Vancouver punt i final (Canadà)

L’aeroport de Whitehorse era petit i no hi havia gaire gent esperant l’únic avió que volava aquell dia cap a Vancouver. El vol va transcorre entre el fred de l’aire condicionat, que anava molt fort i em va convertir en un glaçó, i la festa dels veïns del seient del costat, que només feien que demanar whisky i cada vegada anaven més beguts i animats. A l’hora prevista baixàvem de l’avió i trucàvem en Philip, l’amo del bed&breakfast que havíem contractar per internet i que ens havia de venir a recollir.
Va resultar ser un home que xerrava pels descosits, disparava paraules a tres-cents quilòmetres per hora i que estava molt content perquè quan s’havia llevat a les quatre de la matinada havia descobert que feia sol i que no plovia. Feia dos mesos que Vancouver vivia sota un cel gris i amb pluja diària i allò l’havia omplert d’eufòria i sentia el sol com un regal. La casa era una mica tronada, però l’habitació estava prou bé. A més, ens va explicar com anar al centre i ens va descriure amb detall tots els restaurants de la zona, que van resultar ser molts. Vam decidir-nos per un xinès que quedava just a l’altra banda del carrer. Eren més de les tres de la tarda i ja teníem ganes de seure a menjar. En Philip ens havia recomanat anar al centre amb autobús, però no ens quedava efectiu i no sabíem com podíem fer-ho per comprar el bitllet. Mentre parlàvem d’això al mig del carrer, un senyor es va aturar i ens va dir que era conductor d’autobús i que segurament ens deixarien pujar si dèiem que volíem comprar un Day Pass a Aberdeen Station. Les instruccions van funcionar a la perfecció i a les màquines de l’estació vam poder comprar el passi d’un dia.
Vam baixar de l’Sky Train al centre i la Vancouver que hi vam trobar era molt diferent de la de vint dies abans. Feia calor i al cel no hi havia ni un núvol i els colors de la ciutat havien canviat. Ara ja no predominava el gris i hi havia molta més gent pel carrer. M’havia agradat molt l’Stanley Park i com la gent aprofitava per passejar-hi en bici, en patins o a peu, però els carrers del centre eren buits i fins i tot vaig descobrir les muntanyes que hi havia a l’altra banda de la badia. Era molt curiós adonar-se de com pot canviar la impressió que ens emportem d’un lloc en funció del moment en què hi arribem i de la força que té en tot això la climatologia. Ara la gent omplia els carrers, somreia i entrava i sortia de les botigues dels restaurants amb la mateixa eufòria amb què ens havia rebut en Philip. Vam deixar el centre per tornar a la riba del mar i descobrir que era molt més blau que gairebé un mes enrere. Havien aparegut terrasses arran de mar i els grans creuers lluïen amarrats a port. A més, nosaltres mateixes voltàvem sense la necessitat de visitar els punts turístics assenyalats a la guia. Ja no calia buscar això i allò, sinó deixar-nos portar per la tarda i el bon temps que ens oferia la ciutat.
L’endemà el despertador va sonar a un quart de cinc del matí i a les cinc ja érem al menjador esperant que en Philip ens portés a l’aeroport. Tot era fosc i no se sentia ni una ànima. Vam acabar trucant-lo i va respondre amb veu d’adormit. La seva dona no l’havia cridat –o això és el que ens va dir- i ara no tenia temps de fer-nos l’esmorzar. Vam acabar marxant amb un got de te calent a les mans i en un cotxe que semblava conduït per un home boig. L’avió, però, no havia marxat i vam ser a temps d’embarcar cap a Toronto on havíem de fer una escala abans de continuar el viatge cap a Barcelona.