dissabte, 24 març de 2012

Remenant trastos als encants de Varsòvia (Polònia)

Sempre m’ha semblat que les ciutats són molt més que façanes històriques en carrers empedrats i a Varsòvia em vaig llevar amb la idea que havíem de fugir –encara que fos per una estona- de la Varsòvia turística i anar a fer un volt que s’escapés del plànol que portava a la butxaca. Vam decidir anar fins al Bazar na Kole, uns encants que es fan al districte de Wola, a l’avinguda Obozowa.
Els vint minuts asseguda al tramvia número 24 em van servir per anar fugint de la imatge de la ciutat que m’havia endut el dia abans. Aquella que ara veia darrere els vidres del vagó groc i vermell ja no era la Varsòvia reconstruïda a imatge dels palaus i les cases de colors del segle XVII, sinó que m’anava endinsant en una ciutat potser una mica més grisa i bruta, però també viva i interessant. Quan vam baixar a la parada de Dalibora feia un vent una mica fresc. De seguida vam veure que érem a prop del mercat, perquè hi havia gent i parades de trastos per tot arreu. Alguns aprofitaven les baranes d’uns jardins descurats per penjar-hi uns taulons que els servien de taulell. Venien tota mena de coses, algunes sortides del fons de calaixos plens de pols i havien de vigilar que el vent no se’ls endugués la poca mercaderia que mostraven. Vam anar seguint el carrer fins a girar a la cantonada. N’hi havia que havien obert el maleter del cotxe, mostraven quatre coses i discutien preus amb alguns interessats.
Les voreres dels carrers estaven força malmeses i els locals i botigues que hi havia al barri eren molt diferents d’aquelles que havia vist al centre. No hi havia cap cadena de moda internacional, sinó comerç de barri. Aviat em vaig adonar que, en realitat, encara no havíem entrat al Bazar na Kole, que es trobava dins un recinte envoltat d’unes tanques de color verd. Allà hi havia més trastos encara, alguns trets dels mateixos calaixos empolsinats que havíem vist a fora, però d’altres amb una mena d’aurèola d’antiguitat que els donava una certa categoria. Hi havia una mica de tot, però sobretot guanyaven la partida els records de la Segona Guerra Mundial i de l’època comunista: uniformes, gorres, cascos, medalles i fins i tot algunes armes. Entremig de tot això postals de Polònia de feia unes quantes dècades, mobles, quadres, joies, instruments i les sempre presents culleres de plata.
Vam voltar per les parades una bona estona i vam entendre’ns com vam poder amb una senyora que ens deia que havíem d’aprendre polonès si volíem comprar alguna cosa. De fet, feia estona que escoltava converses que no entenia i intentava endevinar amb el gest si s’acabaria fent una venda o el comprador se n’aniria a regatejar una mica més enllà. També era curiós observar quins eren els trastos que remenava la gent, què era el que més els interessava. Jo no sabia llegir les històries que de ben segur hi havia darrere cada una de les coses que es venien en aquell mercat, però em semblava que hi havia qui era capaç de seguir-ne les traces que el temps hi havia deixat. Qui sap quin oficial s’amagava darrere d’aquelles medalles o quin aniversari felicitava aquella postal mig desdibuixada. Vaig pensar que hi havia més Varsòvia en aquells trastos que en els edificis reconstruïts que havia vist el dia abans.
Estava contenta d’haver fugit dels barris turístics i vaig pujar al tramvia convençuda que anar una estona a voltar pels encants havia valgut la pena. Suposo que era veritat que una ciutat no eren només façanes històriques i carrers empedrats, una ciutat també vivia fent intercanvis d’andròmines i venent-se els records del passat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada