Portàvem molts dies a Nova York i l’estada a la ciutat s’estava acabant. No havíem sortit de Manhattan i no volia marxar sense anar a Brooklyn. Sabia que el Brooklyn que trobaria no seria el de Woody Allen o el de Paul Auster (o sí), però volia fer una volta pels seus carrers tantes vegades vistos a la petita pantalla i imaginats en lectures de butxaca a preus econòmics. Vam deixar, doncs, la cridòria i l’olor intensa que desprenia sempre Chinatown i vam anar a buscar el metro a la parada de Bowery. Després de canviar de línia a Fulton, un comboi ens va portar per sota l’aigua de l’East River fins a Clark Street, just sota de l’hotel Saint George.
Érem a Brooklyn, un dels cinc districtes de la ciutat des que un referèndum de 1894 va unir el que fins aleshores havia estat població independent amb Manhattan, el Bronx, Queens i Staten Island (aleshores Richmond), per convertir-se en la gran i moderna Nova York. Vam caminar en direcció a Columbia Heights i ens vam desviar pel carrer Willow per fer una ullada al número 70, la casa on Truman Capote va escriure el seu Breakfast at Tiffany’s, la novel·la que portava dins la bossa amb un punt de llibre encara assenyalant les primeres pàgines. No feia més de deu minuts que passejàvem per Brooklyn i el barri ja m’agradava. Els carrers de cases de maons vermells, arbres plantats a les voreres i bicicletes lligades a les escales respiraven una pau que m'arribava a fer sentir cursi. Vaig imaginar per un moment que el senyor que sortia de darrere d’una cantonada era el mateix Paul Auster, però segurament només era un dels seus personatges.
Columbia Heights Promenade em va deixar amb la boca oberta, els gratacels de Manhattan reposaven quiets i desafiadors a l’altra riba del riu, però s’havien guardat el soroll, els cotxes, la gent apressada, els semàfors i els fums blancs de les sortides d’aire de la Nova York subterrània. Vaig pensar que m’agradaria viure allà, contemplant aquell espectacle de l’arquitectura, però des de la tranquil·litat d’una casa de maons vermells i escales amb barana de ferro vell. A més, com una llarga línia que unia els barris, igual que un cordó umbilical de ferro, hi havia el pont, el famós Brooklyn Bridge que se m’anava apropant a mesura que caminava fascinada per una imatge que ja no veia filtrada per milers de píxels de pantalla plana.
Hi ha imatges que se t’emporten i la de Manhattan contemplada des de la distància se m’havia endut. Vam seure a Brooklyn Park i em vaig menjar un gelat encara hipnotitzada per aquell paisatge urbà. De mica en mica, el parc es va anar omplint de gent que passejava, feia fotos o s’estiraven amb la seva màrfega per seguir les indicacions d’un parell de monitors que els guiaven en els moviments de la nova gimnàstica de moda. La inscripció a la classe de pilates era gratuïta i molts residents del barri ho aprofitaven.
Vam passar per sota el Pont de Brooklyn i ens vam apropar al de Manhattan, un pont també suspès amb cables d’acer, però que mai no ha aconseguit prendre protagonisme al seu vell company. El sol començava a amagar-se rere l’Empire State que contemplàvem a l’altra riba i els novaiorquesos que gaudien d’un vespre al parc començaven a convertir-se en ombres i perfils que acabaven de donar personalitat a la ciutat. De mica en mica, com si fos una mena de conjur de màgia, els llums de Manhattan es començaren a encendre, a poc a poc, mesurant la intensitat. Els ponts es van convertir també en mil punts de llum que resseguien una llarga silueta sobre l’aigua de l’East River. Les barques que passaven deixaven rastres de color que van trigar una estona a difuminar-se. Tot plegat era un magnífic espectacle que ens regalava la gran urbs, era la confirmació del poder creador de l’home, del desafiament dels límits de la verticalitat. No obstant l’eufòria hipnotitzadora del moment, vaig pensar en els dos gegants de llum que s’havien apagat per sempre aquell onze de setembre davant dels ulls incrèduls de tots els qui no ens crèiem que allò fos possible.
Calia només travessar el pont per tornar a la realitat d’unes maletes encara per fer i aquesta vegada no em servia un viatge en metro, sinó fer-ho pas a pas, a poc a poc i caminant els 1.825 metres que ens separaven d’aquells gratacels que es miraven amb recel les casetes de maons vermells que havien resistit la febre constructora de la ciutat. La passarel·la elevada, transitada per gent que no tenia pressa, contrastava amb la velocitat dels cotxes que passaven per la via asfaltada i que em tornaven al soroll de la ciutat, a la llum intensa i encegadora de la Nova York que presumeix de no dormir mai, a la Chinatown ara una mica més silenciosa, però encara amb aquella sentor de vida que havia de tornar a obrir les portes l’endemà al matí per mostrar els colors de les verdures, dels peixos i dels ànecs lacats penjats dels aparadors dels petits establiments familiars. Brooklyn s’havia quedat per sempre a l’altra riba i l’i-pod em desafiava amb un “Leaving New York (never easy)” dels REM (http://www.youtube.com/watch?v=tCvnGxfBfiw&ob=av2e).
0 comentaris:
Publica un comentari