Una mica de pau a Sant Miquel d'Engolasters (Andorra)

El dia s’ha llevat amb pluja i hem hagut de canviar de plans. El dia a la muntanya s’ha hagut de convertir en un dia de botigues a Andorra la Vella. La ciutat m’angoixa, tot és gris, moll i la boira baixa de les muntanyes, que no amaguen les edificacions d’apartaments que ocupen tots els seus vessants. Massa construccions per tan poc espai.

Malgrat la grisor i la mullena, però, decidim pujar fins a Engolasters. L’església romànica de Sant Miquel és preciosa. Construïda abans del segle XII és de planta rectangular, amb una nau, un absis semicircular i un campanar alt i prim, de disset metres, desproporcionat en relació a la resta de l’edifici. Al darrer pis del campanar, sembla ser que es conserva un dels pocs testimonis d’escultura romànica que hi ha al país. Es tracta d’uns caps esculpits que es troben al centre dels arcs de les finestres geminades. Els trobo de seguida quan alço el cap per mirar-me el campanar just davant del porxo que protegeix l’entrada principal. És llàstima que no puguem entrar dins. L’església només està oberta per les visites durant els mesos de juliol i agost i sempre que s’hi fa una missa. M’enfilo a una finestra lateral per intentar veure les pintures que hi ha a dins, fetes pel Mestre de Santa Coloma al segle XII, però tot és fosc i no puc veure res més que la llum que prové d’una de les espieres que hi ha a la banda de l’absis.

Cauen algunes gotes, però ja no plou tan fort. La boira deixa veure la nevada que aquest matí a fet a les muntanyes. La mullena ha enfosquit tots els tons de verd, que contrasten amb el color de la pedra neta després de tanta pluja. Des d’aquí, a més, es veu la concentració urbana d’Andorra la Vella i Les Escaldes. Estic contenta d’haver fugit de la vall, de l’angoixa, de l’asfalt, els cotxes i les botigues permanentment obertes. Aquí respiro pau, la pau de les pedres velles, dels arbres que regalen aigua i de la boira que juga amb els cims de les muntanyes.

Lower Manhattan. Nova York XIV

Portàvem uns quants dies voltant per Nova York i la ciutat se m’havia anat ficant a dins. M’agradava passejar pels carrers i anava descobrint racons, cinematogràfics o no, que la feien fascinant. Des de l’Empire State havíem vist alguna de les imatges de postal que l’havien convertit en una mena d’icona de la modernitat, però encara quedava la famosa Estàtua de la Llibertat i la zona zero per tancar el cercle abans de marxar l’endemà cap a Filadèlfia i Washington.
Vam agafar, doncs, la línia 1 fins a South Ferri i vam baixar just a l’embarcador del ferri que va a Staten Island. Ens havien recomanat el trajecte, que era gratuït, i que et permetia veure unes quantes imatges de Manhattan conegudes, però no per això menys interessants. Hi havia molta gent, però la terminal és gran i l’embarcament va ser molt ràpid. Els turistes vam sortir tots a coberta i ens barallàvem per trobar un lloc que ens permetés fer les millors fotos. Els treballadors que tornaven a casa, en canvi, es van quedar a l’interior llegint, escoltant música o simplement fent una petita becaina. Les vistes eren realment de pel·lícula i l’Estàtua de la Llibertat s’acostava cada vegada més. Després, la vam deixar enrere i es va tornar a fer petita pels objectius dels centenars de càmeres que se la volien endur cap a casa.
A Staten Island vam desembarcar, però vam pujar en el ferri següent, que no va trigar més de deu minuts a fer el camí de tornada cap a Manhattan. Deuria ser impressionant entrar a la ciutat per mar, tal com ho va fer la gent durant molt temps, i això que aleshores Nova York era una ciutat en construcció, encara feta a mitges i lluny d’aquest esplendor que desprèn en l’actualitat. Cap a quarts de cinc vam baixar del ferri taronja i vam fer una volta per Battery Park, que s’estén al llarg de la riba del Hudson. Després vam caminar fins a Bowling Green, la primera zona verda que hi va haver a la ciutat i on els holandesos van comprar Manhattan als indis per menys de 25 dòlars.
Havia arribat l’hora de fer una visita a la part baixa de Manhattan i vam agafar Broad Street. Els edificis són altíssims i el carrer molt estret. Vaig tenir la sensació de ser molt petita i aviat vaig veure el famós edifici de la borsa. Érem just on s’encreuen Broad Street i Wall Street i vam seure una estona a les escales del Federal Hall, sota l’atenta mirada d’un Georges Washington de bronze. De fet, és aquí mateix on hi va haver el primer ajuntament de la ciutat i on Washington va ser investit com a primer president dels Estats Units l’any 1789. Però els americans, a diferència dels europeus, no conserven els llocs emblemàtics de la mateixa manera, sinó que els substitueixen per d’altres de nous que es converteixen en memorials dels antics. Així, l’antic edifici va ser enderrocat l’any 1812 i al seu lloc se n’hi va construir un altre de neoclàssic, homenatge als temples grecs i romans, per preservar la memòria d’aquell que havia estat el primer capitoli i el primer president d’un imperi. Asseguda a les escales, em preguntava si no hauria estat més senzill conservar el de 1700 i oblidar-se de tantes columnes i escales que contrastaven tant amb els moderns gratacels que l’havien deixat encaixonat en una cantonada més famosa per les alces i baixes de la borsa que per la representació de la democràcia del país.
Al fons del carrer, a l’encreuament de Fulton Street amb Broadway, treia el cap la Trinity Church, que tampoc ens mostrava l’edifici original de 1697, sinó que la que havia estat l’església més rica i influent de tot el país durant el segle XVIII havia tingut dues estructures diferents abans de la tercera que ara contemplàvem i que era de 1846. Vam seguir per Broadway fins a Liberty Park i les grues de la zona zero. Sembla mentida que allà hi hagués dos gegants i que, com un malson, tots veiéssim en directe com s’ensorraven aquell 11 de setembre de 2001. Només veia tanques i grues treballant, les mateixes que de tant en tant encara ens mostraven per la televisió, però em va venir una esgarrifança quan vaig recordar les terribles imatges de la gent saltant per les finestres, llançant-se al buit i a una mort de la que de cap manera podien escapar.
Després d’aquells moments de silenci i consternació pel record, vam entrar gairebé sense ni adonar-nos-en als magatzems Century 21, famosos pels grans descomptes en roba de les marques i dissenyadors més prestigiosos de la ciutat. Els penjadors vessaven i les peces patien per fer-se visibles davant l’atenta mirada dels compradors que les remenaven per trobar allò més exclusiu a preus assequibles. Sortint d’aquesta immersió en el món de la moda i el consum, vam continuar per Broadway fins al New York City Hall, l’ajuntament de la ciutat. Pel camí, vam passar davant de la Saint Paul’s Chapel, que estava tancada, i vam fer una ullada al Woolworth Building, un gratacel neogòtic de cinquanta-set pisos construït l’any 1913.
Després de reposar una estona al parc del davant del City Hall, vam trobar forces suficients per fer una volta per Tribeca. Venint de l’aglomeració de gent i gratacels del Lower Manhattan, em va semblar un entorn molt més esponjat. Vam enfilar Houston Street i ens vam arribar als famosos cinemes on se celebra cada any el Tribeca Film Festival, organitzat per Robert De Niro. El barri ha reconvertit molts espais industrials en blocs d’apartaments i, malgrat que la guia ens deia que era un bon lloc per veure-hi famosos passejant, no ens vam topar amb cap celebritat a qui demanar un autògraf.
Començava a ser tard i els peus reclamaven un descans. L’endemà deixàvem Nova York, però sabia que hi tornaria i la idea m’encantava. Era una mena de comiat a mitges. La ciutat encara tenia molt per oferir-me i m’esperaria per acabar-la de descobrir després d’allunyar-me’n uns quants dies.

Els carrers de Chelsea. Nova York XIII

El matí es va llevar amb quatre núvols i va fer un ruixat que no va refrescar gens l’ambient sinó tot al contrari, la xafogor encara era més sufocant i després de caminar quatre o cinc minuts pel carrer 14 ja tornava a brillar el sol. Havíem decidit anar a fer un volt per barri de Chelsea i passàvem per un carrer de cases de maons vermells amb escales amb barana de ferro i arbres davant de cada portal. El sol eixugava les quatre gotes que havien enfosquit l’asfalt i feia brillar les fulles d’un verd intens que el petit xàfec que acabava de fer havia escampat per tot el carrer.

Caminàvem en direcció a l’oest i just a la novena avinguda ens vam topar de cara amb el Chelsea Market, una antiga fàbrica del barri ara convertida en un dels mercats de productes d’alimentació més famosos de la ciutat. L’edifici és gran i està ubicat entre la novena i l’onzena avinguda, amb un pont travessant la desena. El cartell que ens indicava que érem al mercat era pintat de negre sobre els totxos vermells, amb les lletres blanques. Res a veure, però, amb els mercats catalans. Em va semblar més una mena de centre comercial, ben restaurat i arreglat, però amb molt menjar envasat i sense peixateres cridaneres per enlloc. Un cartell pintat a la paret recordava que aquí s’hi havia fabricat les primeres galetes Oreo. Els detalls estaven cuidats fins i tot en els lavabos i em va semblar un lloc agradable per escapar-se una estona de la calor. Vam comprar-nos un parell de brownies a la famosa Fat Witch Bakery i vam seguir la ruta.

Vam tirar una mica més al nord amb la idea d’anar recorrent els carrers del barri, un barri que va néixer com una zona industrial, amb fàbriques, magatzems i casetes pels obrers que hi treballaven. Ara, en canvi, és un dels barris amb més galeries d’art de la ciutat, amb algunes botigues de moda i conegut també per allotjar bona part de la comunitat gai de la ciutat. Just a la 6a avinguda amb el carrer 20 ens vam topar amb una església reconvertida en un espai comercial, Limelight Marketplace. Va néixer com a església l’any 1845, però a principis dels setanta del segle XX va ser dessacralitzada i l’any 1983 es va convertir en una de les discoteques més famoses de la ciutat. Els escàndols per drogues esclataven sovint i l’any 1996 Michael Alig, fundador del grup promotor de festes Club Kids, va ser condemnat acusat de l’assassinat d’un traficant i posterior mutilació del cos, que va llençar al riu Hudson. L’any 2003, la pel·lícula Party Monster va recrear aquests fets. Ara, però, l’església, que conserva l’estructura i els vitralls, està formada per petites botigues de marques internacionals. Entre la setena i la vuitena avingudes, al carrer 23, concretament al número 222 hi ha el famós Hotel Chelsea, el Chelsea Hotel de la cançó de Leonard Cohen(http://www.youtube.com/watch?v=pGfgMYfdBFc). Es tracta d’un hotel inaugurat l’any 1885 i que ha vist com hi vivien i hi escrivien les seves obres nombrosos escriptors com Mark Twain, Dylan Thomas, Arthur Miller, Thomas Wolfe i una llarga llista. També a la llista hi ha una gran quantitat de cineastes i músics. És també en una habitació de l’hotel on l’any 1978 va morir Nancy Spungen, nòvia de Sid Vicious dels Sex Pistols, que va ser acusat de l’assassinat. Em va fer gràcia entrar al vestíbul i em vaig trobar amb una sala no massa gran, plena de quadres i amb un aire bohemi que va confirmar les meves expectatives. Llàstima que els preus per l’allotjament eren una mica massa cars per la meva butxaca.

Vam acabar el recorregut pel barri fent una volteta pel Flower District, tot i que la gràcia era passejar-s’hi de bon matí, quan les furgonetes descarreguen les flors i les entren a les botigues a punt per ser venudes en les millors condicions. Feia moltíssima calor, portàvem hores caminant pel barri i vam entrar en un local de la 7a avinguda per dinar. La majoria de gent feia cua per emportar-se el dinar dins uns recipients de plàstic, però nosaltres vam seure al pis de dalt, darrere d’un vidre que ens va permetre observar l’anar i venir dels novaiorquesos mentre dinàvem tranquil•lament. Vaig pensar que en aquella ciutat ningú no menjava a casa i que generaven una quantitat immensa de plàstic si a cada àpat llençaven plat, coberts, gots i tovallons. Els peus em feien mal i m’espantava tornar a la calor del carrer, però l’aire condicionat i una Coca-Cola ben fresca m’anaven refent. Ara calia, a més, fer plans per la tarda.

Llibres que m'acompanyen: El gran Gatsby, F. Scott Fitzgerald

Intento cada estiu llegir almenys un clàssic i aquesta vegada, amb el viatge a Nova York a la cantonada, vaig optar per la magnífica El gran Gatsby de Fitzgerald, una novel·la publicada l’any 1925 i ambientada a la ciutat de Nova York i a Long Island l’estiu de 1922. La novel·la està narrada per Nick Carraway, un comptable de l’Oest que s’ha traslladat a viure a l’Est, i que coneix Jay Gatsby i les seves luxoses festes durant l’estiu. Nick viurà de prop tots els esdeveniments d’un estiu que acabarà en tragèdia al costat de Gatsby, però també de Daisy i Tom Buchanan i de la famosa i guapa golfista Jordan Baker. Fitzgerald no va aconseguir vendre més de vint-i-cinc mil exemplars del llibre quan es va publicar, però anys després de la seva mort, la reedició als anys cinquanta va portar-la a les aules de totes les escoles i universitats com un dels clàssics americans del segle XX. La pel·lícula de l’any 1974 protagonitzada per Robert Redford i Mia Farrow va acabar de donar-la a conèixer a tot el món.

Empire State Building o la ciutat sota els nostres peus. Nova York XII

Estava cansada i tenia molta set. Havíem caminat molt i encara volíem pujar a l’Empire State Building, el gegant que ens perseguia tot el dia traient el cap per tot arreu on anàvem. Vaig tornar a beure una aigua vitaminada. M’hi començava a enganxar i ja n’havia provat tots els gustos. Després, ja amb els peus una mica més reposats, vam continuar per la Cinquena Avinguda fins a l’altura dels carrers 33 i 34, on hi ha l’edifici més alt de la ciutat després que la caiguda de les Torres Bessones li tornés l’etiqueta que li havien pres l’any 1973. Em pensava que ens tocaria fer molta cua per comprar les entrades, però la cua la vam haver de fer per pujar a l’ascensor. L’espera no se’ns va fer tan llarga, perquè vam parlar amb una parella de Tortosa que també feia cua i que havien estat uns quants dies a Washington, on havíem d’anar nosaltres uns quants dies més tard. Ens van recomanar la visita a la capital i es van deixar aconsellar de no pagar els cinquanta dòlars que els demanaven per assistir a una missa a Harlem. La cua feia ziga-zagues per tot el vestíbul de l’edifici començat a construir l’any 1930, concretament el dia 15 de març, dia de Sant Patrici, patró dels irlandesos. El disseny de William F. Lamb va ser dut a terme per més de tres mil treballadors, la majoria immigrants europeus i per treballadors de l’acer provinents de la reserva de Mohawks de Kahnawake, propera a Montreal. Eren anys de competència pels gratacels, i el Chrysler Building i l’edifici 40 de Wall Street volien ser els més alts de la ciutat, però l’1 de maig de 1931, el president Hoover va encendre les llums de l’Empire State prement un interruptor des de Washington. Durant més de quaranta anys, va ostentar el títol de l’edifici més alt de Nova York. L’ascensor em va semblar petit, però em va sorprendre la seva rapidesa, perquè en dos minuts em vaig trobar al pis 80, just davant d’un antic cartell de King Kong, la pel·lícula rodada l’any 1933, en què el goril·la està enfilat dalt de l’edifici atrapant un avió en ple vol. Havíem d’agafar encara un altre ascensor que ens portés a la terrassa del pis 86 i ara sí que la cua començava a cansar. Tothom començava a acusar un cert nerviosisme que es notava amb la impaciència que transmetíem tots plegats. L’edifici de 6.500 finestres no ens oferia encara prou bones vistes de la ciutat, sobretot als que no som prou alts per arribar a fer una ullada a la immensitat que havia de representar Nova York des d’allà dalt. El primer que vaig notar quan, finalment, vaig accedir a la terrassa va ser el vent, el vent i la gent que es barallava per recolzar-se a les baranes obrint i tancant els obturadors de les càmeres com si els anés la vida. Em vaig adonar que jo també en volia un trosset, també volia atrapar dins la càmera aquell espectacle que era contemplar Manhattan des d’allà dalt. Era impressionant. Em fascinava la concentració urbana que tenia als meus peus. A més, per primera vegada des que havia aterrat a la ciutat, vaig veure realment que Manhattan era una illa, amb l’aigua que es començava a tornar fosca a una banda i altra de la ciutat. Els cotxes semblaven de joguina i els edificis s’havien convertit en peces d’un enorme lego que jugava amb les formes i els colors. I aleshores, de mica en mica, el sol es va començar a pondre i tot va anar agafant un color rosat, més intens en uns barris que en d’altres. Les formes es van començar a desdibuixar i els edificis que ens envoltaven i els ponts que creuen el riu es van anar il·luminant lentament, com si algú jugués a encendre’ls carrer per carrer, planta per planta i pis per pis. El pont de Brooklyn convidava a travessar-lo i el Chrysler Building reivindicava la seva bellesa per damunt dels pocs metres que l’havien deixat fora de la competició l’any 1931. Vaig recordar, també, aquella pel·lícula en què Cary Grant esperava Deborah Kerr, que no va arribar mai per culpa d’un accident. Després, Tom Hanks va citar-s’hi amb Meg Ryant, però allò encara era més ensucrat. Eren quarts de deu quan vam decidir començar a baixar. El vent continuava bufant amb força, però no feia gens de fred. L’antena que corona l’edifici continuava fent llumetes i ens esperava la cua per agafar l’ascensor de tornada. A les deu, demanava un entrepà en una cafeteria al costat de qui em va semblar el jugador del Barça de bàsquet, Gianluca Basile, però potser només era un noi molt alt que se li assemblava.