dimarts, 27 setembre de 2011

A l'altra banda del Capilano Bridge. Vancouver (Canadà)

Vam deixar el centre de Vancouver enrere amb un Kia Soul de lloguer amb canvi automàtic. A la tercera cantonada ja trobava a faltar l’embragatge, però vaig haver d’acostumar-me a oblidar-me del peu esquerra i deixar-lo reposar en la seva més absoluta inutilitat. Abans d’abandonar la gran àrea metropolitana de la ciutat per marxar cap a l’est en direcció a les Rocalloses, ens dirigírem a Capilano Bridge, un pont suspès a setanta metres d’altura per damunt del riu que li dóna nom.
Vaig aparcar just davant de l’entrada del parc, però no hi havia manera de poder treure les claus del contacte. Vam acabar anant a demanar a una senyora que passava per allà si ens podia ajudar i va resultar que no tenia el canvi automàtic a la lletra P. Tan fàcil que em sembla a mi posar punt mort i el fre de mà, però a l’altra banda del món preferien els automatismes i m’hi havia d’anar acostumant. L’entrada al parc em va semblar caríssima (36$), però aviat no me’n vaig recordar perquè em vaig trobar balancejant-me al pont de 137 metres de llarg i contemplant el riu que passava per un estret congost enfonsat entre arbres altíssims que gairebé no deixaven passar la llum.
Des que George Grant Mackay, un enginyer civil escocès, va comprar sis mil acres de bosc a banda i banda del riu Capilano i va decidir fer-hi un pont que li permetés anar d’una banda a l’altra, són molts els turistes que cada dia passen per aquí igual que ara ho fèiem nosaltres. Alguns es tapaven els ulls per no sentir el buit i d’altres s’agafaven amb totes les seves forces als cables d’acer que van substituir ja l’any 1903 les antigues cordes del pont. Jo vaig pensar que, malgrat el balanceig, em sentia segura amb unes baranes reixades que gairebé eren tan altes (o tan baixes) com jo. Vaig pensar en el pont penjant de Rupit, tan curt i a poca altura comparat amb aquell, però on algunes vegades havia passat molta més por.
Ens trobàvem dins un bosc preparat per rebre turistes, sobretot famílies de diferents indrets del Canadà que aprofitaven les vacances per descobrir la província de la Colúmbia Britànica. Per això vam trobar molta gent enfilada al circuït preparat que anava d’arbre en arbre i que ens va permetre jugar a fer d’esquirols i observar els grans cedres i els Douglas-fir trees des de més a prop. Un dels avets Douglas, de 63 metres d’altura i de mil tres-cents anys d’edat deixava que el fotografiessin amb la paciència de qui fa anys que veu passar amunt i avall tots aquells qui encara es sorprenen per les meravelles de la naturalesa. Els cartellets penjats als arbres i les passarel·les de fusta mostraven que tot estava molt ben preparat per rebre turistes, però vaig pensar que potser massa. Més que una trobada amb el bosc humit, tenies més la sensació d’entrar en una mena de gran parc temàtic on podia sortir-te en qualsevol moment un estudiant de vacances amagat dins una disfressa de castor.
Després de tornar a travessar el riu, vam fer el circuït inaugurat el mateix 2011 i que prometia vistes espectaculars del canyó del riu Capilano. Vam, doncs, seguir la gent que agafava els camins de ferro i vidre que s’arrapaven al cingle de la muntanya i ens mostraven un espectacular salt d’aigua que queia en un gran gorg d’aigua verda. No obstant el fet que el camí era tan aeri, vaig continuar sentint-me segura en un recorregut que aprofitava per exposar els beneficis de l’aigua per a la humanitat i la necessitat de conservar boscos com aquells.
Una hora i mitja després d’haver entrar al parc en sortia amb una sensació una mica estranya. M’havia agradat, era cert, però aquella no era la naturalesa que esperava trobar al Canadà, per això vaig estar contenta d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres cap a les Rocky Mountains que ens esperaven a la província d’Alberta. Però per arribar-hi encara quedaven moltes hores i primer vam haver de fugir de les obres i del trànsit de l’entorn de Vancouver.
El cel era gris i de tant en tant unes quantes gotes m’obligaven a netejar els vidres. El trànsit es va anar espaiant de mica en mica i la carretera va semblar allargar-se cap a l’infinit. Una ullada de sol ens va deixar dinar en una àrea de pícnic al marge de la Trans-Canada Highway. Les muntanyes eren cada vegada més a prop i a tres quarts de cinc de la tarda ja ens havíem aturat a Merrit i prenia una strawberry lemonade a l’única cafeteria d’un poble conegut sobretot pel seu festival de música country.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada