diumenge, 23 octubre de 2011

Buscant la tardor a La Grevolosa (Osona)

Avui al matí he anat fins a la fageda de la Grevolosa per veure si la tardor ja havia començat a fer acte de presència en un bosc tan magnífic com aquest. Hem agafat l’eix Vic-Olot i hem sortit a Sant Andreu de la Vola. Allà hem agafat la carretera que porta fins a Coll de Bracons i hem deixat el cotxe aproximadament al quilòmetre 23. D’allà mateix en surt un camí que porta cap a la fageda i cap a l’ermita de Sant Nazari.
No hi ha gaire estona de camí i aviat ens hem començat a endinsar dins la fageda. El sol es filtrava entre els arbres i les fulles dibuixaven ombres al terra. Aquest any encara no ha fet prou fred i les fulles encara eren totes als arbres. Començava a haver-hi alguna pinzellada de groc, però el verd era encara el que dominava les capçades d’uns arbres monumentals que semblen enfilar-se fins a l’infinit per buscar la llum que els és negada a la fondalada on es troba un dels boscos de faigs més importants del país. La fageda de la Grevolosa forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de les Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm Bellmunt i hi estan catalogats faigs de més de trenta-cinc metres d’alçada, tres dels quals formen part del catàleg d’arbres monumentals de Catalunya.
Uns nens jugaven enfilats en un dels arbres més espectaculars i, per la cridòria i les rialles, he pensat que se sentien part del bosc i segur que, per un instant, voldrien viure per sempre dalt dels arbres, igual que ho va fer aquell baró rampant del llibre de Calvino:


"[Cossimo] Va comprendre que, com que les plantes eren tan espesses, podia, passant d’una branca a l’altra, traslladar-se quilòmetres i quilòmetres sense haver da baixar mai. De vegades, un tros de terra erma l’obligava a llargs tombs, però aviat va esdevenir un expert en itineraris i mesurava les distàncies no segons el nostre càlcul, sinó amb el traç, sempre en la ment, que havia de seguir per les branques. I allí on no podia arribar a la branca, amb un salt, va aprendre d’usar la sagacitat; però això ho explicaré més endavant; ara, encara som a l’alba en què, en despertar-se, es va trobar dalt d’un roure, entre el xerroteig dels estornells, calat de rosada freda, enrampat, els ossos cruixits, formigó a les cames i als braços, i feliç va començar a explorar el món."

Nosaltres, però, hem decidit tornar enrere uns centenars de metres i agafar un altre corriol que baixa fins a l’ermita de Sant Nazari.
M'ha sorprès veure-la tan restaurada, perquè l’última vegada que hi vaig estar, ja fa uns quants anys, era una casa que, mig enrunada, desafiava el pas del temps. Els roures de grans capçades, però, guarden encara la casa i l’ermita i semblen protegir-la de tot aquell qui s’hi vulgui apropar amb males intencions.

La sortida d'aquest matí, doncs, no ha servit per trobar la tardor, però he pogut olorar el bosc una estona i sentir-me sota milers de fulles que es gronxaven amb l'aire. Tot plegat, un petit plaer de diumenge.

2 comentaris:

  1. Felicitats pel teu blog! Sóc Carles de Printcolor, impremta digital de llibres, i et volem regalar la impressió del llibre del teu blog gratis. T’interessaria? La nostra web és: www.printcolorweb.com i si tens algun dubte ens pots escriure a: info@printcolor.es

    ResponElimina
  2. Hola,

    Demà hi vaig, espero que no plogui i que ja hagi arribat la tardor.
    Molt maco el relat.
    Gràcies,

    Àngels

    ResponElimina