Setmana Santa a Tarragona (Tarragonès)

Tarragona continuava demanant que l’explorés i el cert és que en tenia ganes. Quedava molt per veure i molts carrers no només per descobrir, sinó també per repetir, però s’havia fet l’hora de dinar i a la Plaça de la Font, que encara manté la forma de circ que li van donar els romans, vam poder seure a fer un vermut en una de les terrasses. La majoria de tarragonins aprofitaven el sol de primavera com nosaltres i del vermut vam passar al dinar. Després vam caminar cap a fora muralles, cap a l’amfiteatre romà que encara no havíem pogut veure perquè se’ns havia posat a ploure. Tan bon punt el vam tenir a prop, però, se’ns va tornar a girar el vent i un núvol negre ens va enviar unes gotes grosses i fredes que ens van fer girar cua i baixar Rambla Vella avall.

  Em sentia com la Pantera Rosa perseguida per un núvol que no em deixava acostar a l’amfiteatre. Per això vam pensar que podíem arribar-nos al Passeig Arqueològic i guardar la visita per una altra estona, però el passeig era tancat i vam conformar-nos amb una volta pel Camp de Mart. Havia parat de ploure altra vegada i tornava a lluir el sol. Cinc minuts després el cel ja era ben blau i els més pessimistes haurien assegurat que feia un dia esplèndid. Temia, però, que tornés la pluja si m’acostava a l’amfiteatre i per això ens vam tornar a endinsar cap al recinte emmurallat. Vam tornar a la Plaça del Pallol i vam agafar el carrer de Cavallers per girar cap al Carrer del Comte, un carrer en què algú s’havia decidit per l’street art aprofitant les balises que impedien que cap cotxe aparqués en un carrer tan estret. Tots els pilons de ferro estaven pintats amb motius molt diversos, des d’un decorat com una marieta a un altre amb cara de pocs amics. A les parets, també hi havia diferents expressions d’art que vam continuar trobant en els carrerons que ens van anar portant cap al carrer Major.

Dues portes tapades i pintades de blau van regalar-me un parell de frases perquè hi anés pensant mentre mirava el pas de la processó que baixava pel carrer Major. Una deia “Cada matí és un regal” i brillava amb força amb aquella llum fantàstica que s’havia instal·lat a la ciutat després de la pluja. L’altra cridava “Som les persones... que ens ho inventem tot”. Em va semblar extraordinari que a Tarragona les parets parlessin. Feia estona, a més, que els timbals de la processó ressonaven per les velles parets escrostonades del barri vell. La famosa Setmana Santa tarragonina baixava carrer avall mentre nosaltres tornàvem a pujar cap a la Catedral. Vam deixar enrere els natzarens amagats rere les seves caputxes i vam pujar per les escales de la Catedral. Era oberta i vam poder-hi entrar. No recordava que la volta gòtica era tan impressionant. Vam entrar després que, amb força paciència, van aconseguir fer sortir, sota l’atenta mirada de la Mare de Déu esculpida al bell mig de la portalada, el pas que representa el Davallament de la Creu del seu malaguanyat fill.

Vam veure com s’allunyava carrer enllà i vam continuar resseguint els carrers medievals de la ciutat. Vam aturar-nos una estona veient com uns confrares renegaven mentre posaven la corona a la Mare de Deu de la Soledat. A la paret, una inscripció llatina recordava el passat romà de la Tarraco més imperial. A la Plaça del Rei, hi havia ja algunes confraries, com la de la Puríssima Sang, amb el pas de la flagel·lació, una confraria que data del segle XVI i que és una de les més antigues de la ciutat. Després, a la Rambla Nova, els armats feien ressonar les seves llances quan les colpejaven contra el terra i anaven fent reverències a les confraries que troben al seu pas. Aleshores vaig sentir com d’entre el públic, sortia una veu que deia que no anàvem gaire bé si aquella era tota la tropa que ens havia de defensar. Vaig somriure mentre continuava caminant cap a la gran estàtua de Roger de Llúria i el Balcó del Mediterrani. Grans vaixells petrolers restaven immòbils damunt l’aigua blava del mar; semblava que els hi haguessin pintat. Contemplar l’escena relaxava i m’hi vaig estar uns quants minuts.

La Setmana Santa es viu intensament a Tarragona i havíem sentit que al vespre hi havia la Processó del Sant Enterrament. No sóc gens aficionada a les processons, però vaig pensar que si era un esdeveniment a la ciutat no me’l podia perdre. Tarragona semblava petita perquè fèiem i desfèiem els mateixos carrers, però això m’agradava. Els graons de les escales de la Catedral no es veien de tanta gent com hi havia asseguda; i a la Plaça del Fòrum les pedres romanes convivien amb un nombrós grup de natzarens, tots vestits de colors diferents, que prenien refrescos i cervesa mentre esperaven l’hora d’encendre els ciris i de posar-se les caputxes que els convertirien en penitents. El so dels tambors ens va portar altra vegada a la Plaça del Rei i allà ja hi vam veure els diferents passos aturats. De mica en mica, el sol va anar baixant i va deixar pas a la foscor. El ressò dels timbals continuava marcant el ritme de la nit i vam veure una estona com desfilaven les imatges de la condemna, la crucifixió de Jesús i el dolor de Maria, fins que ens en vam cansar.

 La nit s’havia omplert de misteri. Una imatge de Crist carregant la Creu es reflectia a la paret de l’Església de Natzaret i el Crist del Bon Amor intentava mantenir-se dempeus malgrat el pendent de la Baixada de la Misericòrdia. Els carrers havien estat envaïts per riuades de gent i per tot arreu trobàvem natzarens i passos que seguien una marxa lenta pels carrers del centre històric. A les dotze de la nit els Armats encara feien espetegar les llances travessant la Rambla Vella. Estava cansada. La lluna, a més, ja havia fet el ple.