Sota el sol de Washington. National Cathedral and Georgetown

El dia es va llevar tan assolellat com l’anterior i a les nou ja feia una calor que estovava l’asfalt dels carrers. Vam esmorzar abans d’agafar el metro per baixar a la parada de Woodley Zoo Park. Ens vam aturar a Cleveland Ave per comprar un Washington Post que ens va confirmar que les temperatures havien arribar a les tres xifres, és a dir, a més de cent graus Fahrenheit, cosa que indicava més de 38 graus en l’escala de Celsius. El diari explicava també que els treballadors de la construcció havien d’aturar-se cada quart d’hora per fer un descans i refrescar-se i que tothom havia de prendre precaucions per no patir un cop de calor. Tot això ho llegia mentre caminava en direcció a la National Cathedral per un barri de cases precioses. Era un lloc tranquil i en alguns jardins un cartell anunciava que allà hi vivia un o una congressista.
Ens anàvem amagant del sol sota les ombres dels arbres que hi havia a les voreres i als jardins fins que vam arribar a la catedral episcopaliana, un edifici enorme, d’estil neogòtic. Era maca, però li faltava la història gravada a les pedres. Comparada amb les catedrals europees, es notava massa que era una imitació, era com una reproducció mancada de l’essència del gòtic de veritat. Em sorprenia que tingués amplis lavabos a l’interior i que tot tingués un aire una mica asèptic. Vam sortir darrere d’un grup de boy scouts que, com el dia abans, voltaven per la capital tenyint de color i d’ambient una mica ranci cada un dels seus carrers. Caminàvem en direcció a Massachusetts Ave pensant que no podia ser que amb aquella calor encara hi hagués gent que sortís a córrer, però el cert era que n’havíem trobat uns quants.
Vam arribar a l’Observatori Naval i a la cada del vicepresident que, evidentment, vam entreveure fent passar una mica el cap per les tanques de màxima seguretat. Pocs minuts després, van començar a desfilar ambaixades de gairebé tots els països del món. Algunes amb edificis espectaculars, d’altres, com la d’Espanya, molt més discretes. El sol continuava caient a plom sobre els nostres caps i les ombres brillaven per la seva absència. Tampoc hi havia cap bar, botiga ni cafeteria per poder-nos amagar una estona. Vam caminar, doncs, fins a Georgetown, un dels barris més famosos de la ciutat. Les cases eren molt maques, però una mica més modestes que les que havíem vist prop de la catedral. De tota manera, abans de passejar-nos pel barri vam anar directament a refrescar-nos i ho vaig fer amb una fantàstica Strawberry lemonade que se’m va posar d’allò més bé.
Ja una mica més recuperades de la calor vam arribar-nos a la universitat. Des de l’any 1789 Georgetown dóna l’oportunitat als seus alumnes de conèixer, experimentar i entendre el món que els envolta. Aquesta universitat jesuïta, una de les més importants del món, ha comptat amb alumnes que després han destacat en la política i els negocis. Era època de vacances, però al campus hi havia un grup d’estudiants jugant a una mena de joc que semblava consistir a atrapar una pilota amb un salabret. D’altres voltaven pel campus acompanyats d’un guia i feien tota la cara de ser els futurs alumnes de primer, una mica espantats i a un mes vista de començar el curs.
Però hi havia tot un barri comercial al voltant de la universitat i vam voltar una estona pels carrers principals abans d’entrar en un restaurant a dinar. Després de força dies voltant pels Estats Units, vam descobrir que sí que sabien que hi havia plats i coberts que no eren de plàstic. Vam témer que el menú ens sortís una mica massa car. Mentre menjava una refrescant amanida d’espinacs amb formatge feta, raïm, panses, pollastre i pipes, vaig tornar a constatar que els americans menjaven molt de pressa. Al temps de nosaltres fer un plat van passar tres torns diferents per la taula del costat. Evidentment, ningú s’entretenia a fer sobretaula ni a contemplar el carrer i la gent que passava i que procurava fer-se passar la calor com podia. Els uns engolien líquids d’uns gots immensos carregats de gel, d’altres es ventaven amb qualsevol cosa i d’altres havien optat per treure’s la samarreta. Fos com fos, era impossible no sentir-se suat en un dia amb temperatures rècord.
Vam caminar en direcció al riu i aviat ens vam trobar amb un complex anomenat Washington Harbour amb vistes al riu Potomac, al Kennedy Center, a l’illa Roosevelt i an Key Bridge. A part de pisos que vaig pensar que devien ser caríssims hi havia restaurants i una passarel·la de fusta per on passejava força gent. Hi havia també iots amarrats i gent que navegava en piragua pel riu o hi feia esquí aquàtic. Em va sorprendre que la gent de les terrasses que bevia alguna beguda alcohòlica l’hagués de portar embolicada en una bossa de paper. Em pensava que només era cosa dels rodamóns de les pel·lícules, però la llei la complia tothom, fins i tot els pijos de les terrasses més cares.
Una passejada acalorada per Rock Creek and Potomac Parkway ens va portar altra vegada al Lincoln Memorial, passant pel Kennedy Center i el Watergate Memorial. No vaig poder estar-me de recordar Robert Redford i Dustin Hoffman a la magnífica All the President’s Men (1976) quan es van posar a la pell de Carl Bernstein i Bob Woodward, els dos reporters del Washington Post que van revelar l’escàndol del Watergate, que va acabar amb la dimissió de l’aleshores president Richard Nixon.