diumenge, 20 maig de 2012

Bufa el mestral a Notre-Dame de la Garde. Marsella (França)

29 de desembre de 2011. El dia es lleva ventós. Bufa el mestral, un vent del nord-oest característic de la Provença. Es tracta d’un vent sec i fred ara a l’hivern que en passar ho neteja tot. Sembla que hagi volgut fer dissabte de la ciutat i, de seguida que som al Port Vell, veiem com s’emporta taules i cadires de les terrasses i obliga els cambrers a córrer per atrapar-les.
Travessem el carrer per esperar l’autobús i em paro a contemplar el peix que venen un parell de pescadors. Es nota que és acabat de pescar i les escates platejades brillen quan els toquen les primeres ullades de sol. El color de la plata, però, es barreja amb el vermell dels rogers i d’una escórpora que treu el cap. No em puc entretenir gaire perquè arriba l’autobús número 60 que ens ha de pujar fins a Notre-Dame de la Garde, el mirador més privilegiat de Marsella.
Aixoplugada del vent dins del bus, enfilem carrers costeruts i en menys de deu minuts som dalt del turó de la Garde, a 154 metres sobre el nivell del mar. El mestral ha entrat amb força i crec que jo no havia sentit mai res semblant. M’apropo al mirador i realment la vista sobre la ciutat és impressionant. Tot és net i l’aire és límpid i es veuen gairebé al detall racons de la Marsella vella, però també descobreixo una gran ciutat, amb unes dimensions de les que no m’havia donat abans. Costa fer fotos perquè no puc aguantar-me ferma amb tant de vent.
El turó de la Garde va néixer com a lloc d’observació i posteriorment va convertir-se en fortí militar quan Francesc I va construir-hi el seu bastió per protegir la ciutat dels exèrcits de Carles V. També fa segles que l’emplaçament on som ara va convertir-se en un lloc de culte pels mariners, però no va ser fins a mitjan segle XIX que s’hi va construir l’actual basílica. Pugem les escales i contemplo d’a prop el temple, que em sembla una mena de Tibidabo sense gaire personalitat. La Mare de Déu daurada resisteix els embats del vent mentre contempla l’entrada del port. Empenyo amb força la porta i a dins ens trobem amb la sorpresa que és d’estil romanobizantí i em sobten els daurats, els blancs, els vermells i els blaus que decoren totes les voltes i parets. Hi ha força gent i torno a sortir cap al vent del matí. Fa molt fred i el mestral xiula amb una intensitat sorprenent. La gent s’aguanta on pot i tothom trontolla quan intenta caminar contra el vent.
Enfonso els cabells a la gorra de llana i m’apropo a les baranes per contemplar el mar, que és d’un color blau fosc i viu; ple de crestes blanques que s’aixequen amb el vent. El Chateau d’If sembla anar a la deriva i veig petit aquest illot, primer fortalesa i després una de les més terribles presons. És aquí on Alexandre Dumas va fer viure empresonat durant anys injustament Edmond Dantès, el Comte de Montecristo, famós per la novel·la del mateix nom que es va publicar l’any 1845.

Altra vegada al Vieux Port, Marsella continua sota els efectes del Mestral i tots continuem barallant-nos amb un vent que, segons ens expliquen, pot ser que duri encara nou dies més. El que és ben clar és que, de moment, no té cap mena de ganes d’apaivagar la força que el mena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada