Washington D.C: Una llitera i molta calor

L’arribada a Washington no va ser exactament com l’havíem previst. Per començar, hauríem d’haver arribat a primera hora de la tarda i ja eren gairebé les vuit del vespre quan vam trepitjar la ciutat. Trobar l’alberg que havíem reservat no ens va costar gaire. Era al barri d’Adams Morgan, que de seguida vam veure que estava molt animat. Hi havia molta gent, la majoria jove, anant amunt i avall i entrant i sortint dels nombrosos bars que hi havia oberts. L’escala era estreta i dreta i el lloc no tenia gaire bona pinta. Sabíem que no anàvem a un hotel de luxe, però tan bon punt vam entrar ja vam veure que allò era molt tronat i no en podíem esperar gran cosa.

Havíem reservat una habitació amb bany al passadís, però va resultar que no en tenien cap i que ens feien anar a dormir a dues habitacions diferents amb vuit o deu persones més a cadascuna. Vam explicar a la noia de recepció que nosaltres havíem fet una reserva per un altre tipus d’habitació i que, a més, hi havíem d’estar tres nits, però no la trèiem d’allà. El seu cap no hi era i ella no hi podia fer res, o almenys això és el que ens deia. Vam dir-li que esperaríem fins que truqués al seu cap i resolgués el problema, però es veu que segons ella no portava cap telèfon a sobre i no el podia localitzar. Era difícil de creure en una ciutat en què tothom anava enganxat al mòbil tot el dia. Vam acabar dient-li que deixàvem les coses allà i que tornaríem més tard perquè ens resolgués el tema de l’habitació.
El dia havia estat molt llarg i els meus peus encara es ressentien de la caminada pel Comtat de Lancaster i a això s’hi sumaven les hores d’espera a York i el viatge en autobús. No tenia ni gana per sopar i vaig acabar menjant-me un gelat de iogurt en una iogurteria. Va resultar car i tampoc va ser res de l’altre món, però suposo que el problema principal era que no estava gens d’humor. Després de fer una volta pel barri i comprovar que seria difícil buscar una alternativa per dormir aquella nit, vam tornar a l’alberg. Tal com em temia, la noia no havia trobat cap solució per a nosaltres i ens vam haver d’esperar perquè arribés el seu cap. Va resultar ser un tal Steve, una mena de hippy encallat als anys setanta, que va donar la culpa de tot als seus empleats. No era gens fàcil discutir en anglès, però ens en vam acabar sortint prou bé. L’Steve ens va dir que ens quedéssim aquella nit als dos únics llits que tenia i que no ens la cobraria pas. L’endemà miraria de trobar-nos un altre lloc. Vaig acabar, doncs, acceptant uns llençols apedaçats i sargits de tots costats i vaig haver d’enfilar-me a una llitera altíssima i sense escala en una habitació que era un desordre total. Encara feia molta calor i, malgrat que la finestra que donava al meu capçal estava oberta, tot feia preveure una nit llarga i calorosa.
Devien ser cap a les deu de la nit, però em va semblar una mica massa d’hora per tancar-me en una habitació tan fantàstica, de manera que vam sortir a fer un volt i vam acabar fent una llimonada en un bar del nostre mateix carrer, el Tryst, un local amb molt d’ambient i bona música. Moltíssima gent estava asseguda amb el portàtil a la falda, cosa que em va sorprendre, perquè em va semblar que això treia tota la gràcia als bars com a lloc de relació social, però bé, potser aquest era el futur immediat que ens esperava també a Catalunya. Vam estar-nos una bona estona assegudes en una finestra que donava al carrer i, quan vaig arribar a l’habitació, ja hi havia gent que dormia. No va ser fàcil enfilar-me dalt d’aquell llit tan alt i vaig pensar que valia més moure’m poc si no volia trencar-me coll i barres. No sé tampoc si era pitjor el soroll del carrer o la calor, però vaig optar per posar-me taps a les orelles i deixar la finestra oberta.
Vaig dormir poc i malament, i a quarts de vuit del matí em vaig llevar per intentar aconseguir un forat a la dutxa. Les condicions higièniques no eren per tirar coets, però no podia sortir a visitar Washington ja suada de bon matí, o sigui que vaig tancar els ulls i cap a dins de la dutxa. Vaig sortir pensant que havíem quedat a les sis de la tarda amb l’Steve perquè ens portés a un altre lloc. Teníem, doncs, encara moltes hores per davant per descobrir la ciutat, però el primer que vam fer va ser entrar en un Starbucks i esmorzar. I allà davant mateix vam agafar l’autobús número 62 que ens va deixar just al davant de la Casa Blanca. Ara sí que potser ja començava de veritat la nostra estada a Washington.

Tren a Bruges (Bèlgica)

Vam arribar a Bruges gairebé a l’hora de dinar i, després d’instal·lar-nos a l’alberg, vam menjar-nos un plat d’espaguetis massa picants pel nostre gust a un bar que hi havia molt a prop. Amb la boca encara una mica encesa vam iniciar el nostre recorregut per un casc antic fantàstic i pensat només per a vianants.
Bruges és ciutat des del segle XI i va arribar a convertir-se ja a l’edat mitjana en una de les més riques d’Europa gràcies al comerç i a la indústria de la llana. Un canal obert al mar va ser sempre el seu gran aliat, però els sediments l'anaven tapant i això va portar dificultats a l’economia dels seus ciutadans a partir del segle XVI. Precisament ara els seus canals són els que li donen un encant semblant al que pot tenir Amsterdam.
Vam passejar-nos tota la tarda per un casc antic digne d’admirar. Els turistes com nosaltres feien fotos sense parar i els aparadors plens de xocolata eren una temptació massa cara per les nostres ànimes febles i àvides de dolçor. Vam acabar, doncs, entrant en un d’aquells temples del bon gust. L’olor de la xocolata ens va acompanyar tota la tarda mentre admiràvem els edificis medievals i sèiem una estona en una de les places contemplant tots aquells que hi passaven. Vam deixar passar les hores imaginant-nos les històries personals de tots aquells que ens passaven per davant, ja fossin turistes disfressats fent un safari fotogràfic al cor d’Europa o bé ciutadans que anaven o tornaven de la feina. Alguns, potser, havien decidit aprofitar que havia sortit el sol per passejar una estona per una ciutat que, encara que els turistes ens la fèiem nostra per unes hores i ens l’emportàvem guardada dins les nostres càmeres, encara que la UNESCO la considerés Patrimoni de la Humanitat, ells la tenien cada dia i podien passejar-s’hi dalt d’una bicicleta que els portava a tot arreu en pocs minuts.
Les hores a Bruges semblava que s’allargaven. Segurament era la tranquil·litat i l’olor de xocolata que s’hi respirava. L’aigua dels canals circulava lentament i, tot i que feia molt poques hores que hi era, vaig tenir la sensació de portar ja uns quants dies a la ciutat flamenca. No obstant això, la veritat era que l’endemà havia de deixar Bruges enrere i tornar a agafar un tren que em portaria a continuar descobrint una Europa que cada vegada m’agradava més.

Tren a Brussel·les (Bèlgica)

Fa pocs dies una amiga em va comentar que anava a Bèlgica, concretament a Brussel·les i a Bruges, i això em va fer fer memòria i recordar els dos o tres dies que hi vaig passar quan feia un interrail per Europa. D’aquell viatge ja en fa uns quants anys, però recordo l’arribada amb el tren ràpid Thalis, procedent de París i en el qual ens van posar una multa perquè el nostre bitllet no permetia viatjar en aquells trens, que eren massa luxosos per nosaltres que arrossegàvem una motxilla.
L’arribada a Brussel·les en tren em va semblar com totes les arribades en tren a les estacions de tot el món: vies, andanes, gent apressada amunt i avall, indicacions i megafonia incomprensible. De tota manera, el tren continua essent un dels mitjans de transport que més m’agraden. És com si em recordés que encara es poden fer viatges a l’antiga, acostant-te de mica en mica als llocs, sense l’arribada precipitada que sempre suposa l’avió. Sigui com sigui, el primer que vam fer a la capital belga va ser esmorzar i ho vam fer no gaire lluny de la Grand Place amb uns gofres (del francès gaufre, wafel en neerlandès) que els belgues han importat a tot el món.
Després d’un esmorzar tan plaent com aquell ja vam poder encarar la roina de Brussel·les, que queia gairebé imperceptible, però que anava mullant les nostres robes ja cansades de tant de viatge, i vam girar la cantonada que ens va abocar a una Grand Place que em va semblar esplèndida. L’Ajuntament, les cases gremials i la Casa del Rei brillaven malgrat la grisor del cel i el mateix gris contrastava amb els impermeables de colors que lluïen els compradors i venedors d’un mercat amb fruites i verdures que desafiaven el mal temps. L’Ajuntament, del segle XV, em va semblar majestuós i em va cridar l’atenció el fet que la torre principal no dividís l’edifici en dues parts simètriques. De fet, la llegenda explica que els brussel·lesos, quan es van adonar de l’error de l’arquitecte, van voler que s’enfilés dalt de la torre i des d’allà es llancés al buit. No sé si ho va fer o no, però d’altres teories apunten a la voluntat de dissenyar un edifici asimètric d’acord amb les teories alquímiques tan de moda en aquells moments de la història europea.
No teníem gaires hores per voltar per Brussel·les si volíem arribar a Bruges, on ja teníem lloc reservat per passar-hi la nit, i vam decidir que almenys havíem de veure el famós Manneken Pis, és a dir, l’homenet que pixa. Em va semblar que ens trobàvem l’estàtua gairebé de casualitat, en girar una cantonada. I em va semblar petitíssima. El nen pixaner ha generat desenes de llegendes per justificar la mostra en públic d’un acte tan privat, però a mi em fa pensar en aquell caganer que posem cada any al pessebre. Potser a vegades el poble vol recordar que som tots més semblants del que ens pensem. De tota manera, però, per allò de la impudícia i el pudor, la gent ha acabat ideant més de vuit-cents vestits per tapar un nen de bronze que no para de pixar, i el dia que el vam veure nosaltres anava vestit de jugador de bàsquet, amb cinta al cap per eixugar-li la suor d’un dia d’estiu amb més aviat ben poca calor.
Havíem estat poques hores a Brussel·les i hauríem volgut que fossin més per acabar de descobrir-la, però un altre tren, menys luxós que el que ens hi havia portat, ens esperava per portar-nos a Bruges, la capital del Flandes Occidental.

Descobrint Pennsilvània: camí de Washington DC

Érem a Mills Bridge, un fantàstic pont de fusta cobert, però s’anava fent tard si no volíem perdre l’autobús per tornar a Lancaster i després poder agafar un cotxe de línia fins a Washington DC. Vam caminar fins a la carretera 30 pensant que no érem gaire lluny d’on havíem d’agafar l’autobús, però en realitat allà no hi havia cap parada i vam haver de caminar pel voral fins on ens havia deixat feia unes hores. Era lluny i feia molta calor. Els camions i els cotxes, a més, passaven veloços pel nostre costat. El sol queia a plom sobre els nostres caps i vam caminar molta estona a un ritme força accelerat tenint en compte que ja portàvem tot el matí caminant i que l’embenat del meu peu començava a afluixar-se. Va costar arribar fins al centre comercial i ens vam creure salvades quan vam veure una parada d’autobús davant d’una hamburgueseria on encara érem a temps d’anar a prendre una beguda fresca. Necessitàvem alguna cosa que ens retornés. Tanmateix, ens vam tornar a angoixar quan vam demanar si el 14 parava allà al davant i ens van dir que no, que havíem d’arribar fins a l’American Music Theatre on ens havia deixat de bon matí.
Vam deixar les begudes a mitges i vam tornar a caminar, més de pressa encara, però de cop vaig veure que l’autobús ens avançava, vaig començar a fer-li senyals i vaig córrer com feia temps que no feia i em vaig enfilar al bus. Ens havia anat d’un pèl. Rajàvem de suor i estàvem ben vermelles, però arribaríem just a temps per fer el nostre enllaç amb Washington. Ens calia encara, però, anar a buscar les maletes a l’hotel i l’única manera de tenir temps era agafar un taxi a l’estació de Lancaster i demanar-li que ens esperés mentre recollíem l’equipatge. Finalment i després d’un matí intens i aprofitat fins l’últim minut, pujàvem a l’autocar que ens havia de portar fins a York, on havíem de fer un transbord. El conductor va resultar el mateix que ens havia portat el dia abans, ens va reconèixer i ens va carregar amablement les motxilles al portaequipatges. Uns tres quarts d’hora després d’haver arrencat arribàvem a York. Em va venir al cap la imatge d’aquella immensa catedral de la York britànica, però el paisatge em semblava molt diferent.
Aquella ciutat, que presumia d’haver estat durant nou mesos capital dels Estats Units i de ser el lloc on es va proclamar el primer dia nacional d’Acció de Gràcies, havia d’acollir-nos només per una hora i vam córrer a buscar un lloc on comprar-nos dinar. Vam comprar una amanida de patates al mercat. La noia que ens va despatxar va estar contenta de saber que veníem de tan lluny i un senyor, que em va semblar que era l’amo de la parada, va voler saber si fèiem un viatge a peu. Vaig donar-li la raó tenint en compte el que havíem caminat des de primera hora del matí. Havíem de tenir mitja hora per dinar, però aviat va descobrir que el nostre autocar anava amb retard i que en teníem per estona. El noi que hi havia a l’estació, que feia pinta de no ser un treballador gaire eficient, ens va dir que no tenia ni idea de quan arribaria i que si volíem ens podia tornar els diners. Què havíem de fer, però, perdudes a York, Pennsilvània, si la intenció era anar a Washington?
L’estació era rònega i bastant bruta i cada vegada hi havia més gent esperant-se. Vaig acabar imaginant-me què hi deurien anar a fer a Washington aquell matrimoni gran, que anava traient i posant coses a una motxilleta i feien passar l’estona com podien; un senyor gran, que viatjava sol; un parell de nois joves, que no semblaven gaire de fiar; i d’altres que entraven i sortien mirant el rellotge i demostrant un nerviosisme que jo intentava dissimular. Finalment, a les cinc de la tarda, van anunciar l’autocar i no va trigar gaire a arrencar. No anava gaire ple, la majoria era gent de classe mitjana tirant a baixa, alguns amb un aspecte una mica estrafolari, però nosaltres l’únic que volíem era arribar al nostre destí com més aviat millor. La primera parada va ser a Baltimore (Maryland) a les set de la tarda. Em va fer gràcia passar per una d’aquelles ciutats que havia sentit anomenar tantes vegades, però que no tenia ni idea de quin aspecte tenia. El que vaig veure, però, va ser només el port i una autopista elevada, com moltes del país, cotxes, indústries i una parada d’autobús gens espectacular.
A tres quarts de vuit de la tarda arribàvem a Washington, la capital dels Estats Units d’Amèrica, fundada el 16 de juliol de 1790. Encara feia calor i estàvem molt cansades, però aviat arribaríem a l’alberg que havíem reservat i podríem descansar. O això és el que pensàvem aleshores.

Descobrint Pennsilvània: Caminant entre amish al Comtat de Lancaster

El despertador va sonar a dos quarts de set. Havia tornat a dormir molt bé i, després d’una bona dutxa i de curar-me les llagues dels peus i de tornar-me’n a embolicar un amb esparadrap, vam baixar a esmorzar. Evidentment no hi havia tampoc cap plat ni cap got que no fos de plàstic. Em preguntava si no hi havia ningú en tots els Estats Units que rentés mai un plat. En canvi, vaig descobrir una màquina de fer waffles i no em vaig poder estar de provar-la. No estava gens convençuda de sortir-me’n i em pensava que acabaria empastifant tot el menjador, però ho vaig aconseguir. La llàstima és que no hi havia res per untar el producte del meu esforç i vaig haver de menjar-me el waffle a seques. Després d’un esmorzar tan poc mengívol, vam pujar a l’habitació només per anar a buscar les bosses i ens vam trobar amb la porta encallada. Em feia molta mandra baixar altra vegada fins a la recepció i vaig inspirar-me en les sèries de Chuck Norris per obrir la porta a cop de peu. No sabia que me’n podia sortir amb tanta facilitat i vaig arribar a la conclusió que realment els motels americans tenien unes portes poc robustes.
Anàvem una mica tard respecte l’hora que havíem previst i el bus cap a Rockvale no ens esperaria. Teníem una bona caminada fins al centre i, tot i que era molt d’hora, el sol ja picava amb força. Caminàvem molt de pressa desfent un camí que el dia abans ens havia semblat etern i vam ser just a temps a la parada. No érem soles a agafar l’autobús, però no hi havia cap turista, sinó que tot era gent que vam anar descarregant als diferents centres comercials de la rodalia de Lancaster. Segurament eren tots treballadors que a les nou entraven a la feina. Vam baixar a la parada de davant de l’American Music Theatre i de seguida vaig veure un dels famosos ponts de fusta coberts. La llàstima era que fos tan a prop d’una carretera tan transitada com la Road 30. El pont, però, estava ben conservat i, si t’intentaves abstreure dels equipaments comercials i dels camions i cotxes que passaven rabent, podies fer un exercici de retrocés en la història i imaginar-te uns Estats Units encara molt rurals i lluny dels fums contaminants dels vehicles a motor.
Rockvale era, doncs, un immens centre comercial a pocs quilòmetres del nucli de Lancaster. Com que el pont cobert l’havíem trobat de seguida, vam decidir endinsar-nos a peu per les carreteres secundàries que portaven al Lancaster més rural. Aviat va semblar que havíem canviat de paisatge i d’època. Estàvem envoltades de camps de blat de moro i de cases de fusta i granges pintades la majoria de blanc. Vam caminar molt sota un sol de justícia, però era com si el temps s’hagués aturat i el soroll dels cotxes hagués desaparegut tot de cop i volta, perquè només un pagès amish llaurava un camp encara amb la força animal dels seus dos cavalls.
Vam anar baixant per la Bowman road fins que se’ns va acabar i després vam fer un gir a l’esquerra fins a Harman Bridge Road. De seguida ens vam adonar que érem al bell mig de les cases dels amish. El paisatge era preciós, però la veritat és que era dur moure’s per aquelles carreteres a peu i amb aquell sol que queia vertical sobre els nostres caps. Ens creuàvem amb carretes conduïdes per amish tal com ens havia passat el dia abans a Intercourse i una nena va caminar una estona al nostre davant. Anava descalça i amb els vestits tradicionals dels amish.
De fet, les granges de l’anomenat Pennsylvania Dutch Country són de les més productives dels Estats Units i la majoria dels seus pagesos són amish. Els amish són una agrupació religiosa cristiana anabaptista amb uns dos-cents mil habitants al país. Creuen literalment en el Nou Testament i s’aïllen de tot allò que és modern. Viuen d’una forma senzilla i vesteixen encara com al segle XVII o XVIII. A Lancaster hi ha diferents grups d’Amish i Mennonites, tots lligats a diverses interpretacions de la Bíblia. Els més tradicionals, anomenats de l’orde antic, no permeten l’electricitat ni els telèfons a les cases i creuen que els cotxes els facilitarien massa l’accés a un món que no volen conèixer. El curiós és no solament que subsisteixin, sinó que des dels anys seixanta s’hagi gairebé triplicat el nombre de població amish en el Comtat.
La nostra caminada per les carreteres secundàries de Lancaster continuava i vam trobar-nos amb un noi i una noia força joves que caminaven també descalços, com la nena que havíem vist feia una estona, i que portaven tres nens petits que ens van saludar abans que els avancéssim per continuar la nostra ruta. Almenys no érem les úniques persones prou boges per desplaçar-nos amb aquella calor sense més mitjà de transport que els nostres peus. Vam caminar encara fins a Rocks road i després fins a Mill Bridge, un pont de fusta cobert molt semblant als de la pel·lícula Els ponts de Madison County. També havia quedat al costat de la carretera, però aquí gairebé no passaven cotxes, només carros i cavalls. A més, el verd del paisatge, el riu que passava per sota i el color vermell fosc amb què era pintat em van semblar una il·lustració treta d’una altra època. Molt a prop, unes nenes amish tallaven la gespa del jardí i una senyora va sortir a recollir el correu de la bústia que tenien a l’entrada. D’una casa veïna en van sortir dos nens i els seus dos barrets de palla enfilats en una mena de bicicletes sense pedals. Era una imatge gairebé còmica i em va semblar que havia fet un viatge en el temps i que encara m’hi podia quedar una estona més. Calia, però, tornar al centre comercial per agafar l’autobús de tornada.

Descobrint l'Estat de Pennsilvània: Comtat de Lancaster

Lancaster, capital del comtat que porta el mateix nom i que va ser durant una desena d’anys del segle XVIII capital de l’Estat de Pennsilvània, va néixer amb el nom de Hickory Town, però aviat John Wright la va batejar amb el nom de la ciutat anglesa. Coneguda també com a The Red Rose City, en referència a la Casa de Lancaster, compta ara amb més de cinquanta mil habitants i és el punt de partida per visitar un entorn rural que és la llar dels primers amish que es van assentar als Estats Units i que encara viuen com aleshores. A més, compta encara amb 28 ponts de fusta coberts, molt més que els famosos sis ponts que queden a Madison County (Iowa).
L’autocar procedent de Filadèlfia ens va descarregar just al davant de l’estació de Lancaster a tres quarts d’una del migdia. Feia una calor terrible i vam cometre l’error de caminar en direcció contrària al nostre hotel. Havíem buscat per internet el recorregut que havíem de fer des d’una estació que no era aquella i vam trobar-nos aviat carretejant les motxilles fins al centre de la ciutat. Quan ja havíem caminat uns vint minuts ens vam adonar de l’error i vam haver de desfer el camí. Abans, però, ens vam aturar en una hamburgueseria per dinar i descansar una mica del pes i de la calor. Vam desfer tot el camí fins a l’estació, vam travessar les vies i vam seguir per una carretera força transitada. Vam caminar força estona. Anàvem deixant enrere edificis d’un centre comercial, motels i un Burger King. Ens començàvem a adonar que moure’s sense cotxe pels Estats Units era força complicat. Finalment, però, vam arribar al motel que havíem reservat i que era ben igual als que sortien a totes les pel·lícules americanes, amb dos pisos d’habitacions que donaven a un balcó i amb una piscina al centre del pati.
Quan vam haver descarregat, vam sortir per començar a descobrir el famós Lancaster County. Havíem llegit que una bona manera de fer-ho era llogar una bicicleta per poder recórrer les carreteres secundàries que menaven a les granges amish i als ponts coberts, però la noia de recepció ens va dir que no coneixia cap lloc on lloguessin bicicletes i que tampoc hi havia transport públic. Havíem de buscar, doncs, un pla alternatiu i vam tornar a caminar fins al centre de la ciutat. Vam optar per buscar el Visitors Centre i preguntar com ens ho podíem fer per recórrer durant la tarda el país amish. L’encarregat del punt d’informació, un senyor gran, ens va explicar que hi podíem anar amb autobús, però que ho teníem difícil, perquè només en sortia un cada tarda. Ens va dir que ja no podríem visitar res i que ens esperéssim a l’endemà al matí. També ens va explicar que la seva dona era una fan d’en Rafa Nadal i va presentar-nos una seva companya que estava molt orgullosa de tenir sang basca.
Vam sortir convençudes que no ens podíem deixar vèncer tan fàcilment i que calia agafar l’autobús que encara sortia a la tarda. Per esperar vam entrar a fer un batut ben fresc en una cafeteria del centre i després vam fer cap a la parada. El sol queia de ple damunt dels nostres caps i, a més, l’autobús anava amb retard. De sobte, va aparèixer un noi amish acompanyat de dos nens d’uns deu anys. Semblaven tots sortits d’una pel·lícula antiga, amb els seus barrets de palla, la camisa blava i els tirants que els aguantaven els pantalons. Als peus, però, el més gran portava unes vambes Nike, no sé si massa adients amb les seves creences conservadores. Ens van explicar que venien corrent des de l’estació i que tenien por de perdre l’autobús que, per sort, encara no havia passat.
Ens vam esperar gairebé vint minuts i va anar apareixent més gent a la parada. Alguns eren amish i d’altres no en tenien pas l’aspecte. Aviat un senyor va descobrir que érem turistes i ens va començar a preguntar què fèiem en un lloc com aquell. Deia que no entenia què hi volíem veure. Amb el soroll de l’autobús, que portava les finestres obertes perquè aguantéssim la calor, no sentia gairebé el que em deia i vaig haver de somriure i contestar amb quatre monosíl•labs a un discurs que no semblava tenir final. Finalment, vam baixar a Intercourse, el poble que ens havia assenyalat el senyor del Visitors Centre. El conductor ens va dir que ens recolliria més o menys mitja hora després, que era quan tornava a passar fent el darrer viatge de la jornada. No podíem, doncs, anar gaire lluny, però la veritat és que el poble, gairebé tot tancat i només amb unes quantes botigues que venien productes a turistes, es va convertir en el lloc de pas de totes les carretes amish que voltaven per allà. Un nen vestit com els que havien pujat amb nosaltres al bus, va passar patinant i les carretes, unes cobertes i d’altres destapades, passaven amunt i avall de la carretera principal, compartint espai amb els cotxes i les camionetes.
Algunes de les escenes del famós film Witness, protagonitzat per Harrison Ford, van ser filmades just al mateix lloc on érem nosaltres, a Intercourse, una població fundada l’any 1754 i que va rebre el nom de Cross Keys fins el 1812. Un enorme cartell al davant d’una botiga assegurava que no venien cap producte procedent de la Xina, i la propietària d’una botiga de patchwork, va estar molt contenta de tenir visitants de tan lluny. Tanmateix, la mitja hora se’ns va fer molt curta i aviat vam haver de tornar a pujar a l’autobús per tornar fins a la ciutat de Lancaster. Allà, vam caminar encara pels carrers del centre, vam sopar i se’ns va fer fosc en un jardí ple de mosquits. Una llarga caminada fins al motel va acabar de destrossar-me els peus, que ja s’anaven ressentint de tants dies de caminades i calor. Volíem llevar-nos d’hora l’endemà per fer una altra ruta que ens portés a veure els ponts de fusta.

Descobrint l'Estat de Pennsilvània: parada a King of Prussia

Abans d’anar a l’estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Lancaster, vam fer una parada al mercat per esmorzar. En una botiga portada per una família amish em vaig comprar una muffin gegant acabada de sortir del forn. L’estació era just al costat i no ens vam haver d’esperar gaire per marxar. Al cap d’una hora de marxa i ja amb un paisatge rural que ens acompanyava des de la sortida de Filadèlfia, vam arribar a King of Prussia, un poble on havíem de fer canvi d’autobús.
El nom del poble era estrany i encara ho era més el fet que no vèiem cases enlloc, només una petita estació en un encreuament de carreteres amb cotxes i camions que passaven a tota velocitat. L’edifici era molt petit i no hi havia cap mena d’armariets per deixar les bosses, o sigui que les vam deixar en un racó i vam dir a la noia que venia els bitllets si ens hi podia fer una ullada. No semblava un lloc on algú tingués ganes de marxar carregat amb un parell de motxilles, perquè ben mirat el problema és que difícilment podria anar gaire lluny si no les carregava en un cotxe i fugia esperitat. De fet, aquesta és la impressió que em vaig emportar aleshores, perquè en una recerca a la viquipèdia he descobert que el poble, de l’estat de Pennsilvània i del Comtat de Montgomery, té censats més de divuit mil habitants. Descobreixo també que això de King of Prussia ve del nom d’una taverna local del segle XVIII que portava el nom de Frederic II de Prússia.
Vam decidir que amb tres quarts d’hora teníem temps de fer una ullada a l’entorn de l’estació i vam travessar la carretera per arribar-nos al centre comercial que vèiem allà mateix. Aparcat en un dels enormes pàrquings ara gairebé buits hi havia un típic autobús escolar de color groc i vam aprofitar per fer-li un parell de fotos. Després, vam entrar en una de les botigues per comprar un rotlle d’esparadrap per poder embenar-me el peu, que em tornava a fer la murga. No teníem gaire temps de fer res més perquè les cases es veien molt lluny i era ben clar que només et podies desplaçar per la població amb un cotxe com els que passaven a tota velocitat per la carretera. De fet, es veu que la US Highway 202, que creua la població, és la que va provocar el canvi d’ubicació de la taverna que havia donat nom al poble i que havia nascut precisament perquè era un bon lloc per aturar-se després d’un dia de camí des de Philadelphia, quan encara tothom es desplaçava a cavall. Nosaltres havíem trigat poc més d’una hora per arribar i ja desitjàvem marxar tan bon punt el nostre autobús fes parada camí de Lancaster.
No sé si Georges Washington, que una vegada va fer parada al poble, tenia tantes ganes de sortir-ne com nosaltres, però l’espera s’anava fent llarga. A l’estació hi vam trobar les nostres maletes intactes, però no hi ha gairebé ningú. Només un soldat i dues o tres persones més van pujar al nostre autocar, que ja començàvem a pensar que havíem perdut perquè havia passat mentre érem fora.
Ens vam anar menjant els quilòmetres amb força rapidesa. Contemplava per la finestreta el paisatge cada vegada més rural de Pennsilvània i aviat vaig veure els cartells que indicaven que entràvem al Comtat de Lancaster. L’aire condicionat contrastava amb la calor de fora i una senyora que seia darrere nostre va començar a cridar al conductor i a dir-li que s’estava congelant, que potser s’havia proposat matar-nos a tots de fred. Ningú semblava fer-li gaire cas, però el cert és que la temperatura era polar. Una hora i mitja de carretera després, vam baixar davant de l’estació de tren de Lancaster. El conductor ens va desitjar una feliç estada i va descarregar les nostres motxilles del portaequipatges. Segurament no es pensava que l’endemà les tornaria a carregar per portar-nos camí de Washington.