dissabte, 1 octubre de 2011

La màgia de Shuswap Lake (Canadà)



El viatge des de Vancouver fins a Shuswap Lake, on havíem de fer nit per continuar fins a Banff, era llarg i per això a mitja tarda vam parar a Merrit, un dels pocs pobles que vam trobar en una ruta que travessava muntanyes i valls i que ens acostava una mica més a les mítiques muntanyes Rocalloses. Abans d’arribar a la població hi havia molts cartells anunciant el seu famós festival de música country i els seus rodeos, però més aviat semblava que haguéssim reculat uns quants anys enrere i la modernitat de Vancouver s’hagués quedat just a la sortida de la ciutat.
Merrit era un conjunt de cases baixes sense massa interès, carrers amples i cap plaça com la que ens esperem trobar catalans quan arribem a una ciutat. Els carrers eren deserts i només vam veure una mica de moviment al voltant d’un centre comercial. Vaig aturar el cotxe i vam descobrir una petita cafeteria al costat del gran hipermercat. Era un lloc agradable i hi havia dues o tres taules plenes. Vaig prendre’m una strawberry lemonade i vam reprendre el camí de tornada a la canadian highway en direcció Est.
Ens menjàvem els quilòmetres sense parar i el paisatge començava a sobrepassar-me. Tot era immens: muntanyes, arbres i un riuàs que ens anava seguint a gran velocitat. Vam arribar a Kamloops, una ciutat de més de vuitanta mil habitants situada a la confluència dels rius Thompson Nord i Sud. De fet, “lloc on els rius es troben” és el que significa Kamloops en la llengua dels antics pobladors Secwepemc (Shuswap pels anglesos). Sabia que no trobaríem el centre de la ciutat tal com l’enteníem nosaltres i vaig aparcar prop del Riverside Park. L’any 1885 la Canadian Pacific Railway va arribar a la població i la va connectar amb el món. Ara, nosaltres havíem de travessar les vies per un pas elevat per poder arribar just a la confluència del dos rius. El parc estava molt ben arreglat, amb zones de jocs infantils, vestidors i lavabos per tots aquells que volien aprofitar la mica de calor que feia per posar-se de peus a l’aigua. Vam caminar una estona pel parc i després vam tornar a agafar el cotxe per seguir la nostra ruta. Encara ens quedaven quilòmetres per arribar al llac Shuswap on hi havia d’haver el nostre alberg.
La carretera número u seguia cap a l’Est sense pèrdua i les indicacions que havia tret del google maps ens deien que havíem de girar a l’esquera a Balmoral road. Ja feia una bona estona que rodejàvem l’immens llac amb forma d’aranya quan vam girar per l’estreta carretera que seguia la riba del llac Shuswap. Hi havia cases d’estiueig fins arran d’aigua i barquetes flotant a l’aigua brillant del llac. El sol enviava els seus rajos amb força i la superfície del llac els retornava convertint tot el paisatge que l’envoltava en una mena d’indret màgic. Semblava que el món s’hagués aturat i només quedéssim nosaltres resseguint una carretera que no ens menava enlloc. No aconseguíem trobar l’alberg i la ruta que havia imprès ens hauria endinsat a l’aigua si no hagués aturat el motor. Dos senyors que passejaven els bastons per un corriol a prop de la carretera ens van dir que no els sonava que allà hi hagués cap alberg i aleshores vam anar entenent que ens havíem equivocat.
Al full de reserva no hi figurava l’adreça exacta, però per sort la vam trobar amagada dins la guia que portàvem al seient del darrere. Havíem de fer marxa enrere una bona estona perquè ens havíem passat de llarg l’Squilax General Store & Hostel. Vam desfer, doncs, el camí fins a Sorrento i abans d’arribar a Chase, quan ja ens pensàvem que no trobaríem l’alberg, vam descobrir el nom en un cartell mig desdibuixat al costat d’una casa que semblava abandonada. La recepció era una botiga tronada i desendreçada, amb mil i un productes amuntegats i amb un gran ratpenat de pelfa ple de pols al damunt del taulell. Vaig pensar que havia fet un salt en el temps, fins i tot la mestressa ens va cobrar el 38 dòlars en un targeter manual com els que feia anys que no veia. La Blair, que així és com es va presentar la senyora que s’encarregava de l’alberg i de la botiga, ens va demanar si l’endemà volíem menjar per esmorzar els seus pancakes, famosos a tota la regió mentre feia fora amb un cop de colze un enorme grat gris i empolsinat que dormia al costat de la caixa registradora. Vam dir que ens ho rumiaríem i vam seguir-la fins a la cuina on ens va fer tota una llarga lliçó sobre el reciclatge tot i que li vam dir que ja coneixíem el que era el compostatge. Quan va saber que el Kia soul que conduíem era de color blau, va ratllar la Yellow room que ens havia assignat i ens va dir que segur que estaríem millor a la Blue.
La ruta per l’alberg de la Blair va continuar amb la presentació d’en Samsó, un gos enorme, però abúlic i mandrós, que va sortir de darrere d’un dels antics i rovellats vagons de tren que servien d’habitació a alguns dels hostes de la casa. El llac Shuswap treia el cap just darrere dels arbres i les males herbes que creixien per tot arreu i que es barrejaven amb els trastos abandonats per tot el que representava que era el jardí. Per no haver d’ajudar-nos a treure la corda que feia de barrera i poder deixar el cotxe al darrere de l’edifici principal, la Blair ens va dir que hi passéssim per sota perquè el nostre ja era un cotxet petit i ens va convidar al foc de camp que farien a la nit si no se’ls menjaven els mosquits.
Aquell llac màgic que havíem vist feia una estona i que només era a mitja hora de camí, ara era fosc i sorgia perillós i amenaçador rere els vidres d’una finestra de l’habitació blava. No tenia cap dubte que en aquella casa s’hi hagués pogut rodar una bona pel·lícula de terror. No havíem tingut en compte, a més, que allà no hi podíem sopar i vam agafar el cotxe altra vegada per anar fins a Chase, el poble que quedava més a prop. Eren les nou de la nit, però tot era fosc i tancat. No voltava ningú pel carrer i vam haver de tornar a l’Squilax General Store & Hostel i menjar-nos un parell de muffins que ens havien sobrat de l’esmorzar. Em vaig estirar a la llitera de dalt i em vaig adormir mentre controlava el moviment dels mosquits que es movien amunt i avall només a dos o tres pams de la meva cara mentre a fora se sentia bufar el vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada