Una mica abans d’arribar a les arcades de ferro del Granville Bridge vam veure que hi havia molta gent a l’illa de Granville. Semblava que tots els habitants de Vancouver i els turistes que voltaven per la ciutat s’haguessin posat d’acord per anar-hi a dinar i a relaxar-se una estona asseguts en els pedrissos que hi havia just al costat del mercat. De seguida vam veure que la manera més ràpida per anar a l’illa era agafar un aquabus, una mena de barqueta que per 5$ et portava i et tornava de Granville. El preu em va semblar excessiu per un recorregut que amb vint o trenta braçades podies assolir nedant, però érem a l’illa i ja hi podíem buscar lloc per dinar.El mercat és la joia d’aquesta península que tothom s’entesta a anomenar illa, per això hi vam entrar de seguida i ens hi vam deixar perdre una estona. Hi havia parades de carn, de peix, de fruita, de verdura i de flors, i també moltes altres que venien menjar preparat. La gent es disputava els llocs buits de les taules per poder dinar el que els acabaven de posar en una capseta de plàstic de la mida que ells mateixos havien escollit. Abans de seguir aquest ritual gastronòmic, vam acabar de fer tota la volta al recinte i vam parlar una bona estona amb un senyor que venia unes boletes imantades per enganxar fotos i que va sentir curiositat per l’idioma que parlàvem. No havia sentit parlar mai del català i ens va dir que li agradava molt com sonava i que estava molt content d’haver après una cosa nova, que no havia conegut mai ningú de Barcelona i que li feia il·lusió que ens haguéssim aturat a la seva parada per fer-hi un cop d’ull. Després, vam comprar un parell d’amanides de pasta i vam seure en una de les taules que s’acabava de buidar. Vaig aprofitar per canviar-me les sandàlies per unes vambes perquè el dia s’havia anat tapant.
Un altre aquabus ens va tornar a la ciutat i vam caminar en direcció a les platges i a l’Stanley Park. Vam travessar Sunset Beach i English Bay Beach, unes platges plenes de troncs i amb algues que la marea havia abandonat a la matinada quan s’havia recollit. Vaig fer un parell de fotos a l’escultura d’acer del francès Bernar Venet que porta per nom 217.5 Arc x 13', que la ciutat va adquirir després de la biennal d’art 2005-2007. Em va donar la sensació que em cridava i que estava obligada a contemplar el mar a través del mig arc que formaven les tretze bigues d’acer doblegades en una mena d’anell obert a la natura. La gent amb bicicleta i amb patins ocupaven el carril reservat per a ells i vam anar pensant que seria una bona idea llogar-ne un parell per poder fer la volta a tot el parc. Vam passar per davant de l’Inukshuk, una fita típica de la cultura inuit que servia per ajudar a la navegació i que els Territoris del Nord-oest van regalar a la ciutat a finals dels anys vuitanta, i vam seguir endavant fins a Morton Park, una plaça on hi havia, en motiu de la biennal d’art de 2009-2011 una instal·lació de l’artista xinès Yue Minjun titulada A-mazing-laughter. Era sorprenent com cridaven l’atenció les grans figures de bronze repartides en un cercle per la plaça i que representen el mateix artista rient en diferents postures tal com fa en totes les seves obres.
Després de deixar tots aquells homes rient de forma gairebé forçada, vam llogar les bicicletes i vam començar a pedalar per l’Stanley Park, un dels parcs urbans més famosos del món. Els camins estaven molt ben senyalitzats i érem molts els qui aprofitàvem el diumenge malgrat que el temps no acabava d’acompanyar del tot. M’imagino, però, que aquesta era la meva impressió i que per als canadencs aquella temperatura era la pròpia d’un dia d’estiu. Vam deixar enrere la piscina i la zona de jocs infantils de Second Beach i vam resseguir el Lost Lagoon per continuar després cap a Brockton Point mentre contemplàvem les imatges del Coal Harbour amb la verticalitat dels centenars de pals que es confonien amb els edificis de la ciutat. Ens vam aturar als Totem Poles, els nou tòtems portats des de diferents parts del país que volien recordar aquelles First Nations que tant fan veure que estimen els canadencs. Vam continuar fent la volta al parc per Prospect Point, però ens vam haver d’aturar i baixar de les bicis perquè els equips de rescat estaven traient una persona que havia caigut a l’aigua. Vam continuar amb una certa esgarrifança cap a Siwash Rock fins que vam arribar altra vegada a Second Beach. Allà ens va semblar que encara no n’havíem tingut prou i
ens vam endinsar pels camins de terra que travessaven el bosc on hi havia el Beaver Lake. Quan no feia ni cinc minuts que tornàvem a pedalar se’ns va posar a ploure, però vam decidir continuar endavant.
Valia la pena arribar-se fins al llac dels castors, un llac cobert gairebé en la seva totalitat per plantes aquàtiques que el convertien en una paleta de verds que només es deixaven trencar pel blanc i el rosa dels nenúfars florits i pel lent passeig marronós d’una família d’ànecs. M’hagués agradat asseure’m una estona en un banc i contemplar aquell espai obert enmig d’un bosc espès d’arbres altíssims. No obstant això, la pluja no s’aturava i començava a sentir-me mullada i cansada. En pocs minuts vaig passar de trobar-me en la tranquil·litat més absoluta a percebre una certa angoixa que em demanava que deixés el bosc i tornés a la ciutat. Els camins, però, es bifurcaven més que mai i s’allargaven per posar-m’ho difícil. Semblava fins i tot que els esquirols que travessaven rabents davant de la bicicleta es paraven per riure’s una estona de mi igual que ho havien fet tots els dobles de Yue Minjun de la plaça Morton. Aviat la vida al bosc es va acabar, i l’olor de benzina i els motors dels cotxes em van recordar que ja era hora de tornar al Vancouver dels blocs de pisos, les botigues, els cafès, els restaurants i els pavellons olímpics i d’anar a descansar una estona lluny de la pluja que seguia caient sobre la ciutat.
Un altre aquabus ens va tornar a la ciutat i vam caminar en direcció a les platges i a l’Stanley Park. Vam travessar Sunset Beach i English Bay Beach, unes platges plenes de troncs i amb algues que la marea havia abandonat a la matinada quan s’havia recollit. Vaig fer un parell de fotos a l’escultura d’acer del francès Bernar Venet que porta per nom 217.5 Arc x 13', que la ciutat va adquirir després de la biennal d’art 2005-2007. Em va donar la sensació que em cridava i que estava obligada a contemplar el mar a través del mig arc que formaven les tretze bigues d’acer doblegades en una mena d’anell obert a la natura. La gent amb bicicleta i amb patins ocupaven el carril reservat per a ells i vam anar pensant que seria una bona idea llogar-ne un parell per poder fer la volta a tot el parc. Vam passar per davant de l’Inukshuk, una fita típica de la cultura inuit que servia per ajudar a la navegació i que els Territoris del Nord-oest van regalar a la ciutat a finals dels anys vuitanta, i vam seguir endavant fins a Morton Park, una plaça on hi havia, en motiu de la biennal d’art de 2009-2011 una instal·lació de l’artista xinès Yue Minjun titulada A-mazing-laughter. Era sorprenent com cridaven l’atenció les grans figures de bronze repartides en un cercle per la plaça i que representen el mateix artista rient en diferents postures tal com fa en totes les seves obres.
Després de deixar tots aquells homes rient de forma gairebé forçada, vam llogar les bicicletes i vam començar a pedalar per l’Stanley Park, un dels parcs urbans més famosos del món. Els camins estaven molt ben senyalitzats i érem molts els qui aprofitàvem el diumenge malgrat que el temps no acabava d’acompanyar del tot. M’imagino, però, que aquesta era la meva impressió i que per als canadencs aquella temperatura era la pròpia d’un dia d’estiu. Vam deixar enrere la piscina i la zona de jocs infantils de Second Beach i vam resseguir el Lost Lagoon per continuar després cap a Brockton Point mentre contemplàvem les imatges del Coal Harbour amb la verticalitat dels centenars de pals que es confonien amb els edificis de la ciutat. Ens vam aturar als Totem Poles, els nou tòtems portats des de diferents parts del país que volien recordar aquelles First Nations que tant fan veure que estimen els canadencs. Vam continuar fent la volta al parc per Prospect Point, però ens vam haver d’aturar i baixar de les bicis perquè els equips de rescat estaven traient una persona que havia caigut a l’aigua. Vam continuar amb una certa esgarrifança cap a Siwash Rock fins que vam arribar altra vegada a Second Beach. Allà ens va semblar que encara no n’havíem tingut prou i
ens vam endinsar pels camins de terra que travessaven el bosc on hi havia el Beaver Lake. Quan no feia ni cinc minuts que tornàvem a pedalar se’ns va posar a ploure, però vam decidir continuar endavant.Valia la pena arribar-se fins al llac dels castors, un llac cobert gairebé en la seva totalitat per plantes aquàtiques que el convertien en una paleta de verds que només es deixaven trencar pel blanc i el rosa dels nenúfars florits i pel lent passeig marronós d’una família d’ànecs. M’hagués agradat asseure’m una estona en un banc i contemplar aquell espai obert enmig d’un bosc espès d’arbres altíssims. No obstant això, la pluja no s’aturava i començava a sentir-me mullada i cansada. En pocs minuts vaig passar de trobar-me en la tranquil·litat més absoluta a percebre una certa angoixa que em demanava que deixés el bosc i tornés a la ciutat. Els camins, però, es bifurcaven més que mai i s’allargaven per posar-m’ho difícil. Semblava fins i tot que els esquirols que travessaven rabents davant de la bicicleta es paraven per riure’s una estona de mi igual que ho havien fet tots els dobles de Yue Minjun de la plaça Morton. Aviat la vida al bosc es va acabar, i l’olor de benzina i els motors dels cotxes em van recordar que ja era hora de tornar al Vancouver dels blocs de pisos, les botigues, els cafès, els restaurants i els pavellons olímpics i d’anar a descansar una estona lluny de la pluja que seguia caient sobre la ciutat.
0 comentaris:
Publica un comentari