Una història d'óssos (o no) al Parc Nacional de Jasper (Canadà)

Als voltants de migdia havíem d’agafar el tren en direcció a Prince Rupert, a la costa del Pacífic, i per això vam decidir llevar-nos d’hora i aprofitar per conèixer l’entorn de Jasper. El dia abans, a l’oficina d’informació, ens havien donat un mapa amb algunes rutes per fer a l’entorn del poble i ens vam decidir per la que portava a Old Fort Point.
A les vuit del matí ja travessàvem les vies del tren i agafàvem un camí que seguia paral·lel a la carretera. No vam trigar gaire, però, a veure que ens havíem d’endinsar en el bosc seguint un corriol entre els arbres. Vam passar pel costat d’un petit llac envoltat d’avets fins que vam arribar a la riba del riu Athabasca. L’aigua baixava amb força i vam pensar que segurament era l’hora en què els óssos baixaven a caçar-se un parell de salmons per esmorzar. Vam travessar el riu per un pont i de seguida vam agafar un camí a mà dreta, marcat amb el número u, que ens havia de portar cap a l’antic fort.
El camí s’endinsava cap al bosc. Era un bosc molt espès, d’arbres altíssims que no deixaven passar gens la claror. A les vores del camí hi havia molta molsa, flonja, verda i humida. Un bolet de conte i flors de tots colors decoraven el paisatge. Vaig trobar fins i tot un parell de rovellons, o això em van semblar quan els vaig collir i em van tenyir les mans de taronja. No ens havíem trobat ningú. De fet, estava segura que per aquell bosc no hi havia ningú més que nosaltres i vaig començar a pensar que ens podia sortir un ós. Érem a terra de grizlies i óssos negres i em vaig adonar que no havíem pres cap de les precaucions que recomanaven les guies i els punts d’informació que hi havia repartits a totes les Rocalloses. No portàvem esprai antiós ni tampoc un picarol per fer notar la nostra presència. L’únic que podíem fer era parlar una mica més alt del normal i creuar els dits per no sorprendre cap dels perillosos animals que poblaven aquells boscos.
El camí continuava bosc endins i el paisatge es feia cada vegada més fosc. A terra hi havia encara bassals de les pluges del dia abans i aviat vam veure ben marcades unes petjades d’ós. Pel que vam deduir no era un de sol, sinó que almenys eren tres i el que ens va tranquil·litzar una mica era que semblava que anaven en direcció contrària a la nostra. Sigui com sigui, vaig començar a tenir por. Vam sentir també una mena d’esbufec que no era de cap de nosaltres dues i hi havia força excrements que podien ser d’ós. Fer marxa enrere no semblava bona idea, però el camí, cada vegada una mica més estret, s’amagava entre la frondositat dels arbres verd fosc. No podia fer ni fotos, estava massa espantada. Havia llegit que els óssos acostumaven a marcar el seu territori esgarrinxant o mossegant alguns arbres i em vaig fixar que n’hi havia molts que presentaven marques ben visibles. En canvi, era incapaç de recordar què havia de fer si em topava directament amb un d’aquests enormes i perillosos animals. Em sonava que havia d’intentar parlar-hi perquè s’adonés que no representava cap perill. La broma que havia fet abans de marxar de casa de si parlaria a l’ós en anglès o en català ara no em feia cap gràcia i començava a estar realment angoixada. No s'hi valien aquells acudits sobre Yoguie i Bubú i les seves peripècies pel parc de Yellowstone.
Quan semblava que ja no podíem penetrar més en el bosc si el sender ens havia de portar a l’antic fort, vam trobar-nos davant d’una forta pujada i el bosc es va aclarir. Hi havia més matolls, arbustos i flors i podia veure el cel. Era conscient que encara em podia sortir un ós, però em vaig començar a sentir més segura. Les plantes que hi havia a les vores del camí eren les mateixes que em podia trobar al Pirineu català i fins i tot em vaig aturar a menjar unes quantes maduixetes que creixien just al costat d’on acabava de posar els peus. Potser aquest sentir-me a prop d’una vegetació coneguda em va donar seguretat. A més, aviat vam ser al que vaig imaginar que era l’Old Fort Point, un parell de parets enrunades al capdamunt d’un turó amb unes vistes esplèndides sobre la vall. Es veien des d’allà totes les muntanyes de l’entorn de Jasper, el poble i el llac Beauvert, d’un verd maragda fantàstic, espès i brillant alhora.
Vam començar la baixada deixant enrere un prat pintat de verd, groc, blanc i rosa. No sé ben bé per què però les flors em tranquil·litzaven. El rosa dels indian paintbrushes eren un antídot contra la por que havia passat durant una bona estona. Aquella sensació de perill va anar desapareixent al mateix temps que el sol anava traient una mica el cap. Tanmateix, alguna cosa em deia que havíem estat molt a prop d’un ós. Segurament nosaltres no l’havíem vist, però ell sí que ens havia vist a nosaltres. Per sort, havia preferit un esmorzar de salmó.