dissabte, 28 maig de 2011

El naixement dels Estats Units o Streets of Philadelphia II



A Filadèlfia continuava fent sol i molta calor i aviat vam ser just davant de l’Independence Hall, el lloc on, proclamant que “tots els homes són creats iguals” i dotats de “drets inalienables”, el Congrés adoptà la Declaració de la Independència el 4 de juliol de 1776. Aquesta declaració, escrita gairebé tota per Thomas Jefferson, declarava que les colònies nord-americanes eren estats sobirans. No va ser fins l’any 1783, però, que la Gran Bretanya va reconèixer-les com a tals. L’antiga Pennsylvania State House, doncs, ara era el símbol per a tots aquells americans que es feien fotos sense parar davant d’un dels llocs més emblemàtics del seu país. A més, n’hi havia molts que feien cua davant del Liberty Bell Center i vam decidir afegir-nos-hi.
Mentre fèiem cua per veure la famosa campana de prop, uns plafons ens anaven informant de la seva història. Els americans que ens envoltaven estaven frisosos per fer-se la foto davant de la campana que l’any 1776 va tocar per avisar els ciutadans de Filadèlfia de la lectura de la Declaració d’Independència. Aleshores, però, la campana ja presentava una esquerda que havia aparegut la primera vegada que havia sonat, uns quants anys abans. L’esquerda, tanmateix, ha acabat simbolitzant, segons vaig llegir en un dels panells, que “la llibertat és sempre imperfecta”. De fet, va aparèixer la primera vegada que la van tocar, quan encara ni tan sols l’havien penjat a la torre de l’ara Independence Hall.
Acompanyades d’un bon nombre d’americans amb gorres amb les barres i les estrelles, vam arribar fins davant de la campana i ens hi vam fer també una foto. Vam deixar a la nostra esquena l’Independence Hall i vam fer una volta per Washington Square, una plaça gran, amb arbres, gespa i flors en els parterres. Una plaça per passejar-hi i escoltar les històries de la ciutat en un dels bancs amb el cartell “Once upon a nation”. Filadèlfia em semblava una ciutat endreçada, lluny d’aquella per on es passejava Bruce Springsteen cantant “Streets of Philadelphia”, una cançó que s’havia convertit en la banda sonora de tota una generació. Vam continuar enfilant carrers fins al Reading Terminal Market, un mercat cobert amb parades de fruita, verdura, carn i peix. De tota manera, i com era habitual que veiéssim a tot el país, els llocs més concorreguts eren els que oferien menjars preparats. També vam poder veure algunes parades portades per grangers amish, que semblaven trets de la pel·lícula Witness (Único testigo), de Peter Weir, que ens havia fet descobrir el poble amish a mitjan anys vuitanta.
Molt a prop del mercat hi vam trobar l’estació d’autobusos i vam comprar-hi un bitllet per marxar l’endemà cap a Lancaster i descobrir una mica més de la Pennsilvània rural i de la gent amish. Encara ens quedava temps per continuar descobrint la ciutat i vam dirigir-nos cap a l’ajuntament que, segons el recepcionista de l’alberg, és el més gran dels Estats Units. Al davant hi vam descobrir també un immens temple maçònic amb l’escaire i el compàs i una plaça dura amb peces gegants d’escacs, dòmino i dames.
Després de fer un batut de vainilla al Dunkin’Donuts, vam caminar per l’avinguda Benjamin Franklin fins arribar al Museu d’Art Modern. I allà, malgrat la calor, no vam poder evitar enfilar corrent les escales imitant l’entrenament que hi havia fet Rocky l’any 1976. El peu encara em feia una mica la guitza, però em vaig sentir acompanyada de tanta gent que pujava i baixava les escales que vaig fer un esforç per córrer fins dalt. Després, vam reposar assegudes contemplant una classe de gimnàstica gratuïta per tothom al peu de les escales. Quan ja havia passat una bona estona, vam veure com el sol s’anava amagant rere els gratacels de la ciutat i començava a fosquejar. Vam tornar cap al centre per buscar un lloc per sopar. Ens vam haver d’espavilar perquè a les deu ja tancaven i gairebé ens escombren els peus. El cambrer que passava l’escombra feia estona que ens escoltava amb cara d’interrogant i finalment es va decidir a demanar-nos en quina llengua parlàvem. No estava segur si era castellà, italià, portuguès o francès. Li vam haver de dir que no era cap de les quatre, però que tampoc anava tan desencaminat. Va estar content de descobrir una nova llengua que ni tan sols havia sentit anomenar mai.

diumenge, 22 maig de 2011

Passejant per la història o Streets of Philadelphia I




Ens vam llevar pensant que era dia de canvis. Deixàvem Nova York per uns quants dies i ens n’anàvem cap a Filadèlfia i Washington. Abans de deixar El Barrio, però, vam aturar-nos a esmorzar al Harlem Café (http://www.eastharlem-cafe.com/), que anunciava el millor cafè del barri i que va néixer pensant en un lloc de trobada per tots els veïns i per tots aquells passavolants que volien trobar-hi l’essència llatina característica de l’entorn. Després, el metro ens va deixar a Chinatown. A Allen Street la New Century Travel, una companyia d’autocars portada per xinesos, ens havia de portar per dotze dòlars a l’antiga capital. Ens vam adonar, a més, que l’apartament que havíem reservat per la tornada a la ciutat era just al mateix carrer, en ple Chinatown i no al Soho com deia la informació de la pàgina web.
L’autocar va trigar només uns vint minuts a arribar, però vam haver de pujar-hi sense badar gens perquè una senyora xinesa cridava sense parar i amb uns moviments de mans que em van fer témer fins i tot per la meva integritat. Vaig deduir que no tenien ni tan sols permís per aturar-se més de dos minuts i calia ser lleuger si no volien tenir problemes amb les autoritats. L’autocar, doncs, va engegar ràpidament i no ens en vam ni adonar que ja travessàvem el Holland Tunnel i deixàvem lluny Manhattan per trobar-nos enmig de l’entorn industrial de New Jersey. L’aire condicionat anava tan fort que vaig haver de posar-me un jersei. De mica en mica, l’autopista ens va anar allunyant de la indústria pesada i el paisatge va anar convertint en una successió de camps, arbres i cases prefabricades. Vaig posar-me els auriculars i la música em va acompanyar les dues hores que faltaven fins a Filadèlfia.
L’autocar ens va descarregar, com ja ens havíem temut, al barri xinès de la ciutat i vam haver de caminar uns vint minuts per anar fins a l’alberg que teníem reservat. El peu lesionat em començava a molestar i, tot i que al matí me l’havia embenat, vaig patir una mica quan vaig haver d’accelerar el pas perquè es va posar a ploure amb força intensitat. Després de descarregar les motxilles, vam sortir a dinar. No vam anar gaire lluny i a la cantonada amb Market Street vam trobar-hi un local on anunciaven els millors steaks amb formatge de la ciutat. Si algú es pregunta si aquest formatge és el famós Philadelphia, cal que sàpiga que no es tracta exactament d’aquest, perquè la marca de formatge cremós va néixer l’any 1872 a Nova York i va escollir el nom de la ciutat més gran de l’estat de Pennsilvània perquè era famosa per la qualitat del seu menjar. Els cheesesteak, en canvi, es van començar a fer populars a principis dels anys trenta molt a prop d’on ens trobàvem nosaltres. Evidentment, els steaks amb formatge no ens els van servir amb plat i coberts, sinó embolicats en paper i enmig d’un entrepà, com acostumen a fer en aquell país. Vaig optar per l’estil clàssic, amb ceba, i em va semblar prou bo.
Era el moment de començar a explorar una de les ciutats amb més història dels Estats Units. Fundada l’any 1682 va ser la tercera ciutat més poblada de l’Imperi Britànic després de Londres i Dublín, just abans de convertir-se provisionalment en la capital dels Estats Units. William Penn (1644-1718), un dels fundadors de la colònia britànica a l’estat de Pennsilvània i que amb els anys es convertiria en un dels inspiradors de la Constitució dels Estats Units perquè sempre va defensar els principis democràtics, va donar-li el nom de Filadèlfia, que significa “la ciutat de l’amor fraternal”. Estàvem, doncs, a punt de conèixer la ciutat on el 4 de juliol de 1776 el Congrés Continental de les Tretze Colònies va declarar la independència respecte la Gran Bretanya.
Vam començar la nostra ruta turística per la part més antiga de la ciutat a l’església de Christ Church, exemple d’arquitectura colonial i l’edifici més alt d’Amèrica durant cent anys. Es tracta d’una parròquia episcopal fundada l’any 1695 i que va comptar amb les visites regulars del mateix George Washington. Vam passar també pel carrer habitat més antic dels Estats Units, segons ens havia explicat el recepcionista de l’alberg. Es tractava d’un carreró estret i agradable ple de casetes de totxo vermell amb flors a cada portal. Tot ens anava indicant que érem al bell mig de la història d’una ciutat que era el súmmum de l’antiguitat per a tots els americans que volien recordar el moment més gloriós de la seva trajectòria com a país.
Començàvem a trobar-nos alguns turistes anant amunt i avall amb un mapa del casc antic de la ciutat. La majoria eren americans que peregrinaven pels espais més emblemàtics de la Filadèlfia més antiga. I això volia dir també passar per la casa-museu de la Betsy Ross (1752 -1836), la dona que es creu que va cosir la primera bandera americana amb un cercle amb tretze estrelles de cinc puntes acompanyant les barres vermelles i blanques i la va lliurar al mateix George Washington. Abans d’arribar al Centre de visitants vam veure encara molta gent fent fotos a través de les reixes d’un cementiri. Es tractava del Christ Church Burial Ground, el cementiri no militar més famós dels Estats Units, on hi ha enterrats cinc firmants de la Declaració d’Independència, entre els quals el fill més famós de la ciutat, Benjamin Franklin, científic i polític. En aquell moment vaig recordar que la primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser quan, encara a l’escola primària, em van parlar de la invenció del parallamps.
Sense adonar-nos-en havíem anat a parar a l’Independence National Historical Park. Ens quedava encara caminar una mica més per dins de la història de la ciutat que havia acabat engendrant un imperi.

divendres, 13 maig de 2011

Una mica de romànic (Andorra)




Com que ens queda força dia per endavant i la pluja fa un parèntesi, ens aturem al poble de Llorts a fer una volteta. El poble és tot de cases de pedra amb els acabats de fusta fosca, la majoria arreglades de fa poc. Per a mi, una mica massa artificials, massa lluny d’aquelles cases de muntanya petites i amb poques finestres, encarades a sud per no rebre els vents del nord més freds. Ara, malgrat que intenten mantenir-se fidels a la construcció del país, els pisos d’apartaments i les cases restaurades s’han convertit en gegants de pedra amb portes de garatge massa grans i preparades per als tot-terrenys que surten de la ciutat només els caps de setmana.
De tota manera, el poble és bonic. L’església de Sant Cerni queda a peu de carretera, però la majoria dels pocs carrers que hi ha són costeruts i s’enfilen cap a la muntanya. Verdaguer hi va ser l’estiu de 1883 i en les seves notes consta que hi va fer missa.
Ens arribem al riu. L’aigua fa sentir el seu soroll quan pica amb força contra les roques, però aviat tornen a caure gotes i tornem al cotxe per continuar la nostra ruta andorrana. La següent parada la fem a La Cortinada, just al costat de l’església romànica del segle XII, amb afegits del segle XVIII. És bonica. Llàstima que està tancada i no podem entrar a dins.
Ens arribem a Pal. Plou molt fort i aprofitem per entrar en un bar a fer el cafè. No hi ha ningú. A fora tot és gris i la tarda convida a no fer res. El cel és llis i gris. Quan veiem que afluixa una mica, sortim a fer una volta. Carrers costeruts, pedra, fusta fosca i mullena per tot arreu. Arribem fins a l’església de Sant Climent, que data del segle XI, principis del XII, amb ampliacions més modernes. El campanar, d’estil llombard, té tres pisos de finestres geminades, però amb la particularitat que el darrer, el de dalt de tot, mostra finestres geminades dobles, úniques en el romànic andorrà.
Hi ha poc llum i el cel continua molt gris. De tota manera, el verd dels arbres que baixen de la muntanya i els fruiters florits que hi ha en alguns horts i jardins del poble, ens regalen una mica de color i ens recorden que la primavera encara no se’ns ha escapat.

diumenge, 8 maig de 2011

Nuvolades a la Vall d'Incles (Andorra)







Apujo la persiana i veig una ullada de sol. Fantàstic! A veure si avui ens escapem de la pluja i podem anar a caminar una mica. La idea és anar a la Vall d'Incles. Per anar-hi, en comptes de tirar enrere i anar fins a Les Escaldes a buscar la carretera principal, anem fins a Ordino i d'allà cap a Canillo. La carretera és revoltada, però el paisatge és molt bonic. Ens aturem a fer una foto al Pic de Casamanya (2.740 m.), que està nevat fins ben avall. Després de la pluja i ara amb aquest sol, tot brilla i sembla nou, acabat de fer. És com si algú hagués acabat de donar les últimes pinzellades a un magnífic paisatge d'alta muntanya.
Poc abans d'arribar a Canillo ens tornem a aturar per contemplar les vistes. El dia continua essent esplèndid. De tota manera, algunes nuvolades, de moment blanques, comencen a deixar-se veure rere les muntanyes. Deixem Canillo després d'omplir el dipòsit de gasoil i pocs quilòmetres més amunt ens desviem per una carretereta asfaltada però estreta que mena a la Vall d'Incles. M'havien insistit perquè hi anéssim i ara veig que tenien raó, val la pena deixar-se perdre una estona en aquesta vall de postal, una vall molt més oberta que les altres valls d'Andorra; menys angoixant. Pel costat de la carretera, un riu de pessebre s'emporta avall les aigües del desglaç. Es tracta del riu de Fontargent. A la vora hi ha gent passejant i caminant, però em sembla que no ens farem nosa.
Deixem el cotxe allà on s'acaba la carretera i agafem un camí que s'enfila al Port d'Incles i cap a alguns dels estanys que hi ha assenyalats en un mapa a peu de sender. Caminem per terreny moll. Es nota que ahir va ploure. Baixa aigua per tot arreu i el camí és paral·lel a un dels torrents que baixen de la muntanya. Hi ha encara alguna congesta de neu a peu de camí i els cims estan ben enfarinats.
El sol comença a amagar-se i aquells núvols que fa una estona eren blancs, s'han anat enfosquint i amenacen pluja. La boira blanca i subtil va baixant dels pics i sembla que vol fer-se un lloc en el paisatge. A més, la boira no ve sola, perquè just quan contemplo una esplèndida vista de tota la vall, em sona el mòbil i m'escup una mala notícia. La mort sempre és injusta, però la d'algú de divuit anys encara ho és més. La boira, aleshores, s'acaba d'estendre i comencen a caure gotes massa fredes. No arribem als estanys i comencem el descens. L'aire que baixa de muntanya és fred.

dimarts, 3 maig de 2011

Camí dels Estanys de Tristaina (Andorra)




Havien previst molta pluja pel cap de setmana, però de moment sembla que s’aguanta el dia i decidim anar a comprar uns entrepans i agafar la carretera cap a Ordino per anar fins als Estanys de Tristaina. A l’Anna, una noia de l’oficina de turisme li va dir que trobaríem neu i no hi podríem accedir, però la tossuderia ens porta a comprovar-ho per nosaltres mateixos.
Arribem fins a l’estació d’esquí. No queda gaire neu a les pistes de les cotes més baixes, però encara hi ha esquiadors que aprofiten els darrers dies de la temporada. El nostre objectiu és arribar fins a la gran escultura en forma de roda que hi ha a peu de carretera i que és on hem de deixar el cotxe, però hem de girar cua perquè em trobo gairebé amb el cotxe encarat al que sembla una més de les pistes però que no és res més que la ruta que havíem de seguir.
Decidim desfer un trosset del camí de tornada per deixar el cotxe allà on hem vist un indicador que deia que hi havia el camí vell cap als estanys. Ens posem a caminar seguint les marques del GR i uns punts grocs que sembla que són els que ens han de portar fins el primer estany. El camí puja força dret i baixa aigua de tot arreu. El cel es va tapant, de mica en mica, gairebé d’una forma imperceptible. Sobretot me n’adono quan miro les muntanyes del voltant, cada vegada una mica més lluny, cada vegada una mica més fosques. Sembla que ens estiguin deixant sols en aquest paisatge de muntanya encara mig civilitzada amb uns canons de neu que no sempre s’amaguen tant com voldríem ara que estan aturats i no serveixen de res.
Hi ha senyals que indiquen que per aquí passa una ruta verdagueriana, però les investigacions de Pere Canturri i Montanya i Jordi Pasques i Canut diuen que gairebé és impossible que el poeta pugés als estanys. Era l’any 1883, Verdaguer tornava de fer el cim de la Pica i escrivia en el seu bloc de notes que “Lo poblet de Serrat, no el conec gaire, per haver-lo vist sols passant, i passant de pressa. Està entre les dues branques del Valira occidental, la riera de Rialb i la de Tristaina, que pren lo nom o les aigües de Tristany, “tres estanys”, que se les vessen de l’una a l’altre fins al darrer, que les envia al Valira.” Els autors expliquen que Verdaguer assegura haver fet missa a Llorts el diumenge i que la caminada del dia abans, molt llarga, dura i amb unes condicions meteorològiques no massa adverses, gairebé no li permetia tornar a enfilar muntanya amunt per anar fins als estanys. A més, en el seu bloc de notes, no fa cap altra referència als estanys que la que hem copiat anteriorment. Em temo que nosaltres, com Verdaguer, no acabarem arribant als estanys.
Seiem a dinar asseguts en unes roques. L’aire és fred i m’haig de posar l’impermeable, però em menjo amb molt de gust l’entrepà de truita de patates encara una mica tèbia. Ja reposats, seguim muntanya amunt per superar el desnivell que ens ha de portar just on havíem de començar l’excursió cap als estanys, que ara es van allunyant de nosaltres a mesura que la boira s’ajeu per aquestes vessants. Topem amb un torrent d’aigua que baixa costes avall i que ens obliga a travessar saltironejant per les pedres. Comença a ploure i optem per fer-nos enrere. Els estanys quedaran pendents per una altra excursió, potser en dates més estiuenques.