diumenge, 8 juliol de 2012

Tarraco Escipionum Opus o la Tarragona romana II




 Hem sentit parlat molt dels gladiadors i dels amfiteatres, però de fet va ser el circ l’espectacle de masses de més popularitat al món romà. Molta gent recorda Charlton Heston a Ben Hur conduïnt aquells carros tirats generalment per dos o quatre cavalls i anomenats bigues o quadrigues. Tàrraco era una de les grans ciutats de l’Imperi i per això havia de tenir el seu circ, que va ser construït a finals del segle I dC durant el regnat de Domicià.
Vaig entrar al recinte pensant que tornava a fer una mena de viatge en el temps, i encara m’ho va semblar més quan vaig veure les escales que arrenquen just des de l’entrada i que pugen cap a la graderia superior. Estava una mica enlluernada del sol que brillava a fora i veia les escales fosques que pujaven dretes i que s’obrien al cel d’un blau intens que s’exhibia al capdamunt de tot. Es veu que el circ tenia unes dimensions aproximades de 325 metres de llargada i una amplada d’entre 100 i 115 metres i arribava fins a l’actual Plaça de la Font. Recents excavacions, a més, han descobert que just sota l’ajuntament actual hi ha estructures del que podien ser les carceres, les cambres de sortida dels cavalls. Enfilada damunt les restes de les grades, em costava fer-me la idea que el circ era tan gran, que totes aquelles cases que hi havia ara un dia havien estat part de l’arena o de les grades d’un circ on competien els millors genets i feien cridar fins a l’èxtasi uns espectadors que buscaven grans emocions. També n’hi havia, si hem de fer cas del que explica Ovidi a l’Ars amandi, que trobaven en el circ un lloc perfecte per arrambar-se una mica a la persona estimada i fer-li saber que anaven a favor del seu genet preferit tot pensant amb la recompensa que la deessa Venus els acabaria proporcionant.
Ja altra vegada al capdavall de les escales vam fer un recorregut per sota les voltes de ciment que havien nascut amb una doble funció. Per una banda, eren la fonamentació sobre la qual s’assentaven les grades, les escales i la plataforma superior, segons s’explica al Museu d’Història de la ciutat, però també servien de corredors interns que feien possible la distribució dels espectadors per tot l’edifici. Em vaig imaginar el circ com una mena de Camp Nou de l’època, que s’omplia i els buidava ràpidament gràcies a un sistema de portes que permetien l’accés a les graderies. M’impressionaven aquells túnels que em separaven de l’exterior i que em conduïren cap a la torre del Pretori. Hi havia gent i havíem de fer equilibris per no caure d’una escala que no podia encabir aquell volum de visitants.
El Pretori és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat i el seu origen es remunta a la fundació de Tàrraco, però la història no es va acabar amb la seva funció com a torre de connexió entre els diferents nivells del conjunt monumental format pel circ, la plaça de la representació i el recinte de culte, sinó que va acabar convertint-se en castell a l’edat mitjana. L’any 1129 la torre fou adequada com a residència d’un dels senyors de la ciutat, el normand Robert Bordet, que va esdevenir príncep de Tarragona, fins que va ser assassinat i l’edifici va passar a mans del comte de Barcelona, que la va convertir en residència del veguer reial. Molts anys després, Pere III el Cerimoniós va construir-hi la que ara es coneix com a sala gòtica, però a finals del segle XIV el conjunt monumental es va acabar convertint en presó. Tan bon punt vaig sortir a l’exterior i em vaig adonar que era al capdamunt de la torre, vaig entendre perfectament que s’hagués fet servir també per controlar la pirateria que s’acostava a la ciutat. La vista era espectacular, la Catedral i els terrats i les teulades de colors contrastaven amb el blau del mar i amb el verd fosc dels boscos que cobrien la serralada de muntanyes que es dibuixava al fons. Aquest castell, que al segle XV va deixar de tenir funcions de residència reial, va acceptar un ús militar que va conservar fins molts anys després. Acabada la guerra civil i fins l’any 1953 va allotjar un nombre significatiu de presoners represaliats pel franquisme.
La panoràmica de la ciutat m’impressionava i vaig estar una bona estona contemplant aquells contrastos de colors i aquella ciutat que s’havia anat modelant segons les necessitats d’aquells que hi vivien o d’aquells altres que la volien fer a imatge i semblança del que més els convenia. Vam baixar i vam asseure’ns en una terrassa de la Plaça de la Font a fer el vermut. El sol de primavera havia cridat molta gent que, com nosaltres, gaudia d’un d’aquells petits plaers que ens regala el Mediterrani a tots aquells que hi vivim a prop.
A la tarda, i després de fer un bon dinar al barri del Serrallo, vam tornar-nos a endinsar en el món romà pel Passeig Arqueològic. Vam resseguir unes muralles que ara havien quedat entre la ciutat vella i la nova, però que no les separaven, sinó que vaig sentir que tot plegat quedava integrat en un passeig cuidat i que, altra vegada, tornava a mostrar les diferents èpoques històriques de la ciutat. De la vella muralla romana en queda ara poc més d’un quilòmetre i tres torres: la de l’Arquebisbe, la del Capiscol i la de Minerva, però nosaltres podíem segui un recorregut sobre les fortificacions del segle XVIII que es van construir per defensar la ciutat amb motiu de la Guerra de Successió. L’any 1932 es va obrir el Passeig com un espai romàntic enjardinat i passejant-hi vaig sentir una mena de febre romana que em va fer aturar davant l’estàtua erigida en honor a Juli Cèsar, de la lloba capitolina alletant els bessos Ròmul i Rem i d’una font que anunciava salut a qui en begués amb una inscripció llatina que deia així: “Bibe e fonte salutis et vives”.
Vam deixar la muralla per l’anomenada Porta Romana i, per no desenganxar-nos d’aquella Tàrraco que se’ns havia ficat a dins, vam caminar fins a la Plaça del Fòrum on, mentre preníem un refresc, uns titellaires van oferir-nos un espectacle fantàstic amb tot de personatges vestits de romans que ballaven, penjats d’uns fils, a ritme de jazz.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada