diumenge, 29 abril de 2012

Parada a Nimes (França)


27 de desembre de 2011. Arribem a Nimes a l’hora de dinar i aparquem prop de les Arènes, l’amfiteatre romà que des del segle I és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Abans de fer una volta per la ciutat, dinem en una terrassa al Boulevard de la Libération, just davant d’una fira que deuen haver muntat per les festes de Nadal.
Els orígens de la ciutat es remunten al segle VI abans de Crist, quan una tribu celta, els volques arecòmics, s’hi van establir. Anys més tard, van acollir les legions romanes sense oposar cap mena de resistència. Em miro l’amfiteatre, aquest edifici circular de pedres gastades, de pedres velles que ara contrasten amb la modernitat i la coloració de la nòria que hi ha just al costat i que reposa esperant tots aquells que s’hi voldran enfilar una mica més tard, quan acabin de dinar. Els habitants de Nimes presumeixen de tenir l’amfiteatre més ben conservat del món romà, una gran plaça que s’ha anat adaptant a la història a mesura que passava el temps. De les lluites de gladiadors i feres salvatges va convertir-se en una gran fortificació per la població de l’edat mitjana i encara avui acull nombrosos esdeveniments que van des de les curses de braus fins a concerts multitudinaris.
Deixem les Arènes i ens deixem perdre pels carrerons estrets del centre. Es veu una ciutat polida i molt mediterrània, amb gent asseguda a les terrasses fent el cafè i deixant passar les hores. Fa sol i és agradable passejar fins a la plaça de la Maison Carrée, l’altre edifici més important de la ciutat. Recordo el temple romà estudiat a les lliçons d’història de l’art, però sempre l’havia vist imprès en dues dimensions i ara m’agrada de ser aquí i contemplar-lo de tan a prop. Acabada de restaurar, la Maison Carrée mostra una lluminositat que es desprèn d’unes pedres que han quedat gairebé blanques després d’un lífting potser excessivament reparador. Part del fòrum romà de l’època i construïda en honor dels fills de l’emperador August, el temple es conserva en la seva totalitat, malgrat que alguns dels elements que presenta són posteriors a l’època romana. Igual que passa amb l’amfiteatre el fet que s’hagi conservat durant tants segles és que no ha deixat mai de ser útil per a la ciutat, sempre ha estat utilitzat per un o altre fi i això l’ha mantingut dempeus.
Josep Pla, a les seves Cartes d’Itàlia (1955) diu sobre la Maison Carrée: “L'aparició d'aquest temple absolutament intacte, amb totes les columnes dempeus, d'una nitidesa perfecta, d'unes proporcions delicades, fa una gran impressió. És una flor, una mica pàl·lida, que s'aguanta sobre la terra fa més de dos mil anys. Les seves ratlles conserven la frescor del primer tall; els seus clarobscurs, la precisió d'un perfecte dibuix acadèmic; el color de la pedra té el blanc rosat de les pedreres dels voltants; el petit fistó de formes geomètriques que corre sota el frontó és d'una perfecció acabada. Enmig de les cases de la ciutat, aquest temple, que els parisencs imitaren en la seva estimada i pesada Madeleine, és com una llum que aclareix tot el Migdia de França.” No crec que hi hagi manera millor de descriure la sensació que es té quan es contemplen aquestes columnes.
L’any 1993, a més, Norman Foster es va encarregar de construir l’edifici del Carré d’Art, biblioteca i museu d’art contemporani que, tot i lluir una estructura totalment moderna, vol crear una unitat espacial amb l’antic temple romà. Just al peu de la Maison Carrée s’hi ha instal·lat provisionalment una pista de patinatge sobre gel. Hi ha una cua de pares i nens esperant que obrin. A les dues en punt –una hora impensable uns quilòmetres més al sud, a la nostra Catalunya- obren les portes i tot s’omple de color. El cel blau i les pedres romanes contrasten amb el blanc del gel, dels arbres de plàstic que simulen estar ben glaçats i amb les coloraines dels vestits dels patinadors. Decidim deixar la plaça i seguir per l’avinguda del general Perrier fins agafar un carrer estret que ens deixa just davant de la Catedral.
Després d’anys de letargia, la ciutat de Nimes va viure una època d’esplendor a partir de l’any mil, quan la vinya, l’olivera i la cria d’ovelles la converteix en un gran centre comercial. S’hi afegeix la feina feta per adobers, tintorers i comerciants de teles. I és en el segle XI quan es construeix la Catedral de Sant Castor, que va sofrir després nombroses modificacions. La impressió que em fa és que és molt tosca, no té la majestuositat d’altres catedrals medievals, la veig arraconada i trista en una placeta massa plena de gent i taules de bars i cafeteries. Gairebé sembla passar desapercebuda, com si s’avergonyís una mica de representar el seu paper en una ciutat on els edificis romans encara guanyen en monumentalitat. Nimes té encara molt per oferir, fa sol i s’està bé passejant per uns carrers que juguen a fet i amagar dins les antigues muralles de la ciutat, però aquesta només havia de ser una parada en el camí i decidim continuar el nostre viatge cap a Marsella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada