Vancouver punt i final (Canadà)

L’aeroport de Whitehorse era petit i no hi havia gaire gent esperant l’únic avió que volava aquell dia cap a Vancouver. El vol va transcorre entre el fred de l’aire condicionat, que anava molt fort i em va convertir en un glaçó, i la festa dels veïns del seient del costat, que només feien que demanar whisky i cada vegada anaven més beguts i animats. A l’hora prevista baixàvem de l’avió i trucàvem en Philip, l’amo del bed&breakfast que havíem contractar per internet i que ens havia de venir a recollir.
Va resultar ser un home que xerrava pels descosits, disparava paraules a tres-cents quilòmetres per hora i que estava molt content perquè quan s’havia llevat a les quatre de la matinada havia descobert que feia sol i que no plovia. Feia dos mesos que Vancouver vivia sota un cel gris i amb pluja diària i allò l’havia omplert d’eufòria i sentia el sol com un regal. La casa era una mica tronada, però l’habitació estava prou bé. A més, ens va explicar com anar al centre i ens va descriure amb detall tots els restaurants de la zona, que van resultar ser molts. Vam decidir-nos per un xinès que quedava just a l’altra banda del carrer. Eren més de les tres de la tarda i ja teníem ganes de seure a menjar. En Philip ens havia recomanat anar al centre amb autobús, però no ens quedava efectiu i no sabíem com podíem fer-ho per comprar el bitllet. Mentre parlàvem d’això al mig del carrer, un senyor es va aturar i ens va dir que era conductor d’autobús i que segurament ens deixarien pujar si dèiem que volíem comprar un Day Pass a Aberdeen Station. Les instruccions van funcionar a la perfecció i a les màquines de l’estació vam poder comprar el passi d’un dia.
Vam baixar de l’Sky Train al centre i la Vancouver que hi vam trobar era molt diferent de la de vint dies abans. Feia calor i al cel no hi havia ni un núvol i els colors de la ciutat havien canviat. Ara ja no predominava el gris i hi havia molta més gent pel carrer. M’havia agradat molt l’Stanley Park i com la gent aprofitava per passejar-hi en bici, en patins o a peu, però els carrers del centre eren buits i fins i tot vaig descobrir les muntanyes que hi havia a l’altra banda de la badia. Era molt curiós adonar-se de com pot canviar la impressió que ens emportem d’un lloc en funció del moment en què hi arribem i de la força que té en tot això la climatologia. Ara la gent omplia els carrers, somreia i entrava i sortia de les botigues dels restaurants amb la mateixa eufòria amb què ens havia rebut en Philip. Vam deixar el centre per tornar a la riba del mar i descobrir que era molt més blau que gairebé un mes enrere. Havien aparegut terrasses arran de mar i els grans creuers lluïen amarrats a port. A més, nosaltres mateixes voltàvem sense la necessitat de visitar els punts turístics assenyalats a la guia. Ja no calia buscar això i allò, sinó deixar-nos portar per la tarda i el bon temps que ens oferia la ciutat.
L’endemà el despertador va sonar a un quart de cinc del matí i a les cinc ja érem al menjador esperant que en Philip ens portés a l’aeroport. Tot era fosc i no se sentia ni una ànima. Vam acabar trucant-lo i va respondre amb veu d’adormit. La seva dona no l’havia cridat –o això és el que ens va dir- i ara no tenia temps de fer-nos l’esmorzar. Vam acabar marxant amb un got de te calent a les mans i en un cotxe que semblava conduït per un home boig. L’avió, però, no havia marxat i vam ser a temps d’embarcar cap a Toronto on havíem de fer una escala abans de continuar el viatge cap a Barcelona.

Hipnotitzada per les aigües del Yukon. (Canadà)

Feia deu dies que havíem deixat el Canadà per endinsar-nos en el món llunyà i gairebé misteriós del sud-est d’Alaska, quan vam travessar la frontera altra vegada. Acabàvem de baixar d’un tren a Fraser, poc després de passar pel White Pass, el mític port de muntanya on tants havien deixat la vida en la seva carrera per perseguir l’or i arribar al mític riu Yukon i navegar fins a Dawson City i el riu Klondike. L’any 1898 s’havia començat a construir la via per on havia de passar un tren que facilitaria el camí a tots els cercadors d’or, però que ara portava grups de turistes d’arreu del món.
La majoria de gent que havia arribat fins a Fraser amb nosaltres anaven amb tours organitzats i els esperaven en autobusos per tornar-los altra vegada a Skagway i als seus confortables creuers. Érem només vuit els que esperàvem un autobús de línia que ens havia de deixar a Whitehorse, la capital d’una de les tres regions canadenques anomenades territoris, el Yukon. Els territoris, a diferència de les províncies, no reben els poders directament de l’Acta de la Constitució de 1867, sinó del govern federal, de manera que tenen menys competències i drets. L’Estació de Fraser, encara a la Columbia Britànica, era un petit edifici de fusta de color vermell i un altre edifici amb la duana. Al davant, un llac d’alta muntanya regalava aigua muntanyes avall. Feia molt fred, hi havia boira i començava a ploure. Ens vam esperar uns trenta minuts parlant una estona amb una parella que venia de Suïssa, un altre país ben muntanyós. Havien fet un recorregut per Alaska semblant al que havíem fet nosaltres i ara tornaven també cap al Canadà.
Vam passar el control de passaports ja enfilats a l’autobús i vam fer via en direcció a Carcross. La conductora, una senyora amb una melena blanca i un barret emplomallat, semblava que hagués vingut directament del festival de Woodstock de l’any 1969. El paisatge que podíem contemplar des de la finestreta era espectacular: grans muntanyes, un riu i alguns llacs com el Bennett i el Nares ens feien de decorat en una tarda que s’anava aclarint després del ruixadet que ens havia fet a Fraser. Tornàvem a descobrir la immensitat del país després d’haver sortit de les boires, la grisor, la pluja i el misteri d’Alaska. Vam parar a Carcross un quart d’hora, el temps just per anar al lavabo i caminar per les vies d’un tren que havia servit la població des de 1910 fins a 1982 i que des de 2007 tornava a portar gent, la majoria turistes, a la petita població.
El camí va continuar amb sol i un escenari de postal fins que vam arribar a Whitehorse a les sis de la tarda aproximadament. Vam descobrir la ciutat mentre buscàvem l’alberg, que no era res més que una caseta força desendreçada en un carrer tranquil d’un barri residencial. Whitehorse no em va semblar gens especial fins que vaig veure el riu. Les amples avingudes no tenien cap mena de personalitat i no hi havia gaire gent pel carrer. A l’oficina d’informació vam agafar un tríptic que explicava una ruta per la riba del Yukon. Eren cinc quilòmetres per fer un cercle que ens portaria a descobrir el magnífic riu que ja treia el cap davant nostre.
El Yukon em va impressionar. Era davant d’un riu gran i aparentment tranquil, però que baixava amb força i em connectava amb les històries del passat que havia llegit quan encara era a molts quilòmetres de distància d’aquella aigua neta que m’hipnotitzava. Feia vent i el cel era profundament blau. Només uns núvols blancs i acotonats hi posaven les bambolines. El camí era planer i ens anàvem creuant amb gent que caminava, que corria, que patinava o fins i tot que es passejava en caiacs de colors pel riu. Una tarda tan esplèndida ens va decidir a allargar una mica la ruta fent la volta a una petita illa que hi havia enmig del riu i que semblava pintada de color fúcsia de tantes flors que havíem d’apartar mentre intentàvem seguir el sender marcat. Es tractava precisament de Fireweeds (Epilobium angustifolium), la flor que representa el territori Yukon. El seu nom prové del fet que creixi fàcilment després d’un incendi forestal i és una planta molt utilitzada per fer-ne mel, te i d’altres productes naturals.
Vam deixar l’illa tenyida de rosa per continuar la nostra ruta hipnòtica pel costat del riu. L’aigua baixava amb serenitat i les crestes nevades de les muntanyes de la zona enviaven un aire fred i pur que em va fer abrigar. Deurien ser les nou del vespre quan vam arribar davant de l’SS Klondike, un dels antics vaixells de vapor que a principis del segle XX encara baixava pel riu.
Ens vam endinsar pels amples carrers de la ciutat, però aviat ens vam adonar que tot era tancat. Teníem gana i no trobàvem enlloc per fer un mos. El dia feia moltes hores que havia començat per a nosaltres i ja començàvem a estar cansades. La solució va ser comprar una pizza per emportar i menjar-nos-la assegudes en un banc arrecerat del vent que bufava amb força i que gelava la sang. Només voltaven pels carrers uns quants rodamóns escalfats per l’alcohol que amagaven dins de bosses de paper marró. A l’alberg, vam parlar amb una companya d’habitació, alemanya, que volia quedar-se a viure a la ciutat però que no tenia papers i que es va discutir una bona estona amb un noi quebequès. El caràcter germànic no li permetia entendre que es trobava en un país bilingüe i que havia d’aprendre francès si volia trobar feina en llocs d’atenció al públic. Va acabar dient-li al noi que potser el millor seria que el Quebec s’independitzés perquè així no faria més la murga a la resta dels canadencs amb la seva obsessió amb l’idioma. El bilingüisme que regnava al Canadà i que m’havia semblat un exemple per a tothom tampoc era entès des del punt de vista imperialista de la vella Europa. Quina llàstima.
El cel, malgrat que eren quasi les dotze de la nit, tenia encara un color blau fosc tan intens que gairebé brillava. M’havia acostumat als dies llargs dels estius dels territoris del nord i m’agradava observar com els colors encara es percebien en una hora tan foscant com aquesta. No hi havia núvols i es veia clarament la silueta retallada els arbres de la muntanya que hi havia just davant de la caseta on ens havíem recollit del vent i del fred. Aviat volaríem a Vancouver i això marcaria el final de l’aventura canadenca.

Tren a l'Oest. De Prince George a Prince Rupert (Canadà)

A tres quarts de sis del matí va sonar el despertador en una habitació d’un motel calcat als que hi ha a totes les ciutats dels Estats Units i del Canadà. Érem a Prince George i a les vuit sortia el tren que ens havia de portar a la costa del Pacífic, concretament a la població de Prince Rupert, on el nostre viatge continuaria cap al sud-est d’Alaska. Vam anar amb temps a l’estació i encara no hi havia gaire gent, però de mica en mica es va anar omplint de cares noves i cares conegudes. Hi havia alguns dels viatgers que havien pujat a Jasper el dia abans i havien fet el trajecte amb nosaltres.
El dia tornava a ser assolellat i vaig aprofitar els primers quilòmetres per dormir una estoneta més, però aviat em vaig despertar per no perdre’m un paisatge que prometia tornar a ser espectacular. Les vies del tren seguien la ruta del riu Nechako fins a Fort Fraser i el llac que porta també el nom de l’explorador Simon Fraser, que l’any 1806 va construir en aquestes terres un dels primers centres de comerç. De fet, Simon Fraser, nascut l’any 1776, va treballar per la North West Company, una empresa comercial fundada a Mont-real i que es dedicava al comerç de pell. A més, va ser l’encarregat de cartografiar gran part d’aquestes terres de la Columbia Britànica per on ara passava el nostre tren.
No vam trigar gaire a parlar amb els companys de viatge. De mica en mica, el vagó es va anar convertint en una comunitat de gent diferent que compartia un espai, un paisatge i moltes hores. Una parella d’anglesos de mitjana edat van explicar que havien anat a Jasper perquè era allà on la dona havia treballat com a mestra feia vint-i-cinc anys i havia tingut ganes de tornar-hi. Uns altres senyors, una mica més grans, aprofitaven el regal que els havien fet els fills. Tenien una granja a la província canadenca de Sascachewan, però tenien tan poc temps que només podien passar una nit a Prince Rupert abans d’agafar el tren de tornada. Després, més de vuit hores en cotxe els portarien altra vegada a casa. Es veien molt bona gent i de seguida van donar conversa a un nen d’uns dotze anys que viatjava sol. Anava a casa d’uns tiets per assistir a un concert de música que feien al poble. Estava molt il·lusionat i explicava a tothom el que farien amb el seu cosí durant aquells tres o quatre dies que passaria allà.
El paisatge continuava desfilant per la finestreta. Havíem deixat les grans muntanyes Rocalloses i tot era molt més planer. Passàvem per alguns llacs, per llocs que es veien realment remots i per d’altres que ja semblaven molt més habitats. Eren centres de pesca importants a la regió i algunes cases, construïdes a la riba de llacs immensos, tenien un hidroavió aparcat al garatge. Vam dinar mentre escoltàvem com un senyor de Vancouver, una mica pesat, explicava unes increïbles aventures de pesca amb el seu germà. El maquinista, a qui havien rellevat feia una estona, es va afegir a la conversa, i la senyora de Sascachewan va repartir un pastís de xocolata casolà per tots els qui érem allà. Volia saber coses d’Espanya, però no tenia clar quin era l’oceà que banyava les seves costes i ni tan sols li sonava la mar Mediterrània. Estava amoïnada per si anava a la moda, perquè havia de viatjar moltes hores des de la granja fins a trobar un centre comercial on pogués comprar-se roba.
Al voltant de les tres de la tarda ens van deixar baixar una estona a estirar les cames a l’estació d’Smithers. Fundada per la companyia del ferrocarril l’any 1913, la població s’havia convertit en un centre forestal, agrícola i miner important de la regió. Un indi vell i borratxo es passejava per entre els viatgers que havíem baixat del tren i intentava cridar l’atenció sense acabar-ho d’aconseguir. Altra vegada dalt del comboi, vam continuar fins a Hudson Bay Mountain, de 2.560 metres d’altitud, i que mostrava en un dels seus vessants el Kathlyn Glacier. Vam passar també uns quants ponts altíssims sobre un riu d’aigües marronoses, el Bulkley, i vam travessar tres túnels. Va ser aleshores quan es va despertar una noia que viatjava al seient del darrere del nostre i que s’havia passat el dia cargolada dormint amb els ulls amagats rere una gorra de llana. Ens va dir que havia viatjat a Barcelona i que recordava la Sagrada Família i les Rambles. Anava a Prince Rupert per embarcar en un vaixell que la portaria cap al sud. Vam parar també per deixar baixar el nen, just a prop de les Seven Sisters, un conjunt de cims que ell mateix havia explicat que eren espectaculars. El seu tiet, que l’esperava a l’estació, va haver de mostrar la documentació que acreditava que podia recollir el menor i aviat el seu cosí li va fer lloc a la camioneta. Va fer-nos adéu amb la mà fins que es va tornar tan petit que vam deixar de reconèixer-lo.
L’Skeena River es va presentar ample i cabalós i el paisatge es va tornar a omplir de muntanyes amb les crestes nevades i de rius que havien perdut el seu color marró per tornar a l’aigua grisa pròpia d’aquells on va a parar el desglaç. La via s’allargava a la riba d’un riu que els natius Tsimishian anomenaven “Aigua dels núvols” i els Gitksan “Riu de les boires”. Cada vegada era més ample i fins i tot mostrava alguns illots. Hi havia gent acampada molt a prop de l’aigua i barques amb pescadors que aprofitaven les darreres hores de la tarda. El tren feia sonar el xiulet i tots saludaven amb els braços i les mans enlaire. Era com si haguéssim fet un salt en el temps i fóssim a l’època dels pioners, d’aquells que arribaven amb els primers trens, quan era un mitjà de transport que encara sorprenia a tothom.
Ens anàvem acostant a Prince Rupert i per la megafonia van avisar que anàvem amb una mitja hora de retard. Havíem deixat passar alguns trens de mercaderies i ara el maquinista havia d’intentar recuperar el temps. De fet, no feia gaire que ens havíem aturat per deixar passar un comboi que transportava cereals i carbó i del qual vam comptar cent setanta-vagons, una xifra que em semblaria exagerada si no l’hagués comptat jo mateixa. Feia moltes hores que havíem pujat al tren i començava a estar cansada. El cel s’anava tapant i la visibilitat disminuïa a mesura que el riu s’eixamplava i deixava entrar l’aigua que venia de mar. El color gris del riu es barrejava amb un blau plom que procedia del Pacífic. Vam passar pel costat d’un dels primers pobles que van tenir una fàbrica de conserves i que ara es podia visitar com a museu i pocs quilòmetres més enllà unes enormes grues treballaven per carregar un enorme vaixell que havia de salpar amb contenidors carregats de cereals i carbó que algun tren havia descarregat.
A dos quarts de nou del vespre i sota una fina pluja que ho cobria tot de gris, vam arribar a Prince Rupert i ens vam acomiadar dels companys de tren mentre corríem a buscar un taxi que ens acostés al centre de la població.