diumenge, 18 març de 2012

Varsòvia: la ciutat reconstruïda (Polònia)

Vam arribar a Varsòvia en tren després de sis hores travessant el país des de Wroclaw. De la finestreta estant havíem pogut contemplar un paisatge rural i pla que no deixava veure cap muntanya a l’horitzó, ni tan sols un turonet per entrebancar-nos una mica la vista. Els quilòmetres semblaven repetits i em vaig entretenir llegint i escoltant música. A Poznan, el tren es va acabar d’omplir i vam xerrar una estona amb un noi que llegia un llibre en alemany i que ens va demanar si érem portugueses. Va resultar que era canari, fill d’andalusos i criat a Alemanya. Tenia moltes ganes de parlar del Barça i de la victòria contra el Madrid perquè havia hagut de veure el partit per internet, tot sol i tancat en una habitació d’hotel. Havia vingut a Polònia per vendre viatges a les Illes Afortunades i estava content perquè li havia anat prou bé.
Havíem marxat de Wroclaw amb una forta calor i a les vuit del vespre, Varsòvia ens oferia una temperatura molt agradable. L’hotel que havíem reservat era molt a prop de l’estació i del Palau de les Arts i les Ciències, un gegant de formigó que Stalin havia regalat a la ciutat i que tenia fama de veure’s des de qualsevol punt. L’edifici era enorme i em vaig recordar d’una baluerna semblant, també regal del dictador, a la ciutat de Riga. Els letons anomenaven l’edifici “el pastís d’aniversari d’Stalin” i els varsovians diuen que el millor lloc per observar la ciutat és des de dalt del mateix de l’edifici perquè és l’únic lloc des d’on t’estalvies de veure’l. Amb la fosca el Palau es va il·luminar de blau i em va donar la sensació que es convertia en una mena de llaminadura colossal.
La nit de Varsòvia era prou animada i vam poder passejar per carrers plens de gent que seien a les terrasses xerrant i bevent. L’endemà es va llevar assolellat i vam sortir amb la idea de visitar l’Stare Miasto, la Ciutat Vella. Els tramvies anaven amunt i avall i carregaven i descarregaven gent amb insistència, però vam començar la ruta a peu i en poca estona vam arribar a l’Ogrod Saski. Quan ens endinsàvem als jardins, però, ens vam adonar que no portàvem la càmera i vam fer marxa enrere per anar-la a buscar. Ara sí que vam optar pel tramvia pel viatge d’anada i tornada. Vam aprofitar per baixar als jardins Krasinski, una mica més a prop del centre històric i ens vam trobar davant del monument que les autoritats comunistes van inaugurar l’any 1980 per commemorar l’aixecament de Varsòvia contra les tropes alemanyes a l’agost de 1944. Quaranta-cinc mil homes van ser massacrats pels soldats de Hitler davant la mirada impassible dels soviètics, que s’esperaven a la riba del Vístula a punt per implantar el seu govern damunt de Polònia.
Just davant del monument hi havia l’església Garnizonowy, on es veu que es solien aixoplugar els soldats. En una capella lateral, decorada amb ceràmiques blaves i taronges i amb un ull diví que feia gairebé estremir, vam descobrir que hi havia enterrats un bisbe i el seu ajudant que anaven en l’avió que l’any 2010 va patir un tràgic accident que va suposar la mort de gairebé tots els membres del govern polonès. Vam seguir per uns carrers que ens van portar fins a les muralles medievals de la ciutat. Em va sorprendre que fossin de totxo vermell i no de pedra com les de casa nostra. Allà mateix i amb un mocador groc i vermell que algú li havia penjat al coll hi havia l’escultura del Petit Insurgent, que homenatjava la memòria de tots els nens que van morir defensant-se també dels alemanys. Vaig seguir caminant ja per dins la muralla fins a la Barbacana, la torre semicircular que servia d’entrada a l’Stare Miasto.
Patrimoni de la Humanitat segons la Unesco, la Ciutat Vella és una reconstrucció del que havia estat aquest emplaçament històric que va quedar totalment arrasat després de la Segona Guerra Mundial. Mentre passejava pels carrers empedrats, intentava buscar els errors d’una reconstrucció que s’havia portat a terme entre 1949 i 1963, però en realitat no sentia que allò fos un decorat de cartró pedra, sinó el casc antic d’una capital que s’estava obrint al turisme i n’ensenyava els millors racons. La Rynek Starego Miasta, o Plaça de la Ciutat Vella, em va agradar. Era gran, però no immensa com la de Wroclaw, i una sirena de bronze amb una espasa aixecada desafiava a tots aquells qui dubtessin de l’autenticitat d’una plaça que només havia conservat dues cases dempeus al final de la guerra.
Ben a prop vam poder veure des d’un mirador el Vístula, el riu més llarg de Polònia, que neix el sud i travessa tot el país per anar a morir a la mar Bàltica. Els cotxes que rugien sense parar per la riba ens van fer tornar cap als carrerons que serpentejaven entre reconstruccions de cases i petits palaus dels segles XVII i XVIII. No vam trigar gaire a sortir a la gran plaça del castell reial. L’antiga fortalesa del segle XIII, modificada i reconstruïda un munt de vegades, no em va semblar un castell, potser perquè m’esperava merlets i torres de defensa. Tanmateix, sí que li deuria semblar massa simbòlic a Hitler, que el va fer dinamitar l’any 1944. Gràcies a les donacions que els polonesos feien en una enorme guardiola que hi havia a la porta, l’any 1971 es van començar les obres de reconstrucció, que es van acabar l’any 1984 i el van deixar amb la fesomia actual.
S’acostava l’hora de dinar i tenia gana, però vaig aturar-me un moment a contemplar la plaça, era massa gran pel meu gust però els colors grocs, verds i de terra fosca de les parets de les cases la feien acollidora. Enmig d’aquell espai, a més, es dreçava la Columna de Segimon. El monument, construït l’any 1664 pel rei Ladislau IV en memòria del seu pare, es va salvar de la destrucció. De fet, només se’n va salvar l’estàtua, perquè la columna original jeu tota foradada de la metralla en un dels laterals del castell. La plaça s’obria cap a l’ampla avinguda que havia estat el camí reial i a mà esquerra vam entrar a l’Església de Santa Anna, una església barroca i amb encant que lluïa a la façana una foto enorme de Joan Pau II, present a la tota la ciutat, recordant el seu origen polonès i qui sap si fent veure que varsovians encara no s’havien adonat que hi havia un nou Sant Pare al Vaticà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada