divendres, 9 desembre de 2011

Hipnotitzada per les aigües del Yukon. (Canadà)


Feia deu dies que havíem deixat el Canadà per endinsar-nos en el món llunyà i gairebé misteriós del sud-est d’Alaska, quan vam travessar la frontera altra vegada. Acabàvem de baixar d’un tren a Fraser, poc després de passar pel White Pass, el mític port de muntanya on tants havien deixat la vida en la seva carrera per perseguir l’or i arribar al mític riu Yukon i navegar fins a Dawson City i el riu Klondike. L’any 1898 s’havia començat a construir la via per on havia de passar un tren que facilitaria el camí a tots els cercadors d’or, però que ara portava grups de turistes d’arreu del món.
La majoria de gent que havia arribat fins a Fraser amb nosaltres anaven amb tours organitzats i els esperaven en autobusos per tornar-los altra vegada a Skagway i als seus confortables creuers. Érem només vuit els que esperàvem un autobús de línia que ens havia de deixar a Whitehorse, la capital d’una de les tres regions canadenques anomenades territoris, el Yukon. Els territoris, a diferència de les províncies, no reben els poders directament de l’Acta de la Constitució de 1867, sinó del govern federal, de manera que tenen menys competències i drets. L’Estació de Fraser, encara a la Columbia Britànica, era un petit edifici de fusta de color vermell i un altre edifici amb la duana. Al davant, un llac d’alta muntanya regalava aigua muntanyes avall. Feia molt fred, hi havia boira i començava a ploure. Ens vam esperar uns trenta minuts parlant una estona amb una parella que venia de Suïssa, un altre país ben muntanyós. Havien fet un recorregut per Alaska semblant al que havíem fet nosaltres i ara tornaven també cap al Canadà.
Vam passar el control de passaports ja enfilats a l’autobús i vam fer via en direcció a Carcross. La conductora, una senyora amb una melena blanca i un barret emplomallat, semblava que hagués vingut directament del festival de Woodstock de l’any 1969. El paisatge que podíem contemplar des de la finestreta era espectacular: grans muntanyes, un riu i alguns llacs com el Bennett i el Nares ens feien de decorat en una tarda que s’anava aclarint després del ruixadet que ens havia fet a Fraser. Tornàvem a descobrir la immensitat del país després d’haver sortit de les boires, la grisor, la pluja i el misteri d’Alaska. Vam parar a Carcross un quart d’hora, el temps just per anar al lavabo i caminar per les vies d’un tren que havia servit la població des de 1910 fins a 1982 i que des de 2007 tornava a portar gent, la majoria turistes, a la petita població.
El camí va continuar amb sol i un escenari de postal fins que vam arribar a Whitehorse a les sis de la tarda aproximadament. Vam descobrir la ciutat mentre buscàvem l’alberg, que no era res més que una caseta força desendreçada en un carrer tranquil d’un barri residencial. Whitehorse no em va semblar gens especial fins que vaig veure el riu. Les amples avingudes no tenien cap mena de personalitat i no hi havia gaire gent pel carrer. A l’oficina d’informació vam agafar un tríptic que explicava una ruta per la riba del Yukon. Eren cinc quilòmetres per fer un cercle que ens portaria a descobrir el magnífic riu que ja treia el cap davant nostre.
El Yukon em va impressionar. Era davant d’un riu gran i aparentment tranquil, però que baixava amb força i em connectava amb les històries del passat que havia llegit quan encara era a molts quilòmetres de distància d’aquella aigua neta que m’hipnotitzava. Feia vent i el cel era profundament blau. Només uns núvols blancs i acotonats hi posaven les bambolines. El camí era planer i ens anàvem creuant amb gent que caminava, que corria, que patinava o fins i tot que es passejava en caiacs de colors pel riu. Una tarda tan esplèndida ens va decidir a allargar una mica la ruta fent la volta a una petita illa que hi havia enmig del riu i que semblava pintada de color fúcsia de tantes flors que havíem d’apartar mentre intentàvem seguir el sender marcat. Es tractava precisament de Fireweeds (Epilobium angustifolium), la flor que representa el territori Yukon. El seu nom prové del fet que creixi fàcilment després d’un incendi forestal i és una planta molt utilitzada per fer-ne mel, te i d’altres productes naturals.
Vam deixar l’illa tenyida de rosa per continuar la nostra ruta hipnòtica pel costat del riu. L’aigua baixava amb serenitat i les crestes nevades de les muntanyes de la zona enviaven un aire fred i pur que em va fer abrigar. Deurien ser les nou del vespre quan vam arribar davant de l’SS Klondike, un dels antics vaixells de vapor que a principis del segle XX encara baixava pel riu.
Ens vam endinsar pels amples carrers de la ciutat, però aviat ens vam adonar que tot era tancat. Teníem gana i no trobàvem enlloc per fer un mos. El dia feia moltes hores que havia començat per a nosaltres i ja començàvem a estar cansades. La solució va ser comprar una pizza per emportar i menjar-nos-la assegudes en un banc arrecerat del vent que bufava amb força i que gelava la sang. Només voltaven pels carrers uns quants rodamóns escalfats per l’alcohol que amagaven dins de bosses de paper marró. A l’alberg, vam parlar amb una companya d’habitació, alemanya, que volia quedar-se a viure a la ciutat però que no tenia papers i que es va discutir una bona estona amb un noi quebequès. El caràcter germànic no li permetia entendre que es trobava en un país bilingüe i que havia d’aprendre francès si volia trobar feina en llocs d’atenció al públic. Va acabar dient-li al noi que potser el millor seria que el Quebec s’independitzés perquè així no faria més la murga a la resta dels canadencs amb la seva obsessió amb l’idioma. El bilingüisme que regnava al Canadà i que m’havia semblat un exemple per a tothom tampoc era entès des del punt de vista imperialista de la vella Europa. Quina llàstima.
El cel, malgrat que eren quasi les dotze de la nit, tenia encara un color blau fosc tan intens que gairebé brillava. M’havia acostumat als dies llargs dels estius dels territoris del nord i m’agradava observar com els colors encara es percebien en una hora tan foscant com aquesta. No hi havia núvols i es veia clarament la silueta retallada els arbres de la muntanya que hi havia just davant de la caseta on ens havíem recollit del vent i del fred. Aviat volaríem a Vancouver i això marcaria el final de l’aventura canadenca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada