divendres, 4 maig de 2012

Un petit paradís a la Calanca de Sormiou, Marsella (França)



28 de desembre de 2011. El dia es lleva assolellat a Marsella i una mica abans de les nou ja ens asseiem a esmorzar en una cafeteria que hi ha al davant de l’hotel, Chez les Garçons. Es tracta d’un restaurant que porten dos germans corsos. Venen embotits i mel de Còrsega i en Jean-Rémy, mentre ens serveix els croissants, ens recomana que algun dia visitem l’illa. S’interessa també per com volem aprofitar el dia a la ciutat i li demanem per anar a les Calanques. Em penso que hem pronunciat la paraula màgica, perquè ens explica amb detall com hi hem d’anar i ens diu que no ens podem perdre la de Sormiou. Ens explica que tenen una caseta llogada a la cala des que són petits i que és el millor lloc del món per trobar-hi pau. No ens podem perdre tampoc la visita del port de Cassis, que és el “plus beau de toute la Méditerranée”.
Sortim, doncs, convençudes de la direcció que hem de prendre. Traiem el cotxe del pàrquing deixant-lo a nivell de carrer amb el muntacàrregues claustrofòbic que vam descobrir ahir i seguim les indicacions del garçon cors. En més o menys un quart d’hora deixem la ciutat i entrem al parc natural. Sembla mentida que siguem tan a prop d’una conurbació que compta gairebé amb un milió d’habitants i que estiguem enfilant el que sembla un port de muntanya. El Massís de les Calanques és un espai protegit i que està pendent de ser declarat Parc Nacional pel seu interès natural i paisatgístic. Es tracta d’un massís que s’estén uns vint quilòmetres per la costa i que està format per uns penya-segats calcaris formats fa dotze mil anys. Arribem a dalt de tot del coll i l’espectacle és fantàstic. En Jean-Rémy tenia tota la raó. Des d’aquí es veu el mar d’un blau intens que s’uneix a l’horitzó amb un cel que sembla pintat amb aquarel·les. No hi ha ni un núvol i Marsella, llunyana, es veu arraconada en la meva retina pel color verd i lila dels arbustos florits que contrasta amb el blanc de les roques que baixen fins a mar.
Tornem a pujar al cotxe i baixem fins a la Calanca de Sormiou per una carretera estreta i revoltada que s’acosta cada vegada més al mar. Paguem el pàrquing, on no hi ha més de cinc cotxes, i caminem fins a la cala i el petit port. El lloc es veu deshabitat, només hi ha uns cabanons que es deuen omplir a l’estiu, però ara les persianes verdes estan totes tancades. Caminem per la cala fins a un petit port amb una dotzena de barques esperant que algú se les endugui mar enllà. Uns senyors grans en preparen una per sortir a pescar una estona. Fan cara de felicitat i no m’estranya. Els pins recargolats desafien la gravetat i sembla que es vulguin llançar a la mar. Es tracta dels anomenats pins d’Alep que, corbats pel vent i enganxats a les roques, són elements identitaris d’aquest paisatge. Diuen que alguns fa cent vuitanta anys que contemplen aquesta aigua verd maragda. Les algues fan que es vegin taques d’un verd fosc que contrasta amb la superfície gairebé transparent que converteix el lloc en una mena de paradís. Només ens creuem amb tres o quatre excursionistes que porten les cordes d’escalada embolicades a la motxilla i uns altres que han posat les piragües a l’aigua i naveguen vestits de neoprè. Som tan a prop i tan lluny de la ciutat… però crec que el temps s’ha aturat a Sormiou i gairebé em sento part d’una marina que algun pintor ha decidit immortalitzar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada