Havia arribat el moment de deixar el Canadà i començar l’aventura d’Alaska endinsant-nos en aquell Passatge Interior o Inside Passage, que coneixia de les lectures que m’havien acompanyat els darrers mesos. El pas, estret i de navegació difícil, comença a l’estat de Washington i acaba a Skagway, passant també per la Columbia Britànica canadenca. Nosaltres, però, estàvem decidides a fer una ruta en els ferris que cobrien els vuit-cents quilòmetres del sud-est d’Alaska i que havien portat cap a nord als grans exploradors i als cercadors d’or de finals del segle XIX.Havíem arribat en tren a Prince Rupert, a la costa nord de la British Columbia, i ho teníem tot a punt per embarcar en un ferri que ens havia de portar a Ketchikan aquella mateixa tarda. A la ciutat hi plou dos-cents vint dies l’any i hagués estat massa casualitat que no ho fes el dia que hi érem nosaltres. El matí, doncs, es va llevar emplujat i boirós, amb una visibilitat molt baixa i una pluja fina, gairebé invisible, però que anava calant als cossos dels pocs valents que voltàvem pels carrers molls de la ciutat. L’única nota de color la posaven les reproduccions de tòtems que recordaven les cultures índies de la zona i un cervatell amb cara de murri que es menjava les flors del jardinet d’una de les cases de fusta que hi havia prop del port.
Vam baixar fins a primera línia de mar, però la boira només deixava entreveure les ombres de les illes que marcaven la geografia de l’indret. Era diumenge i la majoria de barques eren a port. La pluja ens acompanyava mentre voltàvem per Cow Bay, un carrer que retia homenatge a les vaques suïsses amb bancs, papereres i cartells pintats amb taques blanques i negres; i va continuar acompanyant-nos quan ens vam endinsar al bosc que resseguia una riera que ens va portar lluny del centre. Un ruixat molt més fort ens va tornar arran de mar i va ser aleshores quan vam entrar en un centre comercial i vam descobrir que els habitants de Prince Rupert també hi havien cercat refugi.
Per dinar, una sopa espessa (chowder) de patata i blat de moro i una hamburguesa amb patates fregides ens va retornar de tanta mullena. Ja només calia recollir maletes i anar fins a la terminal de ferri per embarcar-nos cap a la misteriosa Alaska. No érem gaires els qui pujàvem al vaixell a peu i tampoc massa els qui ho feien en cotxe. De tota manera, vam haver de passar pel control d’immigració nord-americà que es va voler assegurar que a Espanya tenia feina i que la meva motxilla no indicava que era una rodamón incòmoda per als Estats Units. La boira continuava cobrint el paisatge, però havia parat de ploure. i vam poder sortir a coberta per veure maniobrar el Matanuska, que era així com s’anomenava la nau que ens havia de deixar a dos quarts de nou del vespre a Ketchikan. Pocs minuts després de salpar ens van avisar que ja podíem posar el rellotge a hora americana i em vaig adonar que ja eren deu les hores que ens separaven de Catalunya. El temps i l’espai es començaven a desdibuixar en el paisatge.
Ens vam instal·lar en una sala amb prou finestres per veure aquell Inside Passage que ens portava cap al nord. El mar era gris i es movia poc, era d’un gris fosc que semblava espès. Els núvols, de diferents tons també de gris, eren baixos i semblava que formessin un sostre que ens havia de caure al damunt. Al fons, unes illes d’un gris més clar que el mar, però més fosc que el cel. Només a l’horitzó uns quants núvols blancs i acotonats treien el cap entre un foradet blau que ens enviava una mica de llum. El vaixell es movia molt a poc a poc, quasi semblava que no avançàvem en aquella aigua de metall. El silenci s’havia assegut a coberta, i només es va trencar quan un senyor amb barret emplomallat va començar a explicar a uns desconeguts les aventures de les seves caceres i la topada i la lluita amb un ós grizzly, la pell del qual ara li decorava la sala d’estar.
Un parell d’illots flotaven a la deriva carregats d’arbres alts i prims d’un color verd intens. El vaixell continuava avançant i jo em sentia transportada cap a un indret misteriós i salvatge, potser massa influenciada per les novel·les de Jack London que s’havien quedat a les lleixes de la prestatgeria de casa. Aviat vaig veure terra al costat i al davant de la nau, però encara amagada sota una capa de núvols que dibuixava una línia recta que la tallava de ple. Abans de la línia de terra, però, una ratlla de llum intensa trencava el gris de l’escena i, a mesura que avançàvem, la línia s’anava fent més ampla i l’aigua es convertia en una gran superfície platejada. Al cap d’una estona, el platejat va donar pas a un color més semblant al del plom.
No sabia quanta estona havia passat des que havíem sortit de port i la veritat és que havia perdut la noció del temps quan van anunciar que llençaven l’àncora al port de Ketchikan. Eren dos quarts de nou del vespre i encara hi havia claror malgrat que el cel continuava regalant-nos la mateixa pluja fina però intensa que ens havíem endut de Prince Rupert. Des del mar, el poble feia goig tan enganxat al vessant de la muntanya i vaig pensar que m’agradaria.
L’hotel Gilmore era al carrer principal, i lluïa la seva façana antiga just davant del mar. S’havia construït l’any 1927 i formava part del Registre Nacional de Llocs Històrics. Les escales amples i emmoquetades i la recepció amb un llarg taulell de fusta li donaven un aire com de pel·lícula de l’Oest. Només faltaven les ballarines de cancan i el xèrif bevent-se un bourbon al bar que ocupava els baixos de l’edifici i que connectava amb el hall principal. Una volta pels carrers propers al mar va confirmar-me la sospita que havíem entrat en una novel·la d’aventures amb totes les de la llei. La previsió meteorològica, a més, afirmava que continuaria plovent en aquell sud-est d’Alaska gairebé oblidat en els mapes del món.
0 comentaris:
Publica un comentari