Els misteris de Deer Mountain. Ketchikan (Alaska)

El nostre ferri no marxava fins a la nit i Ketchikan encara ens oferia llocs per explorar. Teníem ganes de descobrir els boscos humits d’Alaska a peu i vam decidir fer el sender fins al cim de Deer Mountain, a tres mil peus d’alçada, uns nou-cents metres que s’enfilaven just des d’arran de mar. Vam guanyar uns quants metres agafant el bus gratuït fins al Totem Heritage Center i allà vam començar a pujar muntanya amunt.
El camí feia molta pujada i estava molt ben marcat. De tant en tant, una passarel·la de fusta o unes escales fetes de troncs permetien superar més fàcilment el desnivell. No plovia, però era evident que era un bosc humit i baixava aigua per tot arreu. La humitat, la boira, el fang i uns arbres altíssims feia que ens anéssim endinsant en una mena de bosc encantat. Els cedres i els pins d’Alaska s’amuntegaven i es barallaven per aconseguir un trosset de cel on poder treure el cap. Alguns, caiguts i trencats pel pes de la neu hivernal, ens feien una mica més difícil el camí mentre una catifa de molsa se’ls havia instal·lat al damunt. Ens vam creuar amb alguns caminadors, però aviat vam adonar-nos que ningú no ens seguia i vam seguir soles muntanya amunt. El desnivell i la humitat van anar augmentant.
Després de passar per sota uns arbres on no vam saber trobar d’on venia el cant d’uns ocells que semblava que estiguessin afònics, el bosc es va cobrir de silenci. Ni tan sols nosaltres fèiem cap mena de soroll. No se sentia res llevat de l’aigua que baixava per torrents i també pel mig del camí obrint-se pas pendent avall. El lila i el blanc d’algunes floretes petites posaven una nota de color al verd fosc i al marró que dominava la nostra visió. Aleshores vam arribar a un petit espai net d’arbres que ens va servir de mirador cap al mar i les illes del voltant de Ketchikan. La boira posava un tel damunt el paisatge i la visibilitat no era gens bona. Em va donar la sensació que contemplava el món rere una tela mosquitera, però allò també tenia el seu encant.
El camí continuava enfilant-se i, malgrat que el desnivell continuava essent molt important, anàvem a molt bon ritme. No n’estàvem segures, però ens semblava que anàvem arribant al cim i ja sentíem els motors dels hidroavions que portaven turistes cap als Misty Fjords. No havíem vist ningú gairebé des del començament del sender, però quan érem a punt d’arribar al cim ens vam creuar amb una parella de San Diego. Després de jugar a endevinar d’on érem –la llengua catalana els va sonar a francès o portuguès- van dir-nos que ens faltava poc per arribar al cim, però que la boira ho cobria tot i no havien pogut veure res. Malgrat l’advertiment, vam decidir seguir endavant i, efectivament, nosaltres tampoc vam veure res. Només una petita clariana amb uns arbres que assenyalaven la direcció del vent amb les branques.
La baixada va ser gairebé tan dura com la pujada, no tant pel cansament, sinó perquè el camí semblava un riu ple de pedres punxegudes i era molt fàcil relliscar. No havíem vist cap animal: ni cabres salvatges, ni els cérvols que donaven nom a la muntanya, ni tan sols esquirols vermells. Per sort, tampoc ens havíem topat amb cap dels perillosos óssos negres que hi havia a la zona. El camí s’allargava i ja començava a pensar que no tenia final, que Ketchikan havia desaparegut sota la boira, quan vaig tornar a sentir els cants dels ocells afònics assenyalant que arribàvem al punt on havíem començat.
Es va posar a ploure i ens vam amagar un moment al Totem Heritage Center, però després de la caminada teníem molta gana i havia arribat l’hora de dinar. Encara quedaven hamburgueses de peix per tastar i aquesta vegada vaig optar per la de bacallà arrebossat a la cervesa. No sé si per culpa del cansament, de la gana o del bacallà fresc, però la veritat és que la vaig trobar boníssima. Sortint del restaurant, la boira es va aixecar una mica i va destapar Deer Mountain que, en poca estona, havia quedat enfarinada de neu. La muntanya, que no ens havia volgut revelar tots els seus misteris, es vestia de gala per acomiadar-nos.