Els secrets d'Ellis Island. Nova York XVI

Quan més d’una persona, abans de marxar de viatge, et recomana que facis una determinada visita, és ben clar que no te la pots perdre. Els amics et coneixen i això fa que sàpiguen que t’agradarà un lloc on ells van descobrir-hi alguna cosa que no sabien i que a tu també et pot interessar. Això és el que em va passar amb Ellis Island. Dues fonts diferents em van dir que hi havia d’anar, que la visita al museu de la immigració valia molt la pena. Vam deixar, doncs, Chinatown on dormíem per anar cap al Lower Manhattan i vam baixar a la parada de Bowling Green. Vam comprar el tiquet per anar cap a l’illa i ens en vam anar a esmorzar per esperar que els vaixells comencessin a embarcar. No ens esperàvem que mitja hora més tard la cua donés la volta al Clinton Castle.
No teníem cap més remei que afegir-nos a la corrua de gent que esperava a peu dret poder pujar a una embarcació que els deixaria a Liberty Island o a Ellis Island. Mentrestant vaig contemplar les parets del Castle Clinton, un fort que va ser construït per evitar la invasió britànica l’any 1812. Amb els anys aquesta fortificació de forma circular va anar canviant i va esdevenir des d’un teatre d’òpera anomenat Castle Garden fins a un punt de control de la immigració mentre no es va obrir el que anàvem a visitar a Ellis Island. Això era l’any 1892 i quatre anys més tard el castell ja s’havia transformat altra vegada, aquest cop en l’aquari de Nova York. Em costava de creure que fins l’any 1941 el que ara és simplement un centre cultural era ple de peixos i altres animals marins. La cua avançava lentament i el sol ja picava molt fort. Per sort de tant en tant passava una mica d’aire que ens eixorivia una miqueta.
Una hora i mitja a peu dret ens va permetre observar molt bé el nostre voltant i veure com els carretons que venien hot dogs i pretzels, una mena de bastonets de pa embolicats originaris d’alemanya, tenien molta sortida, sobretot entre els turistes. Probablement els novaiorquesos n’escollien d’altres amb menys brutícia als vidres que els feien d’aparador. Finalment vam embarcar i vam buscar-nos un lloc a coberta. Feia un sol esplèndid i el cel era d’un blau intens quan vam parar a Liberty Island, just al peu de l’Estàtua de la Llibertat. Des de tan a prop em va semblar més gran que el dia que la vaig veure des del ferri d’Staten Island, però no li vaig fer fotos. Em vaig rebel·lar contra la bogeria fotogràfica que va esclatar dins el vaixell, però suposo que tot plegat va venir perquè la meva altura no em permetia fer cap foto al monument sense que m’hi sortissin mil caps al davant.
A tres quarts d’una desembarcàvem a Ellis Island, entràvem al museu i agafàvem una audioguia. Abans de convertir-se en el centre d’immigració més important del país l’any 1890, l’illa era coneguda pels seus bancs d’ostres durant el període colonial holandès i britànic. A finals del segle XVIII l’illa va passar a mans de Samuel Ellis, que li va acabar donant nom. L’any 1808, però, el govern federal va comprar l’illa i la va convertir en part del nou port de defensa de la ciutat junt amb el Castle Clinton i d’altres fortificacions. El museu que ara visitàvem explicava la història posterior de l’illa, sobretot la compresa entre 1892 i 1904, uns anys en què la ciutat de Nova York va viure una forta immigració de població procedent d’Europa. Els plafons i les fotos ens ajudaven a fer-nos una idea del que havia estat el centre i l’audioguia contenia alguns testimonis de gent que hi havia passat i que van arribar a emocionar-me. Tot plegat servia per explicar que Amèrica estava formada pels descendents de tota aquella gent, però també els recordava que eren americans i que era aquí on havien trobat una oportunitat que Europa no els oferia encara que al principi s’adonessin que els carrers no eren d’or i que ni tan sols eren asfaltats, sinó que precisament asfaltar-los era la feina per la qual els acabaven contractant.
Em va semblar força impactant la part que exposava els exàmens mèdics que feien als qui volien entrar a la ciutat. Si algú patia tracoma o tuberculosi el feien tornar a embarcar i l’allunyaven de la família que ja havia aconseguit entrar. A més, n’hi havia que havien de passar per una sala d’audiències per demostrar que no eren ni malfactors, ni anarquistes ni polígams. No obstant això, Estats Units necessitava treballadors i grans anuncis animaven a traslladar-se a Califòrnia, la cornucòpia d’Amèrica, on tothom podia viure i fer-se ric en un clima benigne i sense huracans ni tifons.
Se’ns van fer les dues i vam haver de dinar a la cafeteria de la planta baixa. Després encara vam pujar al tercer pis per acabar de fer una ullada, ara ja més ràpida, a una sala que contenia records que havien portat els immigrants dels seus països d’origen i una altra que explicava les obres de restauració del fortí d’Ellis Island per construir-hi el museu. Aproximadament a les quatre de la tarda tornàvem a embarcar davant d’una fabulosa vista de la part baixa de Manhattan. Passant per Liberty Island vaig pensar que m’apropiaria de les paraules de Josep Pla per explicar el que havia descobert a la petita illa d’Ellis: “Penso en els milers i milers d’homes i dones que arribant ací de tots els llocs de la terra trobaren en aquesta figura, que s’alça sobre una petita illa, el símbol de l’esforç per crear-se una nova vida”. Vaig pensar també que els amics em coneixien prou bé per saber que tornaria d’Ellis Island satisfeta d’haver-hi anat i de la història que hi havia après.

Llibres que m'acompanyen: Breakfast at Tiffany's, Truman Capote

A Nova York em vaig comprar Breakfast at Tiffany’s (1958) de Truman Capote. Havia vist la pel·lícula més d’una vegada, però no havia llegit mai una de les novel·les, o nouvelles, més famoses de l’autor nord-americà.
La història explica un any de la vida de Holly Golightly i el jove narrador, de qui no arribem a saber el nom. Tots dos són veïns en un bloc d’apartaments de l’Upper East Side de Nova York i acaben establint una relació molt especial. La novel·la m’ha agradat molt i he descobert que la pel·lícula de Blake Edwards de 1961 era realment una versió molt lliure del text de Capote. De tota manera, m’ha estat impossible no imaginar-me Holly Golightly amb una altra cara que no fos la d’Audrey Hepburn. Precisament el personatge central de la història, aquesta Holly Golightly que viu viatjant i aconseguint diners dels homes més rics, és segurament un dels personatges més interessants de la història de la literatura.
La protagonista no acaba de trobar el seu lloc en el món i diu que només podrà establir-se en un lloc i posar nom al seu gat el dia que trobi un lloc que la faci sentir com Tiffany’s: “What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and the lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real life place that made me fell like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.”

Sortint de Barnes & Noble a la Cinquena Avinguda, on no m'havia pogut estar de comprar el llibre, sonava al meu i-pod, és clar, Moon River. http://www.youtube.com/watch?v=BOByH_iOn88

De retorn a la ciutat. Nova York XV

M’havia agradat conèixer Washington, però sempre m’han agradat més les ciutats menys imperials, menys planejades i una mica més caòtiques, més vives, en definitiva. Havia arribat l’hora, doncs, de tornar a Nova York i ja en tenia ganes. Marxàvem amb un autocar de la mateixa companyia que la que ens havia portat a Filadèlfia i això volia dir que l’havíem d’anar a buscar a Chinatown.
La parada del metro no era gaire lluny del soterrani tronat on venien els bitllets i on s’esperaven ja una bona colla de viatgers suant la cansalada. No va trigar gaire a aparèixer una dona xinesa cridant i movent els braços desesperadament per indicar-nos que l’autocar ja era a la cantonada i que no es podia aturar més de cinc minuts. Vam apressar-nos a pujar i ens van prendre de seguida el tiquet que ens acabaven de vendre feia un moment i que justificava que havíem pagat el trajecte. El vehicle anava gairebé ple i el conductor era un xinès amb una parrufa de cabells espectacular que semblava que feia temps que no havia vist una pinta ni unes tisores. Vam engegar molt puntuals i aviat vam deixar enrere la capital.
El viatge havia de durar unes quatre hores i quan eren quarts d’una ens vam aturar en una àrea de servei. El conductor no ens va dir quant de temps duraria la parada i va sortir disparat de l’autocar sense qui ningú no li pogués preguntar. Vam baixar, com feia tothom, i vam anar al lavabo. Ens feia por entretenir-nos gaire perquè no ens acabàvem de fiar que no ens deixessin allà enmig d’un nus viari. De fet, no ens vam equivocar de gaire perquè quan portàvem uns cinc minuts de trajecte ens vam adonar que no hi havia la parella que seia un parell de seients per davant nostre i que viatjava amb una nena petita. Les seves coses eren allà, però ells no havien tornat a pujar. Un noi va anar a comentar-li al conductor, però aquest li va dir que era el seu problema. Pobra gent! S’havien quedat ben penjats enmig de l’autopista i ni tan sols tenien un tiquet que demostrés que viatjaven ells i maletes en un autocar que anava cap a Nova York.
L’entrada a la ciutat estava totalment embussada i el Holland Tunnel em va semblar una gàbia de formigó. Finalment, a les tres de la tarda arribàvem a Allen Street. Pocs metres més enllà de la parada hi havia l’apartament que havíem llogat per passar els pocs dies que ens quedaven per posar punt i final al viatge. Teníem l’habitació en un quart pis i les escales eren molt dretes, però tot era net i acabat de pintar. La cuina i el bany el compartíem amb una altra habitació, però no vam coincidir mai amb ningú.
Els americans havien menjat tots dalt de l’autobús, però nosaltres encara no havíem dinat i els budells ja em començaven a roncar. Vam deixar les maletes en un racó i vam sortir per buscar un lloc per dinar. La veritat és que no vam buscar gaire perquè va esclatar un xàfec que va tornar de cop grisa la ciutat i els seus carrers i vam córrer a refugiar-nos en un restaurant xinès, com no podia ser d’altre a Chinatown, per menjar-nos un bon plat d’arròs tres delícies. Se sentia la pluja picant contra l’asfalt del carrer i això va fer que decidíssim canviar de plans i dedicar la tarda a anar de shopping. Almenys, d’una botiga a l’altra, no ens mullaríem tant.
L’aigua no aconseguia vèncer la xafogor que encara dominava l’ambient i vam agafar el metro enmig de paraigües i gent que s’espolsava les gotes sobre els veïns de seient. Vam baixar al carrer 59 i quan érem a la Cinquena Avinguda el terra ja començava a eixugar-se. Érem al paradís de les compres i em sorprenia badant en els aparadors de les grans firmes de la moda mundial. Gucci, Prada, Rolex, Ferragamo i Louis Vuitton desfilaven a banda i banda de la calçada d’una de les avingudes més famoses del món. Haig de confessar que no em vaig saber estar d’entrar a Tiffany’s a fer el xafarder. Hi havia molta gent i l’escena no s’assemblava gens a aquella protagonitzada per Audrey Hepburn esmorzant davant l’aparador de la joieria que obria la pel·lícula amb la melodia de Moon River. El meu moment mitòman va continuar quan vaig entrar a Barnes & Noble per comprar-me el la novel·la que Capote havia publicat l’any 1958 i que va inspirar la pel·lícula.
Les botigues van començar a tancar i, després d’una visita llampec als magatzems Bloomingsdale’s per comprar una colònia que m’havien encarregat, vam tornar a agafar el metro per anar a sopar a Little Italy. Tenia la idea que era tot un barri italià al bell mig de la ciutat, però em va semblar més que eren dos carrers plens de gent, amb decoracions una mica massa nadalenques i amb restaurants amb noms italians. Potser sí que era un carrer d’una ciutat italiana traslladada a Nova York, però em va donar la impressió que tot plegat era massa turístic, que les tovalles de quadrets i els pòsters d’El Padrino ho convertien en un pastitx una mica massa kitsch. De tota manera, ens vam deixar enredar i vam acabar menjant una pizza massa gran pel meu gust i amb una propina de més de set dòlars inclosa directament a la factura.
Ens havíem deixat els plànols a l’apartament, però ja començàvem a conèixer la ciutat i no ens vam perdre per fer a peu el camí de tornada. Em va agradar descobrir que el Chrysler Building treia el cap darrere una cantonada, era una de les imatges de Nova York que m’emportaria cap a casa.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks III

Havíem deixat part al National Mall & Memorial Parks per veure i encara podíem aprofitar la tarda. Continuava fent calor i a totes les fonts hi havia gent bevent i refrescant-se. Sortint del Lincoln Memorial, vam agafar el sender que resseguia la riba del riu pel West Potomac Park fins al Tidal Basin, un llac força gran que aportava una certa frescor a l’ambient. Allà mateix hi havia el Franklin Delano Roosevelt Memorial. Lawrence Halprin va dissenyar-lo partint de quatre espais separats per murs i cascades d’aigua acompanyats de quadres escultòrics inspirats en fotografies reals del 32è president dels Estats Units. Acabat el recorregut, al quart espai, ens vam trobar amb una enorme estàtua del president amb el seu gos Fala. Vam poder-hi llegir també diverses inscripcions amb paraules dels seus discursos gravades a les parets. Em va cridar l’atenció la que deia així: “I never forget that I live in a house owned by all the American people and that I have been given their trust”. Vaig pensar que era una frase que havien de recordar tots els polítics, perquè si ocupaven un càrrec era perquè el poble els havia fet prou confiança perquè fessin bé la seva feina i, malauradament, teníem massa exemples que feien el contrari.
Després d’indicar a una família americana com s’anava al Jefferson Memorial, vam seguir un senderol que vorejava el llac i on hi havia plantats els famosos cirerers que cada 27 de març llueixen les seves flors en el National Cherry Blossom Festival commemorant el dia que van arribar a Washington com a regal de l’alcalde de Tòkio Yukio Ozaki l’any 1912 per encoratjar la relació d’amistat entre els Estats Units i el Japó. Després de travessar l’Inlet Bridge i deixar a mà dreta el George Mason Memorial, un dels pares del país que no va signar la Constitució perquè no abolia el comerç d’esclaus. El Jefferson Memorial tenia un espai privilegiat davant del Tidal Basin i d’una magnífica vista de tot el parc. Vam seure una estona a les escales de l’edifici d’estil neoclàssic. L’havia vist al cinema i em semblava impossible ser-hi ara a dins contemplant la descomunal estàtua que convertia Jefferson en una mena de déu grec a l’interior del temple dedicat a ell.
Encara quedaven hores per poder contemplar el Mall il·luminat i vam aprofitar-ho per canviar radicalment de paisatge i arribar-nos en metro a U Street. El barri a l’entorn d’aquest carrer va néixer després de la Guerra Civil per solucionar l’increment de població de la ciutat. Amb els anys va esdevenir un barri amb majoria afroamericana i és sobretot conegut pels disturbis que hi van tenir lloc després de l’assassinat de Martin Luther King l’any 1968 i per haver estat el lloc de naixement d’un dels músics de jazz més importants del món, Duke Ellington.
Quan va començar a caure la tarda vam tornar al centre i vam sopar en un dels pocs restaurants que hi havia oberts en un barri que era sobretot d’oficines i que en aquella hora s’havia convertit en un amuntegament d’edificis fantasmes. Ja de fosc vam sortir i ens vam arribar al Mall per poder fer fotos a tot allò que de nit tenia un aspecte ben diferent del que havia tingut durant el dia. El Monument a Washington i el Lincoln Memorial lluïen d’una altra manera ara que els envoltava la foscor i que el verd de la gespa s’havia tornat negre igual que el cel que els emmarcava. No obstant la manca de sol, però, la calor encara era intensa i em vaig haver de comprar una aigua fresca que em van fer pagar a preu d’or.
Asseguda al vagó de metro que ens tornava a la zona on teníem el motel, vaig adonar-me que el sol m’havia dibuixat les sandàlies als peus, que ara ja estaven cansats i llagats de tantes hores de trepitjar els carrers de la capital.

Sota el sol de Washington. National Cathedral and Georgetown

El dia es va llevar tan assolellat com l’anterior i a les nou ja feia una calor que estovava l’asfalt dels carrers. Vam esmorzar abans d’agafar el metro per baixar a la parada de Woodley Zoo Park. Ens vam aturar a Cleveland Ave per comprar un Washington Post que ens va confirmar que les temperatures havien arribar a les tres xifres, és a dir, a més de cent graus Fahrenheit, cosa que indicava més de 38 graus en l’escala de Celsius. El diari explicava també que els treballadors de la construcció havien d’aturar-se cada quart d’hora per fer un descans i refrescar-se i que tothom havia de prendre precaucions per no patir un cop de calor. Tot això ho llegia mentre caminava en direcció a la National Cathedral per un barri de cases precioses. Era un lloc tranquil i en alguns jardins un cartell anunciava que allà hi vivia un o una congressista.
Ens anàvem amagant del sol sota les ombres dels arbres que hi havia a les voreres i als jardins fins que vam arribar a la catedral episcopaliana, un edifici enorme, d’estil neogòtic. Era maca, però li faltava la història gravada a les pedres. Comparada amb les catedrals europees, es notava massa que era una imitació, era com una reproducció mancada de l’essència del gòtic de veritat. Em sorprenia que tingués amplis lavabos a l’interior i que tot tingués un aire una mica asèptic. Vam sortir darrere d’un grup de boy scouts que, com el dia abans, voltaven per la capital tenyint de color i d’ambient una mica ranci cada un dels seus carrers. Caminàvem en direcció a Massachusetts Ave pensant que no podia ser que amb aquella calor encara hi hagués gent que sortís a córrer, però el cert era que n’havíem trobat uns quants.
Vam arribar a l’Observatori Naval i a la cada del vicepresident que, evidentment, vam entreveure fent passar una mica el cap per les tanques de màxima seguretat. Pocs minuts després, van començar a desfilar ambaixades de gairebé tots els països del món. Algunes amb edificis espectaculars, d’altres, com la d’Espanya, molt més discretes. El sol continuava caient a plom sobre els nostres caps i les ombres brillaven per la seva absència. Tampoc hi havia cap bar, botiga ni cafeteria per poder-nos amagar una estona. Vam caminar, doncs, fins a Georgetown, un dels barris més famosos de la ciutat. Les cases eren molt maques, però una mica més modestes que les que havíem vist prop de la catedral. De tota manera, abans de passejar-nos pel barri vam anar directament a refrescar-nos i ho vaig fer amb una fantàstica Strawberry lemonade que se’m va posar d’allò més bé.
Ja una mica més recuperades de la calor vam arribar-nos a la universitat. Des de l’any 1789 Georgetown dóna l’oportunitat als seus alumnes de conèixer, experimentar i entendre el món que els envolta. Aquesta universitat jesuïta, una de les més importants del món, ha comptat amb alumnes que després han destacat en la política i els negocis. Era època de vacances, però al campus hi havia un grup d’estudiants jugant a una mena de joc que semblava consistir a atrapar una pilota amb un salabret. D’altres voltaven pel campus acompanyats d’un guia i feien tota la cara de ser els futurs alumnes de primer, una mica espantats i a un mes vista de començar el curs.
Però hi havia tot un barri comercial al voltant de la universitat i vam voltar una estona pels carrers principals abans d’entrar en un restaurant a dinar. Després de força dies voltant pels Estats Units, vam descobrir que sí que sabien que hi havia plats i coberts que no eren de plàstic. Vam témer que el menú ens sortís una mica massa car. Mentre menjava una refrescant amanida d’espinacs amb formatge feta, raïm, panses, pollastre i pipes, vaig tornar a constatar que els americans menjaven molt de pressa. Al temps de nosaltres fer un plat van passar tres torns diferents per la taula del costat. Evidentment, ningú s’entretenia a fer sobretaula ni a contemplar el carrer i la gent que passava i que procurava fer-se passar la calor com podia. Els uns engolien líquids d’uns gots immensos carregats de gel, d’altres es ventaven amb qualsevol cosa i d’altres havien optat per treure’s la samarreta. Fos com fos, era impossible no sentir-se suat en un dia amb temperatures rècord.
Vam caminar en direcció al riu i aviat ens vam trobar amb un complex anomenat Washington Harbour amb vistes al riu Potomac, al Kennedy Center, a l’illa Roosevelt i an Key Bridge. A part de pisos que vaig pensar que devien ser caríssims hi havia restaurants i una passarel·la de fusta per on passejava força gent. Hi havia també iots amarrats i gent que navegava en piragua pel riu o hi feia esquí aquàtic. Em va sorprendre que la gent de les terrasses que bevia alguna beguda alcohòlica l’hagués de portar embolicada en una bossa de paper. Em pensava que només era cosa dels rodamóns de les pel·lícules, però la llei la complia tothom, fins i tot els pijos de les terrasses més cares.
Una passejada acalorada per Rock Creek and Potomac Parkway ens va portar altra vegada al Lincoln Memorial, passant pel Kennedy Center i el Watergate Memorial. No vaig poder estar-me de recordar Robert Redford i Dustin Hoffman a la magnífica All the President’s Men (1976) quan es van posar a la pell de Carl Bernstein i Bob Woodward, els dos reporters del Washington Post que van revelar l’escàndol del Watergate, que va acabar amb la dimissió de l’aleshores president Richard Nixon.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks II

La calor i el sol feien impossible continuar visitant el parc dels memorials, que era massa gran. Vam tornar cap al Monument a Washington i allà hi havia una concentració de gent que superava amb nombre la dels boy scouts que continuaven passejant els barrets i les camises de colors pel Mall. Es tractava d’una manifestació de xinesos practicants de Falun Gong, una disciplina que combina exercicis i meditació, que va néixer l’any 1992 i que ha crescut d’una manera força espectacular a la Xina. Segons vaig llegir en el tríptic que em va donar una senyora que vestia samarreta groga com la majoria dels seus companys, el govern xinès persegueix i tortura la gent que segueix els ensenyaments del Falun Gong, també anomenat Falun Dafa.
Ens va costar travessar la manifestació, però vam aconseguir-ho i vam caminar en direcció al Capitoli. Els braços, les cames i la cara se m’estaven rostint i vam decidir salvar-nos de la crema definitiva entrant en un dels nombrosos museus de l’Smithsonian. L’Smithsonian és una institució creada l’any 1846 que està formada per dinou museus i galeries i nou centres de recerca. Es va establir gràcies a la donació de James Smithson (1765-1829), un científic anglès que va decidir donar la seva herència perquè es creés a Washington un “establiment per incrementar i difondre el coneixement”. El més curiós del cas és que Smithson no va trepitjar mai terres americanes i s’especula sobre la seva filantropia o els seus ideals democràtics per entendre una donació tan gran que ha permès crear una xarxa de museus gratuïts com aquesta.
Havíem d’escollir un dels museus i vam optar pel de l’Aire i l’Espai. Hi havia molta gent que entrava i sortia de les sales que contenien des de rèpliques dels primers avions dels germans Wright fins a una de l’Apol·lo XIII. També vaig pensar que era molt interessant un espai dedicat als nens –i als qui no ho som tant- per explicar de manera senzilla el funcionament dels avions i com és que poden volar. Com que se’ns va fer tard entre vestits d’astronautes i coets interespacials vam dinar en el food court que havia allà mateix. Allò sí que era el regne del fast food, però ja teníem massa gana per sortir a buscar res més.
Després de dinar, molt més a poc a poc que els nostres veïns de taula americans, vam sortir al forn exterior. De seguida, però, vam entrar al Museu dels Indis Americans, un edifici de quatre plantes que va obrir les portes l’any 2004. Em va interessar sobretot el quart pis, amb explicacions dels diferents pobles indis d’Amèrica, tant del nord com del centre i del sud. La segona part de la quarta planta, en canvi, ja era molt més dispersa i m’hi va sobrar totalment una part dedicada a les armes que es van fer servir per conquerir els territoris indis.
Sortir a la calor de fora va ser un xoc perquè el sol continuava cremant amb molta força. Vam pujar fins al Capitoli buscant les poques ombres que hi havia i no hi vam poder estar gaire estona per por d’agafar una insolació. Quan es va dissenyar la ciutat de Washington es va creure convenient que l’edifici on s’hauria de reunir l’assemblea legislativa fos dalt del turó anomenat Jenkins Hill. Thomas Jefferson, pare de la Constitució, va insistir, a més, perquè s’anomenés Capitoli, un nom llatí que el lligava a un dels set turons de Roma, centre administratiu de la ciutat. Des d’aquí vam poder contemplar el Mall en tota la seva immensitat.
S’anava fent tard i havíem de ser a l’alberg a les sis perquè hi havíem quedat amb l’Steve. No estàvem gens segures que ens hagués resolt el tema de l’habitació, però no volíem fer tard. Vam agafar el carrer 17 per anar a buscar un autobús que ens portés cap a Adams Morgan. Vam baixar una parada abans del que calia i vam haver de caminar una mica. No era lluny, però estàvem amarades de suor i vam entrar a fer un te gelat en una cafeteria per poder recuperar-nos una mica d’aquell dia amb temperatures infernals.
L’Steve va trobar “amazing” que ens haguéssim presentat tenint en compte les condicions meteorològiques del dia, però ens va assegurar que ens portaria al Motel 6, que era a l’altra banda de la ciutat. El nom em va sonar a prostíbul, però vaig pensar que havíem de donar-li un vot de confiança. Ens va fer esperar al carrer i ens va recollir amb un cotxe tronat del que no vam poder ni pujar al davant perquè portava el seient ple de coses, entre les quals no vaig poder estar de mirar amb mala cara uns mitjons bruts. El sostre del llarguíssim cotxe americà lluïa una manta enganxada amb grapes i per la ràdio feien una entrevista a un dels personatges més conservadors que he sentit mai. L’Steve de seguida va explicar-nos que li agradava escoltar el programa perquè podia enriure’s de tot el que deien aquella gent que pensava tan diferent d’ell. Ens va fer saber que era demòcrata i que estava content amb l’elecció d’Obama. La seva visió del món, tanmateix, era molt americana i Europa li semblava només un lloc on tot funcionava d’una forma una mica estranya.
La nostra sorpresa va arribar quan es va parar en una benzinera i ens va dir que tenia “good news i bad news” per nosaltres. Es veu que les bones notícies eren que estàvem amb ell –cosa que a mi no em semblava tan bona- i les males eren que s’havia deixat la cartera. Totes dues ja vèiem la factura de la gasolina que ens tocaria pagar quan ens va dir que ja portava efectiu, però que havíem de fer marxa enrere perquè no podia anar sense documentació. Així, doncs, vam tornar a circular per uns carrers de Washington que ja ens començaven a ser familiars, vam esperar que recollís la cartera i vam dirigir-nos finalment fins al Motel 6. Realment era a l’altra punta de la ciutat, però no va resultar ser cap bordell, sinó un hotel semblant al de Lancaster del qual l’Steve ens va pagar la primera nit. No ens esperàvem aquesta generositat del nostre conductor i vam suposar que estava espantat perquè no el denunciéssim. De ben segur, tenia por que l’endemà es presentessin els de sanitat a tancar-li un antre que s'amagava darrere el nom d’alberg d’estudiants. Després d’un dia de tanta calor, venia molt de gust poder-se dutxar sense brutícia encastada a la banyera.

Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks I

Washington DC és la capital dels Estats Units i comprèn l’anomenat Districte de Columbia, una entitat diferent dels cinquanta estats de la unió i que va prendre el nom que durant el segle XVIII els americans donaven encara al país recordant el descobriment de Cristòfor Colom. La ciutat va néixer ja com a capital i es va seguir el disseny de l’arquitecte francès Pierre L’Enfant, que va optar per l’estil barroc, molt de moda en aquells moments. El pla estava pensat amb grans avingudes que havien de desembocar als monuments més importants. Aquestes grans avingudes van rebre el nom dels estats més destacats de l’època. L’avinguda de Pennsilvània, on érem en aquells moments, va tenir l’honor d’unir la Casa Blanca i el futur Capitoli que ja estava programat.
Veure la Casa Blanca en directe tenia la seva gràcia, però em va semblar que era just al davant d’una foto fixa que havia vist centenars de vegades per televisió. No hi havia cap moviment que m’assenyalés que allò era molt més que una façana i que el president Obama potser intentava resoldre uns quants assumptes al Despatx Oval, igual que ho feia Charlie Sheen a la fantàstica i televisiva The West Wing. James Hoban va ser l’arquitecte encarregat de dur a terme la construcció de la que havia de ser la casa presidencial i principal lloc de treball del president. La construcció va començar l’any 1792, però no es va inaugurar oficialment fins l’any 1800 per acollir la família del president John Adams. Després, van venir diverses ampliacions i restauracions.
No vam trigar gaire a allunyar-nos de les reixes de ferro que protegien la Casa Blanca i vam dirigir-nos cap al National Mall and Memorial Parks. Tanmateix ja feia estona que vèiem boy scouts per tot arreu, semblava que sortien de sota les pedres, uns amb camises grogues, d’altres vermelles, d’altres blaves o verdes, però n’hi havia per tot arreu. Ens vam apropar, doncs, al Boy Scout Memorial i vam descobrir que feien una trobada per commemorar els cent anys de l’escoltisme als Estats Units. Grans i petits recorrien Washington sota dels barrets que els protegien de la calor i d’un sol que cremava de valent. Va pujar fins al Washington Monument, l’obelisc que queda just al punt mig entre el Capitoli i el Lincoln Memorial. Em va semblar que no tenia res d’especial llevat de la seva altura i la seva posició estratègica. La construcció del monument que havia d’homenatjar el primer president del país va durar una mica més de trenta anys per les dificultats econòmiques sorgides de la guerra civil i es va acabar l’any 1884, quan va passar a ser l’edifici més alt del món pels seus gairebé 170 metres. Pocs anys després, la Torre Eiffel de París li va prendre aquest títol, que continua encara ara essent molt disputat.
La calor no ens va permetre estar gaire estona sota l’obelisc contemplant les vistes de la ciutat i vam dirigir-nos cap al Memorial de la Segona Guerra Mundial, just davant de l’aigua de la Reflecting Pool, que s’allarga fins al Lincoln Memorial. Vam fer el passeig fins a aquest monument per sota el passeig d’arbres que ens quedava a mà esquerra. Hi havia molta gent amb mapes de la ciutat a les mans i amb pinta de turistes, però la majoria eren nord-americans que visitaven la seva famosa capital. El Lincoln Memorial és un gran edifici blanc, una mena de temple grec amb una enorme estàtua del president Lincoln a l’interior, com si es tractés d’un dels déus del Panteó grec o romà. Era impressionant veure com la ciutat estava pensada i dissenyada per demostrar la grandesa d’un imperi que aleshores estava naixent, però que es va saber imposar i es va fer un lloc prominent en el món. El lloc destaca per la seva majestuositat més que per la seva bellesa i, malgrat que tot plegat em va semblar una mica massa artificial, vaig quedar bocabadada contemplant al fons l’obelisc del monument a Washington agermanat amb el Capitoli que hi havia al final de tot del Mall.
Aquesta vegada no veia una foto fixa com la de la Casa Blanca, però no vaig poder estar de recordar aquelles imatges en blanc i negre d’un Martin Luther King dient que tenia un somni als milers d’afroamericans que reclamaven uns drets civils que l’any 1963 se’ls estaven negant. Segurament el mateix Luther King, si no hagués estat assassinat a Memphis l’any 1968, encara pensaria que quedaven desigualats, però no podien ser tantes si el quaranta-quatrè president del país era l’afroamericà Barack Obama.
L’aigua que portàvem a la motxilla era ja calenta, però abans d’anar-nos a amagar una estona del sol, vam passar encara pels memorials de la Guerra de Corea i de la del Vietnam. Tant en un lloc com en l’altre, situats l’una la dret i l’altre a l’esquerra del Lincoln Memorial, s’hi homenatjava milers de joves nord-americans que havien mort en unes guerres que no tenien res a veure amb ells. Ara, però, encara hi desfilaven uns altres milers de joves i grans amb un esperit patriòtic que a mi se’m feia difícil d’entendre. Em va commoure, en canvi, que encara hi hagués gent que busqués entre els centenars de noms els dels seus amics i familiars i es fessin la foto amb el dit al costat d’aquell nom que havia esdevingut un heroi per tota la família. Per a mi, Vietnam era només una guerra que havia estudiat a les classes d’història i que havia estat protagonista de desenes de pel·lícules, però per a ells era molt més que això. Em vaig adonar que no feia tants anys d’aquelles guerres i que encara hi havia veterans i moltes ferides obertes.