De tòtems i foques a Ketchikan (Alaska)

La tarda es presentava plujosa a Ketchikan (Alaska), però ja ens començàvem a acostumar a la humitat i a la boira que cobria permanentment els vessants de les muntanyes en els quals la ciutat havia crescut arrecerada. Ben a prop del port i dins del Market Fish vam poder tastar una hamburguesa de salmó, és a dir, un tall de salmó (fresc i boníssim) dins un panet amb tomàquet, ceba i enciam. Tot plegat, a més, acompanyat de patates fregides i un raig de ketchup. Anàvem una mica tard i les taules ja es començaven a buidar al Crab Cracker Seafood Bar. Abans d’explorar una mica més la zona, però, vaig entrar en una llibreria i en vaig sortir amb un parell de llibres, la novel·la Journey de James A. Michener i els Travels in Alaska de John Muir, que explica els viatges del científic i explorador en aquest sud-est d’Alaska a finals del segle XIX.
S’anava fent tard i vam decidir agafar un autobús i arribar-nos a Saxman, una petita població a uns quatre quilòmetres de Ketchikan on hi ha una de les col·leccions de tòtems més importants del món. De seguida que vam baixar del bus ens vam adonar que tot estava molt tancat. No hi havia ningú als tallers ni tampoc al centre d'informació. Vaig pensar que potser només obrien quan hi havia algun tour operador que ho demanava, però el cas és que tot es veia molt abandonat i que no hi havia ni una ànima enlloc. Només els corbs sobrevolaven els tòtems que s’arrengleraven a banda i banda del carrer fins a la Beaver Clan House, que estava tancada amb pany i forrellat.
Durant anys es va creure que els tòtems eren elements religiosos, però després es va descobrir que explicaven llegendes familiars, històries i esdeveniments importants de la comunitat. Corbs, àguiles, granotes, llops, óssos, peixos i humans ens miraven desafiadors o grotescos des de la seva posició en un llarg tronc de cedre treballat per mans tinglit. Vaig llegir en un cartell que Saxman és una població de la cultura índia establerta aquí l’any 1894 i que porta el nom del doctor Saxman, un dels tres homes que es van perdre l’any 1886 quan buscaven un nou emplaçament per a la gent de Tongass i Cape Fox. El cartell anunciava, a més, que la majoria de tòtems s’havien traslladat des d’aquestes mateixes poblacions i també d’altres illes properes i que s’havien restaurat seguint un projecte que va començar l’any 1939.
A més dels tòtems que expliquen el llinatge d’una família o una llegenda important pel poble, n’hi ha uns altres anomenats “tòtems de la vergonya”. Es van fer majoritàriament a partir del segle XIX i intentaven avergonyir alguna persona o un grup que s’hagués portat malament amb una família o amb la comunitat. Dalt d’un dels tòtems de més a prop de la Beaver Clan House hi vaig veure la figura d’un home amb el nas i les orelles pintats de vermell que va resultar ser William Seward, el qui fou Secretari d’Estat i que l’any 1867 va comprar Alaska als russos amb un tractat que no va satisfer gens als tinglit. Alguns no estan d’acord amb el fet que sigui una crítica a la seva política i asseguren que, com el de Lincoln, és un homenatge perquè el fet que no hi hagi cap altra figura en tot el tronc significa que el personatge té prou categoria per tenir un tòtem per a ell tot sol. Fos com fos, tots dos cridaven l’atenció enmig de tanta representació animal.
Els corbs continuaven sobrevolant-nos i aviat es va tornar a posar a ploure. Només uns nens jugaven poc abrigats corrent d’una banda a l’altra enmig d’un paisatge i un clima que tenien completament naturalitzat. Faltava gairebé una hora perquè tornés a passar l’autobús i vam decidir fer els quatre quilòmetres de tornada a peu. Un camí al costat de l’estreta carretera ens va anar conduint cap a la ciutat. La pluja fina però intensa ho mullava tot i, llevat dels pocs que es movien en cotxe, només una renglera de bústies tortes i malgirbades ens recordaven que no érem en un indret deshabitat. A poc a poc i després de passar pel costat de les fàbriques envasadores de peix vam arribar al famós Creek Street de Ketchikan. Es tractava d’un passatge de fusta que s’enfilava riu amunt envoltat de cases també de fusta construïdes sobre pivots. Aquest carrer es va convertir en el carrer dels prostíbuls quan l’any 1903 l’ajuntament va obligar els bordells a marxar del centre de la ciutat i ocupar la zona del torrent que baixava de la muntanya. Hi va arribar a haver unes trenta cases, inclosa la Dolly’s House, que encara es conserva perquè els turistes la puguin visitar. Durant l’època de la Llei seca, els contrabandistes aprofitaven la marea alta per arribar fins a les cases amb barques de rems i descarregar el whisky que portaven del Canadà.
El Creek Street d’aleshores té poc a veure amb l’actual, i nosaltres ens vam trobar passejant totes soles per un carrer que només s’omplia de turistes quan aquests baixaven dels creuers, però que després es buidaven i totes les botigues de souvenirs tancaven tan bon punt traspassava la porta l’últim client. Plovia una mica més fort i quan ja anàvem a marxar vam descobrir tres foques que pujaven riu amunt. No em vaig poder estar de seguir-les i contemplar com s’amagaven i tornaven a treure el cap de l’aigua intentant pescar algun peix per sopar. Havien deixat el mar per una estona i semblaven contentes de jugar a desafiar el corrent del riu. N’hi va haver una que va aconseguir un peix ben gros i li vaig fer una foto, però la vaig enlluernar tant amb el flash que, de l’ensurt, va perdre el peix. Em vaig sentir culpable d’haver-li complicat el dia d’aquella manera. De seguida, però, es va tornar a enfonsar per intentar recuperar-lo. Em va semblar que no ho aconseguia i vaig marxar una mica avergonyida d’haver malmès, encara que fos per un moment, aquell espectacle de la naturalesa salvatge.
Quan vam ser al centre ens vam adonar que ja estava tot tancat. Havia desaparegut tothom i Ketchikan semblava només un decorat de pel·lícula. Encara era d’hora per sopar i vam enfilar-nos per unes escales de fusta que ens van portar fins a un barri de casetes enfilat dalt de la muntanya. Continuava plovent una mica, però havíem entès que aquell seria el clima que ens acompanyaria durant tota la nostra visita a Alaska. Per sopar, vam decidir provar el restaurant de l’hotel, l’Annabelles que, com tot el Gilmore Hotel, tenia una atmosfera barreja entre resclosida i autèntica. Com que no hi havia lloc a la part del restaurant ens van fer seure al bar i una cambrera molt trempada, que ens va demanar si teníem els vint-i-un anys i vam haver-li de dir que, malauradament ja ens quedaven lluny, ens va portar la carta i vaig optar per una hamburguesa de cranc. Si l’hamburguesa de salmó del migdia m’havia semblat bona, aquesta també em va semblar boníssima i em vaig sentir per una estona clienta del bar de la sèrie Doctor en Alaska o potser del més modern de Men in Trees.