L'aigua verda del Ward Lake. Ketchikan (Alaska)

Era l’últim dia a Ketchikan (Alaska) i encara quedava tarda, però abans de continuar descobrint l’entorn de la població, vam entrar a l’oficina de correus. Era l’únic lloc on semblava haver-hi algú, perquè els carrers estaven buits i el rebombori que causaven els creuers que atracaven de bon matí havia quedat totalment diluït tan bon punt havien marxat. Vam passar també pel supermercat i, després d’anar a deixar les coses a l’hotel, vam esperar un autobús que ens havia de portar a Ward Lake.
L’autobús no anava gaire ple: un parell de dones que tornaven a casa carregades amb un cabàs, un parell de senyors que semblaven pescadors i un home que va explicar que era de Nova York, que havia vingut per poder pescar i que la seva intenció era acampar prop del llac per aprofitar bé les hores. El conductor va frenar i ens va dir que, sobretot, no triguéssim gaire perquè al cap d’una hora i mitja feia el camí de tornada i era l’últim autobús que passaria aquell dia. Ens va dir que ens esperéssim en un lloc ben visible i que pararia perquè poguéssim tornar a la ciutat. Va baixar amb nosaltres el pescador de Nova York i, com nosaltres, va començar a seguir la pista de terra que vam deduir que portava al llac.
La climatologia d’Alaska no perdona i quan encara no érem ni a la zona d’acampada, va començar a ploure. Per tot arreu hi havia cartells avisant que era zona d’óssos i que estava prohibit portar menjar més enllà de la tanca que marcava l’entrada al camí que feia la volta al llac perquè podia ser ensumat pels óssos i rebre’n atacs violents. Sabia que no portava res comestible a la motxilla, però me’n vaig assegurar per si de cas. Havíem perdut el pescador de vista i, tot i que hi havia alguna autocaravana, no vèiem ningú enlloc. El llac era petit, però d’un verd intens. L’aigua era fosca i les plantes aquàtiques li servien de decoració. Caminava de pressa, sota la pluja que queia cada vegada amb més força i controlava el rellotge perquè temia que acabaríem perdent l’autobús. Quan ja portàvem un bon tros de camí i ens adonàvem que no podríem fer tota la volta al Ward Lake, vam veure un parell de pescadors dalt d’una barqueta. Semblava que el llac em regalés una postal perquè marxés amb la seguretat d’haver vist el bo i millor d’un paisatge gairebé edènic si no hagués estat per la pluja.
El camí fins a la carretera se’m va fer molt llarg, però quan hi vam arribar em vaig adonar que ens sobrava molt més temps del que em pensava. Buscava un lloc on aixoplugar-nos, però no n’hi havia cap i va ser aleshores quan es va parar davant nostre una camioneta pick-up amb la insígnia de l’Estat d’Alaska. La dona que conduïa ens va demanar si anàvem al poble i si volíem que ens portessin. No ens ho vam fer repetir i de seguida vaig seure entremig de galledes i xarxes que hi havia al seient del darrere. Al costat de la conductora, un noi una mica més jove ens va explicar que eren ràngers, que ell era d’un Estat molt més calorós i que estava fent pràctiques als boscos d’Alaska. Estava amoïnat perquè amb tanta pluja encara no havia pogut anar a anellar alguns ocells de les muntanyes de les illes del Passatge de l’Interior properes a Ketchikan.
Ens van descarregar al Rangers Center i ens van desitjar un bon viatge. La conductora va explicar que aquella mateixa nit, com nosaltres, agafava el ferri i que si volíem, un cop a Juneau, ens portaria al centre de la ciutat. Llàstima que nosaltres fèiem una parada a Petersburg, un dels pobles menys turístics d’aquell Inside Passage que havíem començat a recórrer en ferri des de Prince Rupert, encara al Canadà.
El centre dels ràngers era lluny del nostre hotel i vam caminar una bona estona, però per sort aviat va parar de ploure i al cel van començar a aparèixer clarianes. Hi havia poca gent pel carrer i totes les botigues estaven tancades, però per primera vegada en tres dies vèiem una escletxa de llum que ens permetia descobrir les illes que Ketchikan tenia al davant i que havien estat amagades fins llavors. A les vuit del vespre érem a punt de sopar a l’Annabelle’s, el restaurant del nostre Gilmore Hotel. El cambrer ens va explicar que havia estat a Catalunya i fins i tot es va atrevir amb “el Barça és més que un club” amb un accent prou acceptable. Vaig decidir acompanyar l’entrepà de bacon amb una chowder, una de les famoses sopes espesses que eren l’especialitat de la casa. Era de salmó fumat i la vaig acompanyar, tal com em va explicar el cambrer, de trossets de cracker biscuits. Vaig sentir com aconseguia escalfar tots els músculs que tenia entumits després de tanta mullena.
Les cames em feien mal i estava cansada d’un dia de dures caminades sota la pluja, però havia valgut la pena descobrir la part menys turística de Ketchikan, aquella que passaven per alt tots aquells que baixaven d’un creuer i donaven una volta pel port durant dues hores. El dia, però, encara no s’havia acabat perquè el ferri no sortia del port fins gairebé les quatre de la matinada. Vaig canviar-me pantalons, samarreta i botes sense poder-me dutxar i vam seure a la recepció de l’hotel llegint i esperant que passessin les hores. Cap a la una, la recepcionista, una senyora gran que ens havia acollit molt bé des del primer dia, ens va demanar un taxi que va arribar conduït per una altra senyora també molt gran. Aquells dies a Alaska m’estaven fent adonar que hi havia gent molt gran, amb edat d’estar gaudint d’una jubilació tranquil·la, treballant a tot arreu. Vaig pensar en les terribles mancances socials que tenia un gegant tan poderós com els Estats Units.