Captivada pel Flatiron Building. Nova York XI

Feien obres al metro i la majoria d’estacions de la línia 1 estaven tancades, o sigui que vam caminar avall per Broadway fent xarrups a l’aigua de coco que havíem comprat en un supermercat fins que vam arribar al carrer 96 i vam poder anar fins al 23 fent un canvi de línia a Times Square. Vam enfilar les escales que ens deixaven a la cantonada del 23 amb Broadway i la Cinquena Avinguda i vaig trobar-me de cop davant del Flatiron Building. Em va impressionar. Em sonava d’haver-lo vist a moltes pel·lícules, però veure’l de prop em va captivar. Vaig tenir la sensació que el color de la tarda es transformava en un blanc i negre i que era dins d’un d’aquells films antics on els personatges anaven amunt i avall apressats, amb vestits negres i barrets de palla estil canotier. El sol m’enlluernava però em vaig mirar l’edifici del dret i del revés. Com podia haver-li passat a algú la idea de fer un edifici tan estret? Com devia ser per dins una cambra que s’estrenyia tant, però que tenia una vista privilegiada del carrer Broadway de la Cinquena Avinguda i del Madison Square Park? Vam entrar en un restaurant que hi havia just al davant i vam seure contemplant l’edifici des de la finestra mentre ens menjàvem una amanida en bol de plàstic que ja començava a formar part de la nostra dieta americana. L’edifici Flatiron o Fuller, que és el nom amb què va néixer perquè aquest era el nom del fundador de l’empresa que el va construir, va ser dissenyat per un arquitecte de l’escola de Chicago, Daniel Burnham. L’edifici es va començar a aixecar l’any 1900 i el van donar per enllestit dos anys després. Igual que una columna grega, la seva estructura està dividida horitzontalment en tres parts i l’ús de l’acer va fer que es convertís en aquells moments en un dels edificis més alts de Manhattan amb els seus vint-i-dos pisos. En el seu extrem, la torre triangular mesura només dos metres d’ample. Ara, però, jo en veia una de les façanes laterals, plana com una planxa de ferro, tal com la veien els habitants de la ciutat que li van donar el nom de Flatiron. De fet, l’edifici va ser força controvertit i els ciutadans se’l miraven amb un cert recel. A més, es veu que va provocar un canvi en el corrent del vent i aquest podia acabar sent tan traïdor que fins i tot la policia havia de fer marxar els homes que s’aturaven davant del parc per veure com el vent aixecava les faldilles de totes les dones que hi passaven a prop. El dia que hi érem nosaltres, però, no feia vent, sinó calor i, després de parlar una estona amb el cambrer mexicà que no parava de dir-nos que Nova York era una ciutat massa estressant, però molt bona per fer-hi diners, vam sortir a tornar-nos a mirar l’edifici des de totes les perspectives possibles. Després, vam fer una volta per Madison Square Park, una plaça arbrada on hi havia gent descansant, menjant i també prenent el sol estirats a la gespa. Vaig deixar amb recança el Flatiron per seguir per Broadway fins al carrer 21 i fer una volta pel perímetre de Gramercy Park, un oasi de pau només pels veïns del barri, que són els qui tenen la clau dels jardins per anar-s’hi a passejar. Vam tornar a Broadway pel carrer 20 i vam caminar fins a Union Square, un altre espai ple de gent reposant, llegint, xerrant i prenent el sol. En un costat de la plaça, la vella Factory d’Andy Warhol s’havia convertit en una botiga de la marca Puma, i arraconat entre uns arbustos una escultura de Gandhi contemplava tots aquells que venien i compraven artesania i souvenirs de la ciutat. Es va posar a fer un d’aquells ruixats d’estiu que no serveixen ni per refrescar l’ambient i vam entrar als magatzems Filene’s Basement a fer una ullada a la roba. Vam voltar-hi una estona, vam fer una foto de les vistes des de la quarta planta i vam tornar a sortir sense haver comprat res. Havia parat de ploure. Aleshores, vam deixar Union Square i vam seguir el carrer 16 fins a Stuyvesant Square, una placeta on es respirava calma i tranquil·litat. Vam seguir fins a la Primera Avinguda, però després ens decidírem a tornar enrere cap a la Cinquena i no ens vam estar de tornar a fer una ullada al Flatiron, que continuava impertèrrit enmig del trànsit de cotxes, vianants i turistes que se n’emportaven un trosset amagat dins la càmera. Vam entrar en una botiga de records i vaig triar unes quantes postals en blanc i negre. En vaig escollir una del fotògraf Duane Michals titulada “Joe Dallesandro as a Gargoyle”, amb el famós model dels anys setanta de perfil i contemplant la ciutat talment com si fos una gàrgola d’un dels edificis de Nova York. Al fons, l’Empire State i la Metropolitan Life Insurance Company Tower, amb la torre inspirada en el Campanile de Venècia que en aquells moments teníem tan a prop. Es veu que quan D’Alessandro tenia divuit anys va ser descobert per Andy Warhol, que va quedar fascinat pel seu cos i el va convertir en la icona sexual de la cultura underground de l’època. Això el va portar al cinema europeu i després a participar en algunes produccions nord-americanes de principis dels vuitanta com Cotton Club de Francis Ford Coppola. A més d'aquesta, em vaig emportar una imatge antiga del Flatiron, una d'Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany's, una de John Lennon i una altra amb una imatge d'un molt jove Truman Capote. Vaig anar a pagar-les i el venedor em va sorprendre quan em va dir que havia escollit la millor foto de la botiga, que D’Alessandro era amic seu, que havia estat el millor model de l’època, que ara tenia seixanta-quatre anys i que se n’havia anat a viure a Florida. Em va explicar també que ara no es veien gaire, però que havien estat veïns molts anys, perquè vivia molt a prop d’on érem llavors. Em va regalar un punt de llibre amb una imatge de la ciutat i vaig sortir al carrer amb la satisfacció d'haver descobert un petit secret més de l'illa de Manhattan i els seus habitants.

Missa Gospel a Harlem. Nova York X

Alguns amics ens havien recomanat assistir a una missa gospel a Harlem i ens havíem reservat el diumenge per fer-ho. Suposo que el jet lag començava a desaparèixer i havia dormit molt bé. El dia es llevava calorós i l’aire condicionat de l’habitació s’havia espatllat, però vaig pensar que ja hi pensaríem una altra hora.
El dia abans havíem anat a veure El fantasma de l’Òpera a Broadway i ens havia tocat esperar el metro durant tres quarts d’hora en una estació on feia una xafogor terrible i on tothom s’anava posant neguitós. La suor regalimava per les cares de tots aquells que no paràvem d’anar amunt i avall de l’andana comprovant si venia el comboi que ens havia de portar cap a casa. Per sort, quan vam arribar a lloc, l’habitació estava fresqueta, tot i que l’aire condicionat havia dit prou i havia deixat de funcionar no sabíem si per sempre més.
Després d’esmorzar al Dunkin’ Donuts i de fer transbord a l’estació del famós estadi dels Yankees perquè ens havíem equivocat de línia, vam arribar al barri de Harlem, l’enclavament afroamericà que tant apareixia al cinema nord-americà. Harlem, de fet, va néixer com a poble l’any 1658, quan s’hi van establir immigrants holandesos que van posar-li el nom d’una famosa ciutat del seu país, Haarlem. Quan els anglesos es van fer amb el control de la zona es va perdre una a i va esdevenir el Harlem que coneixem, que es va acabar annexionant a la ciutat de Nova York l’any 1873. A començament del segle XX, els negres van arribar en massa al barri i s’hi van establir. I va ser durant els anys vint i trenta quan l’anomenada “Harlem Ranaissance”, que va suposar una explosió cultural de la població afroamericana i que va expandir-se sobretot a través de la música jazz.
No volíem anar a cap de les esglésies que recomanava la guia perquè no volíem assistir a una pantomima preparada per a turistes i vam començar a voltar una mica pel barri. No hi havia gaire gent al carrer i els edificis no tenien la resplendor que tenien en els barris del sud de Manhattan. Un gran mural cantava les excel·lències de la policia i les escales d’incendi em recordaven els fugitius i els enamorats de les pel·lícules sobre la ciutat, però just quan travessàvem Frederik Douglas Bulevard, que no era cap altra que la vuitena avinguda, vam començar a veure unes quantes dones molt mudades i embarretades que entraven decidides als baixos d’un bloc de pisos.
El lloc era net i tot pintat de blanc, amb uns bancs de fusta i un entarimat on hi havia un grup de nois i noies que ja cantaven quan vam entrar. En un altell, tres músics feien sonar un piano, una bateria i una guitarra. Unes senyores totes vestides de blanc ens van convidar a entrar i a seure en un dels bancs. Anava tothom molt mudat, les dones amb vestits elegants de colors que destacaven sobre la seva pell negra; les ungles, amb manicures decorades de conjunt amb els vestits i els barrets. Aleshores van començar les lectures de diferents passatges de la Bíblia. Els qui llegien ho feien amb dificultats i tots demanaven que es pregués per un familiar, un amic o per tota la comunitat.
Uns minuts més tard, una noia va prendre la paraula i va donar la benvinguda als visitants. Va demanar que ens aixequéssim i ens presentéssim. La veritat és que em feia força vergonya i no sabia on amagar-me, però vaig veure que passaven el micròfon a un senyor que tenia al davant. Va dir el seu nom i que vivia al carrer 129, dos carrers més enllà d’on érem. I va arribar el meu torn. Vaig dir el meu nom i que venia de Barcelona, la qual cosa va aixecar un murmuri, que crec que era d’admiració, entre els feligresos. Em sentia una mica fora de lloc, però de seguida es van aixecar tots i ens van venir a donar la benvinguda a la seva església. Ens donaven les gràcies per haver-los anat a visitar i alguns ens abraçaven i ens deien que podíem tornar quan volguéssim. Tot plegat mentre el cor de joves començava a cantar i passaven un platet on tothom anava deixant un o dos dòlars.
La missa va continuar amb els cants d’una solista i el sermó que va fer ella mateixa basat en la necessitat d’educar els fills a parlar bé. Repetia constantment la frase “Watch what exit out of your mouth!” i assegurava que la correcció en el parlar era fonamental per fer-se respectar. De tant en tant, algú cridava un “Oh, yeah!!” donant-li la raó i tothom aplaudia. El sermó era molt gràfic, amb històries i exemples del barri i amb un grup de nens i nenes que van sortir a mostrar una cartolina on havien escrit que l’educació en el parlar era fonamental. El to de la noia que parlava cada vegada era més entusiasta i més alt i va acabar mostrant a tots els joves que hi havia asseguts als bancs un tub de pasta de dents i amenaçant-los de rentar-los la boca si no feien un bon ús del llenguatge. Em va agradar sentir-la i veure la resposta que tenien els seus veïns de barri i d’església.
Després dels aplaudiments i els visques que van acompanyar el final del sermó, una altra senyora, que semblava la pastora de l’església, es va aixecar i va demanar que tothom s’agafés de les mans per fer una última pregària. Un parell de cançons més, cantades a cor per tothom i amb grans i petits picant de mans al ritme de la música, van cloure la celebració.
Eren aproximadament les dotze del migdia quan vam sortir de la Greater Zion Hill Baptist Church i vam caminar fins al Morningside Park i la Cathedral of Saint John de Divine per acabar el nostre recorregut pel barri de Harlem.

Voltant per West Manhattan. Nova York IX

Feia molta calor i Central Park era una mena de refugi on encara passava una mica de brisa entre els arbres, però no ens podíem estar tot el dia allà i vam decidir sortir del parc per l’Oest al carrer 85. Vam baixar fins al 79, on hi ha el Museu d’Història Natural, i no vam entrar buscant la fresca de l’aire condicionat.
El vestíbul era ple de gent i el presidien els dos enormes dinosaures que havia vist tantes vegades a les pel·lícules i sèries de televisió. No era allà on treballava en Ross de Friends?
L’entrada era voluntària, però s’havia de fer la cua per passar per les taquilles. Vam estar-hi uns deu minuts i vam començar per una de les sales que més em resultaven familiars, la dels diorames amb grans animals dissecats. Aquell era una museu sorgit d’un moment amb unes necessitats determinades i uns mitjans molt diferents dels actuals, però la veritat era que continuava essent interessant veure aquelles finestres plenes d’animals salvatges que em miraven amb ulls una mica massa artificials.
El museu va néixer l’any 1869 i des de 1877 és a l’emplaçament actual. Ja aleshores el museu participava en expedicions científiques que van portar col·laboradors seus a apuntar-se a les expedicions al Pol Nord, a la freda Sibèria i al gran desert del Gobi, a més de formar part d’aquelles que van endinsar-se a les espesses selves del Congo. En aquell museu em sentia dins un llibre de Tintín, el reporter creat per Hergé que m’havia fet passar molt bones estones de petita en les seves aventures pel món.
Hi havia molta gent anant amunt i avall pels passadissos del museu i nosaltres anàvem desfilant per les sales ja una mica d’esma perquè els peus començaven a queixar-se de tantes hores de servei. Vam decidir saltar-nos els tercer pis i pujar directament al quart per veure els famosos esquelets de dinosaures. Em va semblar que un Tyrannosaurus rex em mirava amb mala cara i vaig preferir no apropar-m’hi gaire.
Vam sortir del museu empeses pel cansament i la gana i vam topar de nou amb la xafogor del carrer. Eren gairebé les tres i no havíem dinat. Davant del museu hi havia paradetes de venda de hot dogs i hamburgueses, però necessitàvem seure i vam caminar Columbus Avenue avall. Vam passar per davant del Lincoln Centre i vam acabar altra vegada a Columbus Circle. Vam entrar en un local a menjar-nos una altra de les grans amanides que ens oferia la ciutat i que era el que més desitjàvem per refrescar-nos. La llàstima és que els amos del restaurant ens volien refrescar tant que l’aire condicionat estava a una temperatura gèlida, com ja vèiem que era habitual a tot arreu, i vaig acabar marxant del fred que tenia.
El contrast de temperatura amb l’exterior va tornar a ser molt gran i encara ho va ser més quan vam pujar al metro i va resultar que, cosa estranya, l’aire condicionat no funcionava. Vam baixar davant de la Universitat de Columbia i ens hi vam passejar una estona. Vam seure també per reposar i contemplar una estona els edificis de la universitat fundada l’any 1754. Samuel Johnson va fer la seva primera classe en una nova escola just al costat de la Trinity Church, al Lower Manhattan.

La Revolució Americana, que es va tancar amb la Declaració d’Independència dels Estats Units, va comportar una suspensió de les classes durant vuit anys. La influència dels qui hi havien estat vinculats, però, continuava essent molt gran i la universitat va tornar a obrir l’any 1784 amb el nom actual de Columbia. Després de passar per diferents ubicacions i de tenir facultats a diferents llocs de la ciutat, l’any 1897 es va inaugurar el campus de Morningside Heights, just on érem nosaltres, a la Low Plaza, entre dues grans biblioteques, la Low Memorial Library i la Butler Library. Hi havia grups d’estudiants que havien de començar primer al setembre i que visitaven el lloc acompanyats de guies de segon o tercer any i també n’hi havia uns altres que voltaven amb una càmera i micròfons que ens van demanar que féssim alguna pregunta interessant per un reportatge universitari. La pregunta que vaig fer ni la recordo, perquè d’interessant no en tenia res i vaig caure en el tòpic més absolut. De seguida me’n vaig avergonyir, potser intimidada per un lloc amb tant de saber acumulat.
Vam sortir pel carrer 116 i vam travessar Brodway per baixar cap al Riverside Park, just al costat del Hudson. Es tracta d’un parc llarg i estret, amb arbres d’amples copes i camins per fer-hi fúting, però amb l’inconvenient que entre el parc i el riu hi passa la carretera. Els soroll dels cotxes espatllava la tranquil·litat de l’entorn i vam decidir anar a buscar el metro per tornar al centre. Abans, però, vam entrar a un supermercat per comprar-me alcohol per treure’m l’embenat adhesiu que feia tres dies que em comprimia el peu. No em vaig poder estar, a més, de comprar-me una ampolla d’aigua de coco, que ja havia vist en d’altres llocs i que volia provar aprofitant que necessitava hidratar-me per aguantar tanta calor.