diumenge, 6 novembre de 2011

Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja II (Canadà)



Vam deixar les aigües braves de Mistaya Canyon i vam continuar el nostre recorregut per Icefields Parkway enmig d’una altra cortina de pluja. De tant en tant, ens creuàvem amb ciclistes carregats i xops fins al moll dels ossos, però donava la sensació que les inclemències del temps ja estaven previstes en el seu full de ruta i que continuarien pedalant fos com fos. De fet, tampoc no tenien altra opció, si no es volien quedar penjats enmig del no res.
Érem just a Saskatchewan River Crossing, allà on el riu Saskatchewan es creua amb els rius Howse i Mistaya, l’únic punt de la carretera on podíem posar benzina i comprar alguna cosa per dinar. Un te ben calent ens va reconfortar una mica mentre pels finestrals de la cafeteria vèiem com la boira corria enganxada a les pedres de les Rocalloses. El noi de la benzinera no es creia que vinguéssim de tan lluny i ens va elevar a la categoria de grans exploradores. Parlava tan de pressa que gairebé no agafava ni aire i era dificilíssim entendre aquella pluja de paraules que em llançava al damunt. El viatge va continuar pendent de trobar els cartells que anunciessin la cascada de Bridail Vail, però la veritat és que no eren gaire visibles i gairebé ens la vam passar de llarg. Vam ser, però, a temps de parar i de fer un parell de fotos des d’un mirador a peu de carretera. L’aigua saltava 370 metres des de la muntanya cap a la vall que acabàvem de deixar enrere. Un raig de sol va tornar el color al paisatge que ens envoltava i encara estava una mica assolellat quan vam arribar al Columbia Icefield Center. Ens hi vam refugiar abans de fer la visita a la glacera i vam menjar-nos-hi l’entrepà. A fora feia molt fred i el sol s’escapava de pressa empès per núvols de tempesta.
Només havíem de creuar la carretera per enfilar-nos fins a la glacera més visitada de l’Amèrica del Nord, l’Athabasca Glacier, un dels sis braços principals dels camps de gel de Columbia. En els darrers cent vint-i-cinc anys, el gel s’ha fet enrere més d’un quilòmetre i mig i calculen que retrocedeix una mitjana de dos o tres metres cada any. Des del peu, però, es veia una enorme llenca de gel que cobria tot el vessant de la muntanya. Igual que la glacera que havia vist a Nova Zelanda, el gel es veia brut i cobert de terra i només algun forat deixava endevinar un blau intens que sortia de l’interior i que semblava que brillava perquè tothom el pogués envejar. El sol jugava a fet i amagar amb els núvols i feia molt fred i molt vent. Vaig recordar que a l’Argentina de les glaceres en deien ventisqueros. Érem tots plegats com formiguetes que s’acostaven a la gran massa de gel i que corrien sense saber on aixoplugar-se d’un ruixat intens que havia començat a caure quan el cel s’havia tornat tot negre de cop i volta. Anava ben abrigada, però les gotes que em picaven a la cara eren gelades i semblava que em clavessin agulles. Vam baixar de pressa cap al cotxe i quan hi vam ser el sol, juganer, ja treia el cap entre els núvols.
Vam deixar enrere la glacera i vam seguir la ruta, aturant-nos en alguns dels miradors que anàvem trobant. El paisatge era tan bonic que, de fet, qualsevol lloc era bo per baixar una estona a estirar les cames. Vam parar per sentir el soroll de l’aigua de les Tangle Falls, però la pluja ens en va tornar a allunyar. Els boscos es mostraven profunds i les tonalitats de verd es multiplicaven. Els rius es passejaven amb els seus vestits blau-turquesa impossibles de descriure. El mirador que donava a l’Stutfield Glacier i a la cara nord del Mount Kitchener em va deixar sense respiració, perquè em va semblar que aquella bellesa, aquells indrets verges i allunyats de la civilització no s’acabaven mai.
Ens quedava un dels punts més turístics del recorregut, les Athabasca Falls. L’aigua baixava amb una força terrible girant sobre si mateixa per fer-se lloc entre les roques que li tapaven el camí. Vam fer un petit recorregut marcat i vam baixar avall per unes escales que passaven enmig d’unes roques arrodonides i gairebé negres de tan fosques com eren. Vam arribar a contemplar com el blanc del riu brau es tornava verd turquesa just quan arribava al final del congost i es convertia en una mena de bassa de color maragda. A les seves ribes, uns nens s’havien entretingut a fer construccions amb les pedres i tot plegat semblava una petita ciutat troglodita al peu d’un llac tranquil. Un cop a dalt vam poder veure com un cervatell, aliè al brogit de l’aigua i a l’anar i venir dels turistes, menjava herba tranquil·lament arrecerat sota uns avets gruixuts i alts.
A quarts de sis de la tarda i sense pluja, arribàvem a Jasper, una petita població al cor del Jasper National Park i de la vall del riu Athabasca. Vam deixar el cotxe a la seu d’Avis, vam anar fins a un supermercat a comprar provisions pel viatge en tren de l’endemà i vam encara poder fer una volteta pels carrers amples, tranquils i segurs abans d’anar a sopar en un Family Restaurant de prop de l’hotel. No crec que hagués tastat mai un filet de salmó tan bo com aquell, pescat segurament feia ben poques hores en un dels rius de la regió. Encara em sembla que en recordo el sabor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada