dilluns, 21 novembre de 2011

Tren a l'Oest. De Jasper a Prince George (Canadà)



Després d’un matí caminant pel bosc amb l’ensurt de tenir algun ós ben a la vora, vam arribar a l’estació de Jasper per agafar el tren cap a Prince Rupert. Ens disposàvem a passar dos dies en un tren que recorre 1.160 quilòmetres entre les muntanyes Rocalloses i la costa del Pacífic. La Grand Trunk Pacific Railway va donar per acabada la línia l’any 1914 i ara el tren fa la ruta tres cops per setmana.
Havíem encarregat els bitllets per internet i l’únic que havíem de fer era anar-los a recollir a la finestreta. A l’estació ja hi havia força gent i vam haver d’esperar-nos cinc minuts fins que un senyor, molt amable, ens va donar els bitllets i ens va dir que estàvem a punt de fer un dels top ten del món de les rutes en tren segons la revista National Geographic. Ens va dir que el que veuríem aquell dia seria fantàstic, però que l’endemà encara seria millor. Vam facturar les maletes tal com es fa als avions i ens van dir que encara trigaria una hora a sortir el tren. Vam anar a fer una volta pel centre de Jasper i vam tornar una estona abans per no anar massa justes de temps. Una pantalla de televisió no parava de mostrar imatges dels carrers d’Oslo on hi havia hagut una explosió. Tot semblava molt confús i els titulars que apareixien no acabaven d’aclarir què havia passat. Malauradament, tres o quatre dies més tard, vam saber que l’atemptat havia anat acompanyat d’un tiroteig a l’altra punta del país i que hi havien mort més de vuitanta joves.
A tres quarts d’una en punt, el tren es va posar en marxa i va començar un viatge entre llacs, muntanyes i paisatges espectaculars. L’assistent del vagó ens va donar de seguida la benvinguda i ens va dir que el maquinista avisaria si veia algun ós o un ant al costat de la via. Ens va avisar també quan vam passar pel Yellowhead Pass a 1.131 metres sobre el nivell del mar i que marca la frontera entre la província d’Alberta i la de British Columbia. Calia, doncs, moure les busques del rellotge una hora enrere. És aquí on les aigües dels rius se separen unes cap a l’Est i d’altres cap a l’Oest. Des del lloc on érem, el riu Miette marxava cap a la costa atlàntica, mentre que nosaltres seguíem cap al llac Yellowhead i el riu Fraser que acabaria desembocant a les aigües del Pacífic.
Aviat vam tenir gana i vam treure el dinar que ens havíem comprat el dia abans al supermercat. Va ser més o menys aleshores quan vam passar pel Mount Robson, de 3.954 metres d’altitud, la muntanya més alta de les Rocalloses canadenques. Els indis l’anomenaven Yuh-hai-has-kun, la “Muntanya de la carretera en espiral”, i l’any 1913 els alpinistes Conrad Kain, W.W. Foster i A.H. McCarthy van ser els primers d’arribar al cim. En Roland, l’assistent del tren, ens va dir que estàvem de sort de poder-la veure gairebé tota destapada de núvols. De tant en tant, ens aixecàvem a fer fotos, i no érem les úniques, els nostres companys de vagó feien el mateix i alguns ja començaven a explicar-se la vida mentre el tren feia quilòmetres sense parar.
Sempre m’ha agradat viatjar en tren i fer un viatge tan llarg com el que estàvem fent, en una línia que havia nascut per connectar llocs tan allunyats els uns dels altres, llocs on no s’arribava d’altra forma que no fos seguint la ruta que marcaven les vies, em transportava a una altra època. Em semblava que feia un viatge en l’espai, però també en el temps, en els anys en què alguns pioners havien passat per aquells mateixos llocs en el seu camí cap a l’oest. Aixecar el cap del llibre que estava llegint per mirar una estona el paisatge o escoltar la conversa dels veïns de comboi i pensar que es tractava de deixar-me portar era un d’aquells petits plaers que a vegades et regala la vida.
De cop i volta, però, i enmig del no res ens vam aturar. Ens van dir que en teníem per una estona perquè havíem de deixar passar un tren de mercaderies. Ens van convidar a baixar del tren i estirar les cames si ho volíem. Ens vam trobar, doncs, al mig d’un camp de cereals. No ens podíem moure gaire si no volíem aixafar la collita, però almenys podíem prendre una estona l’aire. El tren va engegar al cap d’uns vint minuts més o menys. Poc després, vam fer una altra parada, ara a McBride, una població de poc més de sis-centes persones amb estació des de l’any 1919. El paisatge em va semblar preciós, però també vaig pensar que havia de ser duríssim viure en un lloc tan remot com aquell. Per remot, però, Penny, un petit poble d’onze habitants des que feia un mes la cartera havia tingut una filla. Vam parar per recollir el correu, perquè segons ens va explicar en Roland, el tren era l’únic mitjà de transport que arribava fins allà tres cops a la setmana. Em va semblar mentida que encara hi pogués haver llocs com aquell quan les tecnologies de la comunicació havien avançat tant en els darrers anys.
Feia sol, però hi havia núvols foscos que dibuixaven formes al cel i es reflectien als llacs Hansard, Aleza i Eaglet que vam veure passar rabents des de la finestra. El reflex dels vidres convertia les fotos en una mena de miratges on es barrejaven les nostres cares amb el paisatge. Hi havia una llum de tarda molt especial que convertia el bosc en una mena d’indret màgic que travessàvem intentant recuperar el temps perdut en les parades. De fet, a un quart de vuit i tal com estava previst arribàvem a Prince George. Vam recollir les maletes i vam anar a peu fins a l’hotel per uns carrers amples i solitaris. Només vam veure un gran centre comercial i un parell de benzineres. Un cop instal·lades vam arribar-nos al supermercat per comprar provisions per al viatge de l’endemà. Encara ens quedava tot un dia de tren fins a poder veure altra vegada les aigües de l’oceà Pacífic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada