Descobrint el paisatge d'Icefields Parkway sota la pluja I (Canadà)

El dia es va llevar tapat però per molta ràbia que ens fes la nostra ruta seguia segons el previst. Vam començar el camí cap al Jasper National Park, el més septentrional i gran de les muntanyes Rocalloses amb els seus 10.878 metres quadrats de naturalesa salvatge i declarat parc nacional des de 1907. Per anar-hi, calia agafar la carretera 93 traçada entre Lake Louise i Jasper, coneguda amb el nom d’Icefields Parkway i que recorre 230 quilòmetres amb unes vistes espectaculars de les glaceres i els camps de gel que es perpetuen a les muntanyes que l’escorten.
Poc abans d’arribar a Lake Louise ja plovia. Vam passar per un punt de control on ens van cobrar uns divuit dòlars per permetre’ns l’entrada al parc nacional i ens van donar un mapa de la zona. Plovia a bots i a barrals i es feia difícil veure un paisatge que endevinàvem espectacular. De tota manera, vam parar en un mirador per poder veure el Crowfoot Glacier, una glacera amb un nom que prové del fet que les tres franges de gel que hi havia a principis del segle XX recordaven una pota de corb. Tanmateix sembla ser que als anys trenta un dels dits es va fondre i ja no ha tornat a aparèixer mai més. El paisatge continuava amagat rere la pluja i la boira que baixava de les muntanyes, però encara vam poder intuir la blavor de l’aigua del Bow Lake quan ens vam tornar a aturar uns minuts a peu de carretera.
Per sort, just quan arribàvem a Peyto Lake va amainar una mica i vam poder acostar-nos al llac, un dels punts més espectaculars del nostre recorregut. Vam caminar uns deu minuts des del pàrquing fins a dos miradors de fusta que s’aixequen molt per sobre de l’aigua de color indescriptible, un verd-blau profund que em va semblar impossible de pintar. Vaig pensar en el Pedraforca i el seu mirador penjat sobre la Vall de Gresolet. El paisatge era molt diferent, però alguna cosa m’hi havia transportat, potser la força de la pedra d’aquells cims feréstecs. Es va tornar a posar a caure gotes, però vam decidir fer igualment el caminet que portava fins a veure de més a prop el cim del Bow i el bosc de la zona. Els avets s’agrupaven de cinc en cinc per protegir-se de les inclemències del temps i els bolets i les flors silvestres tenyien de color la molsa fosca i humida. Els colors s’intensificaven amb la mullena i em va fascinar el fúcsia d’unes flors anomenades Indian Paintbrush. La llegenda explica que un jove guerrer indi no aconseguia pintar els colors de la naturalesa i el Gran Esperit li va donar uns pinzells carregats amb tots els colors i així va poder pintar la seva obra. De les restes dels pinzells abandonats pels camps, en van néixer aquelles flors que ara m’enamoraven prop del Peyto Lake.
Tornava a ploure molt fort quan vam pujar al cotxe, però després de fer uns quants quilòmetres més vam aturar-nos a Mistaya Canyon en un moment en què just plovisquejava una mica. El riu baixava per un congost estret i pedregós i s’amagava de les mirades dels pocs turistes que érem allà per tornar a sortir fort i vigorós uns metres més enllà. El soroll era eixordador. Les roques semblaven esculpides per l’aigua brava i havien agafat unes formes arrodonides i fosques que contrastaven amb el blanc de l’escuma que intentava fer-se pas. Pocs metres més amunt, el riu baixava tranquil i serè, aliè al torbament que l’esperava i que el convertiria en un cabal desbocat i salvatge.