que va perdent desnivell. Sentim cantar la puput, que assenyala la primavera i com diu la dita “Si el tres d’abril el puput no ha cantat, o és mut o és enterrat.”
Arribem a la Font del Querol i sentim cridòria de nens que juguen a futbol i olorem el fum de les barbacoes. Moltes famílies han vingut a aprofitar aquest diumenge assolellat. En total, hem recorregut uns nou quilòmetres per un sender que puja i baixa per entre el bosc i que convida a tornar a l’estiu per fer una bona remulladeta en un dels gorgs.

diumenge, 15 abril de 2012

Deixant-nos perdre per Kazimierz, el barri jueu de Cracòvia (Polònia)

El barri de Kazimierz, a Cracòvia, va néixer com una ciutat independent l’any 1335 de la mà del rei Casimir III el Gran, que li va donar el nom i molts privilegis. Més d’un segle més tard, l’any 1495 la ciutat, que s’havia convertit en un important centre comercial, va rebre la comunitat jueva que el rei havia fet fora del barri de Santa Anna de Cracòvia, perquè allà s’hi pogués desenvolupar la zona universitària. I va resultar que nosaltres, sense tenir-ho planejat, vam aprofitar el dia per descobrir el barri jueu i també el Collegium Maius, un dels centres universitaris més importants de l’Europa medieval.
Vam arribar a Kazimierz pel parc que ressegueix el riu Vístula i vam agafar el carrer Josefa per endinsar-nos en un barri que havia perdut gairebé setanta mil dels seus habitants a les cambres de gas d’Auschwitz. El carrer era estret i a la cantonada hi havíem trobat un quiosc de venda de fruita i verdures com els que hi havia per tota la ciutat. Pocs metres més enllà, un cotxe dels anys setanta pintat de colors i una bicicleta lligada a un senyal cridaven l’atenció i van fer que ens adonéssim de la petita botigueta que hi havia oberta i que exhibia collarets, arracades i bosses de tota mena, la majoria fetes a mà segons ens va explicar la seva mestressa. No gaire més enllà, al número 12, vam entrar en un pati que es va fer famós quan Steven Spilberg va decidir rodar-hi una de les escenes de la Llista de Schindler, la pel·lícula de l’any 1993 que li va fer guanyar set premis Oscar. El racó era molt agradable, es tractava d’un pati interior amb balcons amb roba estesa que donaven a un pati amb uns quants arbres que ara feien ombra a les taules d’un restaurant que s’hi havia instal·lat feia uns quants anys. Hi havia flors liles i roses que penjaven de jardineres enganxades a les finestres i en una de les parets, fotografies de la pel·lícula que havia convertit l’indret en un plató cinematogràfic.
Vam seguir caminant pel mateix Josefa Uleia fins a la Sinagoga Wysoka, una de les més antigues del barri. El nom, que significa “Sinagoga Alta”, prové del fet que la sala de pregària estava situada en un primer pis. La planta baixa, en canvi, era ocupada per botigues ja des del segle XVI. Avui, de fet, encara s’hi allotja la llibreria jueva més important de la ciutat. Em vaig estar una bona estona remenant llibres, encara que la majoria eren en polonès i hebreu i em vaig comprar una postal amb l’alfabet hebreu, una altra amb l’alfabet jiddisch i un bloc de notes de l’editorial Austeria. En sortir, vam decidir fer marxa enrere i arribar-nos a la Isaak Sinagogue, que encara està en ús. La llegenda explica que Izaak Jakubowicz va tenir un somni que el va enviar a Praga a la recerca d’una gran fortuna, però allà un soldat es va riure de la seva història i li va dir que si els somnis fossin certs ell hauria corregut a Cracòvia, al barri de Kazimierz, per desenterrar un tresor que hi havia sota la casa d’un tal Isaak. I va ser així com Izaak Jakubowicz va fer la fortuna més gran del barri i va aixecar el temple on acabàvem d’entrar. La sinagoga era senzilla, amb les parets decorades amb textos hebreus i canelobres de set braços, però s’hi estava bé i vaig seure una estona en un dels bancs contemplant l’espai de pregària dels jueus.
Vam seguir perdent-nos pels carrerons del barri, uns carrers amb cases escrostonades i façanes grises que amagaven patis arbrats i flors als balcons. Vaig dinar una sopa freda amb molt de cogombre i una kotlet shabowy, que va resultar ser una llonza de porc arrebossada, sota l’ombra d’un dels arbres del carrer Szeroka, que més que un carrer em va semblar una plaça. A la banda esquerra, hi havia la Sinagoga Remu’h, però no hi vam entrar. Per la part del darrere, però, encara vam descobrir les tombes del cementiri que porta el mateix nom. Les excavacions posteriors a la destrucció que els nazis van fer del barri van descobrir nombroses esteles funeràries de l’època renaixentista que els mateixos jueus havien enterrat perquè no les destruïssin.
Vam acabar el passeig pel barri jueu a la riba del Vístula. El riu es mostrava majestuós en el seu pas per la ciutat i el seu recorregut cap al nord del país i nosaltres caminàvem al seu costat en direcció al castell de Wavel i al centre de la ciutat per un parc on hi havia força gent passejant. Alguns cracovians prenien el sol i em vaig fixar en un grup d’avis que jugava a cartes sota un para-sol. A l’altra riba, un globus pujava hi baixava carregat de gent que volia contemplar la ciutat des de l’aire. Nosaltres, en canvi, teníem ganes de tornar al barri de Santa Anna i al Collegium Maius, on el dia abans havíem sentit tocar les cinc de la tarda i havíem vist com s’obrien dues portetes del rellotge que hi havia en una de les parets del pati principal i tot de figures cortesanes i religioses desfilaven al so del Gaudeamus igitur, l’himne universitari per excel·lència.
No havíem pogut visitar l’edifici universitari més antic de Polònia perquè era tancat i per això volíem tornar-hi. L’edifici datava de començaments del segle XV i vam poder-nos passejar per la biblioteca, el menjador, un parell d’apartaments i l’aula magna. Em va agradar i la veritat és que l’aire antic es notava fins i tot en la llum tamisada que entrava per les finestres. La col·lecció principal de l’exhibició que es mostra al públic conté sobretot instruments relacionats amb l’astronomia. De fet, el Col·legi s’enorgulleix d’haver comptat amb Copèrnic entre els seus estudiants més il·lustres. Em va agradar especialment veure un dels objectes més importants de l'exposició, un globus terraqüi datat aproximadament a l’any 1510 i on apareixia per primera vegada en la història de la cartografia el recent descobert continent amb la inscripció "America noviter reperta".
El sol s’havia anat amagant rere una capa de núvols prims, que es van anar enfosquint i van acabar escopint un parell de trons que van convertir-se en unes gotes grosses que, primer tímidament i després amb força, van quedar marcades a les llambordes del carrer Santa Anna. A la cantonada, la Rynek Glowny, la Plaça del Mercat, intentava que la seva activitat no s’aturés per un ruixat que havia de passar de pressa perquè el sol ja tornava a treure el cap per darrere la famosa església Mariacki.

divendres, 13 abril de 2012

Viure la Rynek Glówny, la Plaça del Mercat de Cracòvia (Polònia)

Sempre m’han agradat les places perquè són llocs de trobada i perquè, d’alguna manera, defineixen la ciutat i els seus habitants. Des de l’àgora grega i els fòrums romans, la plaça es converteix en una mena de microcosmos que va canviant a mesura que passa el dia. La Rynek Glówny de Cracòvia no n’era cap excepció i la vaig trepitjar per primera vegada una tarda en què estava tota ocupada per un mercat d’artesania i en què dalt de l’escenari cantaven i ballaven grups de música i danses tradicionals poloneses.
La Plaça del Mercat és un enorme quadrat que els ulls no poden abastar tot sencer. La llàstima és que a mitjan segle XIX l’ajuntament va decidir acabar amb els llocs de venda que havien sobreviscut des de l’edat mitjana i va canviar la fesomia del mercat. En queden, però, encara les parades amagades dins de l’anomenat Sukiennice o Mercat dels Teixits, un edifici gran i allargat que ocupa tot el centre de la plaça. Els orígens d’aquest mercat ens fan mirar cap al segle XIV, tot i que un incendi durant el segle següent va fer que es reconstruís seguint l’estil renaixentista. I encara al segle XIX van afegir-hi les arcades per acabar de fer-lo al seu gust. Ara el primer pis serveix de sala d’exposicions, però nosaltres vam aprofitar per passejar-nos pels baixos, tots amb parades idèntiques, totes de fusta treballada i que havien canviat els teixits pels souvenirs destinats als turistes. Em sentia dins d’un espai de color de mel, potser per la foscor de la fusta i les joies d’ambre que venien a tot arreu. El lloc tenia el seu encant i, si no hi hagués hagut tants turistes, travessar aquest túnel medieval hauria estat com fer un petit viatge en el temps.
En un costat de la plaça destacava la torre de l’ajuntament, una torre gòtica que dóna testimoni de l’antic edifici municipal. Els baixos estaven ocupats per una cafeteria que tenia totes les taules de la terrassa ocupades per turistes que bevien cervesa i menjaven gelats. Al costat, una gran escultura d’Igor Mitoraj, un artista de la ciutat, famós pels seus caps de bronze, com el que vaig recordar que havia vist davant del Teatro Guimerà de Santa Cruz de Tenerife. Eros bendato era el nom d’aquesta enorme testa que, des de 1999, aconseguia interactuar amb tots aquells que, com jo, trepitjàvem la Ryenk Glowny de Cracòvia, i que fascinava sobretot als nens, que no deixaven d’entrar i sortir d’un cap que els permetia jugar a fet i amagar perquè era buit de dins.
El mercat d’artesania, organitzat per l’associació Cepelia, nascuda l’any 1984 amb la intenció de preservar i desenvolupar les arts i les manualitats tradicionals del país, era ple de parades de terrissa i ceràmica, bijuteria, labors, talles de fusta, dolços, formatges i xocolates. Hi havia una noia fent puntes al coixí i l’Anna li va explicar que ella també en feia. Li va fer molta il·lusió, fins i tot es va emocionar, i va voler regalar-nos uns angelets que ella mateixa feia. Va explicar que li costava molt trobar agulles prou llargues i primes per fer bé la punta i ens vam comprometre a enviar-li’n. Estava contenta de trobar-se algú que fes punta perquè hi havia poca gent a Polònia que en sabés fer, tot i que ens va assegurar que a Cracòvia hi vivia probablement la puntaire més vella d’Europa, una senyora que als seus cent tres anys encara feia sonar els boixets.
La plaça era a la tarda un formiguer de gent i de cotxes de cavalls que portaven turistes i nuvis a passejar pel centre històric de la ciutat. A l’est de la plaça hi havia també l’estàtua dedicada a Adam Mickiewicz, el poeta romàntic que va cantar la independència del país. Destruïda pels nazis i reconstruïda després, em va semblar que assistia impassible a l’anar i venir de gent que havien convertit la seva figura en punt de trobada. Vam seguir caminant per la plaça fins a la Basílica de Santa Maria, coneguda amb el nom de Mariacki, i hi vam entrar per la porta per on entren els fidels. Edificada per primera vegada al segle XII, l’església va ser destruïda arran de les invasions tàrtares i reconstruïda més endavant fins que l’any 1355 es va convertir en una de les esglésies gòtiques més boniques del país. Amb els anys, però, va continuar patint modificacions. De fet, a mi l’interior em va semblar excessivament barroc, molt carregat de decoració, però tenia un cert encant el sostre d’un blau intens pintat amb estrelles daurades. Del centre de la nau, penjava un Crist immens, i les capelles laterals eren plenes de gent agenollada resant mentre d’altes feien cua al confessionari.
Però la Mariaki també és excepcional perquè cada hora deixa sentir com un trompetista, des de dalt de la torre més alta, repeteix les quatre notes que diu la llegenda que va tenir temps de tocar un sentinella quan l’any 1241 arribaven els tàrtars. Una fletxa li va travessar el coll abans d’acabar el compàs i així és com ho reprodueix un trompetista a l’actualitat. Em va agradar sentir el so de la trompeta a les dotze de la nit, just quan la foscor obligava la plaça a veure’s sota la llum artificial de fanals i bombetes. Encara hi havia molta gent pel carrer, però vam decidir descobrir un dels més de cent bars que s’amaguen en soterranis per tota la ciutat. Vam entrar al Harris Piano Jazz Bar on estaven a punt de començar una jam session. Hi havia molta gent, tots amb una cervesa (piwo) damunt la taula, però vam poder seure molt a prop de l’escenari, just a tocar dels peus dels músics. La cava de jazz era autèntica i aviat va sonar la música i es va escampar per totes les parets. El grup sonava molt bé, i encara s’hi va afegir un trompetista, que es va aixecar d’entre el públic, i va acabar pujant a l’escenari un noi que va agafar el micro per cantar. Quan vam sortir, la plaça es veia molt buida, no hi havia gaire gent i semblava que tot s’havia aturat per agafar forces per tornar-se a omplir l’endemà.

dilluns, 2 abril de 2012

De dracs i castells a Cracòvia (Polònia)



Vam arribar a Cracòvia cansats d’anar drets en un tren que anava tan ple que ens vam haver de repartir entre els passadissos i les plataformes de pas entre els vagons. L’estació de Varsòvia estava tota en obres i les indicacions de les andanes no acabaven de funcionar correctament, però no ens havíem equivocat i tota la gentada que s’esperava volia anar, com nosaltres, a Cracòvia, la segona ciutat més important del país.
Tot just acabava d’instal·lar-me en un raconet de passadís quan va entrar una senyora tota ensangonada cridant que havia caigut a la via intentant recuperar la maleta que hi havia caigut primer. Per un moment vaig pensar que entenia el polonès, però va resultar que era una senyora catalana que havia ensopegat amb el desnivell que hi havia entre l’andana i els graons del vagó del tren. Estava molt esverada i buscava el seu marit que, per sort, havia aconseguit un compartiment uns quants metres més avall d’on érem nosaltres. El viatge, que va durar tres hores, se’m va fer molt llarg. El paisatge era gairebé tot igual, pla i molt rural. Encara vaig veure gent recollint a mà l’herbà dels camps. El sol picava amb força contra uns vidres que no podíem obrir i feia molta calor. Vaig llegir una estona a peu dret, però es feia difícil aguantar l’equilibri amb el llibre a les mans. El tren va entrar xiulant a l’estació central de Cracòvia i vam poder començar la visita a la ciutat quan vam aconseguir sortir del gran centre comercial que hi havia al damunt de les vies soterrades.
L’alberg (http://www.hosteldeco.com/), senzill i net, era a uns vint minuts a peu des de l’estació i a uns quinze de la Rynek Glowny, la Plaça del Mercat. La història de Cracòvia, però, neix al turó de Wawel, on ara hi ha el castell de la ciutat i vam dirigir-nos-hi de seguida que en vam tenir ocasió. La llegenda explica que s’hi va establir el rei Krakus, fascinat per la bellesa de l’indret, però aviat es va trobar amb un terrible drac que ocupava una cova que donava just davant del riu Vístula. La gent cada vegada estava més atemorida amb la bèstia, que causava moltes víctimes, i el rei va prometre casar la filla amb qui acabés d’una vegada per totes amb el terrible animal. Aviat els cavallers més valents del regne van desafiar-lo, però va ser un enginyós sabater qui el va vèncer llançant-li una pell de xai plena de sofre. El drac se la va empassar i va córrer cap al riu a beure aigua fins que va acabar explotant-li el ventre.
El naixement de Cracòvia, doncs, anava lligat al d’un drac i una princesa, com tantes històries de l’Europa antiga, però la ciutat conservava també l’orgull de ser la capital del regne durant molts anys i em va semblar que això es notava mentre em passejava pel carrer Grodzka, que porta de la Plaça fins al peu del turó del Castell. L’església de Sant Pere i Sant Pau, presidida per les figures dels dotze apòstols, va ser construïda pels Jesuïtes per combatre el protestantisme que s’escampava per la ciutat durant el segle XVI. Em va sorprendre sobretot la gran cúpula, però em va agradar molt més la petita església de Sant Andreu, just al costat i que, malgrat que va néixer romànica va acabar vestint-se de barroc durant el segle XVII. Al contrari de la seva veïna, la capella era molt petita i els àngels amb ales daurades ocupaven tots els seus racons. Hi havia molt de silenci i un parell de senyores passaven el rosari.
El famós turó de Wawel on s’alçava el castell em va semblar molt baixet, m’imaginava un castell encimbellat i em vaig trobar amb una construcció que s’alçava pocs metres més amunt que la resta de la ciutat. Vam travessar les muralles i vam començar la visita per la catedral. Hi havia moltíssima gent, sobretot grups organitzats, i gairebé no es passava i ens fèiem nosa els uns als altres. La capella dedicada a Joan Pau II estava plena de turistes italians que parlaven molt alt i gesticulaven sense parar. Hi havia també els sepulcres de reis, reines i prínceps, que fins i tot després d’haver traslladat la capitalitat a Varsòvia van voler que els continuessin enterrant en aquest castell. La capella que em va semblar més bonica va ser la de la Santa Creu, pintada amb un estil molt oriental. No ens hi vam estar gaire estona i vam decidir saltar-nos la cua a la famosa campana de Segimon. Massa gent per poder gaudir de la visita.
Acabàvem de sortir per la porta principal quan vam veure que hi havia una altra porta que baixava cap a una cripta. Ens vam trobar amb un sepulcre nou, envoltat de corones de flors fresques i flanquejada per la bandera de Polònia. La gent s’hi feia fotografies i tothom semblava voler immortalitzar l’espai. Vaig descobrir aleshores que era la tomba de Lech Kaczyński, president del país entre 2005 i 2010 i mort en accident d’avió junt amb gairebé la totalitat del seu govern. Vam sortir per anar a visitar les cambres reials, però només vam poder voltar una estona per la gran plaça del castell, perquè les cambres eren tancades al públic. Feia molta calor i tothom caminava per les zones que quedaven a l’ombra. Una gran balconada donava la volta a tot l’edifici i el segon pis estava decorat amb pintures que li donaven un aire italià. De fet, l’edifici original va ser arrasat per un incendi a finals del segle XV i reconstruït sota les ordres de dos arquitectes italians. Les gàrgoles desafiaven l’altura i sobresortien de les canals d’aigua com qui espera el millor moment per escopir els qui passen per sota.
Vam sortir del castell per la Smocza Jama, la cova del drac. Vam pagar tres zlotis per baixar per la torre que conduïa just a la gruta on s’amagava el drac que atemoria Cracòvia en temps del rei Krakus. Era fosc i en un dia de calor com aquell s’agraïa aquella temperatura de cambra frigorífica. Del sostre, en queien lentament algunes gotes d’aigua que s’estaven una bona estona en suspensió arrapades encara a la roca. Semblava que els costés deixar-se anar i que tinguessin per missió anar creant unes estalactites que algun dia farien goig de beure. La cova es va il·luminar de cop i vaig pensar que allò també era cosa de llegenda, però només era el sol que jugava a fet i amagar amb els núvols i que entrava amb força per l’únic forat que hi havia al sostre de roca. Vam sortir just davant del riu Vístula on ens esperava una enorme escultura de metall que, des de 1970 i dissenyada per l’escultor Bronisław Chromy, representa el drac aixecat sobre les potes del darrere. Mentre me’l mirava, va llançar una bafarada de foc a l’aire ja molt calent d’aquell migdia d’estiu.
Era gairebé hora de dinar i vam entrar en un dels populars bar mleczny o bars de llet, uns restaurants de menjar ràpid que van néixer a mitjan anys seixanta perquè hi poguessin dinar a preus barats els treballadors de llocs on no hi havia cantina. Amb la caiguda del comunisme, però, no van desaparèixer tots i encara ara hi ha molts polonesos que hi mengen. La cuina es basava molt en els productes làctics i per això va acabar rebent el nom que encara avui conserven. Vam estar una bona estona llegint i rellegint la llista de plats, a preus realment molt barats i que es venien a pes. Unes senyores omplien plats sense parar i hi havia un moviment constant de gent que entrava i sortia i compartia taula amb qui no en trobava cap de buida. Amb tretze zlotis vaig menjar una sopa de tomàquet i arròs, un plat de pierogie ruskie, que eren una mena de raviolis farcits de patata, formatge i ceba i, per beure, un got de quefir. No vaig trobar els pierogi tan bons com els havia menjat en altres restaurants; fugien de la sofisticació i reivindicaven el seu estatus de cuina casolana. De tota manera, vaig pensar que l’havíem encertat. Vam fer com tothom i vam deixar els plats buits damunt d’una taula arrambada en una paret. La ciutat vella de Cracòvia, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1978, encara tenia molt per mostrar-nos.