Banff National Park: Johnston Canyon i els Ink Pots (Canadà)

Em vaig llevar a Banff amb ganes d’explorar la zona a peu i per això ja em vaig posar pantalons curts i em vaig calçar les sabates de trekking. Després d’esmorzar vam agafar el cotxe i vam conduir en direcció a Lake Louis fins a desviar-nos a la carretera de Bow Valley. El dia s’havia llevat sense pluja, però el sol jugava a cuit amagar amb els núvols i tenia una mica de por que una tempesta no ens acabés forçant a abandonar la ruta que havíem escollit fer al matí.
La Bow Valley Parkway és una carretera estreta, ben pavimentada, que passa per entre espessos boscos de Lodgepole pine (Pinus contorta), avets i altres coníferes. La llum del matí els convertia gairebé en boscos màgics i s’hi van acabar de convertir quan ens vam aturar, com ho havien fet els altres cotxes que ens anaven davant, i vam poder observar entre les branques tres enormes elks (uapitís) que es passejaven pel bosc amb la tranquil·litat del que se sap a la llar. Les banyes, molt ramificades, es confonien amb el paisatge que els envoltava. N’hi havia un que em va cridar l’atenció. Estava ajagut a terra entre els troncs caiguts, foscos d’humitat, i l’herba que es reivindicava verda i sana. Tenia el cap ben dret i mirava els set o vuit turistes que havíem baixat dels cotxes i l’apuntàvem amb l’objectiu de la càmera. Em va semblar que ens mirava de reüll amb sorna.
Els rètols lluminosos que ens trobàvem per la carretera ens avisaven dels animals salvatges que ens hi podíem trobar. Uns ulls de llop dibuixats ens miraven amb cara de pocs amics, però el que va travessar amb tota la tranquil·litat del món per davant nostre va ser un petit cervatell, talment un bambi buscant la mare desesperadament. El vaig veure fràgil, espantadís i perdut en un territori que era el seu però que no acabava de conèixer del tot. Quan portàvem conduïts uns vint-i-cinc quilòmetres des de Banff vam arribar a l’aparcament on havíem de deixar el cotxe si volíem caminar pel Johnston Canyon. Els canadencs havien pensat en tot i hi havia prou lloc per aparcar al costat d’una caseta amb lavabos nets i polits com els que estàvem trobant a tot el país. Eren les nou quan ens vam posar a caminar.
El sender estava molt ben senyalitzat i aviat vam començar a passar per damunt d’unes passarel·les que s’enfilaven paral·leles al riu a una alçada considerable. Seguíem el congost acompanyades del soroll de l’aigua que baixava amb força i prenia un color gris verdós. No pujàvem soles, però no hi havia prou gent perquè ens féssim nosa. Un parell d’esquirols, acostumats a compartir el seu hàbitat amb les persones, van fer les delícies de tots amb els seus saltirons per les roques i les seves postures davant de les càmeres, que semblaven estudiades. Després d’haver caminat un parell de quilòmetres vam arribar a les Lower Falls, uns salts d’aigua que desafiaven la força de les roques i dels arbres que creixien als vessants de la muntanya. Vam decidir continuar cap a les Upper Falls, ara ja acompanyades de molta menys gent.
Més o menys un quilòmetre més amunt, un espectacular salt d’aigua des de trenta metres ens va indicar que havíem arribat. Em vaig acostar per veure bé la caiguda de l’aigua i un raig de sol va formar un magnífic arc de Sant Martí de colors ben vius. Els esquitxos formaven una mena de cortina multicolor i convidaven a la contemplació, però vam decidir que valia la pena continuar el camí caps als Ink Pots i la Vall de Johnston. Vam deixar enrere, doncs, les passarel·les i la gent, i vam endinsar-nos en un sender que enfilava bosc amunt. Els arbres em semblaven altíssims i la molsa esponjosa creixia per tot arreu. A les vores del camí, floretes blanques i rosers salvatges ho tenyien tot de color. Les gotes de rosada brillaven quan el sol decidia filtrar-se entre les branques. Un indicador ens havia advertit que hi havia quatre quilòmetres més fins a la vall, però de moment continuàvem pujant amagades entre els arbres d’un bosc on vivien animals tan salvatges com els óssos grizzly. No portàvem cap esprai anti-ós ni picarols per fer-nos sentir ni tan sols recordava què havia de fer si ens creuàvem amb un animal d’aquestes característiques. Per sort, els óssos no ens van fer cap visita i només vam veure una mena de mostela que va travessar a gran velocitat davant nostre amb un ratolí a la boca.
Vam deixar de pujar i el camí ens va conduir cap a Johnston Valley, una immensa vall de somni, amb rius i pics altíssims coronats per neus perpètues. El Mount Ishbel em contemplava des de la seva majestuositat i em vaig adonar que acabava de veure la imatge que justificava el viatge. Era una mena de paradís natural, un locus amoenus a l’engròs i sense pastors cantant a l’amor. No hi havia ningú i només se sentia la remor de l’aigua. Érem davant dels famosos Ink Pots, cinc o sis basses d’aigua que brolla directament de la terra i que tot l’any estan a la mateixa temperatura. Impressiona el seu color verd intens que pren coloracions de blau quan t’hi apropes. De fet, vaig estar una estona mirant les bombolletes que naixien de la terra i que eren semblants a les que fa el cava quan el servim a la copa. El sol, però, va començar a amagar-se rere uns núvols amenaçadors i una pluja fina ens va obligar a agafar el camí de tornada. La pujada se’m va fer llarga tot i que sota els arbres no notava les gotes que continuaven caient. Ens vam creuar amb un parell de grups que ens van demanar si anaven bé per anar als Ink Pots i si hi havíem arribat. Vaig estar contenta de poder-los dir que sí i que valia la pena que hi arribessin.
Un cop vam ser al capdamunt de camí, la baixada va ser molt més suau i aviat vam retrobar-nos amb els turistes que fotografiaven les Upper i les Lower Falls. La pluja persistia i començàvem a notar la mullena. L’aigua queia amb més força i això ens va obligar a accelerar el pas fins arribar al pàrquing on teníem el cotxe. Encara teníem temps d’anar a Moraine Lake, un dels famosos llacs de la zona.