El gel de Mendenhall Glacier a Juneau (Alaska)

Em vaig llevar tement un altre dia de pluja, però Juneau havia decidit regalar-nos un dia de sol. Havíem arribat el dia abans en un ferri que va atracar al port custodiat per dues àligues calbes que mostraven tota la seva majestuositat aguantant-se amb fermesa en els cables que sostenien les plataformes per on baixàvem els passatgers. Semblava que tinguessin assajat el paper d’amfitriones del 49è estat de la Unió. Potser ens recordaven també que a Juneau només s’hi podia accedir com ho havíem fet nosaltres, per mar, o bé per aire, igual que feien elles quan estenien les seves grans ales.
Plovia, igual que ho havia fet des del primer dia que havíem arribat a Alaska i la terminal de ferri era a catorze milles del centre. No hi havia cap autobús i tothom es barallava pels pocs taxis que hi havia. Vam compartir-ne un fins al centre amb una senyora canadenca, de Prince Rupert, que ens va explicar que s’instal·laria uns quants dies a Juneau per fer caminades per l’entorn. La resta del dia, que vam aprofitar per conèixer la ciutat, va continuar plovent a estones. Per això em semblava que no podia ser que l’endemà es llevés amb el cel tan blau just per permetre’ns veure el Mendenhall Glacier en les millors condicions.
Una de les grans atraccions de Juneau eren els seus camps de gel i el dia abans ja ens havíem informat sobre com anar-hi en un autobús interurbà. Segons ens havien explicat i fent cas del que deia l’horari que teníem a les mans, cada mitja hora sortia un bus, però vam haver d’esperar ben bé una hora per poder marxar. A la parada, tres o quatre borratxos dormien ajaguts als bancs i vam haver d’esperar a peu dret. El conductor no semblava acostumat a portar turistes i ens va avisar que trigaríem quaranta-cinc minuts i que després n’hauríem de caminar uns vint més. Vam dir-li que no hi havia cap problema i vam començar un recorregut que ens va portar per tota la ciutat i que va parar en alguns veïnats i centres comercials. Va anar pujant i baixant gent fins que, amb l’autobús gairebé ja buit, el conductor ens va avisar i ens va assenyalar la carretera que havíem de seguir si volíem arribar a la glacera.
El camí era planer i seguia la carretera. Feia sol i això em feia estar contenta. De sobte, quan ja començava a pensar que no devíem ser gaire lluny, em va sorprendre un riu amb una riba on hi havia arbres secs i grisos que contrastaven amb els verds dels vessants més alts. I aleshores va ser quan la vall es va obrir i va mostrar un enorme camp de gel blanc, blau i gris que ens va indicar que estàvem a punt d’arribar. Crec que vaig caminar més de pressa, però em vaig aturar al costat d’un riu que baixava d’un altre dels vessants de la muntanya i que indicava que aquella era zona d’óssos i que calia anar en compte. Aviat vaig entendre perquè els óssos s’acostaven al riu. Era ple de salmons que jugaven amb el corrent d’aigua cristal·lina.
Vam arribar al llac que hi havia al peu de la glacera i vaig deixar anar un petit sospir. Era més petita que les glaceres que havia vist a la Patagònia argentina feia uns quants anys, però vaig sentir que el lloc m’agradava. Les muntanyes del fons es veien retallades en el paisatge i feia prou sol per poder veure bé la gamma de colors que amagava el gel. Em vaig quedar atrapada contemplant aquells icebergs a la deriva que nedaven lents i s’anaven convertint en milers de gotes transparents.
A Ketchikan m’havia comprat un llibre de John Muir, el llibre en què el científic i aventurer explicava els seus viatges a la recerca dels camps de gel d’aquesta zona d’Alaska. Era l’any 1879 i li va semblar que era meravellós aquell gel i aquelles cascades d’aigua que baixaven de les muntanyes que l’envoltaven. Va anomenar la glacera Auk Glacier en referència al nom d’un dels grups del poble tinglit, però l’any 1891 la glacera va prendre el nom del físic i meteoròleg Thomas C. Mendenhall. Nosaltres no havíem patit com John Muir per arribar fins allà ni ho havíem fet en canoes guiades per indis, però gaudíem també de la naturalesa en estat pur. Vam caminar fins a apropar-nos més al llac i a la glacera i vam quedar-nos al peu d’una cascada que llançava aigua amb força des de la muntanya.
Després de menjar-nos un entrepà a les escales del Centre de Visitants de la glacera, vam seguir un dels camins marcats a punt per fer una petita excursió que ens portés a veure noves perspectives del gel. Estava prohibit portar menjar més enllà de la carretera per no atreure l’atenció dels óssos i era molt recomanable portar picarols penjats a la motxilla per evitar topades perilloses. Així, doncs, vam enfilar l’East Glacier Trail Loop fent un soroll de mil dimonis amb uns esquellerincs que de ben segur eren perceptibles per l’orella d’un ós si no és que aquest era sord de naixement. Abans d’encarar-nos als animals, però, vam haver d’avançar una família Ulisses que feia via molt a poc a poc i que ens anava entrebancant. Després, vam creuar-nos amb alguns caminadors, pocs, i vam seguir el camí que cada vegada s’enfilava més dret.
Ens vam desviar fins a un altre salt d’aigua i vam reprendre el costerut sender que ens anava apropant a la glacera a mesura que guanyàvem altura. El bosc humit, espès i amb arbres trencats, em recordava la pujada de feia uns quants dies a Deer Mountain, a Ketchikan. La molsa creixia flonja i verda i floretes blanques i blaves i alguns bolets ens contemplaven des del terra estant. Un petit mirador ens va permetre veure la glacera des d’una perspectiva totalment diferent a la que havíem tingut al matí. Després el camí feia un giragonsa estranya per entre els arbres per tornar-nos a portar muntanya avall per un altre lloc. Ens vam creuar amb tres o quatre persones que caminaven en direcció inversa a la nostra i vam baixar uns quants trams d’escales de fusta que ajudaven a superar un desnivell força important. Se sentia el silenci només trencat pels nostres picarols i vam acabar sortint a la carretera just al costat del riu dels salmons. Continuaven saltant i ensenyant el cos d’un vermell intens que brillava amb el sol. Ja a la carretera, a recer dels óssos, vaig pensar que seria el millor moment per contemplar una d’aquelles enormes criatures pescant el sopar, però qui era jo per organitzar-los la vida. Segurament s’esperaven que marxés per treure nas i urpes i esgarrapar un d’aquells exemplars vermells que desafiaven el corrent.
Vaig marxar a peu i sentint l’escalforeta del sol a la cara, que s’agraïa després de tants dies de pluja i mal temps. No em vaig poder estar, però, de girar-me unes quantes vegades més abans de deixar lluny aquell camp de gel que ocupava tota la vall de Mendenhall.

Ullades de sol a Petersburg, la petita Noruega d'Alaska

No sé si plovia el dia que va arribar a Petersburg Peter Buschmann, l’aventurer noruec que dóna nom a la població i que es va instal·lar a l’illa de Mitkof a finals del segle XIX. Molts anys abans, potser gairebé dos mil, els indis tinglit havien convertit la zona en un camp de pesca per a l’estiu, però el noruec va tenir l’encert de construir-hi la primera envasadora de peix aprofitant el gel que arribava a la ciutat en forma d’iceberg des del LeConte Glacier, la glacera més meridional de l’hemisferi nord que va a parar al mar. Fos com fos, nosaltres hi havíem arribat amb pluja i el dia es tornava a llevar emplujat. Això no volia dir, però, que no volguéssim continuar la visita per la ciutat i l’illa on havíem desembarcat el dia abans.
Després de Peter Buschmann, molts altres escandinaus van fer via cap a la ciutat i aviat va ser coneguda per la “Petita Noruega”. Però un dels anys més importants per la història de Petersburg és l’any 1965, l’any en què un grup de pescadors locals compren l’envasadora coneguda per Pacific American Fisheries amb la idea de crear una gran companyia dedicada a la producció i al comerç del peix. És així com neix Icicle Seafoods, l’empresa més important de la ciutat. I és que Petersburg és sobretot una població pesquera, amb barques que entren i surten constantment dels seus tres ports i botes de goma anant amunt i avall. Va ser precisament pel port per on vam començar la visita. Vam fer una ullada al North Harbour, al Middle Harbour i al South Harbour, tres enclavaments portuaris gairebé de costat que estaven en plena feina. Va ser aleshores quan va parar de ploure i el sol, tímid, va començar a treure una mica el nas. Fins i tot vam arribar a veure algun forat blau al cel.
Sing Lee Alley ens va acostar cap a la zona que no havíem conegut el dia abans i aviat vam agafar un carrer amb el terra de fusta que ens va portar al Sons of Norway Hall i al Bojer Wikan Fishermen's Memorial Park, on hi ha una rèplica d’un vaixell víking. Al costat de l’estàtua de bronze de Bojer Wikan hi ha el nom i les dates de defunció de totes aquelles persones del poble que han perdut la vida a la mar. Vaig sentir una mena d’esgarrifança. En aquesta zona, just a la riba de l’anomenat Hammer Slough hi havia casetes construïdes sobre pivots de fusta que em van recordar els dos dies que vaig passar a les illes Lofoten noruegues. Vaig veure una llibreria amagada en un raconet de carrer i no em vaig poder estar d’entrar-hi. Era un lloc agradable, amb llibres apilonats a les prestatgeries i objectes de papereria que acabaven d’omplir els escassos racons buits. La llibretera, molt simpàtica, ens va dir que era la primera vegada que parlava amb algú de Barcelona, que no havia rebut mai cap turista espanyol. Va estar molt contenta que ens agradés la botiga i ens va recomanar aprofitar bé la mica de sol que estava fent.
Vam agafar una carretera que ens va portar al petit aeroport i després vam seguir fins a Sandy Beach Park, una platja amb taules de picnic i amb la sorra bruta d’algues que havien quedat atrapades quan havia baixat la marea. Era precisament en aquesta zona de marees on els arqueòlegs havien descobert petròglifs nadius i trampes per a peixos d’època prehistòrica. El sol s’anava imposant i les coses començaven a tenir un altre color: les muntanyes del continent, que el dia abans s’havien esborrat, avui es deixaven veure; i el mar havia passat del plom al blau intens. La carretera continuava cap al poble i vam parar a l’Outlook Park, un petit mirador cobert i de fusta preparat per la observació de balenes i icebergs a la zona marítima coneguda com a Frederic Sounds. No vam estar de sort i no vam veure aparèixer ni una cosa ni l’altra, només un senyor gran que passejava el gos i que ens va explicar que no sempre apareixien quan volies, però que era freqüent veure balenes des d’aquell petit refugi.
Vam fer el camí de tornada al poble contemplant un vaixell que s’anava apropant i que va resultar ser de National Geographic. Les cases, totes mirant a mar, eren totes de fusta i amb grans finestres sense cortines, algunes de les quals posaven marc a un mar que es deixava veure a l’altra banda del menjador. Potser tants menjadors ens van recordar que era hora de dinar i vam entrar en un petit restaurant del centre. Lassanya i amanida acompanyades amb un parell de llesques de pa d’all era el menú del dia i el que assaborien els pocs comensals del local. Eren només quarts de tres quan vam sortir, però s’havia girat un airet molt fresc. Tot i que el sol ja s’havia tornat a amagar, no plovia i vam pensar que encara podíem aprofitar la tarda per fer una caminada cap a una altra part de l’illa.
Vam arribar a la terminal de ferri i després vam seguir el carril bici durant un parell de milles resseguint els Wrangell Narrows. El paisatge transmetia tranquil·litat, el mar era pla i semblava una bassa d’oli. Els arbres arribaven fins a la riba i casetes de fusta i barquetes reposant convertien l’indret en una mena de postal. El cel s’havia anat cobrint amb núvols blancs i acotonats, però hi havia molta més visibilitat que la que havíem tingut el dia abans. El nostre vaixell no sortia fins a mitjanit i encara vam poder seure una estona en un bar que semblava sorgit de la imaginació d’un guionista de Hollywood, però que suposo que era autèntic com tots els habitants de la ciutat que hi prenien unes quantes cerveses. Vam entrar també a la botiga de l’envasadora de peix per poder comprar unes quantes llaunes de salmó local i una hamburguesa, també de salmó, per sopar.
Va fer encara quatre gotes i després va tornar a parar. Era més tard que el dia abans, però pels carrers de Petersburg hi havia més gent voltant. El dia, una mica més assolellat, havia fet que la gent obrís les portes de casa i sortís a passejar. A quarts de dotze de la nit embarcàvem i deixàvem enrere Petersburg a punt per navegar fins a Juneau, la capital d’Alaska. Aquesta vegada ens havíem assegurat de poder dormir en una cabina, encara que fos de les més econòmiques.

Camí de Petersburg pels Estrets de Wrangell (Alaska)

El vaixell va salpar de Ketchikan a tres quarts de quatre de la matinada a punt per seguir la ruta pel complicat Inside Passage i entrar als estrets de Wrangell de camí cap a Petersburg, una ruta que els grans creuers no podien fer perquè la geografia els ho impedia. Quan vam embarcar, hi havia molta gent dormint per terra o embolicats en mantes a les butaques i jo també vaig buscar un racó per instal·lar-m’hi, però era difícil trobar la posició i, malgrat que m’havia abrigat bé, feia molt fred. Passava aire per tot arreu i se’m congelava el nas i els peus. Els terra era dur, però això era el de menys. No crec que dormís més d’una hora i em vaig llevar amb el fred ficat a dins.
Tan bon punt van obrir la cafeteria, vaig prendre’m un te ben calent per intentar retornar-me, però no era fàcil. A l’Observation Deck, un rànger feia una xerrada sobre la ciutat de Wrangell i el seu passat rus i britànic. A fora plovia i hi havia una boira que no deixava veure res. Tornàvem a navegar per aigües misterioses. Era com si Alaska ens intentés desorientar en aquest sud-est format per illes i estrets passatges entre muntanyes nevades i glaceres que anaven a morir a la mar. Només ens aturàvem un quart d’hora a Wrangell, però vam decidir baixar i fer-hi una volta. Vam tenir el temps just per arribar al centre, de casetes de fusta de colors, i fer mitja volta perquè no ens deixessin a terra. Va ser quan tornàvem a embarcar que vam coincidir altra vegada amb una parella d’holandesos que havien fet el trajecte en tren pel Canadà amb nosaltres i que després havien pujat al ferri de Ketchikan. Ens van explicar que havien passat un parell de dies a Wrangell i que havien pogut anar a veure óssos des d’un mirador prou segur. A diferència de nosaltres, havien decidit no baixar a Petersburg i fer camí cap a Juneau, la capital de l’Estat d’Alaska.
Les hores al ferri se’m van fer pesades, sobretot perquè tenia son, molt fred i el paisatge s’havia amagat rere una espessa cortina de pluja i boira. Si hagués pogut m’hagués embolicat amb una manta i no entenia que la gent del país voltés pel vaixell en màniga curta i xancletes. Els estrets que conduïen a Petersburg eren complicats per als navegants i la boira encara dificultava més les maniobres. Anàvem molt lents i amb precaució, i un home vestit amb un impermeable verd fosc parava la pluja a la proa de la nau per avisar al capità d’esculls massa perillosos. Passàvem arran de terra tant per una banda com per l’altra i en alguns moments semblava realment que acabaríem embarrancant. Vaig sortir per fer alguna foto, però vaig tornar a entrar de seguida perquè a fora no parava de ploure i el fred em clavava agulles a la cara.
Després de dinar el vaixell va començar a acostar-se a Petersburg. Es començaven a veure algunes cases i el port. El cel continuava essent totalment llis i gairebé es confonia amb el mar. Hi havia molt poca visibilitat i la pluja era persistent. Vam ser molt pocs els qui vam baixar el ferri i la terminal va quedar buida de seguida. Ens va semblar que havíem arribat a un poble fantasma que desapareixeria igual que ho havien fet totes les illes i illots pels que havíem passat aquell matí. Vam decidir comentar a la noia de la taquilla, que era l’única persona que quedava, com ho podíem fer per anar fins a l’hotel i ens va dir que hi trucaria ella mateixa i que ja ens vindrien a buscar.
No va trigar gaire a arribar una noia amb una furgoneta i en deu minuts vam ser a l’hotel, el Tides Inn (http://www.tidesinnalaska.com/). Ens va explicar que havia fet sol un parell de dies, però que s’havia posat a ploure i que, probablement, duraria uns quants dies. Em vaig sentir decebuda, però era impossible lluitar contra la climatologia i no em quedava cap més remei que acceptar que Alaska era pluja i boira. Al Visitor’s Center, una senyora abrigada fins a les celles, ens va dir que a Petersburg es podia fer el mateix amb pluja que sense, o sigui que si volíem visitar l’entorn ens havíem de mullar.
Petersburg és una ciutat que viu del mar i vam baixar fins al port. Era tard i no hi havia gaire gent treballant. El carrer principal era d’edificis baixos de formigó. La majoria eren botigues que venien una mica de tot. Es notava que no s’hi aturava cap creuer, i vaig agrair que no n’hi hagués ni una de souvenirs. Vam entrar i sortir d’alguns establiments per estalviar-nos la mullena i ens vam adonar que els preus eren molt cars. Suposo que traslladar productes fins al poble no era gens fàcil i això encaria els preus. Tothom amb qui ens creuàvem, que no eren gaires, portaven uns botes de pluja de color marró. Malgrat que eren bastes i força lletges, eren altes i semblaven calentes i impermeables. Era, òbviament, el millor calçat per moure’s en aquell clima.
Vam decidir que havíem de seguir el consell de la senyora de la petita oficina de turisme i fer una de les rutes a peu que ella mateixa ens havia proposat. Vam deixar, doncs, el poble i vam seguir la carretera que resseguia la costa. Hi havia cases de fusta de diferents colors que miraven al mar, igual que ho feien uns enormes corbs negres que paraven la pluja dalt d’un arbre i que de tant en tant es movien i feien caure una pluja de gotes grosses que em va anar a parar tota a sobre. Ocells blancs, en canvi, s’aixecaven en estol des de l’aigua quan passava alguna barqueta de pescadors que feia el seu camí cap a port. Un sender que s’endinsava al bosc ens va cridar l’atenció i vam caminar-hi fent una petita ruta que ens va tornar al poble. Continuava plovent i sentia el fred i la humitat dins dels ossos.
L’únic restaurant que havíem vist al carrer principal tancava a les vuit i, després d’eixugar-nos una mica, hi vam fer via. L’hamburguesa d’halibut va completar la nostra dieta americana de peixos ficats dins un panet i acompanyats de patates fregides. Vam sortir pocs minuts abans que tanquessin i els carrers estaven deserts. Vaig saber aleshores que érem a la vertadera Alaska: mal temps, pluja, carrers buits, gent amb catiusques marrons i molta pudor de peix.

L'aigua verda del Ward Lake. Ketchikan (Alaska)

Era l’últim dia a Ketchikan (Alaska) i encara quedava tarda, però abans de continuar descobrint l’entorn de la població, vam entrar a l’oficina de correus. Era l’únic lloc on semblava haver-hi algú, perquè els carrers estaven buits i el rebombori que causaven els creuers que atracaven de bon matí havia quedat totalment diluït tan bon punt havien marxat. Vam passar també pel supermercat i, després d’anar a deixar les coses a l’hotel, vam esperar un autobús que ens havia de portar a Ward Lake.
L’autobús no anava gaire ple: un parell de dones que tornaven a casa carregades amb un cabàs, un parell de senyors que semblaven pescadors i un home que va explicar que era de Nova York, que havia vingut per poder pescar i que la seva intenció era acampar prop del llac per aprofitar bé les hores. El conductor va frenar i ens va dir que, sobretot, no triguéssim gaire perquè al cap d’una hora i mitja feia el camí de tornada i era l’últim autobús que passaria aquell dia. Ens va dir que ens esperéssim en un lloc ben visible i que pararia perquè poguéssim tornar a la ciutat. Va baixar amb nosaltres el pescador de Nova York i, com nosaltres, va començar a seguir la pista de terra que vam deduir que portava al llac.
La climatologia d’Alaska no perdona i quan encara no érem ni a la zona d’acampada, va començar a ploure. Per tot arreu hi havia cartells avisant que era zona d’óssos i que estava prohibit portar menjar més enllà de la tanca que marcava l’entrada al camí que feia la volta al llac perquè podia ser ensumat pels óssos i rebre’n atacs violents. Sabia que no portava res comestible a la motxilla, però me’n vaig assegurar per si de cas. Havíem perdut el pescador de vista i, tot i que hi havia alguna autocaravana, no vèiem ningú enlloc. El llac era petit, però d’un verd intens. L’aigua era fosca i les plantes aquàtiques li servien de decoració. Caminava de pressa, sota la pluja que queia cada vegada amb més força i controlava el rellotge perquè temia que acabaríem perdent l’autobús. Quan ja portàvem un bon tros de camí i ens adonàvem que no podríem fer tota la volta al Ward Lake, vam veure un parell de pescadors dalt d’una barqueta. Semblava que el llac em regalés una postal perquè marxés amb la seguretat d’haver vist el bo i millor d’un paisatge gairebé edènic si no hagués estat per la pluja.
El camí fins a la carretera se’m va fer molt llarg, però quan hi vam arribar em vaig adonar que ens sobrava molt més temps del que em pensava. Buscava un lloc on aixoplugar-nos, però no n’hi havia cap i va ser aleshores quan es va parar davant nostre una camioneta pick-up amb la insígnia de l’Estat d’Alaska. La dona que conduïa ens va demanar si anàvem al poble i si volíem que ens portessin. No ens ho vam fer repetir i de seguida vaig seure entremig de galledes i xarxes que hi havia al seient del darrere. Al costat de la conductora, un noi una mica més jove ens va explicar que eren ràngers, que ell era d’un Estat molt més calorós i que estava fent pràctiques als boscos d’Alaska. Estava amoïnat perquè amb tanta pluja encara no havia pogut anar a anellar alguns ocells de les muntanyes de les illes del Passatge de l’Interior properes a Ketchikan.
Ens van descarregar al Rangers Center i ens van desitjar un bon viatge. La conductora va explicar que aquella mateixa nit, com nosaltres, agafava el ferri i que si volíem, un cop a Juneau, ens portaria al centre de la ciutat. Llàstima que nosaltres fèiem una parada a Petersburg, un dels pobles menys turístics d’aquell Inside Passage que havíem començat a recórrer en ferri des de Prince Rupert, encara al Canadà.
El centre dels ràngers era lluny del nostre hotel i vam caminar una bona estona, però per sort aviat va parar de ploure i al cel van començar a aparèixer clarianes. Hi havia poca gent pel carrer i totes les botigues estaven tancades, però per primera vegada en tres dies vèiem una escletxa de llum que ens permetia descobrir les illes que Ketchikan tenia al davant i que havien estat amagades fins llavors. A les vuit del vespre érem a punt de sopar a l’Annabelle’s, el restaurant del nostre Gilmore Hotel. El cambrer ens va explicar que havia estat a Catalunya i fins i tot es va atrevir amb “el Barça és més que un club” amb un accent prou acceptable. Vaig decidir acompanyar l’entrepà de bacon amb una chowder, una de les famoses sopes espesses que eren l’especialitat de la casa. Era de salmó fumat i la vaig acompanyar, tal com em va explicar el cambrer, de trossets de cracker biscuits. Vaig sentir com aconseguia escalfar tots els músculs que tenia entumits després de tanta mullena.
Les cames em feien mal i estava cansada d’un dia de dures caminades sota la pluja, però havia valgut la pena descobrir la part menys turística de Ketchikan, aquella que passaven per alt tots aquells que baixaven d’un creuer i donaven una volta pel port durant dues hores. El dia, però, encara no s’havia acabat perquè el ferri no sortia del port fins gairebé les quatre de la matinada. Vaig canviar-me pantalons, samarreta i botes sense poder-me dutxar i vam seure a la recepció de l’hotel llegint i esperant que passessin les hores. Cap a la una, la recepcionista, una senyora gran que ens havia acollit molt bé des del primer dia, ens va demanar un taxi que va arribar conduït per una altra senyora també molt gran. Aquells dies a Alaska m’estaven fent adonar que hi havia gent molt gran, amb edat d’estar gaudint d’una jubilació tranquil·la, treballant a tot arreu. Vaig pensar en les terribles mancances socials que tenia un gegant tan poderós com els Estats Units.

Els misteris de Deer Mountain. Ketchikan (Alaska)

El nostre ferri no marxava fins a la nit i Ketchikan encara ens oferia llocs per explorar. Teníem ganes de descobrir els boscos humits d’Alaska a peu i vam decidir fer el sender fins al cim de Deer Mountain, a tres mil peus d’alçada, uns nou-cents metres que s’enfilaven just des d’arran de mar. Vam guanyar uns quants metres agafant el bus gratuït fins al Totem Heritage Center i allà vam començar a pujar muntanya amunt.
El camí feia molta pujada i estava molt ben marcat. De tant en tant, una passarel·la de fusta o unes escales fetes de troncs permetien superar més fàcilment el desnivell. No plovia, però era evident que era un bosc humit i baixava aigua per tot arreu. La humitat, la boira, el fang i uns arbres altíssims feia que ens anéssim endinsant en una mena de bosc encantat. Els cedres i els pins d’Alaska s’amuntegaven i es barallaven per aconseguir un trosset de cel on poder treure el cap. Alguns, caiguts i trencats pel pes de la neu hivernal, ens feien una mica més difícil el camí mentre una catifa de molsa se’ls havia instal·lat al damunt. Ens vam creuar amb alguns caminadors, però aviat vam adonar-nos que ningú no ens seguia i vam seguir soles muntanya amunt. El desnivell i la humitat van anar augmentant.
Després de passar per sota uns arbres on no vam saber trobar d’on venia el cant d’uns ocells que semblava que estiguessin afònics, el bosc es va cobrir de silenci. Ni tan sols nosaltres fèiem cap mena de soroll. No se sentia res llevat de l’aigua que baixava per torrents i també pel mig del camí obrint-se pas pendent avall. El lila i el blanc d’algunes floretes petites posaven una nota de color al verd fosc i al marró que dominava la nostra visió. Aleshores vam arribar a un petit espai net d’arbres que ens va servir de mirador cap al mar i les illes del voltant de Ketchikan. La boira posava un tel damunt el paisatge i la visibilitat no era gens bona. Em va donar la sensació que contemplava el món rere una tela mosquitera, però allò també tenia el seu encant.
El camí continuava enfilant-se i, malgrat que el desnivell continuava essent molt important, anàvem a molt bon ritme. No n’estàvem segures, però ens semblava que anàvem arribant al cim i ja sentíem els motors dels hidroavions que portaven turistes cap als Misty Fjords. No havíem vist ningú gairebé des del començament del sender, però quan érem a punt d’arribar al cim ens vam creuar amb una parella de San Diego. Després de jugar a endevinar d’on érem –la llengua catalana els va sonar a francès o portuguès- van dir-nos que ens faltava poc per arribar al cim, però que la boira ho cobria tot i no havien pogut veure res. Malgrat l’advertiment, vam decidir seguir endavant i, efectivament, nosaltres tampoc vam veure res. Només una petita clariana amb uns arbres que assenyalaven la direcció del vent amb les branques.
La baixada va ser gairebé tan dura com la pujada, no tant pel cansament, sinó perquè el camí semblava un riu ple de pedres punxegudes i era molt fàcil relliscar. No havíem vist cap animal: ni cabres salvatges, ni els cérvols que donaven nom a la muntanya, ni tan sols esquirols vermells. Per sort, tampoc ens havíem topat amb cap dels perillosos óssos negres que hi havia a la zona. El camí s’allargava i ja començava a pensar que no tenia final, que Ketchikan havia desaparegut sota la boira, quan vaig tornar a sentir els cants dels ocells afònics assenyalant que arribàvem al punt on havíem començat.
Es va posar a ploure i ens vam amagar un moment al Totem Heritage Center, però després de la caminada teníem molta gana i havia arribat l’hora de dinar. Encara quedaven hamburgueses de peix per tastar i aquesta vegada vaig optar per la de bacallà arrebossat a la cervesa. No sé si per culpa del cansament, de la gana o del bacallà fresc, però la veritat és que la vaig trobar boníssima. Sortint del restaurant, la boira es va aixecar una mica i va destapar Deer Mountain que, en poca estona, havia quedat enfarinada de neu. La muntanya, que no ens havia volgut revelar tots els seus misteris, es vestia de gala per acomiadar-nos.