dissabte, 29 gener de 2011

Llibres que m'acompanyen: Weekend (d'estiu) a Nova York, Josep Pla


Quan vaig de viatge sempre m’acompanya algun llibre i he decidit que tinguin el seu lloc en aquest blog. Parlant, doncs, de Nova York, no em podia oblidar del magnífic Weekend (d’estiu) que ja havia llegit feia uns quants anys, però que va trobar el seu lloc a la maleta.
Josep Pla va fer estada a Nova York l’any 1954, quan la ciutat era segurament molt diferent de com és ara, però malgrat això en fa un retrat d’allò més actualitzat. Sembla mentida que la majoria de les reflexions de Pla a mitjan segle XX puguin ser tan vigents encara ara.
Pla arriba a la ciutat americana en vaixell i s’emociona davant la visió de l’estàtua de la Llibertat i dels alts edificis de Manhattan, però també reflexiona, profetitzant malauradament el que passarà molts anys després, sobre la vulnerabilitat d’una ciutat fàcilment atacable des de l’aire. Pla s’esgarrifa només de pensar què pot passar si un dia s’enfonsa un d’aquests grans edificis, i l’any 2001 tots vam veure en directe com això mateix passava davant la impotència de tots. Aquí en teniu un fragment:

“Quan hom contempla des d’una altura plausible la concentració humana que viu al voltant de l’estuari del Hudson, la seva densitat espessa, i hom pensa en la possibilitat d’un atac de l’aviació amb bombes atòmiques –o de qualsevol classe- se li posa la pell de gallina. Per poca imaginació que hom tingui, se li apareix mentalment un espectacle terrorífic, apocalíptic. De tota manera, durant el període de prosperitat fabulosa que ha seguit a la segona guerra mundial –prosperitat que es manté d’una manera brillantíssima i només cal veure les cotitzacions de la Borsa de Nova York, que han arribat a xifres rècords, mai no somniades-, durant, deia, aquest període de prosperitat el nombre d’estructures verticals que s’han construït ha estat nombrosíssim. S’ha donat, doncs, aquesta paradoxa: aparentment Nova York, i en general tota l’àrea habitada de l’estuari del Hudson presenta una dramàtica vulnerabilitat. Aquesta sensació terrible de perill ve donada precisament per les construccions verticals. Hom queda literalment esborronat només de pensar que un d’aquests gegants pogués esfondrar-se. I bé: els últims trenta anys registren les més altes xifres d’activitat en aquesta classe de construccions.”

Una lectura imprescindible, doncs, per tots aquells que vulguin descobrir la Nova York dels anys cinquanta i potser també la d’ara.

dissabte, 22 gener de 2011

La ciutat dels gratacels. Chrysler Building. Nova York VI



L’edifici Chrysler és un dels gratacels que configuren el famós skyline de la ciutat. Durant onze mesos va ser el més alt (319 m.), però aviat el va superar l’Empire State Building amb els seus 381 metres. Walter P. Chrysler va encarregar la construcció a William Van Allen, que va optar per l’estil Art Déco tan de moda en aquella època.
Sempre havia vist el Chrysler Building des de lluny, en fotos i imatges cinematogràfiques que resseguien la ciutat des de l’atura. Veure’l des de peu de carrer era totalment diferent. Em vaig veure obligada a alçar el cap i mirar l’edifici des d’una altra perspectiva. Em sentia com una formigueta al peu d’aquella construcció que havia competit per ser la més alta del món. L’efecte que em causava ser tan a prop de les parets de l’edifici no tenia res a veure amb les imatges que em venien al cap.
L’any 1928, quan es va començar a construir aquesta enorme estructura, hi havia una mena de febre entre els arquitectes per aconseguir l’edifici més alt, i el Chrysler s’enfilava amb una mitjana de quatre plantes per setmana. Però ja gairebé a punt de donar l’edifici per acabat, H. Craig Severance, que construïa el 40 de Wall Street amb una altura similar, va afegir 61 centímetres al seu edifici i va reclamar el títol d’edifici més alt del món. El que no sabia era que Van Allen havia aconseguit en secret un permís per construir una agulla que coronaria el Chrysler i que li prendria el lloc que el seu competidor reclamava.
Abans d’entrar encara vaig necessitar tornar-me’n a allunyar un moment i vaig creuar el carrer. Em calia assegurar-me que aquell era el Chrysler, que no era un gratacel qualsevol. Des de l’altra banda, tot i que encara la perspectiva era massa vertical, es podia veure l’agulla al capdamunt de la construcció i la part superior de la torre, construïda a imitació dels tapaboques del cotxe i les gàrgoles amb forma d’àguila a les cantonades del pis 61, rèpliques de les que portaven els cotxes fabricats per Chrysler l’any 1929.
Així, doncs, amb les àguiles contemplant l’anar i venir de la ciutat des de feia més de vuitanta anys i amb un sol que les feia brillar des de l’altura, vaig entrar al vestíbul també decorat amb l’estil art déco. El marbre de tons vermellosos a les parets i els terres amb una lluminositat més aviat ocre aportaven una certa foscor a l’edifici, que m’imaginava molt més clar. Al sostre vaig contemplar el famós mural de Edward Turnbull titulat “Energy, Result, Workmanship and Transportation”, que mostra homes treballant a les fàbriques, avions i tot allò que representava la tecnologia de principis del segle XX. No podíem voltar per l’edifici d’oficines, però ens vam acostar un moment fins un dels ascensors amb portes de marqueteria fetes amb diferents tipus de fusta que em va semblar que acabava de donar un aire d’una mena d’orientalisme gairebé mecanitzat. Una mica estrany, tot plegat.
Vam tornar a la calor del carrer i vam baixar per Park Avenue fins al carrer 34, però vam decidir deixar la visita a l’Empire State Building per l’endemà i vam entrar en un deli a dinar. El cos em demanava una amanida i vaig poder triar tots els ingredients que hi vaig voler. Una coca cola ben freda va refer-me una mica del cansament i del malestar que em perseguia el primer dia sencer d’estada a la ciutat. Només desitjava trobar-me millor per començar a gaudir d’una vegada per totes dels carrers, dels edificis i de la vida de Manhattan.
No havíem anat encara més enllà de la Cinquena avinguda i vam decidir pujar altra vegada amunt per la Sisena, també coneguda com a Avinguda de les Amèriques, fins al Bryant Park, un petit oasi de tranquil·litat en una ciutat que demanava moviment a tota hora i que jo no aconseguia aturar. Al primer cop d’ull, em va semblar que el parc era més petit del que m’havia imaginat, però em vaig acabar veient un espai verd fantàstic enmig de tants gratacels. La gent menjava a l’ombra dels arbres, llegia, feia la xerrada i fins i tot hi havia un individu amb unes tisores a les mans arreglant-se la barba. En un racó, una cafeteria oferia una prestatgeria plena de llibres per qui volgués deixar-se emportar una estona per la lectura. Una esplanada de gespa i una gran pantalla ja estaven a punt i esperaven la sessió de cinema que farien aquella nit per a tothom qui s’hi volgués apropar.
Volíem continuar pujant per la sisena fins al Museu d’Art Modern perquè aquella tarda l’entrada era gratuïta, però abans vam seure a prendre’ns una aigua vitaminada amb gust de fruites del bosc que jo esperava que fos miraculosa. L’etiqueta de la Glacéau Vitaminewater assegurava que els temps havien canviat i que les vitamines ja no venien en forma de pastilla, sinó en una ampolla. Igual que havíem deixat de gravar-nos la música en un casset prement els botons de play i record al mateix temps i en teníem prou amb un clic, també n’hi havia prou obrint una ampolla d’aigua per prendre’ns les vitamines que ens calien. No sé si va ser la suggestió d’aquest màrqueting tan ben estudiat que em va semblar per una estona que realment havia rebut una empenta de renovada energia.

dissabte, 15 gener de 2011

De llibres i trens al Midtown. Nova York V



Vam deixar Rockefeller Center i vam continuar caminant cap al sud fins al carrer 42 a la National Library. M’agraden les biblioteques i, malgrat que el meu humor no era gaire bo, vam entrar a fer-hi una volta. Quin greu no poder-me estar una estona asseguda en una de les sales de lectura d’aquell immens edifici silenciós i gaudir d’un bon llibre, però no era un bon dia per gairebé res i, per tant, em vaig conformar a fer una ullada als prestatges d’una biblioteca que anunciava que l’únic criteri d’admissió que exigia als ciutadans és que tinguessin curiositat pel que fos. Fantàstic.
A mitjan segle XIX, Nova York s’estava convertint en una gran ciutat. Superava París en nombre d’habitants i estava a punt d’atrapar Londres. Però si havia de ser una gran ciutat, calia que tingués també una gran biblioteca, com ja tenien les dues principals ciutats del món en aquell moment. L’oportunitat va venir quan el governador demòcrata Samuel J. Tilden (1814-1886) va deixar en testament que el gruix de la seva fortuna servís per establir i mantenir una biblioteca pública a la ciutat de Nova York. Aleshores ja n’hi havia dues, però no tenien el sentit públic que havia de tenir aquesta. La direcció es va encarregar al doctor John Shaw Billings, un dels bibliotecaris més brillants del seu temps, i aviat va començar-se a construir un edifici a partir dels esbossos que ell mateix va ensenyar als arquitectes Carrère and Hastings.
Sentia com Paciència i Fortalesa, els lleons de l’entrada, em miraven resignats aguantant la calor i es deixaven retratar com ho havien fet des de 1911, el dia que es van convertir en un dels molts símbols d’aquesta ciutat. Just on jo ara contemplava l’edifici hi havia hagut un embassament. Això havia fet retardar una mica el començament de les obres i fins l’any 1910 no es van instal•lar els més de cent vint quilòmetres de prestatgeries. El 23 de maig de 1911, els qui van anar a la inauguració ja van poder veure-hi col·locats un milió de llibres, i just a les nou i vuit minuts de l’endemà, el primer usuari va demanar prestat un estudi d’N.I. Grot sobre Friedrich Nietzche i Lev Tolstoi titulat Idees ètiques del nostre temps.
Vaig deixar la biblioteca amb la recança de no haver-ne pogut gaudir i vam seguir el carrer 42 fins a la Gran Central Terminal, amb el seu impressionant vestíbul on s’han retrobat i acomiadat centenars de personatges de pel·lícules i sèries de televisió que els americans han exportat a tot el món. Hi havia molta gent que anava amunt i avall, i ens vam enfilar per unes escales per poder contemplar millor aquell gran repartidor de viatgers atrafegats i carregats que semblaven estar a les ordres d’un gran demiürg. M’agraden molt també les estacions i hagués pogut estar estona contemplant aquell vaivé de gent tan heterogènia que es movia per un més dels molts llocs emblemàtics de l’illa de Manhattan.
La primera línia ferroviària que va arribar a Nova York ho va fer l’any 1831, quan la ciutat era encara un port on les baralles entre bandes, els magatzems, els escorxadors i els ramats de cabres formaven part del paisatge habitual. El tren, però, no arribava al carrer 42, sinó que hi havia una terminal al carrer 23. amb els anys, però, es va anar veient la necessitat d’una gran estació. El magnat de les navilieres Cornelius Vanderbilt va comprar uns terrenys entre els carrers 42 i 48 i les avingudes Lexington i Madison per construir-hi la primera Gran Central. Això, però, també volia dir soterrar més quilòmetres de vies i la feina no era gens senzilla ni econòmica. Al febrer de l’any 1904, les firmes d’arquitectura Warren and Wetmore i Reed and Stem van començar a treballar en un projecte que duraria deu anys.
No havíem anat a l’estació per agafar cap tren ni per rebre cap conegut, però passejar-se pels passadissos plens de gent, de cafès i de botigues, ens allunyava una mica de la calor del carrer. Les voltes que ens acomodaven, a més, tenien un regust casolà. Eren obra de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1908) que s’havia format a Barcelona i que havia patentat als Estats Units el seu Guastavino system, una volta de rajola vista, tradicional de l’arquitectura catalana i que es va fer imprescindible en molts dels edificis de Nova York de finals del segle XIX.
No havia pogut refugiar-me entre llibres, i tampoc les anades i vingudes de l’estació milloraven el meu estat d’esperit, però no em rendeixo tan fàcilment i, abans d’entrar a la Gran Central Terminal, havia copsat la bellesa del Chrysler Building i no me’l volia perdre. Nova York encara tenia molt per oferir.

dissabte, 8 gener de 2011

Coneixent el Midtown. Nova York IV


El primer dia sencer que era a Nova York em vaig trobar molt malament. Malgrat que el dia anterior m’havia ja començat a sentir fascinada per la ciutat, el primer dia de veritat va anar acompanyat de mal de panxa, mareig i de la sensació que tant me feien els gratacels, els taxis grocs, les botigues de les grans marques, els museus i els parcs. De tota manera, això no va fer que em tanqués a l’habitació, sinó que vaig aguantar els gairebé quaranta graus i vaig sortir a explorar el midtown de Manhattan.
No havia dormit gaire bé i, de fet, a les quatre ja m’hagués llevat si no hagués estat fosc com una gola de llop, però vaig esperar a les vuit i vam sortir al carrer. Feia calor, els carrers estaven tots a lloc i ja hi havia moviment. Les boques d’incendi del carrer 105 deixaven que l’aigua ragés sense control i nosaltres vam buscar un lloc per esmorzar. Vam escollir una pastisseria amb tres o quatre taules i vaig demanar un te i una pasta. Es veia una pastisseria de barri, amb gent que entrava i sortia i s’enduia el te o el cafè dins de gots de paper amb tapa perquè no se’ls acabés vessant el líquid, com em va passar a mi. Es notava que era gent que anava a la feina i que no esmorzaven a casa perquè els àpats, en una ciutat com Nova York, es fan gairebé tots al carrer.
Em sentia una mica més recuperada, però encara no em trobava bé. Vam agafar el metro a Lexington i la línia 6 ens va deixar al carrer 51. No teníem del tot clar per on començar, però sense ni adonar-nos-en vam trobar-nos a la famosa Cinquena avinguda. Hi havia molta gent caminant en un ritme una mica frenètic que contrastava amb la meva lentitud. Les botigues encara eren tancades i vam entrar a Saint Patrick’s Cathedral, entre el carrer 50 i 51, la catedral catòlica d’estil neogòtic més gran del país i seu de l’arquebisbat de Nova York.
Em van semblar tan estranys aquells arcs de mig punt i aquelles torres que s’aixecaven enmig dels gratacels que vaig entrar-hi pensant que semblava un gran decorat de Hollywood. L’any 1853 l’arquitecte James Renwick va ser l’encarregat de dissenyar un temple amb un cost que voltava els vuit-cents cinquanta milions de dòlars. La pedra escollida va ser el mabre blanc. La Guerra de Secessió i la manca de finançament va aturar les obres per un temps, però el 25 de maig de 1879 es va obrir als fidels i va ser consagrada definitivament l’any 1911 per l’Arquebisbe Farley.
Vam decidir deixar la Cinquena i caminar fins a Park Avenue, aquí una avinguda molt diferent de la que ens trobàvem quan la creuàvem al carrer 105. No vam poder evitar la temptació d’entrar al Waldorf-Astoria, un dels hotels de luxe més importants del món. La seva història va néixer de la mà de dos cosins, William Waldorf Astor i John Jacob Astor IV, que van obrir sengles establiments hotelers l’any 1893 i 1897. George Boldt, que ja tenia l’hotel Bellevue a Filadèlfia va aconseguir fer-se amb la gestió dels hotels dels dos cosins i crear el Waldorf-Astoria Hotel, connectant els dos edificis pel Peacock Alley, just en el lloc on ara hi ha l’Empire state Building, al carrer 34 a l’alçada de la Cinquena Avinguda.
L’entrada al Waldorf-Astoria per Park Avenue és elegant i no encaixava gens amb el meu estat d’esperit cansat, acalorat i adolorit, però no hi perdíem res per fer el xafarder al vestíbul d’aquell magnífic edifici de quaranta-set plantes, que era una fita de l’Art Deco construït l’any 1931 per Lloyd Morgan, del despatx d’arquitectura de Schultze i Waver.
Després de pujar les escales, vam trobar-nos al vestíbul principal, una joia de l’Art Deco de l’època, i amb un rellotge central que es va exhibir a Chicago a la Fira Mundial de l’any 1893. El sostre, adornat en or i plata, ens mostrava que érem en un dels llocs més luxosos del món. Però ningú no ens deia res i vam agafar l’ascensor per anar a veure la famosa Grand ballroom de l’hotel. Hi estaven fent un congrés de farmàcia i vam haver de marxar només veient-la d’esquitllentes. De fet, el Waldorf-Astoria es caracteritza històricament per ser un dels primers establiments a convertir-se en un hotel contemporani, que no solament oferia allotjament, sinó que s’incorporava a la vida social de la ciutat, fins i tot permetent que les dones hi anessin soles, cosa que no era gens ben vist a l’època.
Vam deixar el gran hotel, ara propietat de la cadena Hilton, per tornar a la calor enganxosa del carrer. Ens quedava encara passejar-nos per un dels altres edificis emblemàtics d’aquesta part de la ciutat, el Rockefeller Center, entre la Cinquena Avinguda i els carrers 48 i 51. Construït als anys trenta durant la Gran Depressió, va ser el primer complex de la ciutat destinat al comerç, a l’oci i a les oficines. Compta en aquests moments amb diverses places a l’aire lliure i uns dinou edificis.
Com que no era Nadal no hi havia cap arbre gegant ni cap pista de gel i, com que continuava sense trobar-me bé, vaig conformar-me a contemplar una estona l’estàtua del Prometeu de Paul Manship de l’any 1933 que ara no era davant la pista, sinó davant d’un munt de para-sols que protegien els qui hi prenien un refresc a les terrasses. Em sabia greu ser allà, en un dels llocs més emblemàtics, encara que no més bonics, del món i sentir que no m’importava gens perquè em preocupava més poder seure una estona i començar-me a trobar bé d’una vegada. Les coses, però, eren així i vaig passar per sota el drac que hi havia a la botiga Lego per dedicar-me a comptar una estona les petites peces de tots colors agombolada per l’aire condicionat.

dilluns, 3 gener de 2011

L'oasi de Central Park. Nova York III



Vam entrar a Central Park per l’entrada del Conservatory Garden, que va néixer com un gran hivernacle l’any 1898 amb plantes tropicals a l’interior i decoracions florals victorianes a l’exterior. L’any 1937 es va remodelar l’espai i es va tirar a terra l’hivernacle per construir-hi el jardí que ara es divideix en tres estils: francès, italià i anglès.
Perdre’s entre els parterres de flors i deixar de sentir el soroll dels cotxes per passar a sentir l’aigua dels brolladors semblava impossible. Entrar al parc va ser com entrar en un altre món. Fins i tot em va semblar que hi feia menys calor i que les fulles dels arbres es movien una mica al ritme d’una brisa molt suau. Hi havia gent descansant, jugant, prenent el sol, anant en bicicleta o corrent i fins i tot ens vam creuar amb uns nuvis que s’hi passejaven encara amb uns quants convidats. Ens vam deixar portar pels camins marcats i vam anar a parar a una gran esplanada, el North Meadow. No vaig ser capaç de comptar quants camps de beisbol hi havia, però sí que almenys s’hi feien sis o set partits alhora. Un cartell de color verd anunciava que estava permès jugar a beisbol i a softbol a partir de mig abril i que el nostre futbol (per a ells soccer) i el touch football s’hi podien practicar des de mig setembre fins a mig novembre. A més, els responsables del parc encoratjaven els visitants a llegir, relaxar-se, prendre el sol i somniar desperts. Em va semblar fantàstic que les autoritats encoratgessin el daydreaming en un paratge fabulós com aquell.
Els edificis de Manhattan es veien al fons i no teníem clar si ens havíem d’anar endinsant al parc just quan feia només tres horetes que havíem aterrat a la ciutat. A més, no teníem ni un dòlar i vam pensar que potser havia arribat el moment de buscar un caixer automàtic per aconseguir una mica d’efectiu. Vam deixar amb una certa recança l’oasi que representa Central Park i vam tornar a la Cinquena avinguda. El problema era que allà només hi havia edificis d’apartaments que deuen ser magnífics si jutgem pels rebedors d’entrada, però no hi havia cap activitat comercial. Vam recular, doncs, fins a Madison, on hi havia molt de trànsit i de gent entrant i sortint dels locals comercials. Els taxis grocs tenyien el carrer i, després de treure diners del caixer, vam entrar una estona en una cafeteria per prendre’ns un te ben gelat. De fet, si volíem escapar-nos de la calor, ho vam aconseguir de seguida perquè l’aire condicionat, com passava a tot arreu de la ciutat, estava al màxim i gairebé vaig trobar a faltar un jersei.
Madison és una avinguda que fa baixada cap al sud i ens vam trobar caminant fins al carrer 84 gairebé sense adonar-nos-en. Vam entrar en un deli, un tipus de local que va néixer amb la idea de vendre productes delicatessen, però que ofereix també menjar preparat. Em vaig emportar un entrepà de tonyina per sopar. De fet, no sé ben bé si allò era el sopar, perquè pel meu cos ja era més de mitjanit. Al capdavall del carrer 84 i, sense pensar-nos-ho gens, ens vam trobar davant les escales del Metropolitan, el museu més famós de la ciutat i que tantes vegades havíem vist al cinema. Uns carrers més amunt, també per la Cinquena avinguda, que ja havíem retrobat, vam veure l’estructura del museu Guggenheim, dissenyat per l’arquitecte Frank Lloyd Wright, un edifici que es va inaugurar l’any 1959 quan tant l’arquitecte com el seu mentor ja eren morts. La proximitat de Central Park va ser una de les claus perquè Wright acceptés l’emplaçament del museu. No solament suposava allunyar el museu del soroll intens de la ciutat, sinó que també enllaçava amb la seva voluntat de donar formes orgàniques a la seva arquitectura.
A nosaltres el parc ens va tornar a cridar i no me’n vaig adonar que ja caminava seguint la Rhododendron Mile al voltant del Jacqueline Kennedy Onassis Reservoir, un immens llac que abasteix d’aigua la ciutat. El Reservoir ocupa una superfície de gairebé quaranta-tres hectàrees i va ser construït entre 1858 i 1862 i rebatejat l’any 1994. Hi havia molta gent corrent al nostre costat. Ens avançaven cossos Danone i d’altres que no ho eren tant, però em va donar la sensació que a Nova York tothom trobava un moment per posar-se en forma quan plegava de treballar. Fins i tot vaig pensar que potser havia arribat el moment de decidir-me a sortir a córrer tan bon punt tornés a casa. Tot i així, la meravellosa vista que m’oferien els mil milions de litres d’aigua que s’anaven tornant rosats amb la posta de sol aviat em va recordar que podia deixar l’esport per més endavant.
De mica en mica, el parc es va anar buidant i el rosa va anar abandonant l’aigua del llac. Els contorns dels edificis de l’Upper West Side que es veien a l’altra banda es van anar tornant negres i la gent va començar a desaparèixer pels camins serpentejants que els portaven cap a casa. Nosaltres vam començar també a desfer el camí per tornar cap a El Barrio. El peu que m’havia embenat la fisioterapeuta abans de marxar de casa ja començava a sol·licitar un descans. Eren només les deu, però el meu cos sentia les quatre de la matinada que ja tocaven els campanars catalans.