Santuari de Cabrera (Osona). Últim dia de l'any

Últim dia de l’any. Decidim fer una caminadeta fins al Santuari de Cabrera. Agafem el corriol que surt del camí on hem deixat el cotxe, a Sant Julià de Cabrera. Travessem un parell de prats i ens endinsem al bosc. El camí puja entre roures i boixos. El terra és ple de fulles seques que ens fan d’estora. El desnivell és constant, però anem pujant sense problemes. Aviat comencem a veure als nostres peus tota la comarca d’Osona. El dia s’ha llevat una mica ennuvolat, però tenim més vista de la que ens pensàvem. Tot té un to blavós. És com si mil tonalitats de blau competissin per marcar ens contorns de les muntanyes, els pobles, les valls i s’amaguessin a l’horitzó on la llum del sol brilla amb més intensitat.
Arribem al peu de les escales que menen al santuari i comencem a pujar. M’he marejat al cotxe i encara sento un desequilibri intern que, junt amb l’esforç de la pujada, fan que m’hagi d’aturar de tant en tant. Comencem a veure com el Pedraforca treu el cap amb una mica de barret de núvols gris fosc i les crestes nevades d’alguns cims del Pirineu. El Canigó s’ha amagat rere una nuvolada, però en canvi podem veure el blau del mar i les roques del Cap de Creus.
Ja al peu del Santuari, a 1.311m., contemplem els 360 graus de paisatge que ens regala aquest matí de desembre. Montserrat es deixa veure il·luminada per un raig de sol que fa la muntanya encara una mica més sagrada. El paisatge s’estén als nostres peus. Aquí dalt fa una mica més de fred i entrem una estona al Santuari per retornar-nos amb un cafè amb llet.
Després, decidim baixar per un altre camí, l’anomenat Camí d’en Carles, tot i que no tenim ni idea de qui és aquest Carles ni de per què li diuen així. Sospito que el sender té també un altre nom més tradicional. Passem per un pas estret i aeri entre les roques i ens endinsem de nou al bosc. El primer tros, fins que passem de llarg la Font de l’Osca, és planer, però sabem que hem de baixar i que hem de perdre desnivell en pocs metres. De cop, el camí s’endinsa per una fageda i comença a baixar costa avall. Baixem entre pedres i fulles seques que ens fan témer una relliscada, però amb poca estona ens trobem als mateixos prats d’on havíem sortit. Deixem passar un ramat d’ovelles i cabres que transformen l’indret en una mena de postal de Nadal, sembla que ens haguem ficat dins un pessebre tan propi d’aquestes festes.