dilluns, 30 abril de 2012

Colors i olors de Marsella (França)



27 de desembre de 2011. Entrem a Marsella pel Port Vell i de seguida m’enamoro de la ciutat, o potser no és de la ciutat, potser és del bon temps que es respira darrere els vidres del cotxe. És com si hagués tornat la primavera en ple desembre. La ciutat mostra els seus colors més clars i els velers, arrenglerats i ancorats a punt per a la navegació, l’acosten al mar. Notre Dame de la Garde contempla, des del seu mirador privilegiat, el moviment de cotxes i gent.
El trànsit és caòtic i no estic gens segura d’on és l’hotel, però ens endinsem per carrerons estrets, amb cotxes abonyegats aparcats damunt les voreres. Per un moment, em sento a Sicília. Els carrers estan encallats de gent i cotxes i, tot i que localitzem aviat l’hotel, hem de fer una bona volta perquè ens hem passat de llarg el pàrquing. Triguem molta estona a tornar i em temo que el recepcionista ja comença a sospitar que hem fugit amb les claus. Acabem trobant la porta i seguint les indicacions que ens condueixen a posar el cotxe, amb nosaltres a dins, en un muntacàrregues estret i claustrofòbic que ens deixa en un soterrani d’on hem de sortir per un ascensor que dóna a l’hotel(http://www.premiere-classe-marseille-centre.fr/es/index.aspx). Ja a l’habitació, miro per la finestra. El carrer és molt estret, amb molt pendent, brut i amb cases de pisos amb persianes de colors descolorits. Els cotxes estan tots aparcats amb les rodes damunt les voreres. M’agrada aquesta sensació de ciutat viva i una mica decadent tan pròpia de la mediterrània.
El carrer Saint-Ferréol és un carrer tancat al trànsit i ple de gent que passeja entrant i sortint de botigues de marques internacionals. Ens porta des de l’edifici de la Préfecture fins a la Canebière, una de les avingudes més animades de la ciutat. L’agafem en direcció al mar i donem un volt pel mercat de Nadal. Hi ha moltes paradetes d’artesania, però m’interessa més el que veig a la vorera de l’altra banda. Hi ha el mercat dels santons, les figures de pessebre que provenen d’una tradició del segle XVIII. N’hi ha de totes mides i colors i algunes són realment precioses. Un dels artesans ens assenyala l’Arlésienne, una figura típica de la Provença, una noia jove amb un xal, un vestit de puntes i un barret blanc, si és soltera; si representa que és casada, aleshores porta una cinta de color.
Ens arribem al Vieux Port, que abans hem travessat en cotxe. L’hivern no perdona i ja és fosc, però fa goig de veure tots els vaixells ancorats i il·luminats només per les llums de la ciutat. No fa gaire fred i podem passejar una estona. És aquí on va néixer aquesta ciutat oberta al mar, quan els grecs procedents de Focea a l’Àsia Menor van desembarcar a la cala de Lacidó. La llegenda explica que tot plegat va ser fruit de la història d’amor entre un jove grec, Protis, i la filla del cap lígur, Gyptis. La noia, a qui exigien que escollís pretendent, va oferir al jove estranger una copa d’aigua, símbol del seu amor, que va acabar unint els dos pobles. Sigui com sigui, Massalia va bastir-se emparada per tres turons que la protegien i va esdevenir un dels centres comercials més importants de la zona. No m’estranya gens que els grecs decidissin establir-se en aquest racó i que la ciutat anés creixent entorn d’aquest port que ara anomenen vell.
A la Place Bargemon els “sapins d’eau” inunden l’indret de llum. Es tracta d’uns avets metàl·lics que regalen aigua plantats dins uns gran piscina. Recorden als marsellesos i als visitants que la ciutat acollirà l’any 2012 el Fòrum Mundial de l’Aigua, i aconsegueixen fer visible una plaça amagada en la foscor del vespre. Altres carrers, amb molta més llum, ens tornen a la la Canebière i ens endinsem, sense saber-ho, per uns carrerons que ens menen al mercat de Noailles, una festa del color, les olors i la brutícia. Les parades estan ja desmuntant i hi ha restes de verdura i fruita per tot arreu. Sembla que haguem desembarcat en algun país àrab perquè hi ha homes amb aspecte nord-africà comprant i venent tota mena de trastos al mig del carrer. La majoria, però, s’acumula en una cantonada. A les botigues, que encara són obertes, venen fruites, tes, curris, fruits secs i hi ha restaurants que ofereixen kebabs, carn i pastes tunisianes, però a terra hi ha tota mena d’objectes gastats per l’ús, des d’electrodomèstics fins a sabates desaparellades. Les olors que m’arriben són més pròpies del sud que del nord del Mediterrani. M’agrada veure aquest bullici, no m’hi sento gens incòmode i passejo sentint que he arribat a una ciutat que és ben viva i que no s’amaga rere les parets de les cases. Això no em salva d’haver d’esquivar un gelat que ha sortit d’un congelador i que ha volat cap a la plaça. No sé si algú se’n volia desfer perquè ja era caducat, però m’ha anat ben just com no acabo amb un cucurull de nata enganxat als cabells.
El mercat es va buidant de mica en mica i aviat els carrers quedaran buits. Després de passar per una parada que encara mostra amb orgull caixes plenes d’ostres, tornem al port per buscar un lloc per sopar, però la majoria de restaurants són tancats i entrem en un tunisià que fa molt bona pinta. Me’n vaig a dormir sentint encara l’olor de menta i el regust d’un bon te verd.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada