diumenge, 10 juny de 2012

Mediterrani pur a Tarragona (Tarragonès)



Havia estat unes quantes vegades a Tarragona, però mai no ho havia fet amb ulls de turista. Recordo haver-hi estat amb els pares, fa molts anys, i també un dia amb una amiga colombiana que tenia més ganes d’anar a Port Aventura que de conèixer la ciutat, i fins i tot hi vaig anar al Concurs de Castells per ajudar a una colla a fer pinya. Ara, però, havia decidit gastar-hi uns quants dies de la Setmana Santa i em semblava que m’hi havia d’endinsar d’una altra manera.
Just acabat d’aparcar el cotxe vora l’estació, se’ns va posar a ploure i ens vam haver d’aixoplugar deu minutets, però aviat va parar i vam decidir començar la visita a la ciutat. Vam pujar per les escales que separen l’estació del Balcó del Mediterrani i, mentre contemplàvem la fantàstica vista, va girar-se una bufada de vent i unes gotes molt grosses van començar a deixar marca al terra de la Rambla Nova. Vam acostar-nos a l’amfiteatre, però no vam baixar-hi perquè com més ens hi acostàvem més plovia i ens va semblar que era millor deixar la visita per un altre moment. Vam pujar, doncs, cap a la Rambla Vella i vam girar a la dreta per ficar-nos cap al barri vell i anar fins a la Catedral. A la Plaça de la Font ja no plovia i va començar a sortir alguna ullada de sol. De seguida em vaig recordar de les escales i de les fonts al peu de la Catedral. I vam pujar, encara que pugui semblar una contradicció, per la baixada de la Misericòrdia fins al carrer Major. El terra moll brillava, però el terra i les cases es veien fosques; només al final, la Catedral restaurada semblava absorbir tota la llum del migdia.
Vaig estar contenta de tornar a ser al peu de les escales i de tornar a veure les dues fonts que des del segle XVIII ofereixen aigua a qui en vulgui, malgrat que sigui la mateixa aigua la que les vagi desgastant. Em vaig fixar també en les voltes del carrer de la Merceria i amb la perruqueria que gairebé fa cantonada, encara amb el distintiu blanc, blau i vermell que abans caracteritzava aquests establiments. Tarragona m’estava ajudant a fer un viatge en el temps i vaig pensar que aquella catedral era magnífica, però que també m’hagués agradat veure-hi l’antic temple del diví August que havia ocupat el mateix lloc. Suposo que Tarragona és un d’aquells indrets on més t’adones que hem anat construint sobre les restes del que hi havien construït els nostres avantpassats. És com si darrere cada pedra de cada mur hi hagués altres pedres i altres murs amb una altra gent que encara forma part de la ciutat que un dia va ser la més important de la Península Ibèrica.
Vam pujar les escales de la Catedral i vaig tornar a mirar el carrer Major i la gent que s’hi movia amunt i avall; alguns encara amb paraigües als dits encara que semblava que definitivament la tempesta s’havia acabat. Baranes de ferro i plantes de temporada decoraven uns balcons gens de disseny i molt autèntics que em van fer pensar en la Catalunya de sempre, en aquella que no es convertia en una mena d’aparador pels turistes. La ciutat se m’anava ficant a dins i n’estava contenta. La façana de la Catedral estava radiant després de la pluja, però no vam poder entrar a dins perquè estava tancada. Vaig pensar que potser una altra estona la trobaríem oberta, i vam continuar la ruta sota la mirada atenta dels apòstols i els profetes protegits per unes fornícules sota les arquivoltes apuntades de la portalada d’entrada.
Al carrer de les Coques hi ha l’Antic Hospital medieval de Santa Tecla, fundat l’any 1171 per donació del noble Hug de Cervelló. Actualment, només es conserva el porxo d’entrada a l’edifici, però em va agradar veure les pedres velles i desgastades pel temps, gairebé foradades per la vida que veuen passar cada dia pel seu davant des de fa tants segles. A l’altra banda del carrer, una filera de tarongers mostraven orgullosos la fruita que els penjava de les branques. No recordava que fos tan agradable passejar per la ciutat, probablement era perquè no m’hi havia passejat mai de veritat i ara era la primera vegada que ho feia. M’adonava de la mediterraneïtat d’una ciutat amb una herència romana fabulosa. M’agradaven els carrerons estrets que treien el cap cridant-me perquè hi passés, m’agradaven també els petits balcons i les persianes de color verd o marró, d’aquelles que s’enrotllen al capdamunt, com les que hi havia abans a tot arreu i els fanals enganxats a les parets velles i escrostonades de les cases del davant de l’entrada del claustre de la Catedral.
Vaig veure com un gat em contemplava des del darrere d’una barana de ferro. Treia el cap entre les plantes que encara regalaven aigua i mirava com passàvem aquells que descobríem la ciutat amb ulls nous, que resseguíem carrers estrets, de llambordins, amb cases estretes i de dos o tres pisos, pintades de colors clars i ja amb signes d’envelliment, roba estesa i testos a les parets. Mediterrani pur. Baixant pel carrer de la Guitarra pensava en què era el que devien amagar els murs que l’estrenyien. Al capdavall del carrer, i just abans d’arribar a la petita plaça de Sant Joan, ocupada per dos tarongers i tres contenidors de colors llampants, hi vam descobrir una font, adossada a l’Hort de l’Arquebisbe, feta de maons vermells i decorada amb rajoles de ceràmica amb sanefes blanques i blaves que es veu que popularment rep el nom de “Font de la Pitxa” perquè, segons diuen les males llengües, era on es rentaven els homes que sortien del prostíbul que hi havia hagut en aquest indret.
La baixada del Roser, que ressegueix l’antiga muralla romana, ens va portar fins al portal del mateix nom, una obertura a la muralla que es va fer en època medieval per donar accés a la ciutat des de l’oest. Vam decidir, però, no sortir de l’antiga Tarraco i tornar-nos a endinsar pels carreró que sortia de la Plaça del Pallol i que ens tornava a portar cap a l’antic centre vital de la ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada