dilluns, 21 novembre de 2011

Tren a l'Oest. De Jasper a Prince George (Canadà)



Després d’un matí caminant pel bosc amb l’ensurt de tenir algun ós ben a la vora, vam arribar a l’estació de Jasper per agafar el tren cap a Prince Rupert. Ens disposàvem a passar dos dies en un tren que recorre 1.160 quilòmetres entre les muntanyes Rocalloses i la costa del Pacífic. La Grand Trunk Pacific Railway va donar per acabada la línia l’any 1914 i ara el tren fa la ruta tres cops per setmana.
Havíem encarregat els bitllets per internet i l’únic que havíem de fer era anar-los a recollir a la finestreta. A l’estació ja hi havia força gent i vam haver d’esperar-nos cinc minuts fins que un senyor, molt amable, ens va donar els bitllets i ens va dir que estàvem a punt de fer un dels top ten del món de les rutes en tren segons la revista National Geographic. Ens va dir que el que veuríem aquell dia seria fantàstic, però que l’endemà encara seria millor. Vam facturar les maletes tal com es fa als avions i ens van dir que encara trigaria una hora a sortir el tren. Vam anar a fer una volta pel centre de Jasper i vam tornar una estona abans per no anar massa justes de temps. Una pantalla de televisió no parava de mostrar imatges dels carrers d’Oslo on hi havia hagut una explosió. Tot semblava molt confús i els titulars que apareixien no acabaven d’aclarir què havia passat. Malauradament, tres o quatre dies més tard, vam saber que l’atemptat havia anat acompanyat d’un tiroteig a l’altra punta del país i que hi havien mort més de vuitanta joves.
A tres quarts d’una en punt, el tren es va posar en marxa i va començar un viatge entre llacs, muntanyes i paisatges espectaculars. L’assistent del vagó ens va donar de seguida la benvinguda i ens va dir que el maquinista avisaria si veia algun ós o un ant al costat de la via. Ens va avisar també quan vam passar pel Yellowhead Pass a 1.131 metres sobre el nivell del mar i que marca la frontera entre la província d’Alberta i la de British Columbia. Calia, doncs, moure les busques del rellotge una hora enrere. És aquí on les aigües dels rius se separen unes cap a l’Est i d’altres cap a l’Oest. Des del lloc on érem, el riu Miette marxava cap a la costa atlàntica, mentre que nosaltres seguíem cap al llac Yellowhead i el riu Fraser que acabaria desembocant a les aigües del Pacífic.
Aviat vam tenir gana i vam treure el dinar que ens havíem comprat el dia abans al supermercat. Va ser més o menys aleshores quan vam passar pel Mount Robson, de 3.954 metres d’altitud, la muntanya més alta de les Rocalloses canadenques. Els indis l’anomenaven Yuh-hai-has-kun, la “Muntanya de la carretera en espiral”, i l’any 1913 els alpinistes Conrad Kain, W.W. Foster i A.H. McCarthy van ser els primers d’arribar al cim. En Roland, l’assistent del tren, ens va dir que estàvem de sort de poder-la veure gairebé tota destapada de núvols. De tant en tant, ens aixecàvem a fer fotos, i no érem les úniques, els nostres companys de vagó feien el mateix i alguns ja començaven a explicar-se la vida mentre el tren feia quilòmetres sense parar.
Sempre m’ha agradat viatjar en tren i fer un viatge tan llarg com el que estàvem fent, en una línia que havia nascut per connectar llocs tan allunyats els uns dels altres, llocs on no s’arribava d’altra forma que no fos seguint la ruta que marcaven les vies, em transportava a una altra època. Em semblava que feia un viatge en l’espai, però també en el temps, en els anys en què alguns pioners havien passat per aquells mateixos llocs en el seu camí cap a l’oest. Aixecar el cap del llibre que estava llegint per mirar una estona el paisatge o escoltar la conversa dels veïns de comboi i pensar que es tractava de deixar-me portar era un d’aquells petits plaers que a vegades et regala la vida.
De cop i volta, però, i enmig del no res ens vam aturar. Ens van dir que en teníem per una estona perquè havíem de deixar passar un tren de mercaderies. Ens van convidar a baixar del tren i estirar les cames si ho volíem. Ens vam trobar, doncs, al mig d’un camp de cereals. No ens podíem moure gaire si no volíem aixafar la collita, però almenys podíem prendre una estona l’aire. El tren va engegar al cap d’uns vint minuts més o menys. Poc després, vam fer una altra parada, ara a McBride, una població de poc més de sis-centes persones amb estació des de l’any 1919. El paisatge em va semblar preciós, però també vaig pensar que havia de ser duríssim viure en un lloc tan remot com aquell. Per remot, però, Penny, un petit poble d’onze habitants des que feia un mes la cartera havia tingut una filla. Vam parar per recollir el correu, perquè segons ens va explicar en Roland, el tren era l’únic mitjà de transport que arribava fins allà tres cops a la setmana. Em va semblar mentida que encara hi pogués haver llocs com aquell quan les tecnologies de la comunicació havien avançat tant en els darrers anys.
Feia sol, però hi havia núvols foscos que dibuixaven formes al cel i es reflectien als llacs Hansard, Aleza i Eaglet que vam veure passar rabents des de la finestra. El reflex dels vidres convertia les fotos en una mena de miratges on es barrejaven les nostres cares amb el paisatge. Hi havia una llum de tarda molt especial que convertia el bosc en una mena d’indret màgic que travessàvem intentant recuperar el temps perdut en les parades. De fet, a un quart de vuit i tal com estava previst arribàvem a Prince George. Vam recollir les maletes i vam anar a peu fins a l’hotel per uns carrers amples i solitaris. Només vam veure un gran centre comercial i un parell de benzineres. Un cop instal·lades vam arribar-nos al supermercat per comprar provisions per al viatge de l’endemà. Encara ens quedava tot un dia de tren fins a poder veure altra vegada les aigües de l’oceà Pacífic.

dissabte, 12 novembre de 2011

Una història d'óssos (o no) al Parc Nacional de Jasper (Canadà)

Als voltants de migdia havíem d’agafar el tren en direcció a Prince Rupert, a la costa del Pacífic, i per això vam decidir llevar-nos d’hora i aprofitar per conèixer l’entorn de Jasper. El dia abans, a l’oficina d’informació, ens havien donat un mapa amb algunes rutes per fer a l’entorn del poble i ens vam decidir per la que portava a Old Fort Point.
A les vuit del matí ja travessàvem les vies del tren i agafàvem un camí que seguia paral·lel a la carretera. No vam trigar gaire, però, a veure que ens havíem d’endinsar en el bosc seguint un corriol entre els arbres. Vam passar pel costat d’un petit llac envoltat d’avets fins que vam arribar a la riba del riu Athabasca. L’aigua baixava amb força i vam pensar que segurament era l’hora en què els óssos baixaven a caçar-se un parell de salmons per esmorzar. Vam travessar el riu per un pont i de seguida vam agafar un camí a mà dreta, marcat amb el número u, que ens havia de portar cap a l’antic fort.
El camí s’endinsava cap al bosc. Era un bosc molt espès, d’arbres altíssims que no deixaven passar gens la claror. A les vores del camí hi havia molta molsa, flonja, verda i humida. Un bolet de conte i flors de tots colors decoraven el paisatge. Vaig trobar fins i tot un parell de rovellons, o això em van semblar quan els vaig collir i em van tenyir les mans de taronja. No ens havíem trobat ningú. De fet, estava segura que per aquell bosc no hi havia ningú més que nosaltres i vaig començar a pensar que ens podia sortir un ós. Érem a terra de grizlies i óssos negres i em vaig adonar que no havíem pres cap de les precaucions que recomanaven les guies i els punts d’informació que hi havia repartits a totes les Rocalloses. No portàvem esprai antiós ni tampoc un picarol per fer notar la nostra presència. L’únic que podíem fer era parlar una mica més alt del normal i creuar els dits per no sorprendre cap dels perillosos animals que poblaven aquells boscos.
El camí continuava bosc endins i el paisatge es feia cada vegada més fosc. A terra hi havia encara bassals de les pluges del dia abans i aviat vam veure ben marcades unes petjades d’ós. Pel que vam deduir no era un de sol, sinó que almenys eren tres i el que ens va tranquil·litzar una mica era que semblava que anaven en direcció contrària a la nostra. Sigui com sigui, vaig començar a tenir por. Vam sentir també una mena d’esbufec que no era de cap de nosaltres dues i hi havia força excrements que podien ser d’ós. Fer marxa enrere no semblava bona idea, però el camí, cada vegada una mica més estret, s’amagava entre la frondositat dels arbres verd fosc. No podia fer ni fotos, estava massa espantada. Havia llegit que els óssos acostumaven a marcar el seu territori esgarrinxant o mossegant alguns arbres i em vaig fixar que n’hi havia molts que presentaven marques ben visibles. En canvi, era incapaç de recordar què havia de fer si em topava directament amb un d’aquests enormes i perillosos animals. Em sonava que havia d’intentar parlar-hi perquè s’adonés que no representava cap perill. La broma que havia fet abans de marxar de casa de si parlaria a l’ós en anglès o en català ara no em feia cap gràcia i començava a estar realment angoixada. No s'hi valien aquells acudits sobre Yoguie i Bubú i les seves peripècies pel parc de Yellowstone.
Quan semblava que ja no podíem penetrar més en el bosc si el sender ens havia de portar a l’antic fort, vam trobar-nos davant d’una forta pujada i el bosc es va aclarir. Hi havia més matolls, arbustos i flors i podia veure el cel. Era conscient que encara em podia sortir un ós, però em vaig començar a sentir més segura. Les plantes que hi havia a les vores del camí eren les mateixes que em podia trobar al Pirineu català i fins i tot em vaig aturar a menjar unes quantes maduixetes que creixien just al costat d’on acabava de posar els peus. Potser aquest sentir-me a prop d’una vegetació coneguda em va donar seguretat. A més, aviat vam ser al que vaig imaginar que era l’Old Fort Point, un parell de parets enrunades al capdamunt d’un turó amb unes vistes esplèndides sobre la vall. Es veien des d’allà totes les muntanyes de l’entorn de Jasper, el poble i el llac Beauvert, d’un verd maragda fantàstic, espès i brillant alhora.
Vam començar la baixada deixant enrere un prat pintat de verd, groc, blanc i rosa. No sé ben bé per què però les flors em tranquil·litzaven. El rosa dels indian paintbrushes eren un antídot contra la por que havia passat durant una bona estona. Aquella sensació de perill va anar desapareixent al mateix temps que el sol anava traient una mica el cap. Tanmateix, alguna cosa em deia que havíem estat molt a prop d’un ós. Segurament nosaltres no l’havíem vist, però ell sí que ens havia vist a nosaltres. Per sort, havia preferit un esmorzar de salmó.

dijous, 10 novembre de 2011

20 anys sense Montserrat Roig



El segon post que vaig penjar en aquest blog al gener de 2009 parlava del meu viatge a Sant Petersburg i de la importància que havia tingut per a mi anar-hi amb L'agulla daurada de Montserrat Roig a la butxaca. Avui, vint anys després de la seva mort, torno a obrir aquell llibre:



"El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l'agulla de l'Almirallat. Ossip Mendelstam va escriure que les cases que hi ha vora de l'estació són grises com els gats. Em trobava al carrer més líric del món, segons l'Alexandre Blok, i no me'n sabia avenir. La primera impressió que vaig tenir fou de tristesa, d'una tristesa activa. Puixkin, quan venia de Moscou per estudiar al liceu de Tsarskoie-selo, va topar-se amb un Sant Petersburg més uniforme, glacial, administratiu i impersonal que no la pacífica i provinciana Moscou. Jo només veia gent apressada i, al fons d'un cel rúfol, l'agulla daurada de l'Almirallat."

diumenge, 6 novembre de 2011

Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja II (Canadà)



Vam deixar les aigües braves de Mistaya Canyon i vam continuar el nostre recorregut per Icefields Parkway enmig d’una altra cortina de pluja. De tant en tant, ens creuàvem amb ciclistes carregats i xops fins al moll dels ossos, però donava la sensació que les inclemències del temps ja estaven previstes en el seu full de ruta i que continuarien pedalant fos com fos. De fet, tampoc no tenien altra opció, si no es volien quedar penjats enmig del no res.
Érem just a Saskatchewan River Crossing, allà on el riu Saskatchewan es creua amb els rius Howse i Mistaya, l’únic punt de la carretera on podíem posar benzina i comprar alguna cosa per dinar. Un te ben calent ens va reconfortar una mica mentre pels finestrals de la cafeteria vèiem com la boira corria enganxada a les pedres de les Rocalloses. El noi de la benzinera no es creia que vinguéssim de tan lluny i ens va elevar a la categoria de grans exploradores. Parlava tan de pressa que gairebé no agafava ni aire i era dificilíssim entendre aquella pluja de paraules que em llançava al damunt. El viatge va continuar pendent de trobar els cartells que anunciessin la cascada de Bridail Vail, però la veritat és que no eren gaire visibles i gairebé ens la vam passar de llarg. Vam ser, però, a temps de parar i de fer un parell de fotos des d’un mirador a peu de carretera. L’aigua saltava 370 metres des de la muntanya cap a la vall que acabàvem de deixar enrere. Un raig de sol va tornar el color al paisatge que ens envoltava i encara estava una mica assolellat quan vam arribar al Columbia Icefield Center. Ens hi vam refugiar abans de fer la visita a la glacera i vam menjar-nos-hi l’entrepà. A fora feia molt fred i el sol s’escapava de pressa empès per núvols de tempesta.
Només havíem de creuar la carretera per enfilar-nos fins a la glacera més visitada de l’Amèrica del Nord, l’Athabasca Glacier, un dels sis braços principals dels camps de gel de Columbia. En els darrers cent vint-i-cinc anys, el gel s’ha fet enrere més d’un quilòmetre i mig i calculen que retrocedeix una mitjana de dos o tres metres cada any. Des del peu, però, es veia una enorme llenca de gel que cobria tot el vessant de la muntanya. Igual que la glacera que havia vist a Nova Zelanda, el gel es veia brut i cobert de terra i només algun forat deixava endevinar un blau intens que sortia de l’interior i que semblava que brillava perquè tothom el pogués envejar. El sol jugava a fet i amagar amb els núvols i feia molt fred i molt vent. Vaig recordar que a l’Argentina de les glaceres en deien ventisqueros. Érem tots plegats com formiguetes que s’acostaven a la gran massa de gel i que corrien sense saber on aixoplugar-se d’un ruixat intens que havia començat a caure quan el cel s’havia tornat tot negre de cop i volta. Anava ben abrigada, però les gotes que em picaven a la cara eren gelades i semblava que em clavessin agulles. Vam baixar de pressa cap al cotxe i quan hi vam ser el sol, juganer, ja treia el cap entre els núvols.
Vam deixar enrere la glacera i vam seguir la ruta, aturant-nos en alguns dels miradors que anàvem trobant. El paisatge era tan bonic que, de fet, qualsevol lloc era bo per baixar una estona a estirar les cames. Vam parar per sentir el soroll de l’aigua de les Tangle Falls, però la pluja ens en va tornar a allunyar. Els boscos es mostraven profunds i les tonalitats de verd es multiplicaven. Els rius es passejaven amb els seus vestits blau-turquesa impossibles de descriure. El mirador que donava a l’Stutfield Glacier i a la cara nord del Mount Kitchener em va deixar sense respiració, perquè em va semblar que aquella bellesa, aquells indrets verges i allunyats de la civilització no s’acabaven mai.
Ens quedava un dels punts més turístics del recorregut, les Athabasca Falls. L’aigua baixava amb una força terrible girant sobre si mateixa per fer-se lloc entre les roques que li tapaven el camí. Vam fer un petit recorregut marcat i vam baixar avall per unes escales que passaven enmig d’unes roques arrodonides i gairebé negres de tan fosques com eren. Vam arribar a contemplar com el blanc del riu brau es tornava verd turquesa just quan arribava al final del congost i es convertia en una mena de bassa de color maragda. A les seves ribes, uns nens s’havien entretingut a fer construccions amb les pedres i tot plegat semblava una petita ciutat troglodita al peu d’un llac tranquil. Un cop a dalt vam poder veure com un cervatell, aliè al brogit de l’aigua i a l’anar i venir dels turistes, menjava herba tranquil·lament arrecerat sota uns avets gruixuts i alts.
A quarts de sis de la tarda i sense pluja, arribàvem a Jasper, una petita població al cor del Jasper National Park i de la vall del riu Athabasca. Vam deixar el cotxe a la seu d’Avis, vam anar fins a un supermercat a comprar provisions pel viatge en tren de l’endemà i vam encara poder fer una volteta pels carrers amples, tranquils i segurs abans d’anar a sopar en un Family Restaurant de prop de l’hotel. No crec que hagués tastat mai un filet de salmó tan bo com aquell, pescat segurament feia ben poques hores en un dels rius de la regió. Encara em sembla que en recordo el sabor.

dimarts, 1 novembre de 2011

Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja I (Canadà)




El dia es va llevar tapat però per molta ràbia que ens fes la nostra ruta seguia segons el previst. Vam començar el camí cap al Jasper National Park, el més septentrional i gran de les muntanyes Rocalloses amb els seus 10.878 metres quadrats de naturalesa salvatge i declarat parc nacional des de 1907. Per anar-hi, calia agafar la carretera 93 traçada entre Lake Louise i Jasper, coneguda amb el nom d’Icefields Parkway i que recorre 230 quilòmetres amb unes vistes espectaculars de les glaceres i els camps de gel que es perpetuen a les muntanyes que l’escorten.
Poc abans d’arribar a Lake Louise ja plovia. Vam passar per un punt de control on ens van cobrar uns divuit dòlars per permetre’ns l’entrada al parc nacional i ens van donar un mapa de la zona. Plovia a bots i a barrals i es feia difícil veure un paisatge que endevinàvem espectacular. De tota manera, vam parar en un mirador per poder veure el Crowfoot Glacier, una glacera amb un nom que prové del fet que les tres franges de gel que hi havia a principis del segle XX recordaven una pota de corb. Tanmateix sembla ser que als anys trenta un dels dits es va fondre i ja no ha tornat a aparèixer mai més. El paisatge continuava amagat rere la pluja i la boira que baixava de les muntanyes, però encara vam poder intuir la blavor de l’aigua del Bow Lake quan ens vam tornar a aturar uns minuts a peu de carretera.
Per sort, just quan arribàvem a Peyto Lake va amainar una mica i vam poder acostar-nos al llac, un dels punts més espectaculars del nostre recorregut. Vam caminar uns deu minuts des del pàrquing fins a dos miradors de fusta que s’aixequen molt per sobre de l’aigua de color indescriptible, un verd-blau profund que em va semblar impossible de pintar. Vaig pensar en el Pedraforca i el seu mirador penjat sobre la Vall de Gresolet. El paisatge era molt diferent, però alguna cosa m’hi havia transportat, potser la força de la pedra d’aquells cims feréstecs. Es va tornar a posar a caure gotes, però vam decidir fer igualment el caminet que portava fins a veure de més a prop el cim del Bow i el bosc de la zona. Els avets s’agrupaven de cinc en cinc per protegir-se de les inclemències del temps i els bolets i les flors silvestres tenyien de color la molsa fosca i humida. Els colors s’intensificaven amb la mullena i em va fascinar el fúcsia d’unes flors anomenades Indian Paintbrush. La llegenda explica que un jove guerrer indi no aconseguia pintar els colors de la naturalesa i el Gran Esperit li va donar uns pinzells carregats amb tots els colors i així va poder pintar la seva obra. De les restes dels pinzells abandonats pels camps, en van néixer aquelles flors que ara m’enamoraven prop del Peyto Lake.
Tornava a ploure molt fort quan vam pujar al cotxe, però després de fer uns quants quilòmetres més vam aturar-nos a Mistaya Canyon en un moment en què just plovisquejava una mica. El riu baixava per un congost estret i pedregós i s’amagava de les mirades dels pocs turistes que érem allà per tornar a sortir fort i vigorós uns metres més enllà. El soroll era eixordador. Les roques semblaven esculpides per l’aigua brava i havien agafat unes formes arrodonides i fosques que contrastaven amb el blanc de l’escuma que intentava fer-se pas. Pocs metres més amunt, el riu baixava tranquil i serè, aliè al torbament que l’esperava i que el convertiria en un cabal desbocat i salvatge.