dissabte, 3 març de 2012

El passat miner de Juneau sota la pluja (Alaska)

Feia tres dies que érem a Juneau, capital d’Alaska des de 1906 encara que molta gent pensi que és Anchorage, la ciutat més poblada de l’Estat, la que ostenta la capitalitat. Sèiem a la parada d’autobusos esperant el que ens havia de portar fins a l’illa de Douglas, a l’altra banda del Gastineau Channel, i plovia.
El dia abans, assolellat, havia estat un miratge i altra vegada el paisatge s’havia cobert de gris i s’amagava darrere un tel de boira que difuminava la ciutat i les muntanyes que l’envoltaven. Vaig pensar en com devia ser tot allò quan només hi vivia una de les tribus Tlingit, els Auke, que havien trobat en aquell racó de món prou recursos naturals per abastir a tots els seus habitants. Ara la ciutat compta amb unes trenta mil persones i, malgrat que llueix un capitoli i edificis oficials repartits per tota la ciutat, queda lluny d’Anchorage, que reclama la capitalitat de l’Estat amb les seves més de dues-centes mil persones censades.
Vam pujar a l’autobús junt amb un parell de persones que semblaven rodamóns. El conductor ens va dir que era estrany que volguéssim anar a l’illa, perquè no hi volia anar mai ningú, però jo estava convençuda que allà hi trobaríem l’esperit dels fundadors d’una ciutat que continuava essent un interrogant per a mi després d’aquells tres dies de caminar pels seus carrers. Joseph Whidbey havia explorat la zona a l’estiu de l’any 1794, quan va arribar-hi amb l’expedició de George Vancouver, però no va ser fins anys més tard que l’or va marcar el destí d’aquests paratges. L’any 1880 Joe Juneau i Richard Harris van ser els qui van fundar la ciutat gràcies a l’ajuda del cap indi Kowee que els va assenyalar on hi havia el preciós metall que feia temps que buscaven. Durant seixanta anys, les tres mines de Juneau van ser de les més grans del món: dues, la Juneau Mine i la Gastineau Mine, al continent, i la Treadwell Mine a l’illa Douglas, on l’autobús ens acabava de deixar.
Teníem la intenció de recórrer el que quedava de la mina, que l’any 1917 va esfondrar-se per culpa de filtracions d’aigua que feia anys que avisaven. Per sort es va poder evacuar tothom qui hi treballava i no hi va haver víctimes. Una part de la mina va continuar en funcionament fins a 1922. Vam agafar un petit sender molt cobert d’arbustos i herbes que creixien per tot arreu i que ningú no es dedicava a tallar. Plovia cada vegada més fort i les restes de la mina estaven mig cobertes per la vegetació. No hi havia cap mena de panell informatiu que ens expliqués quina havia estat la funció d’aquells edificis de formigó. La mullena enfosquia els colors del ciment, dels ferros rovellats i fins i tot de les plantes que s’enfilaven a les parets i campaven al seu aire per tota la zona. No quedava res d’aquella mina que havia estat la més gran del món, una mina de la qual s’havien extret entre 1881 i 1922 més de tres milions d’unces d’or.
Vam acabar abandonant el sender i baixant a la platja. La sorra era bruta d’algues i de troncs que la marea havia abandonat a la matinada. Només hi havia un parell d’homes fent córrer els gossos i gairebé se sentia el silenci. La boira tapava completament el Mount Juneau i vaig tenir la sensació de ser en un lloc molt llunyà, gairebé em va semblar que el temps s’havia aturat i que no hi havia res més enllà d’aquell canal que ens separava del continent. Un creuer que avançava lent cercant l’entrada a port, em va fer tornar a la realitat. A més, no havia parat de ploure i potser havia arribat l’hora de tornar a agafar l’autobús i travessar el pont que ens separava de la ciutat.
Em va semblar que el misteri continuava regnant a l’illa quan el conductor, que era un altre de diferent, va trobar estrany que anéssim al centre. Era com si la connexió entre Juneau i l’illa Douglas fos molt més que un viatge de deu minuts d’autobús. A més, la gent que va compartir el trajecte amb nosaltres era una mica estranya, com si la boira i la pluja donessin a tot plegat un aire inquietant.
Vam passar la resta de matí voltant amunt i avall pels carrers de Juneau sota una fina capa d’aigua que queia sense aturador. Entràvem i sortíem de botigues de souvenirs perquè no sabíem què més podíem fer ancorades en aquella ciutat petita i que s’enfilava cap unes muntanyes que regalaven aigua a desdir. Una rèplica de la Liberty Bell ens va indicar que érem just davant del capitoli i aviat vam ser al Juneau-Douglas City Museum on vam visitar l’exposició que explicava sobretot el passat miner de la ciutat, però que també recordava el seu passat indi, la relació entre la conservació dels boscos de la zona i els primers esquiadors i fins i tot les polèmiques polítiques sobre la capitalitat d’una ciutat que no era accessible per terra i que, per tant, quedava molt més aïllada que d’altres del mateix 49è Estat de la Unió.
Al Centre d’Art i Cultura feien una tarda de concerts gratuïts i vam decidir apropar-nos-hi una estona. Els dos primers grups que van actuar estaven formats per nois i noies d’entre setze i divuit anys i les famílies i els amics aplaudien amb força cada una de les cançons que sonaven en un espai una mica massa diferent i molt més despullat que el parc on havien de tocar si no hagués plogut. Després i ja acabats els concerts dels joves de l’institut, van pujar a l’escenari uns quants adults que van fer música tradicional.
Encara plovia quan vam sortir. Els turistes havien desaparegut, com cada vespre, i gairebé ningú no corria per uns carrers molls i un cel que no augurava millora per a l’endemà. Però allò era el mànec d’Alaska i aquest era el temps més habitual d’una capital que feia anys que havia acabat l’or que hi havia amagat sota les llambordes. L’endemà continuaríem la nostra recerca d’or particular quan faríem camí cap a Skagway, allà on s’acabava l’Inside Passage i començava l’Alaska més continental.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada