dissabte, 18 febrer de 2012

Camí de Petersburg pels Estrets de Wrangell (Alaska)



El vaixell va salpar de Ketchikan a tres quarts de quatre de la matinada a punt per seguir la ruta pel complicat Inside Passage i entrar als estrets de Wrangell de camí cap a Petersburg, una ruta que els grans creuers no podien fer perquè la geografia els ho impedia. Quan vam embarcar, hi havia molta gent dormint per terra o embolicats en mantes a les butaques i jo també vaig buscar un racó per instal·lar-m’hi, però era difícil trobar la posició i, malgrat que m’havia abrigat bé, feia molt fred. Passava aire per tot arreu i se’m congelava el nas i els peus. Els terra era dur, però això era el de menys. No crec que dormís més d’una hora i em vaig llevar amb el fred ficat a dins.
Tan bon punt van obrir la cafeteria, vaig prendre’m un te ben calent per intentar retornar-me, però no era fàcil. A l’Observation Deck, un rànger feia una xerrada sobre la ciutat de Wrangell i el seu passat rus i britànic. A fora plovia i hi havia una boira que no deixava veure res. Tornàvem a navegar per aigües misterioses. Era com si Alaska ens intentés desorientar en aquest sud-est format per illes i estrets passatges entre muntanyes nevades i glaceres que anaven a morir a la mar. Només ens aturàvem un quart d’hora a Wrangell, però vam decidir baixar i fer-hi una volta. Vam tenir el temps just per arribar al centre, de casetes de fusta de colors, i fer mitja volta perquè no ens deixessin a terra. Va ser quan tornàvem a embarcar que vam coincidir altra vegada amb una parella d’holandesos que havien fet el trajecte en tren pel Canadà amb nosaltres i que després havien pujat al ferri de Ketchikan. Ens van explicar que havien passat un parell de dies a Wrangell i que havien pogut anar a veure óssos des d’un mirador prou segur. A diferència de nosaltres, havien decidit no baixar a Petersburg i fer camí cap a Juneau, la capital de l’Estat d’Alaska.
Les hores al ferri se’m van fer pesades, sobretot perquè tenia son, molt fred i el paisatge s’havia amagat rere una espessa cortina de pluja i boira. Si hagués pogut m’hagués embolicat amb una manta i no entenia que la gent del país voltés pel vaixell en màniga curta i xancletes. Els estrets que conduïen a Petersburg eren complicats per als navegants i la boira encara dificultava més les maniobres. Anàvem molt lents i amb precaució, i un home vestit amb un impermeable verd fosc parava la pluja a la proa de la nau per avisar al capità d’esculls massa perillosos. Passàvem arran de terra tant per una banda com per l’altra i en alguns moments semblava realment que acabaríem embarrancant. Vaig sortir per fer alguna foto, però vaig tornar a entrar de seguida perquè a fora no parava de ploure i el fred em clavava agulles a la cara.
Després de dinar el vaixell va començar a acostar-se a Petersburg. Es començaven a veure algunes cases i el port. El cel continuava essent totalment llis i gairebé es confonia amb el mar. Hi havia molt poca visibilitat i la pluja era persistent. Vam ser molt pocs els qui vam baixar el ferri i la terminal va quedar buida de seguida. Ens va semblar que havíem arribat a un poble fantasma que desapareixeria igual que ho havien fet totes les illes i illots pels que havíem passat aquell matí. Vam decidir comentar a la noia de la taquilla, que era l’única persona que quedava, com ho podíem fer per anar fins a l’hotel i ens va dir que hi trucaria ella mateixa i que ja ens vindrien a buscar.
No va trigar gaire a arribar una noia amb una furgoneta i en deu minuts vam ser a l’hotel, el Tides Inn (http://www.tidesinnalaska.com/). Ens va explicar que havia fet sol un parell de dies, però que s’havia posat a ploure i que, probablement, duraria uns quants dies. Em vaig sentir decebuda, però era impossible lluitar contra la climatologia i no em quedava cap més remei que acceptar que Alaska era pluja i boira. Al Visitor’s Center, una senyora abrigada fins a les celles, ens va dir que a Petersburg es podia fer el mateix amb pluja que sense, o sigui que si volíem visitar l’entorn ens havíem de mullar.
Petersburg és una ciutat que viu del mar i vam baixar fins al port. Era tard i no hi havia gaire gent treballant. El carrer principal era d’edificis baixos de formigó. La majoria eren botigues que venien una mica de tot. Es notava que no s’hi aturava cap creuer, i vaig agrair que no n’hi hagués ni una de souvenirs. Vam entrar i sortir d’alguns establiments per estalviar-nos la mullena i ens vam adonar que els preus eren molt cars. Suposo que traslladar productes fins al poble no era gens fàcil i això encaria els preus. Tothom amb qui ens creuàvem, que no eren gaires, portaven uns botes de pluja de color marró. Malgrat que eren bastes i força lletges, eren altes i semblaven calentes i impermeables. Era, òbviament, el millor calçat per moure’s en aquell clima.
Vam decidir que havíem de seguir el consell de la senyora de la petita oficina de turisme i fer una de les rutes a peu que ella mateixa ens havia proposat. Vam deixar, doncs, el poble i vam seguir la carretera que resseguia la costa. Hi havia cases de fusta de diferents colors que miraven al mar, igual que ho feien uns enormes corbs negres que paraven la pluja dalt d’un arbre i que de tant en tant es movien i feien caure una pluja de gotes grosses que em va anar a parar tota a sobre. Ocells blancs, en canvi, s’aixecaven en estol des de l’aigua quan passava alguna barqueta de pescadors que feia el seu camí cap a port. Un sender que s’endinsava al bosc ens va cridar l’atenció i vam caminar-hi fent una petita ruta que ens va tornar al poble. Continuava plovent i sentia el fred i la humitat dins dels ossos.
L’únic restaurant que havíem vist al carrer principal tancava a les vuit i, després d’eixugar-nos una mica, hi vam fer via. L’hamburguesa d’halibut va completar la nostra dieta americana de peixos ficats dins un panet i acompanyats de patates fregides. Vam sortir pocs minuts abans que tanquessin i els carrers estaven deserts. Vaig saber aleshores que érem a la vertadera Alaska: mal temps, pluja, carrers buits, gent amb catiusques marrons i molta pudor de peix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada