dissabte, 3 desembre de 2011

Tren a l'Oest. De Prince George a Prince Rupert (Canadà)


A tres quarts de sis del matí va sonar el despertador en una habitació d’un motel calcat als que hi ha a totes les ciutats dels Estats Units i del Canadà. Érem a Prince George i a les vuit sortia el tren que ens havia de portar a la costa del Pacífic, concretament a la població de Prince Rupert, on el nostre viatge continuaria cap al sud-est d’Alaska. Vam anar amb temps a l’estació i encara no hi havia gaire gent, però de mica en mica es va anar omplint de cares noves i cares conegudes. Hi havia alguns dels viatgers que havien pujat a Jasper el dia abans i havien fet el trajecte amb nosaltres.
El dia tornava a ser assolellat i vaig aprofitar els primers quilòmetres per dormir una estoneta més, però aviat em vaig despertar per no perdre’m un paisatge que prometia tornar a ser espectacular. Les vies del tren seguien la ruta del riu Nechako fins a Fort Fraser i el llac que porta també el nom de l’explorador Simon Fraser, que l’any 1806 va construir en aquestes terres un dels primers centres de comerç. De fet, Simon Fraser, nascut l’any 1776, va treballar per la North West Company, una empresa comercial fundada a Mont-real i que es dedicava al comerç de pell. A més, va ser l’encarregat de cartografiar gran part d’aquestes terres de la Columbia Britànica per on ara passava el nostre tren.
No vam trigar gaire a parlar amb els companys de viatge. De mica en mica, el vagó es va anar convertint en una comunitat de gent diferent que compartia un espai, un paisatge i moltes hores. Una parella d’anglesos de mitjana edat van explicar que havien anat a Jasper perquè era allà on la dona havia treballat com a mestra feia vint-i-cinc anys i havia tingut ganes de tornar-hi. Uns altres senyors, una mica més grans, aprofitaven el regal que els havien fet els fills. Tenien una granja a la província canadenca de Sascachewan, però tenien tan poc temps que només podien passar una nit a Prince Rupert abans d’agafar el tren de tornada. Després, més de vuit hores en cotxe els portarien altra vegada a casa. Es veien molt bona gent i de seguida van donar conversa a un nen d’uns dotze anys que viatjava sol. Anava a casa d’uns tiets per assistir a un concert de música que feien al poble. Estava molt il·lusionat i explicava a tothom el que farien amb el seu cosí durant aquells tres o quatre dies que passaria allà.
El paisatge continuava desfilant per la finestreta. Havíem deixat les grans muntanyes Rocalloses i tot era molt més planer. Passàvem per alguns llacs, per llocs que es veien realment remots i per d’altres que ja semblaven molt més habitats. Eren centres de pesca importants a la regió i algunes cases, construïdes a la riba de llacs immensos, tenien un hidroavió aparcat al garatge. Vam dinar mentre escoltàvem com un senyor de Vancouver, una mica pesat, explicava unes increïbles aventures de pesca amb el seu germà. El maquinista, a qui havien rellevat feia una estona, es va afegir a la conversa, i la senyora de Sascachewan va repartir un pastís de xocolata casolà per tots els qui érem allà. Volia saber coses d’Espanya, però no tenia clar quin era l’oceà que banyava les seves costes i ni tan sols li sonava la mar Mediterrània. Estava amoïnada per si anava a la moda, perquè havia de viatjar moltes hores des de la granja fins a trobar un centre comercial on pogués comprar-se roba.
Al voltant de les tres de la tarda ens van deixar baixar una estona a estirar les cames a l’estació d’Smithers. Fundada per la companyia del ferrocarril l’any 1913, la població s’havia convertit en un centre forestal, agrícola i miner important de la regió. Un indi vell i borratxo es passejava per entre els viatgers que havíem baixat del tren i intentava cridar l’atenció sense acabar-ho d’aconseguir. Altra vegada dalt del comboi, vam continuar fins a Hudson Bay Mountain, de 2.560 metres d’altitud, i que mostrava en un dels seus vessants el Kathlyn Glacier. Vam passar també uns quants ponts altíssims sobre un riu d’aigües marronoses, el Bulkley, i vam travessar tres túnels. Va ser aleshores quan es va despertar una noia que viatjava al seient del darrere del nostre i que s’havia passat el dia cargolada dormint amb els ulls amagats rere una gorra de llana. Ens va dir que havia viatjat a Barcelona i que recordava la Sagrada Família i les Rambles. Anava a Prince Rupert per embarcar en un vaixell que la portaria cap al sud. Vam parar també per deixar baixar el nen, just a prop de les Seven Sisters, un conjunt de cims que ell mateix havia explicat que eren espectaculars. El seu tiet, que l’esperava a l’estació, va haver de mostrar la documentació que acreditava que podia recollir el menor i aviat el seu cosí li va fer lloc a la camioneta. Va fer-nos adéu amb la mà fins que es va tornar tan petit que vam deixar de reconèixer-lo.
L’Skeena River es va presentar ample i cabalós i el paisatge es va tornar a omplir de muntanyes amb les crestes nevades i de rius que havien perdut el seu color marró per tornar a l’aigua grisa pròpia d’aquells on va a parar el desglaç. La via s’allargava a la riba d’un riu que els natius Tsimishian anomenaven “Aigua dels núvols” i els Gitksan “Riu de les boires”. Cada vegada era més ample i fins i tot mostrava alguns illots. Hi havia gent acampada molt a prop de l’aigua i barques amb pescadors que aprofitaven les darreres hores de la tarda. El tren feia sonar el xiulet i tots saludaven amb els braços i les mans enlaire. Era com si haguéssim fet un salt en el temps i fóssim a l’època dels pioners, d’aquells que arribaven amb els primers trens, quan era un mitjà de transport que encara sorprenia a tothom.
Ens anàvem acostant a Prince Rupert i per la megafonia van avisar que anàvem amb una mitja hora de retard. Havíem deixat passar alguns trens de mercaderies i ara el maquinista havia d’intentar recuperar el temps. De fet, no feia gaire que ens havíem aturat per deixar passar un comboi que transportava cereals i carbó i del qual vam comptar cent setanta-vagons, una xifra que em semblaria exagerada si no l’hagués comptat jo mateixa. Feia moltes hores que havíem pujat al tren i començava a estar cansada. El cel s’anava tapant i la visibilitat disminuïa a mesura que el riu s’eixamplava i deixava entrar l’aigua que venia de mar. El color gris del riu es barrejava amb un blau plom que procedia del Pacífic. Vam passar pel costat d’un dels primers pobles que van tenir una fàbrica de conserves i que ara es podia visitar com a museu i pocs quilòmetres més enllà unes enormes grues treballaven per carregar un enorme vaixell que havia de salpar amb contenidors carregats de cereals i carbó que algun tren havia descarregat.
A dos quarts de nou del vespre i sota una fina pluja que ho cobria tot de gris, vam arribar a Prince Rupert i ens vam acomiadar dels companys de tren mentre corríem a buscar un taxi que ens acostés al centre de la població.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada