dissabte, 8 octubre de 2011

Camí de Banff (Canadà)


Vam llevar-nos amb la idea d’esquivar els famosos pancakes de la Blair i abandonar la casa amb els seus trastos, els ratpenats de pelfa empolsinats, el vell Samsó i els mosquits. Però abans vam acostar-nos al llac per veure’l de bon matí i acomiadar-nos-en abans de seguir carretera enllà cap als parcs naturals de les muntanyes Rocalloses. El dia abans no havíem sopat i ara fèiem quilòmetres sense haver tastat res, per això quan vam ser a Salmon Arms vam aturar-nos en una cafeteria per poder-nos avituallar. Era un lloc agradable, que feia de fleca i on entraven i sortien veïns que anaven a proveir-se de pa, sandvitxos i cafè calent. A l’obrador, mentrestant, el forner vestit de blanc omplia i buidava els forns elèctrics. El sandvitx calent d’ou, bacon i formatge em va reconciliar amb el país i amb el món i em vaig sentir a punt per continuar el viatge.
El paisatge guanyava amb espectacularitat i vam pensar que seria una bona idea fer una parada al Mount Revelstoke National Park, però el port de muntanya que ens hi havia de portar estava tancat per la neu i vam haver de fer marxa enrere per tornar a la Trans-Canada Highway. La carretera seguia el curs del riu Illecillewaet i a estones vèiem també les vies que uneixen la British Columbia amb la resta del Canadà des de 1885. El cel estava força tapat, però les muntanyes anaven traient el cap entre uns núvols que amenaçaven tempesta. Cartells a banda i banda de la carretera avisaven als conductors del perill de trobar-se amb fauna salvatge si paraven el cotxe en algun voral, però el que no trobàvem era cap indicador dels quilòmetres que faltaven per arribar al proper poble. Acostumada a un país com el nostre on des d’un campanar es veu el campanar veí (Llach dixit), em sentia una mica perduda en la immensitat de la naturalesa. Els cedres, vells i seriosos, decoraven els vessants de la muntanya i es miraven amb preocupació els camions carregats de troncs que passaven rabents en direcció oest.
La civilització se’m va fer present de cop quan vaig llegir el cartell que enunciava que havíem canviat de franja horària. Enmig del no-res se’ns avisava que avancéssim una hora el rellotge si volíem continuar enganxats al món modern. Ja feia una estona que érem al Glacier National Park quan vam travessar el famós Rogers Pass a través dels cinc llargs túnels que serveixen de protecció de les allaus que havien conduït a la Mort Blanca (White Death) a dos-cents cinquanta treballadors de la Canadian Pacific Railway. A 1.382 metres sobre el nivell de mar, el pas ens va esperar amb pluja i boira, però finalment vam arribar a Golden quan ja feia estona que ens roncaven els budells. Hi havia molts cotxes aturats a la benzinera i no era estrany si tenim en compte que feia molts quilòmetres que no n’havíem vist cap. Abans d’omplir el dipòsit, però, vam fer un entrepà al Tim Hortons, un establiment d’una de les cadenes canadenques de fast food més famoses del país.
Golden és una població de quatre-mil cinc-cents habitants, està situada a prop de sis parcs nacionals i és coneguda sobretot pels amants del ràfting. Just al centre hi van construir fa menys de deu anys un pont de fusta cobert que creua el riu Kicking Horse poc abans que s’uneixi amb les aigües braves del Columbia River. Vaig mirar cap a les muntanyes nevades que hi havia al fons. Deixaven veure la roca que els donava nom entremig d’una espessa cortina de pluja. No em vaig acomiadar del riu perquè ens va continuar acompanyant molta estona. Ens mostrava la seva força mentre creuàvem el Yoho National Park i arribàvem a Field. Ens hauria fet gràcia parar, però plovia a bots i a barrals i era impossible baixar del cotxe i contemplar un paisatge que se’ns menjava. Em sentia petita i treia la càmera per la finestra del cotxe per congelar una instantània de roques, neu, aigua i vent que em deia que allò era la Naturalesa amb majúscules, que aquella carretera per on passava es podia esborrar en qualsevol moment.
Poc abans d’arribar a Banff va amainar una mica i vam poder parar en un mirador que em va deixar sense alè. A la carretera uns panells lluminosos indicaven el perill que un ós creués la via, i vaig forçar la vista tant com vaig poder per si aconseguia veure’n algun, però cada roca o matoll de color fosc se’m convertia en una fera salvatge de la qual no aconseguia veure mai la cara. Distreta mirant per la finestreta del cotxe vaig arribar a Banff, el cor d’un dels parcs nacionals més famosos del Canadà. Hotels, cases i botigues de souvenirs van aparèixer com bolets enmig del paisatge muntanyós i, després de comprovar que havíem reservat un apartament que superava amb escreix l’alberg del dia abans, vam dirigir-nos cap a l’oficina de turisme. Mentre esperàvem que ens atenguessin en un país on podies parlar qualsevol de les dues llengües oficials sense que et fessin escarafalls, es va desencadenar una tempesta terrible. Cada vegada que algú obria la porta, la tornava a tancar de cop, espantat per una pluja que queia de forma horitzontal acompanyada d’un vent que bufava fort i agitava els altíssims arbres plantats al carrer. Després que uns nens prometessin ser uns bons exploradors els dies que fossin al parc, i de demanar consell per les caminades que podíem fer nosaltres l’endemà, vam sortir al carrer mitja hora abans que els núvols comencessin a obrir-se i a deixar veure encara la claror d’un cel que es reivindicava net i polit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada