Coneixent Vancouver (Canadà)

Vam aterrar al Canadà amb un somriure després de sentir unes paraules de benvinguda en català des de la megafonia de l’avió. Tot plegat era obra d’un assistent de vol que va voler afegir la nostra llengua al castellà, anglès i francès oficials de la companyia. Ens havia explicat que havia viscut un temps a Alacant, la qual va qualificar des del micròfon com a la millor ciutat del món per darrere de Toronto. Vaig veure les cares de sorpresa dels canadencs i nord-americans, que eren majoria en un vol que havia arribat al Canadà després de nou hores des del seu enlairament a la terminal 1 de l’aeroport del Prat. Però nosaltres no ens quedàvem a Toronto i per això vam haver de voltar una estona fins a poder embarcar en un vol cap a Vancouver que va anar amb un parell d’hores de retard.
Sis hores de diferència separaven Toronto de Barcelona, però a Vancouver havíem de posar les busques del rellotge encara tres hores més enrere. Així, després de cinc hores de vol vam aterrar al Vancouver International Airport. Eren les nou del vespre, tot i que el meu cos sabia que l’enganyava i que eren les sis del matí de l’endemà. Un tren i un taxi ens van portar fins al HI Vanvouver Hostel i me’n vaig anar de dret al llit, sense ni tan sols pensar que no havia sopat i que feia hores que no havia menjat res. Vam compartir habitació amb una noia jove i la seva mare, que semblava una locomotora de tant que roncava. Per sort, uns taps que van sortir d’un racó del necesser em van permetre dormir fins a les quatre de la matinada. M’hagués llevat ja aleshores, però segurament Vancouver encara no estava preparada per rebre turistes en hores tan petites i vaig esperar a llevar-me a quarts de vuit.
La dutxa i l’esmorzar em van fer sentir com nova i vam sortir a punt per descobrir la ciutat que havia estat batejada amb el nom de l’explorador britànic George Vancouver quan va arribar a la zona l’any 1792, un any després que ho fessin els vaixells capitanejats pel mariner espanyol, nascut en el virregnat del Perú, Juan Francisco de la Bodega y Quadra. L’arribada d’altres europeus, com el comerciant de pells i explorador Simon Fraser, va suposar un canvi important en la vida de les poblacions indígenes que ocupaven fins aleshores la regió i que ara són conegudes pels canadencs amb el nom de First Nations. Vam decidir apropar-nos fins al front marítim, però abans vam fer parada a Christ Church Cathedral, a la cantonada de Burrard i Georgia Street i envoltada de grans edificis de formigó i vidre. Em va sorprendre que a l’església més antiga de la ciutat s’hi digués missa per primera vegada l’any 1889, però a Amèrica els comptes es fan de manera molt diferent, si tenim en compte que sempre s’obliden de la història que precedeix l’arribada dels europeus. L’església, tota de fusta a l’interior i amb uns vitralls que deixaven passar la poca claror d’un dia que s’havia llevat ennuvolat, em va semblar que complia perfectament com a reducte de pau. Potser hi ajudaven les cançons del cor que assajava mentre nosaltres ens passejàvem pel temple.
Malgrat la grisor del dia, no feia fred fins que vam acostar-nos a mar. Al Waterfront hi havia uns quants creuers amarrats i els hidroavions s’enlairaven deixant una estela a l’aigua. Les muntanyes de l’altra banda de la badia s’entossudien a no mostrar-nos els seus cims i jo continuava sentint-me estranya a la ciutat. Gairebé sense ni adonar-nos-en vam endinsar-nos a Gastown, la part més antiga de Vancouver. Jack Deighton, més conegut com a “Gassy” per la seva afició a xerrar pels descosits, va inaugurar-hi una taverna l’any 1867 quan va decidir desembarcar i abandonar la seva feina de mariner després d’un parell de fracassos com a cercador d’or. Abans d’arribar a Maple Tree Square, on hi ha l’estàtua de “Gassy” Jask, vam entrar en una botiga de Water Street a comprar un cinturó. El problema va ser que ni les dues dependentes ni les dues compradores podíem fer més forats amb una maquineta que estava pensada per foradar la pell, però que ens ho va posar molt difícil, i vam acabar sortint al carrer i demanant a un noi que passava que ens ajudés. Va tenir una bona feinada i es va tornar de tots colors per aconseguir fer un parell de forats i encara una mica més quan es va voler amagar de vergonya sentint els aplaudiments que li dedicaven quatre dones que semblaven haver embogit.
A la cantonada de Water Street amb Cambie Street ens vam aturar per contemplar un rellotge que fumejava igual que un vaixell de vapor. Es tractava del famós steam clock que va perdre tota la màgia quan vaig saber que datava de 1977. Després de deixar “Gassy” Jack enfilat dalt del seu barril de whisky, vam trobar-nos enmig d’una mena d’encants improvisats que concentraven en pocs metres tota la població alcoholitzada i drogoaddicta de la ciutat. Vam allunyar-nos-en de seguida i vam fer cap a Chinatown. Els cotxes passaven rabents sota una porta plena de dracs i acolorida amb colors kitsch. No ens volíem allunyar del front marítim, per això vam deixar aviat el barri i vam passejar pel camí que resseguia el mar i que acollia a tots els corredors, ciclistes i patinadors que aprofitaven el migdia de diumenge.
L’airet de mar, les barquetes i la tranquil·litat que es respirava a l’ambient se’m van anar fincant a dins. Vancouver em començava a convèncer. M’imaginava esmorzant en una d’aquelles terrasses que miraven al mar i que havien tingut la gosadia de fer arrelar un arbre que desafiava l’altura d’un d’aquells edificis gegants amb grans finestrals. El temps s’havia anat escolant sense que ens n’adonéssim i vam arribar a les envistes de Granville Island al mateix temps que el meu estómac reclamava el dinar.