dimarts, 27 març de 2012

Tarda de vent, ovnis, parcs i palmeres artificials a Varsòvia (Polònia)

Continuava fent molt vent quan vam arribar al centre altra vegada. Josep Pla, a El meu país, deia parlant dels vents: " (...) La tramuntana és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. El garbí és malaltís; la tramuntana és fresca i sana. El garbí esborra les estrelles; la tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa. " Jo no tenia ni idea si aquests termes es podien aplicar a Polònia ni quin era el vent que bufava, però vaig pensar que el vent creava una certa sensació d’irrealitat al meu voltant.
Havíem dedicat el matí a recórrer el Bazar na Kole del districte de Wola fugint de les zones turístiques de la ciutat i ens quedava tota la tarda per descobrir una mica més la Varsòvia més monumental. El cel era blau i els núvols blancs només servien de decoració. Vaig caure amb la temptació de tornar a menjar pierogi, els famosos raviolis polonesos, i després vam fer camí cap al parc Lazienki. Abans d’arribar-hi, però, vaig trobar un altre oasi de pau lluny dels turistes que, com jo, descobrien aquells dies la ciutat. En una rotonda, a la Plac na Rozdrozu, ens vam trobar amb una construcció circular de fusta, amb una carpa al centre de color blanc i en forma d’ovni. La carpa servia de bar i per tot arreu hi havia gent ajaguda en hamaques o remullant els peus en una petita piscina. Es respiraven aires de dissabte a la tarda i de seguida em vaig contagiar d’aquella mena de dolce far niente d’ambient bohemi. Vam seure en un dels laterals i vam reposar una estona, aïllades del món exterior en aquell cercle alienígena que ens protegia de tot, i també del vent.
Vam decidir, després d’una bona estona de descans, que havia arribat el moment de tornar a la realitat i visitar el parc Lazienki, si és que encara hi era. Vam deixar l’ovni amb la recança que quan ens giréssim hagués desaparegut. De fet, vaig acabar descobrint que es tractava del projecte UFO del col·lectiu francès Exyzt, un grup d’artistes que des del 2003 es descriuen com una plataforma per a la creació multidisciplinària. Organitzen cada projecte amb la voluntat de convertir un espai de la ciutat en una mena de pati de col·legi on es barregin comportaments culturals i històries compartides.
De mica en mica, la carpa blanca en forma de platet volador va anar desapareixent del nostre camp de visió i vam entrar al parc Lazienki, que va néixer com a residència d’estiu del rei Stanislaw August Poniatowski al segle XVIII. Vam entrar just per on hi ha el monument a Chopin, una gran escultura de bronze que va ser inaugurada l’any 1926, tot i que feia més de vint anys que Wacław Szymanowski l’havia acabada. Malauradament, l’any 1940 va ser destruïda pels nazis i es va reinaugurar l’any 1958 perquè se n’havia salvat el motlle original. A més, diuen que l’endemà de la destrucció hi van trobar una nota escrita a mà que deia: “No sé qui em va destruir, però sé per què: perquè no pugui tocar la marxa fúnebre a l’enterrament del vostre líder”. L’escultura, que mostrava el gran compositor buscant la inspiració sota un salze doblegat pel vent, semblava feta pensant en una tarda com aquella. El jardí de roses vermelles estava ple de bancs perquè la gent pogués anar a escoltar els pianistes que hi actuaven els diumenges a la tarda. Aquell dia, però, ningú no tocava el piano i només el vermell i el verd dels rosers tenyien la tarda.
Vam seguir endinsant-nos al parc d’arbres centenaris. Els castanyers exhibien encara verd i punxegut el fruit que a la tardor esclataria de marró. Vam arribar-nos fins al jardins de l’Orangerie, un pavelló amb molt de vidre que servia com a sala de teatre. Vaig seure una estona a les escales contemplant les escultures dels déus grecs i dels emperadors romans i escoltant com el rajolí d’aigua de la font posava banda sonora a una tarda una mica estranya. Havíem fet parada en una mena de món ocupat per extraterrestres i ara el camí més ample i transitat portava fins al Palau de l’Aigua, antic establiment de banys situat enmig d’un estany artificial, que ens transportava dins una postal antiga. Ens movíem entre paons reials, parterres de flors i estanys amb nenúfars.
Ja lluny del parc, a la plaça Charles De Gaulle, vam topar amb el tercer miratge de la tarda, una palmera artificial que sortia a totes les postals de la ciutat, i que era fruit del projecte artístic de Joanna Rajkowska. Anomenada “Records des de Jerusalem”, recordava als varsovians que a vegades hi ha coses que s’escapen a la raó, com aquell arbre de quinze metres propi de regions molt més càlides; un abre que era massa artificial perquè el vent aconseguís moure'n les branques.

dissabte, 24 març de 2012

Remenant trastos als encants de Varsòvia (Polònia)

Sempre m’ha semblat que les ciutats són molt més que façanes històriques en carrers empedrats i a Varsòvia em vaig llevar amb la idea que havíem de fugir –encara que fos per una estona- de la Varsòvia turística i anar a fer un volt que s’escapés del plànol que portava a la butxaca. Vam decidir anar fins al Bazar na Kole, uns encants que es fan al districte de Wola, a l’avinguda Obozowa.
Els vint minuts asseguda al tramvia número 24 em van servir per anar fugint de la imatge de la ciutat que m’havia endut el dia abans. Aquella que ara veia darrere els vidres del vagó groc i vermell ja no era la Varsòvia reconstruïda a imatge dels palaus i les cases de colors del segle XVII, sinó que m’anava endinsant en una ciutat potser una mica més grisa i bruta, però també viva i interessant. Quan vam baixar a la parada de Dalibora feia un vent una mica fresc. De seguida vam veure que érem a prop del mercat, perquè hi havia gent i parades de trastos per tot arreu. Alguns aprofitaven les baranes d’uns jardins descurats per penjar-hi uns taulons que els servien de taulell. Venien tota mena de coses, algunes sortides del fons de calaixos plens de pols i havien de vigilar que el vent no se’ls endugués la poca mercaderia que mostraven. Vam anar seguint el carrer fins a girar a la cantonada. N’hi havia que havien obert el maleter del cotxe, mostraven quatre coses i discutien preus amb alguns interessats.
Les voreres dels carrers estaven força malmeses i els locals i botigues que hi havia al barri eren molt diferents d’aquelles que havia vist al centre. No hi havia cap cadena de moda internacional, sinó comerç de barri. Aviat em vaig adonar que, en realitat, encara no havíem entrat al Bazar na Kole, que es trobava dins un recinte envoltat d’unes tanques de color verd. Allà hi havia més trastos encara, alguns trets dels mateixos calaixos empolsinats que havíem vist a fora, però d’altres amb una mena d’aurèola d’antiguitat que els donava una certa categoria. Hi havia una mica de tot, però sobretot guanyaven la partida els records de la Segona Guerra Mundial i de l’època comunista: uniformes, gorres, cascos, medalles i fins i tot algunes armes. Entremig de tot això postals de Polònia de feia unes quantes dècades, mobles, quadres, joies, instruments i les sempre presents culleres de plata.
Vam voltar per les parades una bona estona i vam entendre’ns com vam poder amb una senyora que ens deia que havíem d’aprendre polonès si volíem comprar alguna cosa. De fet, feia estona que escoltava converses que no entenia i intentava endevinar amb el gest si s’acabaria fent una venda o el comprador se n’aniria a regatejar una mica més enllà. També era curiós observar quins eren els trastos que remenava la gent, què era el que més els interessava. Jo no sabia llegir les històries que de ben segur hi havia darrere cada una de les coses que es venien en aquell mercat, però em semblava que hi havia qui era capaç de seguir-ne les traces que el temps hi havia deixat. Qui sap quin oficial s’amagava darrere d’aquelles medalles o quin aniversari felicitava aquella postal mig desdibuixada. Vaig pensar que hi havia més Varsòvia en aquells trastos que en els edificis reconstruïts que havia vist el dia abans.
Estava contenta d’haver fugit dels barris turístics i vaig pujar al tramvia convençuda que anar una estona a voltar pels encants havia valgut la pena. Suposo que era veritat que una ciutat no eren només façanes històriques i carrers empedrats, una ciutat també vivia fent intercanvis d’andròmines i venent-se els records del passat.

dimarts, 20 març de 2012

Núvols de tempesta a Varsòvia (Polònia)

Ens quedava molta Varsòvia per descobrir i teníem tota la tarda per endavant. El sol es començava a amagar rere alguns núvols encara prims, núvols d’aquells que la gent anomena cabretes i que poden acabar portant pastetes, però jo no estava segura si els refranys funcionaven fora de casa, per tant, vam continuar la visita tornant a desfer els carrerons de la ciutat vella i travessant la muralla que ens conduïa a la Nowe Miasto o ciutat nova, que malgrat el nom continuava essent antiga.
Aquella part de la ciutat datava del segle XV i havia estat una ciutat independent fins al segle XVIII. Va ser aleshores quan les antigues cases de fusta que allotjaven artesans i obrers van substituir-se per cases molt més sòlides construïdes amb pedra. Ara, però, hi havia molta gent anant amunt i avall, turistes i varsovians que caminaven pel carrer Freta sentint el vent que es començava a girar i arrossegava algunes fulles. Ens vam aturar davant la casa natal de Marie Curie, nascuda l’any 1867 amb el nom de Maria Sklodowska i primera dona a rebre el Premi Nobel l’any 1903 pels seus descobriments de física entorn de la radioactivitat. Descobridora del radi i el poloni, va viure en aquella casa que ara teníem al davant i que mostrava productes asiàtics de decoració a l’aparador que hi havia sota una placa que gairebé passava desapercebuda.
La plaça del mercat estava plena de casetes de fusa que venien menjar i artesania davant la petita església barroca de les Germanes del Sant Sagrament, feta construir per la reina Maia Sobieska per celebrar la victòria a Viena contra els turcs l’any 1683. Una senyora feia pierogi, una mena de raviolis polonesos, en una gran paella enfosquida pel foc. Es fregien deixant anar una fumera negra que es desfeia ràpidament jugant entre els arbres de la plaça. En una parada vam comprar una mena de galeta gegant; era una mica espessa, però molt gustosa. Compartia espai amb tota mena de dolços, des de bolets de sucre fins a una mena de dònuts de pa que penjaven del sostre enfilats en un cordó que donava la volta a la caseta.
El carrer Freta continuava avall fins que canviava de nom i sortia de la Nowe Miasto per arribar a un parc on hi havia molts mosquits i una fortalesa de totxo vermell. El cel es començava a tapar i vam decidir tornar enrere. No vaig trigar gaire a veure com els núvols corrien molt de pressa i s’anaven tornant cada vegada més negres. La llum va agafar unes tonalitats estranyes que feien que els carrers i les cases agafessin una mena d’halo especial. Feia vent i les fulles ballaven una mena de dansa sinistra; s’aixecaven cap al cel i tornaven a terra per arrossegar-se amb força. La gent corria buscant recer i els cambrers plegaven els para-sols i endreçaven els coixins de les cadires de totes les terrasses. Unes gotes grosses van començar a caure i vam tenir el temps just d’amagar-nos dins una gelateria abans que esclatés un ruixat que esquitxava els vidres i esmortia tots els sorolls.
Va ploure durant una bona estona que vaig aprofitar per menjar un gelat i remenar els llibres que hi havia en unes lleixes de fusta a les parets del fons del petit local. Vaig intentar endevinar els títols dels clàssics universals que s’amagaven rere una llengua que m’era estranya, però la penombra del lloc, poc il·luminat, em va començar a angoixar. Vam repassar la guia i els plànols de la ciutat i vaig començar a sentir la necessitat de fugir de la pluja i d’aquelles quatre parets que em queien a sobre.
Encara plovia una mica quan vam sortir al carrer, però no vaig obrir el paraigua perquè volia que em toqués l’aire i no em feia res deixar que aquelles gotes grosses que no es decidien a aturar-se em regalimessin per les galtes. Sense ni tan sols proposar-nos-ho vam tornar a la ciutat vella i ens vam trobar just al costat de la sirena de la plaça. Tot semblava més net, no hi havia gairebé ningú i els colors de les cases havien guanyat en intensitat tot el que havien perdut de claror. M’hi vaig sentir bé. Els grups de turistes s’havien escampat i els cambrers obrien para-sols blancs confiant que la tempesta s’havia allunyat.
Tornava a fer alguna ullada de sol quan vam arribar al jardí Saski, el primer jardí públic que va tenir la ciutat a finals del segle XVIII. Rere la tomba del soldat desconegut, custodiada per dos soldats, hi havia una gran font i parterres de flors a l’estil d’un parc anglès. Tot regalimava encara després de la pluja i es notava que els arbres, les plantes i les estàtues que representaven déus i deesses gregues s’havien rentat la cara. Ens vam deixar portar per la ciutat fins que em vaig adona que ens havíem endinsat en un carrer estret, el Prozna, que estava tot en obres i deixava veure els esquelets de cases velles i deshabitades. Al final del carrer, unes fotografies de color sèpia penjades a les parets em van esquitxar de tristesa quan vaig adonar-me que aquell era l’únic carrer de la ciutat que mostrava les entranyes del que havia estat el barri jueu, el famós gueto de Varsòvia. Gent vestida a l’antiga, alguns amb la felicitat encara dibuixada al rostre, recordava als vianants que havien estat confinats rere aquelles parets fins que els n’havien tret per carregar-los al tren de la mort. Tot plegat em va semblar una ferida oberta enmig d’una ciutat que havia renascut de les cendres d’un passat de destrucció, que s’havia reconstruït per deixa enrere la por.
Vam voltar una estona més pel barri, però no hi vaig trobar cap més indici del que havia estat abans de l’arribada dels alemanys. Ja de tornada a l’hotel, però, una paret pintada per l’artista de carrer italià Blu (http://www.blublu.org/) ens va recordar que els soldats armats i vestits amb uniformes de l’exèrcit de l’euro i del dòlar no eren res més que titelles. Un airet de revolta s’havia girat a Varsòvia i, no sé si irònicament, bufava a l’avinguda de Joan Pau II. Vaig alentir una mica el pas per deixar passar unes fulles que semblaven tenir pressa.

diumenge, 18 març de 2012

Varsòvia: la ciutat reconstruïda (Polònia)

Vam arribar a Varsòvia en tren després de sis hores travessant el país des de Wroclaw. De la finestreta estant havíem pogut contemplar un paisatge rural i pla que no deixava veure cap muntanya a l’horitzó, ni tan sols un turonet per entrebancar-nos una mica la vista. Els quilòmetres semblaven repetits i em vaig entretenir llegint i escoltant música. A Poznan, el tren es va acabar d’omplir i vam xerrar una estona amb un noi que llegia un llibre en alemany i que ens va demanar si érem portugueses. Va resultar que era canari, fill d’andalusos i criat a Alemanya. Tenia moltes ganes de parlar del Barça i de la victòria contra el Madrid perquè havia hagut de veure el partit per internet, tot sol i tancat en una habitació d’hotel. Havia vingut a Polònia per vendre viatges a les Illes Afortunades i estava content perquè li havia anat prou bé.
Havíem marxat de Wroclaw amb una forta calor i a les vuit del vespre, Varsòvia ens oferia una temperatura molt agradable. L’hotel que havíem reservat era molt a prop de l’estació i del Palau de les Arts i les Ciències, un gegant de formigó que Stalin havia regalat a la ciutat i que tenia fama de veure’s des de qualsevol punt. L’edifici era enorme i em vaig recordar d’una baluerna semblant, també regal del dictador, a la ciutat de Riga. Els letons anomenaven l’edifici “el pastís d’aniversari d’Stalin” i els varsovians diuen que el millor lloc per observar la ciutat és des de dalt del mateix de l’edifici perquè és l’únic lloc des d’on t’estalvies de veure’l. Amb la fosca el Palau es va il·luminar de blau i em va donar la sensació que es convertia en una mena de llaminadura colossal.
La nit de Varsòvia era prou animada i vam poder passejar per carrers plens de gent que seien a les terrasses xerrant i bevent. L’endemà es va llevar assolellat i vam sortir amb la idea de visitar l’Stare Miasto, la Ciutat Vella. Els tramvies anaven amunt i avall i carregaven i descarregaven gent amb insistència, però vam començar la ruta a peu i en poca estona vam arribar a l’Ogrod Saski. Quan ens endinsàvem als jardins, però, ens vam adonar que no portàvem la càmera i vam fer marxa enrere per anar-la a buscar. Ara sí que vam optar pel tramvia pel viatge d’anada i tornada. Vam aprofitar per baixar als jardins Krasinski, una mica més a prop del centre històric i ens vam trobar davant del monument que les autoritats comunistes van inaugurar l’any 1980 per commemorar l’aixecament de Varsòvia contra les tropes alemanyes a l’agost de 1944. Quaranta-cinc mil homes van ser massacrats pels soldats de Hitler davant la mirada impassible dels soviètics, que s’esperaven a la riba del Vístula a punt per implantar el seu govern damunt de Polònia.
Just davant del monument hi havia l’església Garnizonowy, on es veu que es solien aixoplugar els soldats. En una capella lateral, decorada amb ceràmiques blaves i taronges i amb un ull diví que feia gairebé estremir, vam descobrir que hi havia enterrats un bisbe i el seu ajudant que anaven en l’avió que l’any 2010 va patir un tràgic accident que va suposar la mort de gairebé tots els membres del govern polonès. Vam seguir per uns carrers que ens van portar fins a les muralles medievals de la ciutat. Em va sorprendre que fossin de totxo vermell i no de pedra com les de casa nostra. Allà mateix i amb un mocador groc i vermell que algú li havia penjat al coll hi havia l’escultura del Petit Insurgent, que homenatjava la memòria de tots els nens que van morir defensant-se també dels alemanys. Vaig seguir caminant ja per dins la muralla fins a la Barbacana, la torre semicircular que servia d’entrada a l’Stare Miasto.
Patrimoni de la Humanitat segons la Unesco, la Ciutat Vella és una reconstrucció del que havia estat aquest emplaçament històric que va quedar totalment arrasat després de la Segona Guerra Mundial. Mentre passejava pels carrers empedrats, intentava buscar els errors d’una reconstrucció que s’havia portat a terme entre 1949 i 1963, però en realitat no sentia que allò fos un decorat de cartró pedra, sinó el casc antic d’una capital que s’estava obrint al turisme i n’ensenyava els millors racons. La Rynek Starego Miasta, o Plaça de la Ciutat Vella, em va agradar. Era gran, però no immensa com la de Wroclaw, i una sirena de bronze amb una espasa aixecada desafiava a tots aquells qui dubtessin de l’autenticitat d’una plaça que només havia conservat dues cases dempeus al final de la guerra.
Ben a prop vam poder veure des d’un mirador el Vístula, el riu més llarg de Polònia, que neix el sud i travessa tot el país per anar a morir a la mar Bàltica. Els cotxes que rugien sense parar per la riba ens van fer tornar cap als carrerons que serpentejaven entre reconstruccions de cases i petits palaus dels segles XVII i XVIII. No vam trigar gaire a sortir a la gran plaça del castell reial. L’antiga fortalesa del segle XIII, modificada i reconstruïda un munt de vegades, no em va semblar un castell, potser perquè m’esperava merlets i torres de defensa. Tanmateix, sí que li deuria semblar massa simbòlic a Hitler, que el va fer dinamitar l’any 1944. Gràcies a les donacions que els polonesos feien en una enorme guardiola que hi havia a la porta, l’any 1971 es van començar les obres de reconstrucció, que es van acabar l’any 1984 i el van deixar amb la fesomia actual.
S’acostava l’hora de dinar i tenia gana, però vaig aturar-me un moment a contemplar la plaça, era massa gran pel meu gust però els colors grocs, verds i de terra fosca de les parets de les cases la feien acollidora. Enmig d’aquell espai, a més, es dreçava la Columna de Segimon. El monument, construït l’any 1664 pel rei Ladislau IV en memòria del seu pare, es va salvar de la destrucció. De fet, només se’n va salvar l’estàtua, perquè la columna original jeu tota foradada de la metralla en un dels laterals del castell. La plaça s’obria cap a l’ampla avinguda que havia estat el camí reial i a mà esquerra vam entrar a l’Església de Santa Anna, una església barroca i amb encant que lluïa a la façana una foto enorme de Joan Pau II, present a la tota la ciutat, recordant el seu origen polonès i qui sap si fent veure que varsovians encara no s’havien adonat que hi havia un nou Sant Pare al Vaticà.

dissabte, 17 març de 2012

Dia de la poesia catalana a internet

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai!...les arnes no dormen.
Maria Mercè Marçal, Bruixa de dol (1979)
17 de març

dilluns, 12 març de 2012

Els colors de Wroclaw (Polònia)

El nostre viatge a Polònia començava per Wroclaw, una ciutat d’uns sis-cents mil habitants travessada pel riu Odra i situada al sud-oest del país. Hi vam arribar a quarts de cinc de la tarda i en marxàvem l’endemà a l’hora de dinar. Teníem, doncs, menys de vint-i-quatre hores per descobrir l’encant de l’antiga Breslau, que és com l’anomenen els alemanys.
Feia sol i una temperatura molt agradable quan vam sortir de l’alberg, després d’haver-hi deixat les maletes, i ens vam encaminar, a peu, cap al centre. Aviat vam ser a la Plaça de la Sal (Plac Solny), envoltada de cases de colors acabades en forma retallada i plena de quioscos de flors. De seguida ens vam adonar que al costat hi havia la gran plaça del mercat, Rynek en polonès. Era enorme, amb les cases pintades de colors pastel que ho convertien tot en una mena de decorat de conte de fades. Els roses, grocs, blaus i verds dibuixaven la tarda i hi havia molta gent asseguda a les terrasses dels bars o passejant. L’ajuntament gòtic presidia l’espai ocupant un gran quadrat al mig de carrerons que connectaven els diferents edificis municipals. No se sentia res, era com si algú hagués abaixat el volum i tothom es mogués en silenci.
Vam seguir caminant pel centre, fent i desfent carrers pavimentats amb llambordes on no hi passaven els cotxes. A les escales de l’església de Santa Maria Magdalena, basílica gòtica que encara conserva una portalada romànica del segle XII, hi vam trobar un petit gnom de ferro que ens mirava des de la seva moto amb cara de murri. Em va semblar curiós trobar-me un gnom motoritzat a la porta d’una església, però després vaig descobrir que hi havia molts més follets repartits per la ciutat. Sembla ser que són un homenatge a l’Alternativa Taronja, un moviment contestatari dels anys vuitanta que va sorgir contra l’absolutisme comunista i que tenia com a símbol un follet.
Vam deixar la zona de vianants procurant que no ens atropellés cap tramvia dels que circulaven amunt i avall carregats de gent. Aviat, però, els vam deixar perquè vam travessar un pont per fer una volta a la famosa Illa d’Arena (Wyspa Piaskowa), famosa per edificis històrics com l’església ortodoxa de Santa Anna, una altra església d’estil gòtic i la biblioteca de la universitat. Vam tornar a terra ferma pel pont Tumski, un pont de ferro construït a finals del segle XIX i que ara s’ha convertit en el lloc idoni perquè els enamorats hi deixin els cadenats que segellen el seu amor, tal com ja està passant a d’altres ponts del món arran de la novel·la de Federico Moccia Ho voglia di te (2006) que va fer que els seus protagonistes llancessin les claus del seu amor des del Ponte Milvio de Roma. No sé si eren tants cadenats amb paraules ensucrades, la tarda d’estiu o l’aigua hipnotitzadora del riu, però Wroclaw respirava tranquil·litat. Llàstima d’alguns mosquits empipadors que feien de les seves en aquelles hores vesprals.
Vam arribar-nos fins a la catedral, que estava tancada i vam travessar un altre pont per tornar cap al centre. Ja no feia gens de calor i el sol es començava a pondre i ho tenyia tot de taronja. Després, la ciutat es va tornar rosada i amb la fosca la plaça del mercat va il·luminar-se per rebre una altra nit d’estiu. Vam sopar i a les onze vam seure a la terrassa d’un bar per veure el partit de tornada de la Supercopa entre el Barça i el Madrid. Em va sorprendre que els polonesos defensessin tant als madrilenys i que fossin ben pocs els qui cantessin els gols del Barça. De tota manera, vam poder marxar amb cara de satisfacció després de guanyar el primer títol de la temporada i sense acabar d’entendre què hi buscava Mourinho a l’ull de Tito Vilanova.
L’endemà es va llevar amb sol i vam començar per deixar-nos perdre pels carrerons de la ciutat vella. El mal és que ens hi vam perdre tant que vam allunyar-nos de les cafeteries on podíem trobar un bon esmorzar. Vam pensar que potser al bar del mercat podríem menjar alguna cosa, però va resultar que només tenien plats abundants que convidaven més a un dinar. El mercat no era gaire gran, però hi havia molta verdura fresca, carn i moltíssimes flors. No ens hi podíem entretenir gaire perquè la gana ens reclamava i vam acabar tornant cap al rovell de l’ou i esmorzant un croissant a pocs metres d’on havíem sopat el dia abans.
Ens quedaven encara un parell d’hores a Wroclaw i la plaça lluïa altra vegada els seus millors colors. Ens va semblar que seria bona idea veure-la des d’una altra perspectiva i vam enfilar-nos a la torre de l’església de Santa Elisabet. No vaig comptar els graons, però l’escala de cargol era estreta i de tant en tant havíem de fer equilibris per deixar passar els qui baixaven. Vaig arribar a dalt esbufegant i vaig trobar a faltar uns quants centímetres d’altura que m’haurien permès veure millor el panorama de tres-cents seixanta graus que hi havia als meus peus. Sigui com sigui, per entre la barana protectora vaig poder veure com el riu jugava amb la ciutat i l’obligava a construir ponts de connexió per tot arreu. El més bonic, però, era veure el requadre que formava l’ajuntament i els seus carrerons just enmig de la gran plaça que continuava mostrant-se com la fesomia més visible d’una ciutat, capital de Silèsia, que havia nascut als voltants de l’any mil, que havia format part de Bohèmia i d’Àustria i que havia tornat a Polònia després de la Segona Guerra Mundial.
Als peus de Santa Elisabet un altre gnom, aquest amb un cor a la mà, ens mirava expectant; i encara camí de l’estació, un altre petit follet enfilat en una càmera de filmar em va semblar que ens convidava a tornar a la ciutat .

diumenge, 4 març de 2012

La febre de l'or a Skagway (Alaska)


“Buck no llegia els diaris; de manera que estava ben lluny d’imaginar-se el que a darreries de l’any 1897 es tramava, no solament contra ell, sinó contra tots els seus companys de raça, els grans gossos de pèl llarg (…). Car succeïa que els homes, soscavant, com els talps, la terra obscura, havien trobat un metall groc, enfonsat dintre el sòl glaçat de les regions àrtiques; i havent-se apressat les grans companyies de transports a expandir la nova amb grans reclams, la gent se n’anava cap al Nord a carrera feta”. Jack London, La crida del bosc.
Buck, el gos protagonista de La crida del bosc, arriba a Skagway després d’haver recorregut mil dues-centes milles portant els centenars de cartes que envien als seus familiars tots aquells qui són al Klondike cercant la manera de fer-se rics amb l’or que s’hi ha descobert l’agost de 1896. Quan la notícia arriba a Seattle i San Francisco gairebé un any després, milers d’homes s’embarquen cap a les terres nòrdiques d’Alaska i el Canadà.
Nosaltres, en canvi, vam arribar al final de l’Inside Passage, a Skagway, després de navegar gairebé vuit-cents quilòmetres des de Prince Rupert. Era una tarda en què feia molt vent i en què el poble, lluny de les hordes de cercadors d’or, presentava els carrers buits i els comerços tancats. Després de tants dies a Alaska, havíem après que la vida dels poblets costaners s’acabava tan bon punt en marxaven els grans creuers amarrats al port, i sabíem que l’endemà la població canviaria la seva fisonomia. Ens havíem llevat a Juneau, la capital de l’Estat, i havíem vist meravellades com les orques ens ensenyaven la immensa cua al pas del ferri i com el mar rebia l’aigua fosca de les glaceres i la convertia en un blau turquesa que em va enlluernar a les costes de Haines.
El sol jugava com sempre a fet i amagar, però havia plogut poca estona comparat amb els altres dies. El vent feia de les seves pels carrers d’Skagway, però el poble era petit i no vam trigar gaire a arribar a peu a l’hostal que teníem reservat. Havíem travessat l’estació i ja tenia ganes d’agafar aquell tren que l’endemà ens havia d’ajudar a superar el White Pass, la famosa ruta que havien fet tants i tants homes i dones enfervorits per l’or a finals del segle XIX. M’imaginava aquelles corrues de gent que semblaven formigues negres tacant la neu que els barrava el pas i Chaplin menjant-se la sola de les sabates de tanta gana que passava al film The Gold Rush de l’any 1925. Havien conservat el poble tal com era a la seva època gloriosa i vaig pensar que m’endinsava en un decorat d’una pel·lícula de l’Oest. Les cases s’havien convertit en botigues i restaurants i tot estava preparat pel turisme malgrat que en aquella hora els carrers eren deserts.
El vent encara udolava quan em vaig ficar al llit, però havia aconseguit guanyar la batalla a les boires quan em vaig llevar l’endemà. El tren no sortia fins a migdia i teníem prou temps per explorar la zona. Vam començar amb una caminada fins a Yakutania Point i vam descobrir una aigua encara més turquesa que la que havíem vist el dia abans. Tornava a fer vent, però potser això ens garantia un dia sense pluja. El sender que ens havia de conduir cap a les Upper Reid Falls estava tallat i vam haver de fer marxa enrere. Això ens va regalar temps per apuntar-nos a una de les rutes gratuïtes per la ciutat que oferien des de l’oficina dels ràngers.
El guia era un senyor gran vestit de verd i amb un barret d’ala ampla que ens va explicar la febre de l’or i sobretot la història de Soapy Smith, el gàngster i estafador que va arribar a controlar tota la ciutat i que va morir en un tiroteig l’any 1898. La carrera d’estafes d’Smith ja era llarga quan va arribar a Skagway i va muntar la seva falsa oficina de telègraf i va arribar a manar més que l’ajuntament de la població. Es va crear moltes aliances a la ciutat, però també molts enemics i el dia 8 de juliol de 1898 va rebre una bala al cor del revòlver de Frank Reid, que va morir dotze dies més tard i va ser enterrat al cementiri del poble amb tots els honors. El cos de Soapy Smith, en canvi, va ser soterrat lluny del cementiri local.
Vaig acostar-me a l’estació convençuda que havia entrat en una mena de parc temàtic i encara me’n vaig acabar de convèncer quan vaig veure la gentada que hi esperava el tren. Semblava Sants en hora punta; tothom anava amunt i avall amb maletes i jo no tenia ni idea de com ho havia de fer per trobar el nostre vagó. Va resultar, però, que la majoria de gent anava en tours organitzats i que érem vuit els qui anàvem per lliure. Ens van prendre les motxilles i ens van dir que les havíem de recollir a Fraser, a la frontera amb el Canadà. El vagó es va acabar omplint de grups que pujaven el White Pass per fer després un descens en bicicleta.
El trajecte va resultar espectacular. El paisatge era muntanyós, amb el riu que baixava com un fil platejat al fons de la vall. El mar es va deixar veure encara una bona estona i les flors de color fúcsia van tenyir durant més d’una hora els vorals de la via. A mesura que anàvem pujant, l’escenari era més d’alta muntanya, amb les roques pelades i els arbres molt petits i resistint l’embat del vent. Vaig sortir a fer fotos fent equilibris a la plataforma que unia els vagons. Hi havia alguns homes que disparaven les seves càmeres sense parar, però em van deixar espai perquè jo pogués fer-ho també sense problemes. De tant en tant, tot s’enfosquia i es tornava negre i eixordador perquè travessàvem un túnel que es menjava la roca. Vam creuar també alguns ponts prou alts que desafiaven l’abisme i en vam deixar enrere algun dels que ja eren de fusta massa vella per aguantar el pas d’un tren carregat de turistes. Més enllà de la via, però, les muntanyes mostraven les seves congestes de neu i grans glaceres blanques recordaven els durs hiverns de la zona. Els llacs van anar tenyint de color de plom la tarda i vam travessar el famós White Pass sota un tel de boira que ens anunciava pluja i que ens portava cap al vessant que nodria el famós riu Yukon, a les terres altes del Canadà.
Però el nostre Yukon també seria diferent del que descrivia London en el seu llibre protagonitzat pel gos Buck:

“El Yukon arrossegava la seva presó de glaç, del qual el sol anava aprimant la superfície, sembrada de grans bombolles d’aire i solcada d’esquerdes que anaven obrint-se fins al llit mateix del riu. I davant de l’encís del renovellament de la vida, sota els raigs del sol, enmig de l’oreig embaumat, la lamentable tropa d’homes i gossos s’arrossegava entre gemecs, talment una caravana de la mort…”

dissabte, 3 març de 2012

El passat miner de Juneau sota la pluja (Alaska)

Feia tres dies que érem a Juneau, capital d’Alaska des de 1906 encara que molta gent pensi que és Anchorage, la ciutat més poblada de l’Estat, la que ostenta la capitalitat. Sèiem a la parada d’autobusos esperant el que ens havia de portar fins a l’illa de Douglas, a l’altra banda del Gastineau Channel, i plovia.
El dia abans, assolellat, havia estat un miratge i altra vegada el paisatge s’havia cobert de gris i s’amagava darrere un tel de boira que difuminava la ciutat i les muntanyes que l’envoltaven. Vaig pensar en com devia ser tot allò quan només hi vivia una de les tribus Tlingit, els Auke, que havien trobat en aquell racó de món prou recursos naturals per abastir a tots els seus habitants. Ara la ciutat compta amb unes trenta mil persones i, malgrat que llueix un capitoli i edificis oficials repartits per tota la ciutat, queda lluny d’Anchorage, que reclama la capitalitat de l’Estat amb les seves més de dues-centes mil persones censades.
Vam pujar a l’autobús junt amb un parell de persones que semblaven rodamóns. El conductor ens va dir que era estrany que volguéssim anar a l’illa, perquè no hi volia anar mai ningú, però jo estava convençuda que allà hi trobaríem l’esperit dels fundadors d’una ciutat que continuava essent un interrogant per a mi després d’aquells tres dies de caminar pels seus carrers. Joseph Whidbey havia explorat la zona a l’estiu de l’any 1794, quan va arribar-hi amb l’expedició de George Vancouver, però no va ser fins anys més tard que l’or va marcar el destí d’aquests paratges. L’any 1880 Joe Juneau i Richard Harris van ser els qui van fundar la ciutat gràcies a l’ajuda del cap indi Kowee que els va assenyalar on hi havia el preciós metall que feia temps que buscaven. Durant seixanta anys, les tres mines de Juneau van ser de les més grans del món: dues, la Juneau Mine i la Gastineau Mine, al continent, i la Treadwell Mine a l’illa Douglas, on l’autobús ens acabava de deixar.
Teníem la intenció de recórrer el que quedava de la mina, que l’any 1917 va esfondrar-se per culpa de filtracions d’aigua que feia anys que avisaven. Per sort es va poder evacuar tothom qui hi treballava i no hi va haver víctimes. Una part de la mina va continuar en funcionament fins a 1922. Vam agafar un petit sender molt cobert d’arbustos i herbes que creixien per tot arreu i que ningú no es dedicava a tallar. Plovia cada vegada més fort i les restes de la mina estaven mig cobertes per la vegetació. No hi havia cap mena de panell informatiu que ens expliqués quina havia estat la funció d’aquells edificis de formigó. La mullena enfosquia els colors del ciment, dels ferros rovellats i fins i tot de les plantes que s’enfilaven a les parets i campaven al seu aire per tota la zona. No quedava res d’aquella mina que havia estat la més gran del món, una mina de la qual s’havien extret entre 1881 i 1922 més de tres milions d’unces d’or.
Vam acabar abandonant el sender i baixant a la platja. La sorra era bruta d’algues i de troncs que la marea havia abandonat a la matinada. Només hi havia un parell d’homes fent córrer els gossos i gairebé se sentia el silenci. La boira tapava completament el Mount Juneau i vaig tenir la sensació de ser en un lloc molt llunyà, gairebé em va semblar que el temps s’havia aturat i que no hi havia res més enllà d’aquell canal que ens separava del continent. Un creuer que avançava lent cercant l’entrada a port, em va fer tornar a la realitat. A més, no havia parat de ploure i potser havia arribat l’hora de tornar a agafar l’autobús i travessar el pont que ens separava de la ciutat.
Em va semblar que el misteri continuava regnant a l’illa quan el conductor, que era un altre de diferent, va trobar estrany que anéssim al centre. Era com si la connexió entre Juneau i l’illa Douglas fos molt més que un viatge de deu minuts d’autobús. A més, la gent que va compartir el trajecte amb nosaltres era una mica estranya, com si la boira i la pluja donessin a tot plegat un aire inquietant.
Vam passar la resta de matí voltant amunt i avall pels carrers de Juneau sota una fina capa d’aigua que queia sense aturador. Entràvem i sortíem de botigues de souvenirs perquè no sabíem què més podíem fer ancorades en aquella ciutat petita i que s’enfilava cap unes muntanyes que regalaven aigua a desdir. Una rèplica de la Liberty Bell ens va indicar que érem just davant del capitoli i aviat vam ser al Juneau-Douglas City Museum on vam visitar l’exposició que explicava sobretot el passat miner de la ciutat, però que també recordava el seu passat indi, la relació entre la conservació dels boscos de la zona i els primers esquiadors i fins i tot les polèmiques polítiques sobre la capitalitat d’una ciutat que no era accessible per terra i que, per tant, quedava molt més aïllada que d’altres del mateix 49è Estat de la Unió.
Al Centre d’Art i Cultura feien una tarda de concerts gratuïts i vam decidir apropar-nos-hi una estona. Els dos primers grups que van actuar estaven formats per nois i noies d’entre setze i divuit anys i les famílies i els amics aplaudien amb força cada una de les cançons que sonaven en un espai una mica massa diferent i molt més despullat que el parc on havien de tocar si no hagués plogut. Després i ja acabats els concerts dels joves de l’institut, van pujar a l’escenari uns quants adults que van fer música tradicional.
Encara plovia quan vam sortir. Els turistes havien desaparegut, com cada vespre, i gairebé ningú no corria per uns carrers molls i un cel que no augurava millora per a l’endemà. Però allò era el mànec d’Alaska i aquest era el temps més habitual d’una capital que feia anys que havia acabat l’or que hi havia amagat sota les llambordes. L’endemà continuaríem la nostra recerca d’or particular quan faríem camí cap a Skagway, allà on s’acabava l’Inside Passage i començava l’Alaska més continental.