La màgia dels Misty Fjords. Ketchikan (Alaska)

Vaig recordar que era a Alaska tan bon punt vaig obrir els ulls. L’habitació només tenia una finestra que donava a un cel obert petit i brut i vaig optar per engegar el televisor que penjava d’una paret. De seguida va escopir males notícies i vaig optar per tornar-lo a tancar. No em va fer cap gràcia saber que a pocs quilòmetres d’on era un ós negre havia atacat dos adolescents que ara eren a l’hospital recuperant-se de les ferides.
Ketchikan havia nascut l’any 1900 quan la indústria pesquera hi va descobrir unes aigües riques en salmons, però ara la pesca es complementava amb els diners dels turistes que arribaven de bon matí en grans i luxosos creuers. La ciutat deserta que havíem descobert al vespre ens sorprenia al matí amb gent que anava amunt i avall i entrava i sortia de les nombroses botigues que havien aparegut al voltant del moll. El cel, gris i ennuvolat, semblava fer una treva de pluja i vam decidir que era el millor moment per anar en hidroavió fins als Misty Fjords, una de les atraccions que la naturalesa salvatge d’Alaska prometia a tot aquell que s’hi volia acostar. Vam contractar el vol (http://www.alaskaseaplanetours.com/) per un quart de dotze i vam aprofitar el parell d’hores que ens sobraven per descobrir la ciutat més enllà dels carrers atapeïts de botigues i de turistes adinerats.
Els Misty Fjords van ser designats com a Monument Nacional a finals de l’any 1978 pel president Carter i ocupen gairebé tres milions d’acres dins del Tongass National Forest. L’estatus de Monument Nacional protegeix aquestes terres salvatges des del punt de vista ecològic, cultural, geològic, històric, prehistòric i científic. Les terres que fa disset mil anys eren cobertes de gel ara mostraven espectaculars salts d’aigua que queien sobre els fiords des de penya-segats de gairebé mil metres d’alçada. Ens feia por el mal temps, però segons el noi que ens va recollir al centre i ens va acostar fins el moll dels hidroavions, era un bon dia per visitar els fiords, una zona gairebé sempre coberta per la boira que els donava nom. Vam compartir l’avioneta amb dues parelles de mitjana edat que estaven tan emocionats com nosaltres d’enfilar-se dalt d’un hidroavió de color groc i vermell que em va semblar de dibuixos animats. Em pensava que em faria por volar en un aparell tan inestable, però tan bon punt el pilot, en Ryan, va enfilar-se amb un salt i va fer la maniobra d’enlairament, vaig sentir que aquell seria un viatge fantàstic.
Els cascos que em tapaven les orelles i el so del motor van deixar lloc de seguida a la magnificència d’un paisatge que em sobrepassava. Vam sobrevolar el mar tranquil, espès i d’un to verd fosc i les petites illes que, carregades d’arbres altíssims, navegaven a la deriva. Malgrat que passava un aire de mil dimonis per les juntes de la porta que tenia a la meva dreta, vaig encastar el front al vidre i em vaig deixar endur per la màgia d’un indret on la boira jugava a esfilagarsar-se pels vessants de les muntanyes. El pilot parlava poc i ens deixava gaudir del viatge, però ens va fer adonar de l’anomenada New Eddystone Rock, una illa amb un pilar de basalt que s’aguantava desafiant el vent des que havia sorgit després d’una erupció volcànica.
Vaig sentir que havíem entrat en una dimensió desconeguda quan vam anar-nos apropant a les parets del fiord i quasi tocàvem els salts d’aigua que es precipitaven amb força cap al mar. I sobretot quan vaig notar com els flotadors de l’avió tocaven l’aigua i amaràvem al costat d’una plataforma de fusta que ens va permetre baixar i endinsar-nos en la boira. La superfície era prou molla per relliscar i anar a parar a l’aigua, però vaig superar el desequilibri i vaig intentar amagar els cabells sota la caputxa malgrat que en Ryan em deia somrient que, a Alaska, una cabellera vermella com la meva es podia pagar gairebé a mil dòlars. No estava segura si aquella aigua fina i persistent era pluja o humitat que queia amb constància sobre nosaltres, però tot plegat acabava de donar més misteri a un indret de novel·la.
El nostre pilot es va interessar per la llengua que parlàvem i després d’aclarir-li que era català i que ens digués que no n’havia sentit a parlar mai i que en cercaria informació per internet, vaig aprofitar per demanar-li com era la vida a Alaska. Ens va explicar que l’hivern era molt dur, que ell només podia treballar de maig a setembre i que, com que la seva dona era mestra i treballava durant els altres mesos, ell s’encarregava de la casa i dels nens. La majoria, però, marxaven a estats amb uns climes més benignes o patien greus problemes d’alcoholisme. De fet, va dir, “hi ha gent que es passa l’hivern bevent”, i va afegir que “no beuen com un hàbit social, com pot passar amb el vi o la cervesa a Europa, sinó que beuen tots sols des que es lleven fins que se’n van a dormir.” Mentre escoltàvem en Ryan, que continuava mostrant interès per explicar com era la vida en una zona amb un clima extrem, una foca va començar a treure el cap de l’aigua. Va anar voltant l’avió i s’enfonsava de tant en tant per intentar pescar algun peix. Semblava que jugués a fet i amagar i que esperés que li diguéssim alguna cosa, igual que fan els nens quan volen cridar l’atenció. Vam veure també com una filera ordenada d’ànecs marrons vorejava la plataforma on havíem amarat. No feien cap mena de soroll i intentaven passar desapercebuts sota la pluja. En Ryan va aclarir-nos que no eren uns ànecs qualssevol, sinó que era una espècie en perill d’extinció i aquell era un dels pocs llocs del món on es podien veure.
M’hagués agradat fer el camí de tornada com a copilot, però se’m va avançar el senyor de New Mexico i vaig haver de tornar a encastar el front al vidre de la finestreta. Vaig gaudir del viatge tant o més que a l’anada. Els boscos em van semblar encara més espessos i d’un verd més profund, les congestes de neu i els llacs hi posaven notes de color i el soroll monòton de l’avió hi afegia una banda sonora que encara em donava més sensació de llibertat. Quan vam amarar a port vaig tenir la sospita que arribava d’un món imaginari on les avionetes eren com les dels textos de Saint-Exupéry, aquelles que ens portaven a descobrir “el veritable rostre de la terra”.