diumenge, 26 febrer de 2012

El gel de Mendenhall Glacier a Juneau (Alaska)

Em vaig llevar tement un altre dia de pluja, però Juneau havia decidit regalar-nos un dia de sol. Havíem arribat el dia abans en un ferri que va atracar al port custodiat per dues àligues calbes que mostraven tota la seva majestuositat aguantant-se amb fermesa en els cables que sostenien les plataformes per on baixàvem els passatgers. Semblava que tinguessin assajat el paper d’amfitriones del 49è estat de la Unió. Potser ens recordaven també que a Juneau només s’hi podia accedir com ho havíem fet nosaltres, per mar, o bé per aire, igual que feien elles quan estenien les seves grans ales.
Plovia, igual que ho havia fet des del primer dia que havíem arribat a Alaska i la terminal de ferri era a catorze milles del centre. No hi havia cap autobús i tothom es barallava pels pocs taxis que hi havia. Vam compartir-ne un fins al centre amb una senyora canadenca, de Prince Rupert, que ens va explicar que s’instal·laria uns quants dies a Juneau per fer caminades per l’entorn. La resta del dia, que vam aprofitar per conèixer la ciutat, va continuar plovent a estones. Per això em semblava que no podia ser que l’endemà es llevés amb el cel tan blau just per permetre’ns veure el Mendenhall Glacier en les millors condicions.
Una de les grans atraccions de Juneau eren els seus camps de gel i el dia abans ja ens havíem informat sobre com anar-hi en un autobús interurbà. Segons ens havien explicat i fent cas del que deia l’horari que teníem a les mans, cada mitja hora sortia un bus, però vam haver d’esperar ben bé una hora per poder marxar. A la parada, tres o quatre borratxos dormien ajaguts als bancs i vam haver d’esperar a peu dret. El conductor no semblava acostumat a portar turistes i ens va avisar que trigaríem quaranta-cinc minuts i que després n’hauríem de caminar uns vint més. Vam dir-li que no hi havia cap problema i vam començar un recorregut que ens va portar per tota la ciutat i que va parar en alguns veïnats i centres comercials. Va anar pujant i baixant gent fins que, amb l’autobús gairebé ja buit, el conductor ens va avisar i ens va assenyalar la carretera que havíem de seguir si volíem arribar a la glacera.
El camí era planer i seguia la carretera. Feia sol i això em feia estar contenta. De sobte, quan ja començava a pensar que no devíem ser gaire lluny, em va sorprendre un riu amb una riba on hi havia arbres secs i grisos que contrastaven amb els verds dels vessants més alts. I aleshores va ser quan la vall es va obrir i va mostrar un enorme camp de gel blanc, blau i gris que ens va indicar que estàvem a punt d’arribar. Crec que vaig caminar més de pressa, però em vaig aturar al costat d’un riu que baixava d’un altre dels vessants de la muntanya i que indicava que aquella era zona d’óssos i que calia anar en compte. Aviat vaig entendre perquè els óssos s’acostaven al riu. Era ple de salmons que jugaven amb el corrent d’aigua cristal·lina.
Vam arribar al llac que hi havia al peu de la glacera i vaig deixar anar un petit sospir. Era més petita que les glaceres que havia vist a la Patagònia argentina feia uns quants anys, però vaig sentir que el lloc m’agradava. Les muntanyes del fons es veien retallades en el paisatge i feia prou sol per poder veure bé la gamma de colors que amagava el gel. Em vaig quedar atrapada contemplant aquells icebergs a la deriva que nedaven lents i s’anaven convertint en milers de gotes transparents.
A Ketchikan m’havia comprat un llibre de John Muir, el llibre en què el científic i aventurer explicava els seus viatges a la recerca dels camps de gel d’aquesta zona d’Alaska. Era l’any 1879 i li va semblar que era meravellós aquell gel i aquelles cascades d’aigua que baixaven de les muntanyes que l’envoltaven. Va anomenar la glacera Auk Glacier en referència al nom d’un dels grups del poble tinglit, però l’any 1891 la glacera va prendre el nom del físic i meteoròleg Thomas C. Mendenhall. Nosaltres no havíem patit com John Muir per arribar fins allà ni ho havíem fet en canoes guiades per indis, però gaudíem també de la naturalesa en estat pur. Vam caminar fins a apropar-nos més al llac i a la glacera i vam quedar-nos al peu d’una cascada que llançava aigua amb força des de la muntanya.
Després de menjar-nos un entrepà a les escales del Centre de Visitants de la glacera, vam seguir un dels camins marcats a punt per fer una petita excursió que ens portés a veure noves perspectives del gel. Estava prohibit portar menjar més enllà de la carretera per no atreure l’atenció dels óssos i era molt recomanable portar picarols penjats a la motxilla per evitar topades perilloses. Així, doncs, vam enfilar l’East Glacier Trail Loop fent un soroll de mil dimonis amb uns esquellerincs que de ben segur eren perceptibles per l’orella d’un ós si no és que aquest era sord de naixement. Abans d’encarar-nos als animals, però, vam haver d’avançar una família Ulisses que feia via molt a poc a poc i que ens anava entrebancant. Després, vam creuar-nos amb alguns caminadors, pocs, i vam seguir el camí que cada vegada s’enfilava més dret.
Ens vam desviar fins a un altre salt d’aigua i vam reprendre el costerut sender que ens anava apropant a la glacera a mesura que guanyàvem altura. El bosc humit, espès i amb arbres trencats, em recordava la pujada de feia uns quants dies a Deer Mountain, a Ketchikan. La molsa creixia flonja i verda i floretes blanques i blaves i alguns bolets ens contemplaven des del terra estant. Un petit mirador ens va permetre veure la glacera des d’una perspectiva totalment diferent a la que havíem tingut al matí. Després el camí feia un giragonsa estranya per entre els arbres per tornar-nos a portar muntanya avall per un altre lloc. Ens vam creuar amb tres o quatre persones que caminaven en direcció inversa a la nostra i vam baixar uns quants trams d’escales de fusta que ajudaven a superar un desnivell força important. Se sentia el silenci només trencat pels nostres picarols i vam acabar sortint a la carretera just al costat del riu dels salmons. Continuaven saltant i ensenyant el cos d’un vermell intens que brillava amb el sol. Ja a la carretera, a recer dels óssos, vaig pensar que seria el millor moment per contemplar una d’aquelles enormes criatures pescant el sopar, però qui era jo per organitzar-los la vida. Segurament s’esperaven que marxés per treure nas i urpes i esgarrapar un d’aquells exemplars vermells que desafiaven el corrent.
Vaig marxar a peu i sentint l’escalforeta del sol a la cara, que s’agraïa després de tants dies de pluja i mal temps. No em vaig poder estar, però, de girar-me unes quantes vegades més abans de deixar lluny aquell camp de gel que ocupava tota la vall de Mendenhall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada