Havíem deixat part al National Mall & Memorial Parks per veure i encara podíem aprofitar la tarda. Continuava fent calor i a totes les fonts hi havia gent bevent i refrescant-se. Sortint del Lincoln Memorial, vam agafar el sender que resseguia la riba del riu pel West Potomac Park fins al Tidal Basin, un llac força gran que aportava una certa frescor a l’ambient. Allà mateix hi havia el Franklin Delano Roosevelt Memorial. Lawrence Halprin va dissenyar-lo partint de quatre espais separats per murs i cascades d’aigua acompanyats de quadres escultòrics inspirats en fotografies reals del 32è president dels Estats Units. Acabat el recorregut, al quart espai, ens vam trobar amb una enorme estàtua del president amb el seu gos Fala. Vam poder-hi llegir també diverses inscripcions amb paraules dels seus discursos gravades a les parets. Em va cridar l’atenció la que deia així: “I never forget that I live in a house owned by all the American people and that I have been given their trust”. Vaig pensar que era una frase que havien de recordar tots els polítics, perquè si ocupaven un càrrec era perquè el poble els havia fet prou confiança perquè fessin bé la seva feina i, malauradament, teníem massa exemples que feien el contrari.Després d’indicar a una família americana com s’anava al Jefferson Memorial, vam seguir un senderol que vorejava el llac i on hi havia plantats els famosos cirerers que cada 27 de març llueixen les seves flors en el National Cherry Blossom Festival commemorant el dia que van arribar a Washington com a regal de l’alcalde de Tòkio Yukio Ozaki l’any 1912 per encoratjar la relació d’amistat entre els Estats Units i el Japó. Després de travessar l’Inlet Bridge i deixar a mà dreta el George Mason Memorial, un dels pares del país que no va signar la Constitució perquè no abolia el comerç d’esclaus. El Jefferson Memorial tenia un espai privilegiat davant del Tidal Basin i d’una magnífica vista de tot el parc. Vam seure una estona a les escales de l’edifici d’estil neoclàssic. L’havia vist al cinema i em semblava impossible ser-hi ara a dins contemplant la descomunal estàtua que convertia Jefferson en una mena de déu grec a l’interior del temple dedicat a ell.
Encara quedaven hores per poder contemplar el Mall il·luminat i vam aprofitar-ho per canviar radicalment de paisatge i arribar-nos en metro a U Street. El barri a l’entorn d’aquest carrer va néixer després de la Guerra Civil per solucionar l’increment de població de la ciutat. Amb els anys va esdevenir un barri amb majoria afroamericana i és sobretot conegut pels disturbis que hi van tenir lloc després de l’assassinat de Martin Luther King l’any 1968 i per haver estat el lloc de naixement d’un dels músics de jazz més importants del món, Duke Ellington.
Quan va començar a caure la tarda vam tornar al centre i vam sopar en un dels pocs restaurants que hi havia oberts en un barri que era sobretot d’oficines i que en aquella hora s’havia convertit en un amuntegament d’edificis fantasmes. Ja de fosc vam sortir i ens vam arribar al Mall per poder fer fotos a tot allò que de nit tenia un aspecte ben diferent del que havia tingut durant el dia. El Monument a Washington i el Lincoln Memorial lluïen d’una altra manera ara que els envoltava la foscor i que el verd de la gespa s’havia tornat negre igual que el cel que els emmarcava. No obstant la manca de sol, però, la calor encara era intensa i em vaig haver de comprar una aigua fresca que em van fer pagar a preu d’or.
Asseguda al vagó de metro que ens tornava a la zona on teníem el motel, vaig adonar-me que el sol m’havia dibuixat les sandàlies als peus, que ara ja estaven cansats i llagats de tantes hores de trepitjar els carrers de la capital.
0 comentaris:
Publica un comentari