Moraine Lake i Lake Louise o Tots els colors de l'aigua (Canadà)

Vam seguir la carretera de Bow Valley fins a Castle Junction, on vam agafar la Trans-Canada Highway per anar cap a Lake Louise sense necessitat de desfer el camí. Els núvols s’havien escampat de cop i el sol feia brillar la mullena enganxada als arbres i a l’herba verda. Quan vam ser a Lake Louise vam pensar que el millor era que anéssim a veure el llac i així no hi haguéssim de tornar l’endemà, però hi havia tanta gent que no quedava ni un aparcament lliure dels centenars que n’hi havia. Vam decidir, doncs, anar primer a Moraine Lake i després decidir si tornàvem.
Vam agafar la carretera estreta que portava al llac. Vam recórrer els quinze quilòmetres sense poder deixar de meravellar-nos per un paisatge que s’acabava de rentar la cara. També hi havia molta gent i pocs aparcaments i vam haver de deixar el cotxe en un voral ocupat sobretot per grans autocaravanes. El llac, situat a la vall anomenada dels deu pics (Valley of the Ten Peaks), es nodreix de l’aigua de les glaceres i per això rep el nom de Moraine, que és el conjunt de materials transportats i dipositats per una glacera. De seguida em va fascinar el color de l’aigua. No n’havia vist mai cap com aquell, era una mena de blau turquesa que semblava gairebé artificial de tan perfecte, però suposo que la perfecció es trobava en el fet que fos precisament natural. Sembla ser que tot plegat és degut a la refracció de la llum amb la pols de roca que prové de la glacera i que es va dipositant contínuament al fons del llac.
Era tard i no havíem dinat, per això vam entrar a la petita cafeteria a comprar-nos una mica de dinar. No hi havia lloc a dins per menjar-nos-el i vam seure en unes taules que hi havia a fora. Feia fred, però el decorat valia la pena de veure i de viure. Ens vam aixecar amb la idea de caminar una estona i vam començar a seguir un corriol que vorejava el llac entre els arbres. Des de tot arreu veia l’aigua amb aquell color que em fascinava i que cada vegada em semblava més intens. Els cims que s’alçaven al voltant del llac mostraven grans congestes de neus perpètues. Eren cims pelats, grans blocs de roca amb formes estranyes que primer els núvols i després la boira van anar tapant. Van anar quedant amagats rere un mantell que els va fer desaparèixer com per art d’encantament. Just quan arribàvem al final del camí es va posar a ploure. Érem allà on hi havia el riu que baixava dels vessants d’aquells immensos gegants de roca per abastir d’aigua el llac d’aigües turquesa.
Plovia cada vegada amb més intensitat i nosaltres fèiem el camí de tornada amb lleugeresa, però sense córrer. No em semblava que haguéssim caminat tant. Les gotes dibuixaven formes a l’aigua, que també s’anava cobrint d’una boira blanca i espessa. El camí s’anava fent llarg, com si algú l’estirés expressament. Vaig arribar a la cafeteria ben xopa, però per sort l’impermeable havia complert la seva funció i la mullena no l’havia traspassat. Mentre corria per anar a buscar el cotxe i marxar cap a Lake Louise tot va començar a recuperar els seus colors, les muntanyes, el llac, i fins i tot les persones que corrien amunt i avall, la majoria sense paraigua com jo. El sol tornava a treure el cap i la boira s’havia esvaït tan de pressa com abans s’havia ajagut. Era com si el paisatge somrigués, sorneguer, després d’haver fer una petita broma que ens havia deixat ben molls.
Vaig conduir els quinze quilòmetres que ens separaven de Lake Louise pensant que no podia ser que no poguéssim veure el famós llac de postal. Aquesta vegada vam aparcar sense problemes i ens vam acostar a la vora de l’aigua, també verda però amb un color no tan intens com el del Moraine. La gent s’acumulava al mirador més proper al pàrquing, com si els fes por abandonar massa estona el cotxe que els transportava d’un lloc a l’altre. El Fairmont Chateau, un hotel immens construït a la riba del llac a finals del segle XIX per la Canadian Pacific Railway, em va semblar exagerat de mida, però a mesura que recorríem els dos quilòmetres de sender al voltant del llac, es va anar fent petit i fins i tot em va arribar a semblar proporcionat perquè la immensitat de la naturalesa el va reduir a una petita taqueta a l’horitzó. El paisatge, a més, es va anar fent més bonic com més ens allunyàvem del brogit, i fins i tot aquella aigua que no m’havia semblat tan especial com la del Moraine, va anar canviant de color quan els raigs de sol jugaven a cuit i amagar amb els núvols que tornaven a créixer i va jugar amb una desena de tons de verd com sorgits d’una paleta d’un pintor. Els cims de l’entorn i els boscos de pins i avets s’havien posat les millors gales després de la pluja i els dos quilòmetres de tornada no se’m van fer gens llargs.