Ullades de sol a Petersburg, la petita Noruega d'Alaska

No sé si plovia el dia que va arribar a Petersburg Peter Buschmann, l’aventurer noruec que dóna nom a la població i que es va instal·lar a l’illa de Mitkof a finals del segle XIX. Molts anys abans, potser gairebé dos mil, els indis tinglit havien convertit la zona en un camp de pesca per a l’estiu, però el noruec va tenir l’encert de construir-hi la primera envasadora de peix aprofitant el gel que arribava a la ciutat en forma d’iceberg des del LeConte Glacier, la glacera més meridional de l’hemisferi nord que va a parar al mar. Fos com fos, nosaltres hi havíem arribat amb pluja i el dia es tornava a llevar emplujat. Això no volia dir, però, que no volguéssim continuar la visita per la ciutat i l’illa on havíem desembarcat el dia abans.
Després de Peter Buschmann, molts altres escandinaus van fer via cap a la ciutat i aviat va ser coneguda per la “Petita Noruega”. Però un dels anys més importants per la història de Petersburg és l’any 1965, l’any en què un grup de pescadors locals compren l’envasadora coneguda per Pacific American Fisheries amb la idea de crear una gran companyia dedicada a la producció i al comerç del peix. És així com neix Icicle Seafoods, l’empresa més important de la ciutat. I és que Petersburg és sobretot una població pesquera, amb barques que entren i surten constantment dels seus tres ports i botes de goma anant amunt i avall. Va ser precisament pel port per on vam començar la visita. Vam fer una ullada al North Harbour, al Middle Harbour i al South Harbour, tres enclavaments portuaris gairebé de costat que estaven en plena feina. Va ser aleshores quan va parar de ploure i el sol, tímid, va començar a treure una mica el nas. Fins i tot vam arribar a veure algun forat blau al cel.
Sing Lee Alley ens va acostar cap a la zona que no havíem conegut el dia abans i aviat vam agafar un carrer amb el terra de fusta que ens va portar al Sons of Norway Hall i al Bojer Wikan Fishermen's Memorial Park, on hi ha una rèplica d’un vaixell víking. Al costat de l’estàtua de bronze de Bojer Wikan hi ha el nom i les dates de defunció de totes aquelles persones del poble que han perdut la vida a la mar. Vaig sentir una mena d’esgarrifança. En aquesta zona, just a la riba de l’anomenat Hammer Slough hi havia casetes construïdes sobre pivots de fusta que em van recordar els dos dies que vaig passar a les illes Lofoten noruegues. Vaig veure una llibreria amagada en un raconet de carrer i no em vaig poder estar d’entrar-hi. Era un lloc agradable, amb llibres apilonats a les prestatgeries i objectes de papereria que acabaven d’omplir els escassos racons buits. La llibretera, molt simpàtica, ens va dir que era la primera vegada que parlava amb algú de Barcelona, que no havia rebut mai cap turista espanyol. Va estar molt contenta que ens agradés la botiga i ens va recomanar aprofitar bé la mica de sol que estava fent.
Vam agafar una carretera que ens va portar al petit aeroport i després vam seguir fins a Sandy Beach Park, una platja amb taules de picnic i amb la sorra bruta d’algues que havien quedat atrapades quan havia baixat la marea. Era precisament en aquesta zona de marees on els arqueòlegs havien descobert petròglifs nadius i trampes per a peixos d’època prehistòrica. El sol s’anava imposant i les coses començaven a tenir un altre color: les muntanyes del continent, que el dia abans s’havien esborrat, avui es deixaven veure; i el mar havia passat del plom al blau intens. La carretera continuava cap al poble i vam parar a l’Outlook Park, un petit mirador cobert i de fusta preparat per la observació de balenes i icebergs a la zona marítima coneguda com a Frederic Sounds. No vam estar de sort i no vam veure aparèixer ni una cosa ni l’altra, només un senyor gran que passejava el gos i que ens va explicar que no sempre apareixien quan volies, però que era freqüent veure balenes des d’aquell petit refugi.
Vam fer el camí de tornada al poble contemplant un vaixell que s’anava apropant i que va resultar ser de National Geographic. Les cases, totes mirant a mar, eren totes de fusta i amb grans finestres sense cortines, algunes de les quals posaven marc a un mar que es deixava veure a l’altra banda del menjador. Potser tants menjadors ens van recordar que era hora de dinar i vam entrar en un petit restaurant del centre. Lassanya i amanida acompanyades amb un parell de llesques de pa d’all era el menú del dia i el que assaborien els pocs comensals del local. Eren només quarts de tres quan vam sortir, però s’havia girat un airet molt fresc. Tot i que el sol ja s’havia tornat a amagar, no plovia i vam pensar que encara podíem aprofitar la tarda per fer una caminada cap a una altra part de l’illa.
Vam arribar a la terminal de ferri i després vam seguir el carril bici durant un parell de milles resseguint els Wrangell Narrows. El paisatge transmetia tranquil·litat, el mar era pla i semblava una bassa d’oli. Els arbres arribaven fins a la riba i casetes de fusta i barquetes reposant convertien l’indret en una mena de postal. El cel s’havia anat cobrint amb núvols blancs i acotonats, però hi havia molta més visibilitat que la que havíem tingut el dia abans. El nostre vaixell no sortia fins a mitjanit i encara vam poder seure una estona en un bar que semblava sorgit de la imaginació d’un guionista de Hollywood, però que suposo que era autèntic com tots els habitants de la ciutat que hi prenien unes quantes cerveses. Vam entrar també a la botiga de l’envasadora de peix per poder comprar unes quantes llaunes de salmó local i una hamburguesa, també de salmó, per sopar.
Va fer encara quatre gotes i després va tornar a parar. Era més tard que el dia abans, però pels carrers de Petersburg hi havia més gent voltant. El dia, una mica més assolellat, havia fet que la gent obrís les portes de casa i sortís a passejar. A quarts de dotze de la nit embarcàvem i deixàvem enrere Petersburg a punt per navegar fins a Juneau, la capital d’Alaska. Aquesta vegada ens havíem assegurat de poder dormir en una cabina, encara que fos de les més econòmiques.